La renovació del MWC. Falsos culpables i presumptes innocents
El mandat d’Ada Colau encara no ha començat i ja ha patit la primera sotragada. Potser ha estat una ensopegada, però crec que és bo, per als temps que corren, que mirem d’analitzar què ha passat. Abans de mossegar, si us plau, llegiu aquest text sencer. Després, si escau, linxeu-me (per totes bandes).
En primer lloc, cal que parem atenció a què és el quees va signar dimarts 2 de juny a la Sala Tàpies de l’Ajuntament. En aquell acte, l’alcalde en funcions, Xavier Trias, la Secretaría de Estado de Telecomunicaciones y para la Sociedad de la Información (Ministerio de Industria, Energía y Turismo del Reino de España), la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, la Fira Internacional de Barcelona, Turisme de Barcelona i la Fundació Barcelona Mobile World Capital Foundation van signar l’oferta adreçada a GSMA (organitzadora del MWC) perquè el proper mes de juliol escollís Barcelona de nou com a seu del Congrés fins l’any 2023 (el compromís actual arriba fins al 2018). L’oferta és un acte que podríem titllar d’unilateral: si vostè tria Barcelona fins al 2023, nosaltres farem tot això que diem en aquest document. Si GSMA accepta, aleshores l’oferta esdevindràcontracte (qualsevol amb un coneixement mínim d’obligacions i contractes, dret civil o usos mercantils sap de què parlem). A Can Vilaweb expliquen una mica el contingut del despropòsit signat.
Per tant, el que se signava era, de fet, una part de la renovació del MWC: la que correspon a la ciutat de Barcelona. Ara falta que, al mes de juliol, els organitzadors del GSMA acceptin la proposta o optin per alguna altra de les ciutats que es proposen (com els jocs olímpics, però sense el COI).
Qui signava l’oferta?
Com he explicat a l’inici, l’oferta la signaven diverses administracions i organismes. Però, per anaral centre de la polèmica, centrem-nos en el paper de l’Ajuntament de Barcelona. Qui signava l’oferta era l’Ajuntament de Barcelona, com a institució, com a administració pública, a través de la seva màxima autoritat que, de moment, és l’alcalde en funcions, Xavier Trias.
Què hi feien allà altres representants polítics? L’Alcaldia va convidar els caps de llista de totes les formacions polítiques que havien obtingut representació a les darreres eleccions municipals del dia 24 de maig, per tal de que fos una “mostra d’unitat en aquesta petició a GSMA de prolongació del MWC fins 2023” (literal, de copiar i enganxar), per tal que GSMA no tingués dubtes que, governés qui governés, l’oferta era en ferm i, així, guanyar punts amb vistaa la decisió de GSMA d’aquest juliol. No s’hi val, doncs, dir que això ho signava Trias. L’alcalde en funcions hi estampava la signatura; la resta li donaven suport explícit, com se’ls havia demanat, amb la seva assistència.
I com és que ningú ho sabia? Doncs perquè l’Ajuntament ho havia preparat així i ningú ho havia explicat. Els caps de llista van ésser convidats a un acte a porta tancada a la Sala Tàpies, on hi hauria un fotògraf municipal i (potser) una càmera de BTV per, després, enviar imatges a la resta de mitjans. No hi hauria declaracions de ningú. El caràcter secret de l’acte, de política de fets consumats i, després, comunicats ambuna fotografia i una lacònica nota oficial, va saltar pels aires quan la CUP Capgirem Barcelona va declinar públicament la invitació.
Quina invitació? De quin acte esteu parlant? Què dieu que se signarà demà? Aquestes són algunes de les preguntes que feien periodistes i mitjans quan van rebre la nota explicativa de perquè María José Lecha no assistiria a l’acte. La cosa, doncs, era més secreta del que semblava i tot. És potser aquest caràcter críptic, fosc, de fets consumats, propi de la “vella política” en un acte plantejat com una “mostra d’unitat” dels assistents a l’entorn de l’oferta, el que més lletja fa la cosa.
I què hi feia, allà, Ada Colau? Caure en la seva pròpia trampa. Sense acritud. M’explico i no us enfadeu abans d’hora. El digital Crític va publicar un article en què explicava que Trias estava signant contractes a darrera hora que comprometien inversions fins l’any 2023, alguns d’ells vinculats a Florentino Pérez. Aquest fet el va denunciar molta gent, però Ada Colau hi va tenir un protagonisme especial, quelcom normal i previsible atès que, en deu dies, serà la nova alcaldessa.
Trias, o algú ben murri del seu equip, va veure en aquella escena la clau de volta per a la signatura del MWC. Immediatament l’alcalde en funcions va sortir a donar la cara, a dir que no era cert, i a adoptar un compromís inequívoc: no signaria res sense el vistiplau d’Ada Colau i aquesta estaria present a totes les signatures que volgués. Trias va quedar com un senyor, un d’aquells educats, sabeu? Dels de la part alta. A l’equip de Trias, però, es feien un fart de riure pensant en el sant gripau que Barcelona en Comú s’empassaria dies després. Ni Messi fot aquests gols, devia pensar Antoni Vives, sentint-se una mica vencedor després de la humiliant derrota del 24 de maig.
La cosa és força senzilla (o,de fet, bastant perversament rebuscada): a Colau només li van deixar la sortida de la plantada, de no anar-hi, com va fer la CUP Capgirem Barcelona, i, per tant, que Trias pogués no signar l’oferta a GSMA en uns termes que ni Colau ni ningú havia pogut conèixer fins poc abans ni, és clar, debatre ni esmenar. La responsabilitat seria de Colau, que tenia el compromís de l’alcalde sortint que no faria res sense el vistiplau de la futura alcaldessa.
L’oferta, en cas que GSMA l’accepti, serà vinculant per a les parts signants, també per a l’Ajuntament, i el fet d’incomplir-la no només podria suposar la marxa del MWC de la ciutat, sinó també, probablement, indemnitzacions milionàries a pagar a GSMA. Dic probablement perquè partim d’un anomalia intolerable: el contingut del contracte original amb GSMA, el quales complementava amb aquesta oferta, no és públic. En tot cas, confiem que el 14 de juny mateix, el nou govern el farà públic. Llums i taquígrafs.
Tenia alternativa Ada Colau? Probablement, si no s’hagués parat un parany a ella mateixa sense saber-ho i ben aprofitat per Trias (amb molta mala llet), li hauria resultat més fàcil. Tal com havien anat les coses, ho tenia més fomut. Però no s’hi val eludir responsabilitats: si Colau hagués dit que allò no sesignava sense renegociar les clàusules, o bé Trias no hauria signat o ho hauria fet en funcions i contra la voluntat de, com a mínim, la llista més votada i la futura alcaldessa. La decisió no era gens fàcil, certament, però ens marca clarament per on van les coses (i per on aniran): si a Barcelona mana la seva gent o si manen els poders fàctics i el gran capital. Es pot obeir manant; el problema és quem mais ordena: o povo o el capital. De moment, gol per l’escaire de l’últims.
El compromís de les escales
Ahir a la nit m’arribava via whatsapp una breu nota atribuïda a Barcelona en Comú (no puc garantir la veracitat de la font, però tampoc és el rellevant) on, entre altres coses, s’afirmava que la signatura no tenia res a veure amb el compromís de les escales (el missatge deia més coses, però penso que ja han quedat explicades en els paràgrafs anteriors). Doncs aquí és on lamento profundament dir que no, que és mentida, i que BEC (si és que el missatge és seu) faria bé d’explicar que, senzillament, els han colat un gol entre mandats i que no serà fàcil evitar-ne més en un futur. Transparència i humilitat són les millors eines que tindran per afrontar la que els caurà a sobre durant dels propers quatreanys.
En primer lloc, un element simbòlic que parla per si sol: la seu del Mobile World Capital, que forma part de l’acord amb GSMA i també de l’oferta de renovació, és ni més ni menys que el local que durant una setmana han mantingut ocupat els i les treballadores de Movistar en vaga. Per no tenir-hi res a veure, Déu n’hi do, oi? Però és que parlar del MWC, de GSMA i del gran esdeveniment de telefonia mòbil mundial a Barcelona és parlar, en bona part, de Movistar. Com sol passar en aquests macroconglomerats i sopes de lletres, logos i sigles, a voltes costa saber qui és qui, però fer veure que Movistar no hi té res a veure i que l’oferta de renovació (vinculant) no vulnera l’esperit i la literalitat del compromís de les escales és, senzillament, prendre el personal com a ingenu. En primer lloc, Movistar forma part dels grups associats a la Fundació Barcelona Mobile World Capital Foundation, signant també de l’oferta de renovació del MWC a Barcelona fins al 2023. Però el fet determinant és que els membres espanyols de GSMA són Orange Espagne i Telefónica Móviles España (Movistar). Així es pot comprovar al lloc web de GSMA, on desglossen quins són els seus membres de ple dret, estat per estat, i fins i tot una volta per altres estats ens permetrà comprovar com filials de Movistar d’altres llocs del món també en formen part. Heus aquí la captura Spain:
I doncs, a què treu captant enrenou?
I aquí és on em poso, si em permeteu, en el què crec que és precisament el paper de la CUP Capgirem Barcelona a l’Ajuntament per al mandat 2015-2019: ser la garantia que els compromisos com el de les escales es compleixin; pressionar al govern perquè no reculi, amb tot el suport necessari per fer-ho quan ho necessiti; garantir la no-desmobilització de les lluites, per no deixar l’acció política només en mans de les institucions i, menys encara, del govern (de qui sigui). I, així, només sereu sempre oposició? No, però, perquè un govern, en terreny enemic (l’estat ho és, juguem en terreny contrari, ho hem dit sempre), pugui tirar endavant determinades coses, calen transformacions socials profundes. Algunes es poden facilitar des del govern, d’altres són necessàries a l’oposició (al ple i al carrer).
Mà estesa per a la ruptura, puny tancat contra els passos enrere. Companys i companyes, no veieu capamenaça en aquesta situació, sinó una oportunitat de construir poder popular. Quan calgui, hi serem, no només votant, sinó també tancant files en suport al govern. Quan calgui, serem aquells tres trols que no et deixen caure en certes contradiccions. I, quan calgui, serem l’oposició crítica i contundent que planta cara a dins i a fora de l’Ajuntament, com ho hem fet fins ara, a Barcelona i a tot arreu.
Perquè empassar-se gripaus i, si cal, abraçades per un 9N, mentre posem desenes d’imputats a cada vaga general és allò que ens caracteritza, i de ben segur que quan calgui abraçar-te, Ada, t’abraçarem. Qui sap si el dia 13 serà la primera vegada: ho decidiran les assemblees.
