La revolta dels 20 cèntims
L’augment del preu del transport ha estat l’esquerda per la qual s’ha colat el profund descontent que viu la societat brasilera. En tot just dues setmanes el nombre de persones de les mobilitzacions s’ha multiplicat de cinc mil els primers dies, a més d’un milió en un centenar ciutats. La desigualtat, la manca de participació i la repressió són els grans temes.
Els xiulets i cridòria van donar la volta al mon. Dilma Rousseff no es va immutar però les seves faccions mostraven incomoditat. Joseph Blatter sentia la reprovació com quelcom personal i es despatxava amb una crítica a l’afició brasilera per la seva falta de ‘fair play’. Que la presidenta de Brasil i el mandarí de la FIFA, una de les institucions més corruptes del mon, fossin desairats per les desenes de milers d’aficionats de classe mitja i mitja alta, perquè els sectors populars ja no poden accedir a aquests espectacles, reflexa el profund malestar que travessa la societat brasilera.
El que succeí a l’estadi Mané Garrincha de Brasilia saltà amplificat als carrers, el dilluns 17 quan més de 200 mil persones es manifestaren a nou ciutats, en particular joves afectats per la carestia i la desigualtat, que es materialitza en els elevats preus de serveis de baixa qualitat mentre les grans constructores amassen fortunes en obres per als macroesdeveniment a càrrec del pressupost estatal.
Tot va començar amb una cosa molt petita, com succeeix en les grans revoltes del segle XXI. Un modest augment del transport urbà de tant sols 20 cèntims (de 3 a 3,20 reals, un augment de deu cèntims de dòlar). Primer van ser petites manifestacions de militants del Movimento Pase Libre (MPL) i dels comitès contra les obres del Mundial de 2014. La brutalitat policial va fer la resta, ja que va aconseguir amplificar la protesta convertint-la en la major onada de mobilitzacions des de l’impeachment contra Fernando Collor de Melo al 1992.
El divendres 7 de juny es va realitzar la primera manifestació a São Paulo contra l’augment del passatge amb poc més de mil manifestants. El dimarts 11 van ser uns altres tants, però es van cremar dos autobusos. Les dues principals autoritats, el governador socialdemòcrata Garaldo Alckim i l’alcalde petista Fernando Haddad, es trobaven a Paris promovent un macroesdeveniment per a la ciutat i acusaren als manifestants de “vàndals”.
El dimarts 12 una nova manifestació es va saldar amb 80 autobusos atacats i 8 policies ferits. El dijous 13 els ànims estaven caldejats: la policia va reprimir brutalment als cinc mil manifestants provocant més de 80 ferits, entre ells, diversos periodistes de Folha de São Paulo. Un tsunami d’indignació que escombrà el país i que es va traduir, poques hores més tard, en l’escridassada contra Dilma i Blatter. Fins i tot, els mitjans més conservadors van haver de reflectir la brutalitat policial. La protesta contra l’augment del tiquet convergí sense proposar-s’ho, amb la protesta contra les milionàries obres de la Copa de les Confederacions. El que semblaven manifestacions petites, gairebé testimonials, es va convertí en una onada d’insatisfacció que abraçà tot el país.
Símptoma de la gravetat dels fets és que el dilluns 17, quan es va produí la cinquena mobilització amb més de 200 mil persones en una desena de capitals, els polítics més importants del país, els ex-presidents Fernando Henrique Cardoso i Luiz Lula de Silva, condemnaren la repressió. «Desqualificar-los com a vàndals és un error greu. Dir que són violents no resol res. Justificar la repressió és inútil», escrigué Cardoso, qui atribuí les protestes al «desencís de la joventut enfront el futur».
Lula tuitejà quelcom similar «la democràcia no és un pacte de silenci sinó una societat en moviment en la cerca de noves conquestes. La única certesa és que el moviment social i les reivindicacions no són cosa de la policia sinó de taules de negociació. Tinc la certesa que la majoria de manifestants estan disposats a ajudar a construir una solució per al transport urbà». A més de desconcertar les elits, els manifestants aconseguiren que es suspengueren els increments.
La sensació d’injustícia
El transport públic en ciutats com São Paulo i Rio de Janeiro són dels més cars del mon i la seva qualitat és pèssima, com posava de relleu el diari Folha de São Paulo analitzant els preus del transport públic en les dos de les majors ciutats del país considerant el temps necessari per pagar un tiquet i el salari mitja de cada ciutadà. El resultat és catastròfic per als brasilers.
Mentre que un habitant de Rio necessita treballar 13 minuts per a pagar un tiquet i un paolista 14 minuts, a Buenos Aires sols ha de treballar un minut i mig, deu vegades menys. Però la llista inclou les principals ciutats del mon: a Pequin el tiquet equival a 3 minuts i mig de treball, a Paris, Nova York i Madrid sis minuts, i a Tokio nou minuts, igual que a Santiago de Xile. A Londres, una de les ciutats més cares del mon, cada viatge demanda 11 minuts de treball (Folha de São Paulo, 17 de juny de 2013).
El periòdic cita al ex-alcalde de Bogotà Enrique Peñalosa, per exemplificar el que hauria de ser la democratització urbana: “la ciutat avançada no és aquella en la que els pobres van en cotxe, sinó aquella en la que els rics utilitzen el transport públic”. A Brasil, conclou el diari, està succeint el contrari.
En els darrers vuit anys el transport de São Paulo s’ha deteriorat segons revela un informe de O Estado de São Paulo. La concessió vigent va ser assignada a la gestió de Martha Suplicy (PT) al 2004. El sistema de transport col·lectiu va créixer de 1.600 unitats a 2.900 milions de passatgers entre 2004 i 2012. No obstant, els autobusos en circulació van reduir-se de 14.100 unitats a 13.900. La conclusió és gairebé obvia: “Més gent transportada pagant un preu més car en menys ómnibus que fan menys viatges” (O Estado de São Paulo, 15 de juny de 2013). A cada unitat viatgen un 80% més de passatgers.
Segons la Secretaria de Transports de la ciutat, la millora de la situació econòmica ha provocat un augment de la quantitat de passatgers però, a la vegada, els autobusos fan menys viatges degut a la congestió del trànsit fet que inevitablement “suposa que els usuaris pateixen la ineficiència del sistema, amb l’augment dels temps dels viatges”. Els costos també s’han disparat per l’ineficència que suposa un mal aprofitament de la infraestructura.
Si a això, s’hi suma el malbaratament que suposen les inversions milionàries de les obres del Mundial 2014 i els Jocs Olímpics 2016, amb la seqüela dels trasllats forçosos de la població, pot comprendre’s millor el malestar regnant. Als sis estadis que es van inaugurar a la Copa de les Confederacions s’hi han dedicat gairebé dos milions de dòlars. La remodelació de Maracanà superà els 500 milions i un altra suma semblant es dedicà al Mané Garrincha, una obra monumental amb 288 columnes que li confereixen un aspecte de “coliseu romà modern” segons el secretari general de la FIFA Jerome Valcke. Tot aquest diner públic per a rebre un partit de la Copa i set del Mundial.
Són recintes de luxe construïts per mitja desena de grans constructores, algunes de les quals s’adjudicaren també l’administració d’aquestes arenes on es realitzaran els espectacles on molts pocs hi tindràs accés. El cost final de totes les obres sol duplicar els pressupostos inicials. Encara manquen sis estadis més que estan en obres, la remodelació d’aeroports, autopistes i hotels. El BNDES acaba de concedir un préstec de 200 milions de dòlars per a la finalització del Itaquerão, el nou estadi del Corinthians on es jugarà el primer partit del mundial 2014.
Cansats de pa i circ
L’Articulació Nacional dels Comitès Populars de la Copa, va difondre un informe en que s’assenyala que a les dotze ciutats que allotjaran partits del Mundial hi ha 250 mil persones en risc de ser desnonades, sumant les amenaçades per reallotjaments i les que viuen en àrees afectades per obres (BBC Brasil, 15 de juny de 2013). Hi han casos en que un habitatge era demolit amb un avís previ de solament 48 hores. Moltes famílies reallotjades es queixen que van ser traslladades a diferents llocs molt distants amb indemnitzacions insuficients per adquirir nous habitatges, de menys de cinc mil dòlars de mitjana.
Per a completar aquest panorama, sol per a la Copa de les Confederacions es desplegà un operatiu militar que va superar la mobilització de 23 mil militars de les tres armades que incloïa un centre de comandament, control i intel·ligència. El dispositiu mobilitzà a 60 avions i 500 vehicles. La disputa del Mundial 2014 ha obligat a Brasil a construir 12 estadis, 21 noves terminals aeroportuàries, 7 pistes d’aterratge i 5 terminals portuàries. El cost total per a l’Estat de totes les obres serà de 15.000 Milions de dòlars.
Davant el desplegament de costos per construir recintes de luxe resguardats amb màxima seguretat, el Consell Nacional d’Esglésies Cristianes (CONIC) va divulgar un comunicat en el que condemna la brutalitat policial assegurant que els fets ocorreguts el 13 de juny a São Paulo “ens remeten a temps ombrívols de la història del nostre país”(www.conic.org.br). El text de l’església denuncia la falta d’obertura i diàleg i assegura que “la cultura autoritària segueix sent una característica de l’Estat brasiler”
Li recorda al govern que el Consell de Drets Humans de la ONU acaba de fer vàries recomanacions, entre aquestes la de posar fi a la policia militar. La CONIC creu que la repressió policial contra les manifestacions és la mateixa dels “exterminis de jove que es succeeixen a les perifèries de les ciutats”. Finalitza dient que els grans esdeveniments sol portaran més guanys “al mercat financer i als mega conglomerats empresarials”. “No volen salament circ. Volem també pa, fruit de la justícia social”.
Si aquest és l’estat d’ànim de l’església, pot imaginar-se com se senten els milions de joves que inverteixen dos hores en anar a treballar, i tres en retornar a casa “en ómnibus estúpids i cars i afronten 200 quilòmetres de congestió”, com descriu l’escriptor Marcelo Rubens Paiva (O Estado de São Paulo, 16 de juny de 2013). Tots els paulistes saben que els rics viatgen en helicòpter. Brasil posseeix una de les majors flotes d’aviació executiva del mon. Des de que governa el PT la flota d’helicòpters ha crescut un 58,6% segons l’Associació Brasilera d’Aviació General (ABAG).
São Paulo té 272 heliports i més de 650 helicòpters executius que realitzen al voltant de 400 vols diaris. Molts més que ciutats com Tokio i New York. “Actualment la capital paulista és la única ciutat del mon que posseeix un control de tràfic exclusiu per helicòpters”, diu la ABAG.
Per això la indignació flueix i, pel mateix, molts van celebrar el retorn de la protesta, per a el que van haver d’esperar res més que dos dècades.
Una resposta de dignitat social
“Óooo, o povo acordou” (Óooo, el poble despertà), cridaven els milers que guanyaren els carrers. Com si haguessin estat dormits durant anys. Fins i tot Dilma Ruseff s’hi referí: “Brasil avui, s’ha despertat més fort. La grandesa de les manifestacions d’ahir demostren l’energia de la nostra democràcia, la força de la veu del carrer”. No tenia molt marge per dir quelcom diferent després de les gegantines manifestacions que no es veien en dos dècades. Gilberto Carvalho, secretari general de la Presidència, va se políticament menys correcte i reconegué “no entendre” el que estava succeint al carrer.
Una de les raons per les quals els líders polítics no entén el que succeeix, es que durant els governs del PT 40 milions de brasilers han sortit de la pobresa i han ingressat al mercat de consum, en una situació econòmica favorable. Tanmateix, els moviments socials són dèbils i fragmentats.
La segona qüestió és l’abisme generacional. Set de cada deu manifestants, segons l’institut Datafolha, era la primera vegada que participaven en una manifestació. Més de vuit de cada deu no recolza cap partit. El 53% tenen menys de 25 anys. En un país amant del futbol, el 70% dels paulistes s’interessen per les manifestacions enfront un 18% que segueixen la Copa Confederacions. La mitat dels habitants de la principal ciutat brasilera rebutja les institucions, entre les que el Congrés ostenta el major rebuig amb un 82%, però el 77% recolza les manifestacions.
Com pot un petit moviment per la gratuïtat del transport públic generar tantes adhesions? El Moviment Pase Libre (MPL) va nàixer al 2003 a Salvador (Bahia) durant la “Revolta do Buzu”, quan milers d’estudiants i treballadors van tallar els carrers durant deu dies contra l’augment del transport. La oficialista Unió Nacional d’Estudiants va aconseguir coaptar una mobilització espontània i autònoma, tot i que mai l’ha pogut liderar. Un any després, al 2004, estudiants de Florianópolis inspirats en els successos de Bahia van organitzar la “Revolta de Catraca” (revolta de les carraques) que va comptar amb el suport d’associacions de veïns, de docents i treballadors.
Durant el Forum Social Mundial de 2005 a Porto Alegre, es va realitzar un gran plenari i es formalitzà el Moviment Pase Libre que avui està present a totes les grans ciutats. Els principis organitzatius adoptats rebutgen l’estil jeràrquic i burocràtic de les entitats estudiantils oficials i el seu caràcter és independent, horitzontal, autònom, federal, amb decisions preses per consens i apartidari que, clarifiquen, no és sinònim de antipartidari.
A la seva declaració de principis el MPL destaca que el moviment “no és un fi en si mateix sinó un mitjà per a la construcció d’una altra societat”( www.mpl.org.br) i en la seva lluita pel “passi lliure estudiantil” destaquen que la seva perspectiva és “l’expropiació del transport públic, retirant-lo de la iniciativa privada, sense indemnitzacions, col·locant-lo sota el control dels treballadors i de la població”.
La policia també es mostra sorpresa, a més de contrariada, per aquest tipus de moviment. En l’informe del servei secret de la Policia Militar comentat pels mitjans senyala que “la inexistència de dirigents és considerat el pitjor malson per la policia perquè no troba objectius clars” (Folha de São Paulo, 16 de juny de 2013).
El sociòleg Rudá Ricci, proper al moviment sindical, creu que els militants polítics que encara tenen els peus en el segle XXI “han de trobar-se incòmodes amb la manca d’unitat, de comandament, d’avantguarda”(http://rudaricci.blogspot.com). Sosté que un petit moviment creat al 2005 va guanyar tal projecció “pel bloqueig dels canals de participació a partir de les entitats de representació clàssiques” i per “la incapacitat dels líders socials històrics de llegir el dia a dia de la població per estar envoltats en institucions tancades”.
El politòleg Jorge Almeida, de la Universitat Federal de Bahia, sosté que sota el govern de Lula es succeïren dos fets significatius: els moviments es desmobilitzaren en recolzar un govern que, a la seva vegada, “va representa l’enfortiment de la hegemonia del gran capital a Brasil” (Valor, 19 de juny de 2013). L’augment de poder de consum de la població i el fet que les grans organitzacions passessin a defensar l’ordre social, “va fer que l’hegemonia burgesa fos més estable”. No obstant, “amb la desigualtat continuada, es van haver de constituir altres organitzacions” capaces d’omplir el buit deixat pels moviment històrics.
La Copa va ser la guspira que va encendre la foguera. “la Copa del Mon apareix com una vertadera intervenció de la FIFA en els grans centres urbans. Va limitar la llibertat d’expressió, de comerç, en un radi de dos quilòmetres dels estadis no poden haver-hi manifestacions”. Els preus es disparaven arrel dels macroesdeveniment, afectant en particular als col·lectius més pobres que pateixen una inflació del 11 a 12%. Finalment, diu Almeida, quan els poderosos creien que podien fer el que volien, la representació els va col·locar davant “una resposta de dignitat social”.
