La qüestió lingüística en els programes independentistes per a les eleccions del 21D

La usurpació pel govern espanyol de la presidència de la Generalitat i la dissolució del Parlament i convocatòria immediata d’eleccions ha obligat les forces que hi concorren a compondre llurs programes electorals a corre-cuita. Atesa la rellevància de les qüestions sobre les quals el Parlament que en surti hauria de decidir, i que no s’abordaran aquí, altres aspectes més específics, com ara la qüestió lingüística, han quedat eclipsats en el debat polític de la conjuntura actual. Tanmateix, és precisament ara, que algunes candidatures volen revalidar el mandat per a endegar el procés de construcció d’un estat nou, que resulta especialment rellevant saber quin règim juridicolingüístic hi volen establir, per poder mesurar el suport electoral de cadascuna de les propostes.

Els programes lingüístics de l’independentisme per a les eleccions del 27S

Com és prou sabut, a les eleccions al Parlament del 27 de setembre de 2015 les candidatures independentistes conceberen la convocatòria com un referèndum sobre la independència de Catalunya i l’Aran i ja aleshores hagueren de mostrar quin era el règim d’oficialitat lingüística que proposaven per a la hipotètica república. En el cas de la coalició Junts pel Sí (JxS), el programa establia com a objectiu que «que cap ciutadà no perdi els drets lingüístics que té ara» (p. 73), que identificava amb el fet que l’espanyol continués «sent llengua oficial a Catalunya» (p. 74). Tanmateix, aquesta equiparació resulta problemàtica, per tal com és possible reconèixer, de manera transitòria o permanent, drets lingüístics individuals com a drets extrínsecs a l’oficialitat, tal com, en realitat, ja fa el dret lingüístic internacional, per a les persones detingudes i processades (Convenció europea per a la salvaguarda dels drets humans i les llibertats fonamentals: art. 5.2, 6.3.a i e; Pacte internacional de drets civils i polítics: art. 14.3.a i f; Convenció de drets de l’infant: art. 40.2.VI), i com també preveia el Projecte de l’Estatut de Catalunya aprovat per la Diputació provisional de la Generalitat el 14 de juliol de 1931 i avalat pels ajuntaments i en referèndum masculí, el 2 d‘agost, el qual, a la vegada que preveia que «la llengua catalana serà l’oficial a Catalunya», reconeixia el «dret dels ciutadans de llengua materna castellana a servir-se’n personalment davant els tribunals de justícia i davant els òrgans de l’administració» (art. 5). I aquesta sembla, doncs, la via més adequada per a dissenyar un marc juridicolingüístic que conjumini el màxim reconeixement per a les llengües catalana i occitana i, a la vegada, no suprimeixi drets lingüístics individuals vigents actualment.

En aquesta línia sembla que es movia el programa de la Candidatura d’Unitat Popular-Crida Constituent (CUP-CC), que proposava

«[e]l català i l’occità» com a «llengües oficials i de cohesió social, en una societat multilingüe que fomenta el plurilingüisme dels ciutadans» (p. 17). Tanmateix, per comptes de seguir una formulació tan simple i clara com és la de declarar com a aplicables, almenys transitòriament i com a extrínsecs a l’oficialitat, els drets lingüístics reconeguts per la legislació catalana vigent respecte a l’ús de l’espanyol, hom anunciava l’impuls d’«un debat social sobre quin haurà de ser l’estatus jurídic del francès i el castellà en els diferents territoris dels Països Catalans». Cal destacar que la CUP-CC també pensava en «les llengües procedents de l’anomenada nova immigració», tot i de manera molt imprecisa, atès que, per comptes de parlar de drets, es limitava a postular que «hauran de tenir un espai en la nostra societat (ensenyament, mitjans de comunicació, etc.)» (p. 18).

Junts per Catalunya

En aquestes eleccions, la candidatura impulsada pel PDeCAT no aporta cap novetat en aquesta qüestió respecte al programa de JxS. En efecte, al seu programa, JuntsxCat pressuposa el manteniment de l’oficialitat de l’espanyol, amb l’agreujant que la situa al mateix nivell que la de l’occità, al qual, a més, es refereix amb la denominació dialectal ‘aranès’ i ni tan sols reconeix explícitament com a llengua pròpia de l’Aran. Del baix nivell tècnic d’aquest programa —fet especialment greu en la mesura que la formació antecessora de JuntsxCat és la que durant més anys ha controlat la Direcció General de Política Lingüística—, en dóna fe que fins i tot s’hi confonguin els conceptes d’immersió i conjunció lingüístiques (p. 74). Com és sabut, la immersió lingüística és un mètode d’aprenentatge d’un idioma en un entorn majoritàriament al·lòfon i que, pel que fa a la llengua catalana, es començà a aplicar a dinou escoles de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès) el curs 1983-84. En canvi, del sistema que, a Catalunya, fa del català la llengua vehicular en una xarxa única se’n diu conjunció lingüística, tal com recull el preàmbul de la Llei del Parlament 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística.

ERC

En el cas d’ERC, en canvi, es percep una evolució en la direcció proposada, cosa encara més apreciable si tenim present que és la força amb més intenció directa de vot en l’àmbit de l’independentisme. Així, el programa dels republicans (p. 77) proposa el següent:

El català i l’occità, com a llengües pròpies de Catalunya, així com la llengua de signes catalana, han d’esdevenir vertebradores de la nova República, que ha de dotar-les de les eines adients perquè es preservin en el territori que els és propi i garantir-ne el futur. I on el castellà tingui reconeguts els mateixos drets lingüístics individuals que en la legislació espanyola actual.

Val a dir, però, que resulta més elogiable l’esperit del text que no la lletra. D’antuvi, es troba a faltar el concepte d’oficialitat. Resulta paradoxal que sectors de l’independentisme català renunciïn al concepte d’oficialitat, quan, en realitat, aquest fou introduït en el llenguatge polític pel mateix catalanisme, durant la dècada de 1880, com a expressió del programa sociolingüístic de restauració funcional plena de la llengua catalana, i només de manera reactiva entrà a l’ordenament jurídic espanyol, en aquest cas aplicat al castellà i amb l’objectiu de consolidar jurídicament l’obligatorietat del castellà a les administracions i institucions de dret públic, que s’havia establert gradualment d’ençà dels decrets de nova planta de les audiències reials borbòniques i, especialment, amb la construcció de l’estat liberal. Per contra, el terme utilitzat com a substitut (‘llengües pròpies‘) és un succedani, el sentit i origen del qual sembla que ha escapat als redactors d’aquest punt. I és que el règim d’oficialitat lingüística actualment vigent a Catalunya i l’Aran es caracteritza per l’existència de tres llengües oficials, català, occità i espanyol (art. 6.2 i 6.5 de la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l‘Estatut d’autonomia de Catalunya), però la base de l’oficialitat d’aquest últim és heterònoma, tal com consigna el mateix legislador espanyol, quan la vincula al fet que el castellà «és la llengua oficial de l‘Estat espanyol» (art. 6.2), confirmada a la Constitució espanyola de 1978 (art. 3.1). Davant la imposició de l’oficialitat de l’espanyol arreu del territori estatal, l’estratègia del legislador de Catalunya i l’Aran per a conferir àmbits de preeminència a les llengües catalana i occitana ha consistit a (a) utilitzar el concepte de llengua pròpia introduït pel mateix legislador espanyol a la Llei orgànica 4/1979, de 18 de desembre, d’Estatut d’autonomia per a Catalunya, com a concepte privatiu per al català (art. 3.2; l’apartat cinquè de l’article sisè de la Llei orgànica 6/2006 reconeix aquest caràcter a l’occità a l’Aran), proveint-lo d‘un ampli contingut jurídic, fins al punt de convertir-lo en el principi que informa els usos lingüístics de les administracions catalanes en llur projecció pública, i (b) construint una concepció de l’oficialitat que la vincula únicament al principi de disponibilitat lingüística individual, d’acord amb el qual el ciutadà té el dret a triar la llengua oficial de relació amb les administracions i amb les entitats, públiques i privades, prestadores de serveis. De manera que el concepte de propietat és el fonament jurídic de les disposicions normatives que estableixen l’ús exclusiu, preferent o mínim obligatori del català i l’occità, als seus dominis històrics respectius, per les administracions públiques i entitats privades en llur projecció pública. El precepte on es percep més clarament el caràcter de fonament normatiu d’aquest concepte és l’apartat segon de l’article segon de la Llei del Parlament 1/1998, respecte al català a Catalunya, i l’apartat primer de l’article vuitè de la Llei 1/2015, de 5 de febrer, de règim especial de l’Aran, pel que fa a l’occità a l’Aran. Tal com apunta Solé i Durany,¹ el concepte de propietat lingüística, en el dret lingüístic de Catalunya i l’Aran, l’acosta a la filosofia del principi de territorialitat lingüística. El vincle doctrinal entre el concepte de propietat i el principi de territorialitat es mostra de manera clara a l’exposició de motius de la Llei del Parlament de les illes Balears i Pitiüses 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística: «L’oficialitat de la llengua catalana es basa en un estatut de territorialitat, amb el propòsit de mantenir la primacia de cada llengua en el seu territori històric. L’oficialitat del castellà, establerta per la Constitució en tot l’Estat, es basa en un estatut personal, a fi d’emparar els drets lingüístics dels ciutadans, encara que la seva llengua no sigui la pròpia del territori».

Deixant de banda el ‘wishful thinking‘ consistent a atribuir l’oficialitat del castellà a les illes, a Catalunya i l’Aran i arreu de l’Estat a qualsevol factor altre que la pura imposició del legislador espanyol, el que interessa destacar aquí és que, en el context de sobirania d’un procés constituent, no hi hauria els factors heterònoms que han determinat l’oficialitat de l’espanyol a Catalunya i l’Aran, per la qual cosa aquesta podria ésser derogada i el legislador podria definir un concepte d’oficialitat més ampli, que inclogués les implicacions jurídiques que el dret lingüístic catalanoaranès assigna al concepte de llengua pròpia, de manera que aquest resultés superflu i se’n pogués prescindir.

Finalment, tot i compartir que la situació dels ciutadans hispanoparlants s’ha de resoldre amb la fórmula dels drets lingüístics individuals i al marge de l’oficialitat, el text de la proposta és tècnicament deficient, per tal com considera subjecte dels «drets lingüístics individuals» una llengua, i no els seus parlants.

CUP-CC

A diferència del programa amb què concorregué a les eleccions del 27S, que dedicava un apartat específic a les llengües a Catalunya i l’Aran, el programa de la CUP-CC per a les eleccions del 21D ha subsumit la qüestió a l’apartat de «Sobirania cultural», la qual cosa reprodueix la sectorialització aplicada històricament per CiU, que la reduïa a un fet purament literari, negligint el caràcter de força productiva i, doncs, transversal de la llengua. La mateixa CUP-CC, al programa de 2015 (p. 18), ho afirmava de manera clara, en una anàlisi del fet lingüístic molt acurada filosòficament: «En tot cas, més enllà d’un idioma concret, la CUP – Crida Constituent entén la llengua com l’element clau que permet a les persones accedir críticament a la informació i al coneixement, ja que la competència lingüística és a la base de tots els aprenentatges». Ara, en canvi, la qüestió es tracta de manera desordenada i gairebé de passada (el de la CUP-CC és l’únic programa independentista que no l’esmenta a l’índex), entre la creació cultural i els «equipaments i infraestructures culturals», i hi dedica un total de tres paràgrafs (168-170), que no arriben a la mitja pàgina (p. 42). La proposta és la següent (p. 42, § 169, 170): 

Les llengües pròpies, el català al Principat i l’occità a l’Aran, són també les principals eines de cohesió social i un eix comú entorn del qual s’ha de gestionar la gran diversitat lingüística que presenta ara mateix la societat catalana. […] […] [R]eivindiquem la llengua catalana com a llengua de la República, juntament amb la llengua occitana de l’Aran, dins un tractament harmònic del plurilingüisme social.

Aquí és també aplicable el que s’ha dit a l’apartat anterior tant sobre el concepte de llengua pròpia com sobre l’evitació del terme ‘llengua oficial’. No és difícil entreveure que el concepte de llengua oficial és implícit dins el de llengua de la República. Probablement, els artífexs de la substitució del terme preterit, que apareixia al programa del 27S, pel de ‘llengua de la República’, no només no saben que l’origen del terme substituït es troba en el catalanisme polític, sinó que també desconeixen que ‘langue de la République’ és el terme amb què la Constitució francesa es refereix al francès, després de la reforma de l’article segon (Llei constitucional núm. 92-554, de 25 de juny de 1992, que afegeix un títol a la Constitució: «De les comunitats europees i de la Unió Europea»), que introduí per primer cop una declaració explícita d’oficialitat del francès, per evitar que una hipotètica signatura i ratificació per la ‘République‘ de la Carta europea per a les llengües «regionals» o «minoritàries» pogués servir de base jurídica per a qüestionar la supremacia del francès. En segon lloc, aquesta substitució capriciosa dels conceptes juridicolingüístics bàsics podria resultar problemàtica en un context de successió d’ordenaments jurídics, per tal com el dret lingüístic a Catalunya i l’Aran i al Regne d’Espanya té com a principi fonamental el concepte d’oficialitat, per la qual cosa el fet que la Constitució de la República i/o la legislació ulterior utilitzessin termes diferents podria donar lloc a dubtes interpretatius sobre si l’oficialitat de l’espanyol hi és encara o no vigent, que s’evitarien si es manté la terminologia actual. D’altra banda, el manteniment o no dels drets lingüístics respecte a idiomes no oficials no queda aclarit, per tal com el programa només anuncia que «la política lingüística haurà de fer-se sempre des del màxim respecte pels centenars de llengües parlades avui a Catalunya, que també són patrimoni de país i que suposen una riquesa cultural que cal preservar i tutelar». Finalment, igual que el de JuntsxCat, el programa de la CUP-CC també també diu immersió per referir-se al sistema escolar de conjunció lingüística (p. 43). En síntesi, el programa lingüístic de la CUP-CC no conté cap modificació substancial del que presentà fa dos anys, però, en canvi, no aclareix els punts que l’any 2015 quedaven en situació d’ambigüitat i, per contra, ara es presenta de manera desordenada i amb diverses inexactituds i problemes conceptuals que abans no hi eren.

Criteris bàsics per al règim lingüístic a la Constitució de la República de Catalunya i l’Aran

Atès el caràcter plebiscitari sobre la declaració d’independència de Catalunya i l’Aran aprovada pel Parlament el proppassat 27 d’octubre amb què l’independentisme hauria d’afrontar les eleccions il·legalment convocades pel govern espanyol i el caràcter factualment constituent que podria adquirir el Parlament que en sorgeixi, caldria una definició programàtica clara sobre quin règim d’oficialitat lingüística hauria de prefigurar la Constitució i que, a parer meu, hauria de seguir els criteris següents:

• 1. Declaració del català i l’occità com a llengües oficials de la República, d’acord amb el principi de territorialitat: totes dues oficials a les institucions amb jurisdicció sobre tota la República i oficialitat de cadascuna al seu domini territorial, en els termes que disposin la Generalitat, a Catalunya, i el Conselh Generau, a l’Aran. Aquest criteri no lesiona, sinó que implica el reconeixement dels drets lingüístics reconeguts actualment respecte a l’ús de l’occità previstos a la lletra c de l’apartat primer de l’article tercer de la Llei del Parlament 35/2010, d’1 d’octubre, de l’occità, aranès a l’Aran, i clarifica el que preveuen els apartats tercer de l’article vuitè de la Llei del Parlament 1/2015, de 5 de febrer, de règim especial de l’Aran, i cinquè de l’article sisè de la Llei orgànica espanyola 6/2006.
• 2. Afegir el mandat de desenvolupar en legislació infraconstitucional els drets lingüístics dels parlants d’idiomes no oficials. Mentre aquesta no normativa no s’aprovi, una disposició transitòria hauria de declarar d’aplicació supletòria els drets lingüístics reconeguts a l’article 33 de la Llei orgànica 6/2006 i quart de la Llei del Parlament 1/1998. Tant els drets reconeguts en la legislació futura com els aplicats de manera supletòria serien sempre drets addicionals, extrínsecs i independents de l’oficialitat, igual que els drets lingüístics reconeguts als tractats internacionals.
• 3. Derogació de l’article tercer de la Constitució espanyola, l’apartat segon de l’article sisè de la Llei orgànica 6/2006, l’article tercer de la Llei del Parlament 1/1998 i totes les disposicions de contingut anàleg. L’apartat de disposicions finals hauria de contenir una reinterpretació de la legislació supletòria per la qual tots els preceptes relatius a llengües oficials s’han d’entendre complerts amb l’ús del català i l’occità, a les regions lingüístiques respectives.