La reforma política en mans del poble

En la campanya electoral de 2010, Luiz Inacio Lula da Silva i Dilma Rousseff van arribar a parlar sobre la possibilitat de convocar a una Assemblea Constituent exclusiva per efectuar la reforma política del país. Ells tenien consciència que un Parlament electe amb base en el finançament privat no es dispararia un tret al peu, abolint aquest mecanisme, per alinear-se en la promoció del finançament públic.

Passades les eleccions van confiar que aconseguirien aprovar-ho mitjançant negociacions amb els partits, però es van trobar amb la resistència del Partit del Moviment Democràtic Brasiler (PMDB), especialment en el tema del finançament públic de les campanyes electorals: el màxim que acceptarien seria que el mateix s’apliqués per a càrrecs executius, sense concedir en el lloc privilegiat on negocien, els parlaments.

Enfront del fracàs imminent de la intenció de fer la reforma política i davant la situació de falta de representativitat partidària en les mobilitzacions de les últimes dues setmanes, Dilma va fer un pas audaç: proposar el plebiscit per a una Constituent amb l’exclusiva comesa d’introduir reformes polítiques.

Les mobilitzacions de les últimes setmanes van confirmar en Dilma la necessitat d’una renovació del sistema polític.  Aquells que participaven en les mateixes no es reconeixen com a membres de cap partit polític, ni tan sols del que tradicionalment va participar i va liderar les mobilitzacions –el Partit dels Treballadors (PT)–, que en aquesta oportunitat va ser apartat per falta de confiança.

El plebiscit permetrà una elecció sui generis –per ser una Assemblea Constituent exclusiva– que podrà triar una bancada renovada de parlamentaris. A més, obrirà el camí per remoure els obstacles posats per una estructura partidària que afavoreix l’intercanvi de favors, mitjançant el “arrendament” de partits, que abunda actualment.

En el més important dels temes s’introdueix en la via del finançament públic, impedint que el poder dels diners continuï sent el determinant en la composició d’un Parlament que acaba controlat per lobbies d’interessos privats.

Dilma reprèn la iniciativa política, atén les demandes populars i senti les bases per a una renovació del sistema polític brasiler. 

El finançament públic – el tema central del plebiscit

¿Per què el govern proposa convocar un referèndum? Hi ha un sentiment generalitzat en diversos sectors de la societat, que el sistema polític no funciona. Una de les institucions més desprestigiades del país – si no el més desacreditat – és el Congrés Nacional. La imatge dels polítics – i els parlamentaris en particular – és el pitjor possible.

De l’esquerra als vells mitjans, tothom critica al Congrés. El diagnòstic pot ser diferent – l’esquerra, perquè el poder dels diners fa lobbies de minories enriquides que controlen del Parlament, a la dreta, ja que, per definició, sempre vol que els governs i el Congrés siguin febles per augmentar el pes del mercat, i els mitjans de comunicació són expressions dels seus interessos i posicions.

Les protestes de les últimes setmanes també han tingut “el polític”, un dels seus blancs preferits, el que reflecteix les repetides campanyes contra els legisladors que s’executen constantment a Internet.

Una de les iniciatives del govern – que políticament és rellevant – va ser la convocatòria d’un referèndum per desbloquejar les iniciatives de reforma política – de fet, la reforma del procés electoral – que estava aturada al Congrés i frents en els intents d’un acord entre les parts, fou obra de Lula.

Amb bones o males intencions, alguns sectors intenten incloure una gran quantitat de temes en consulta amb el poble en la votació del districte per al tipus de règim – el presidencialisme o el parlamentarisme. A la pràctica això significa fer inviable el referèndum, per la gran quantitat i diversitat de les qüestions sobre les quals no hi hauria  l’acord i generarien una discussió que s’allargaria fins a fer impossible convocar el referèndum, amb les normes necessàries i el període de campanya, el temps de ser validat per les eleccions de 2014, ja sigui posant altres qüestions enfocades en allò que va provocar l’impuls popular per a la reforma política.

Entre totes les preguntes, la que té un major consens és la del finançament públic i privat de les campanyes. No vol dir que hi hi hagi acord, sinó que hi ha reconeixement que la reforma política es va estancar les negociacions sobre aquest tema.

És essencial – fins i tot partint de la base que no és suficient per evitar el pes dels diners en les campanyes electorals – ja que actua contra la forma actual del finançament, la desigualtat econòmica es transfereix al procés electoral.

Actualment, es pot dir que un dels problemes més grans per a qualsevol persona per presentar-se és el cost de les campanyes, el preu que costa a una persona donar a conèixer mínimament que és candidat. Cadascun tracta de resoldre el problema d’alguna manera, però gairebé tots acaben a la recerca de diners on són els diners – a les empreses. Aquestes, al seu torn, troben aquí un mecanisme útil perquè els candidats estiguin enganxats als seus interessos, el finançament de les campanyes de diversos candidats de diferents partits.

Potser no hi ha un mecanisme formal i de facturació directa dels finançadors i els finançats, però no hi ha dubte que existeix. Almenys en el finançament de les pròximes eleccions, en què les empreses dirigeixen els seus recursos als que més defensens directament els seus interessos.

L’existència de gran nombre de grups de pressió al Congrés – agroindústria, l’educació privada, els plans de salut privats, els propietaris privats dels mitjans de comunicació, les esglésies evangèliques, entre d’altres – expressa de la manera més oberta, la presència dels interessos privats al Congrés.

El finançament públic permetrà una competència menys desigual entre els candidats, evitant que el pes dels diners intervingui de forma tan oberta en el procés electoral.

Sempre hi ha, pels beneficiaris del sector i els partidaris del finançament privat, els mecanismes d’apel·lació personal més egoistes, “Vols que els teus impostos financin la campanya dels polítics?”. Una pregunta que indueix directament una resposta negativa.

Però això porta a la conseqüència que, si no és el sector públic que finança les campanyes, qui ho fa? El mercat, el sector privat, projectntles desigualtats econòmiques que caracteritzen el Brasil com el país més desigual del continent més desigual del món a la campanya política. Deixa que els polítics es converteixin en ostatges del poder econòmic.

El fet que la societat no es reconeix representada al Congrés, tot i que sigui l’elegit, per tant, demostra que les campanyes reflecteixen el pes dels diners i tenen una gran influència de la suposada llibertat d’elecció dels ciutadans amb dret a vot.

Perquè el Congrés no és un reflex de la societat, ja que entre ells es troba la mediació dels diners, que distorsiona la representació política. Com un dels molts exemples, hi ha una gran bancada de parlamentaris de l’agroindústria, però només dos representants dels treballadors agrícoles. Mentre que en la realitat del camp al Brasil, els treballadors són la immensa majoria.

L’aprovació del finançament públic trobarà una gran resistència – els mitjans de comunicació i bon part dels partits. Ells senten que perden el poder en les negociacions pels vots que tenen al Congrés, així com el temps que tenen en la televisió. El PMDB i altres partits de lloguer intenten sabotejar el referèndum o s’oposen a ell directament. Els mitjans de comunicació, perquè mentre tot el temps critiquen els polítics necessiten un Congrés desmoralitzat per afeblir la política i la ciutadania que representa.

Caldrà una campanya enorme i molt eficaç perquè es desbloquegi un dels bloquejos per elegir un Congrés que sigui representatiu de la societat brasilera. I perquè aquesta oportunitat de rescatar la representació política i parlamentària de la societat no es perdi.

Articles publicats al blog de l’autor . Traducció Espai Fàbrica