La revolució serà feminista o no serà

SÍLVIA ALBERICH i MARIA RODÓ

Els reptes que els feminismes han plantejat al llarg de la història han posat en qüestió els fonaments bàsics de l’organització social: el concepte de ciutadania, l’estructura econòmica, la identitat de gènere, l’objectivitat de la ciència. Els moviments socials, massa vegades, han estat cecs a les demandes que des dels feminismes s’han intentat incorporar a la lluita social i política, ja fos per una qüestió d’ignorància o per por a una pèrdua de privilegis. La ridiculització de determinades propostes i de les formes de fer política, la consideració de les temàtiques centrals com a qüestions de segona, com a no prioritàries, o la jerarquització de les lluites han estat un obstacle històric per a la lluita feminista. Tot i això, si mirem amb perspectiva els canvis socials que s’han donat durant el segle XX (almenys en el nostre context), les transformacions en relació a les relacions de gènere i la situació de les dones deu haver estat el canvi més important succeït durant aquest temps. Però, quins són els reptes que plantegen els feminismes actualment? Quina rellevància tenen, per als moviments socials en general, i quines preguntes presenten?

En aquest text intentarem esbossar la situació actual d’algunes qüestions que preocupen centralment als feminismes. Parlem dels “feminismes”en plural, entenent que hi ha pràctiques diverses i plantejaments ben diferenciats. No pretenem tampoc ser exhaustives. Ens deixarem moltes coses, i moltes de les que direm tenen diversos punts de vista. Pretenem, doncs, posar de manifest alguns dels reptes que creiem que la conjuntura obliga a posar damunt la taula i que coincideixen amb tres àmbits diferents que s’entrelliguen per diversos punts: el sosteniment de la vida, els cossos i els reptes en relació als moviments socials. El primer se centra en qüestions de tipus econòmic i d’organització social de la vida i el treball. El segon tracta del control dels cossos sobre la base de la reproducció, la sexualitat, la identitat sexual, la violència i la salut. I el tercer posa de relleu les preguntes que aquestes temàtiques susciten (o haurien de suscitar) tant als feminismes com als moviments socials en general.

 

El sosteniment de la vida:

clau per a la transformació social

 

L’estafa actual que estem vivint —hi ha qui l’anomena crisi— ha fet emergir la contradicció inherent als règims anomenats de “benestar”social: fins ara els estats socials i de dret han intentat diluir el conflicte social i crear una societat igualitarista a través de mecanismes pseudoredistributius sense qüestionar l’statu quosocial i econòmic.

 

En aquests moments, però, els poders financers han trobat una sortida a la crisi d’acumulació de capital espoliant els recursos públics, i l’Estat —que fins ara ha gestionat aquests recursos públics com a propis— s’ha aliat amb aquests poders tot desposseint-nos dels béns comuns i socials, eliminant prestacions i serveis que haurien d’assegurar-nos unes condicions de vida dignes i contribuir a una organització social equitativa.

 

D’aquesta manera, les dues lògiques contradictòries i constitutives dels règims de “benestar”,la capitalista i la social —i assistencialista—, han topat frontalment i han donat lloc a un increment generalitzat de la inseguretat laboral i de l’atur, a la precarització de les condicions de vida i a la no garantia de prestació de serveis mínims. En conseqüència, s’ha encès l’espurna per a l’esclat de la tensió social i s’ha accelerat el trencament del fals consens sobre el qual se sostenia el sistema.

 

Hi ha, però, una lògica que sovint passa desapercebuda i que els feminismes treballen per visibilitzar i valoritzar: la lògica de la cura. Fer visible aquesta lògica ens permet fer una anàlisi més acurada de la fallida dels règims de “benestar”,tot assenyalant una contradicció sovint oblidada pel pensament crític i els moviments socials: l’oposició irremissible entre el sosteniment de la vida i l’acumulació de capital.

 

La lògica de la cura posa l’èmfasi en els processos —materials i immaterials—de reproducció de les persones, de gestió i manteniment de la vida, de sosteniment comunitari, de preservació ecològica del medi, així com en la cobertura de les esferes afectiva, emocional i sexual de les persones.

 

En canvi, la lògica de l’acumulació de capital només satisfà les necessitats de les persones en la mesura que aquesta satisfacció genera beneficis monetaris, és a dir, acumula capital. Aquestes lògiques estan marcades pel gènere i creen dos espais socioeconòmics ben diferenciats: el del treball públic i considerat productiu, i el del domèstic i reproductiu. A les societats capitalistes patriarcals, la tensió entre aquestes dues lògiques s’ha resolt donant prioritat a la lògica de l’acumulació.

 

Avui, però, en un moment de fallida del sistema de benestar social, es fa més necessari que mai que els moviments socials incorporin en les seves anàlisis i lluites la qüestió del sosteniment de la vida no com a aspecte perifèric, sinó com a eix central per a la transformació social. D’aquesta manera, el repte que se’ns planteja és el de com ubicar la lògica de la cura al centre del pensament i de l’acció anticapitalista.

 

És en aquest intent de situar la lògica de la cura al centre que les feministes assenyalem que aquest devastador sistema econòmic se sosté sobre una noció androcèntrica i monetaritzada del treball que invisibilitza un seguit de treballs imprescindibles per fer surar el sistema: els treballs de cura no remunerats, que fan possible el sosteniment de la vida —i la reproducció de la força de treball.

 

En aquest sentit, els feminismes han aportat —i continuen fent-ho— reflexions cabdals per a la reconceptualització del treball, alhora que lluiten per visibilitzar els “altres treballs”.

 

Ja fa més de 30 anys, Angela Davis es preguntava a la seva coneguda obra Women, Race and Classcom fer front a la qüestió del treball domèstic: si calia un sou fix per a les mestresses de casa que els donés autonomia econòmica i prestacions socials, si aquest sou havia de ser pagat per l’estat, si calia socialitzar aquestes tasques a través de l’estat o, per contra, si es tractava d’assolir una repartició real de les feines i treballar per una major consciència de la importància de la cura i de la preservació de l’entorn immediat.

 

En definitiva, el repte que es planteja des dels feminismes és el de com fer que el qüestionament de la noció clàssica de treball, així com el reconeixement social, econòmic i de drets de moltes altres feines, esdevinguin punts ineludibles de les lluites laborals i socials. D’aquesta manera, cada vegada que les feministes reivindiquem, per exemple, la transformació del concepte de vaga per tal que aquesta eina de lluita esdevingui incloent i contempli no només el treball assalariat, sinó també el treball domèstic i de cures —així com el realitzat en l’àmbit de l’economia submergida o que, fins i tot, vagi més enllà de la idea de treball, tot integrant aquelles persones que en queden excloses— estem recordant que l’acumulació de capital és, sobretot, una acumulació de diferències i desigualtats. I aquestes jerarquitzen les persones treballadores i els treballs, sobre la base de sistemes com el sexisme, el racisme o la discriminació de la diversitat funcional. De la mateixa manera, cada vegada que des del feminisme s’alça la veu perquè es reconegui la feina de les treballadores domèstiques i es denuncia la negació de drets laborals a la qual estan sotmeses, fins i tot després de la seva assimilació al règim general de la Seguretat Social —no se’ls reconeix, per exemple, el dret a l’atur o a la vaga—, s’està denunciant una organització sexual del treball que es troba a la base de la desigualtat social.

 

Fa un temps es va exportar —mai solucionar— “el problema”de les cures, a través de cadenes globals de cures: dones migrades van cobrir el lloc de les autòctones, però mai no hi va haver una redistribució de tasques entre homes i dones. Ara bé, la pèrdua de poder adquisitiu de moltes unitats domèstiques ha comportat un retorn de les dones autòctones a l’àmbit privat, tot expulsant-les del mercat laboral, a partir d’un gir reaccionari —tant a escala ideològica com a escala de polítiques públiques— que reforça la divisió sexual del treball.

 

La reforma laboral actual és un exemple clar d’una política conservadora i reaccionària que preconitza el retorn de les dones a casa i aprofundeix en els obstacles —ja existents— perquè les dones puguin participar del mercat de treball remunerat en igualtat de condicions que els homes: desaparició de la deducció de 100=C/mes per a les empreses que contractaven treballadores reincorporades abans dels dos anys després de la seva maternitat, restricció del gaudi del permís de lactància a un/a dels progenitors/es, obstaculització de les possibilitats de conciliació de vida familiar i laboral o possibilitat de rebaixar salaris per sota d’allò establert al conveni col·lectiu —aspecte en què la discriminació de gènere persisteix de forma flagrant, ja que la bretxa salarial entre homes i dones se situa en un 22,5%, i fins en un 30% al sector serveis.

 

D’altra banda, les retallades o ajustos estructurals realitzats en sectors clau per a l’ocupació femenina, com són la sanitat, l’educació o els serveis socials (tancament de més de 600 places hospitalàries a tot Catalunya, reducció horària de serveis d’urgències, 1.215 mestres i docents menys, desmantellament del programa de renda mínima d’inserció, etc.) afecten directament els llocs de treball de moltes dones o empitjoren les seves condicions de treball (retallada d’entre el 6 i el 7% dels sous del personal de les administracions públiques, increment d’hores lectives i d’alumnat per aula per al professorat, anul·lació del complement de salari en cas de baixa per malaltia en alguns hospitals, privatització d’escoles bressol, etc.).

 

A més, bona part de les persones que deixaran de ser ateses al sistema públic (malaltes cròniques, convalescents, gent gran, persones funcionalment diverses, criatures d’entre 0 i 3 anys) passaran a ser ateses a les llars, és a dir, per les dones (a l’Estat espanyol, de les persones que s’acullen a excedències laborals per tenir cura de persones dependents, el 85% són dones, i de les que s’acullen a excedències per tenir cura de menors, són dones el 94%). Aquestes dones incrementaran la seva càrrega de treball, veuran empitjorar les seves possibilitats de conciliar vida personal i laboral i, per tant, veuran frenades les seves possibilitats de desenvolupament professional. Aquest fet, a més, es tradueix en la percepció de retribucions i pensions —d’atur, de jubilació— inferiors.

 

Per això, en el moment actual, un dels reptes principals dels feminismes és fer visible el fet que l’espoli d’allò comú té un impacte de gènere específic, alhora que es denuncia la privatització del sosteniment de la vida: ¿com podem fer que les cures siguin considerades una responsabilitat social i col·lectiva? I, des dels moviments socials, ens hauríem de preguntar com organitzem la militància i la participació política entenent que les tasques de cura també formen part de les nostres vides. ¿És possible participar activament en els moviments socials si es tenen responsabilitats de cura? Mirant al nostre entorn, és fàcil de veure com el model de participació obliga a una disponibilitat quasi absoluta (d’horaris, mobilitat, etc.) que té poc en compte els temps i les necessitats del sosteniment de la vida. A qui estem deixant fora de la participació? Com podem assumir col·lectivament les cures? Quines xarxes de solidaritat podem crear per organitzar aquestes feines col·lectivament i entendre-les com quelcom polític? Com pensem organitzar la lluita política tenint en compte aquestes responsabilitats?

 

Així, per als moviments socials, la crítica feminista a l’organització dels treballs no és una qüestió que afecti només les dones, sinó que toca els fonaments de la mateixa estructuració social. Ara bé, les dones patim d’una forma específica les conseqüències de la situació actual. Mesures “d’austeritat”com ara la congelació de la pensió de viduïtat, únic ingrés per a moltes dones (actualment aquesta pensió s’acosta, de mitjana, als 500=C/mes, i el 2020 només haurà incrementat en 40=C) o la reconversió de drets socials universals en drets vinculats a la participació al mercat laboral remunerat i formalment reconegut, contribueixen a l’agudització de la feminització de la pobresa al nostre país.

 

N’és un exemple la regressió del dret universal a la salut i a l’atenció sanitària tot imitant el model francès, basat en el finançament contributiu: les persones no vinculades al mercat de treball, per tant, deixen de ser beneficiàries directes d’un dret universal per convertir-se, en el millor dels casos, en beneficiàries indirectes d’un dret derivat del treball. Aquesta qüestió té un impacte específic sobre les dones, majoria en l’economia submergida —indústria tèxtil, del calçat, de fabricació de joguines, treball domèstic i atenció a les persones— i entre la població considerada no activa i desocupada (la taxa d’activitat femenina a Catalunya se situa en el 56,2% enfront del 67,8% de la masculina, i la d’ocupació en el 43,1% enfront del 51,1% de la masculina).

 

Davant d’aquesta situació, ens plantegem com podem aprofitar el moment actual de crisi del sistema per reapropiar-nos dels drets: ¿com podem fer que aquests deixin de ser atorgats des de dalt i siguin definits des de les necessitats de totes les persones que conformen la societat? La reapropiació dels drets, la seva universalització i el qüestionament d’un model de ciutadania excloent són reptes que el feminisme —i els moviments socials en general— ha de tenir ben presents per fer de la crisi de credibilitat en el sistema social, polític, econòmic i ecològic una oportunitat de ruptura i transformació.

 

Aquests són només alguns dels motius que fan imprescindible una mirada feminista a la crisi-estafa: sense aquesta mirada, els moviments socials deixaran coixes les seves lluites i impossibilitaran un canvi radical i real d’una societat estratificada, basada en l’explotació de la diferència.

 

D’altra banda, és important assenyalar que, de la mateixa manera que la política econòmica d’acumulació de capital i d’espoli del comú i dels recursos naturals se sosté sobre un entramat ideològic neoliberal, per a l’estratificació social i la divisió sexual i racial dels treballs cal una construcció determinada de l’univers simbòlic que permeti classificar i atorgar diferent valor i posició a les persones. Aquesta construcció ideològica patriarcal es fonamenta en diversos aspectes, i el control sobre els cossos n’és un de primordial. En l’apartat següent, doncs, el cos esdevé un espai polític fonamental, base de l’explotació i el control però també font de resistències, lluites i creació d’alternatives.

 

Cossos, explotacions i resistències

En la metafísica occidental, marcada per l’estructura dual de la realitat, el món de les idees es concep com a oposat al món sensible, on el cos és com una presó per a l’ànima. Així, en aquest binomi fonamental que separa, oposa i jerarquitza, el cos queda marcat com a negatiu en l’ordre simbòlic. I en el binomi fonamental occidental, l’home s’associa a la ment, a la raó i a la cultura i la dona, al cos, a l’emoció i a la natura. En aquesta dicotomia, el cos queda marcat com a negatiu i s’hi inscriuen tota una sèrie de disciplines, normes, regulacions i repressions que van des d’allò que mengem fins a com (o quan) tenim dret a morir, o a viure. Parafrasejant Barbara Kruger, «el cos esdevé un camp de batalla». I en ell les farmacèutiques, les agències publicitàries, les grans multinacionals de l’alimentació, l’església i els estats lliuren les seves guerres ideològiques i econòmiques. Però el cos de les dones és particularment problemàtic —i necessari— per al poder.

 

La violència sobre el cos de les dones n’és l’exemple més clar. Als Països Catalans, vint dones van morir assassinades a mans dels seus companys durant el 2012. Vint persones mortes a causa d’una violència política, en aquest cas la patriarcal ¿Quan han assumit els moviments socials aquestes agressions com a polítiques i les han denunciades? I aquesta és només la punta de l’iceberg, la més dramàtica, d’una gran llista de violències, com les violacions, l’assetjament sexual a la feina, a l’espai públic, i també dins els moviments socials. Tot plegat, violències polítiques patriarcals que controlen el cos de les dones. I no només els de les que en patim directament la violència, perquè la por a patir-la és suficient per disciplinar els nostres cossos quan tornem a casa de nit, quan tenim sexe o quan no denunciem agressions per por que no es prenguin en consideració, que ens estigmatitzin, ens menystinguin o ens ridiculitzin. Posar el cos a la política és treure la violència patriarcal de l’esfera privada i fer-la sortir al carrer.

 

Cal parlar de feminicidi, de les morts de dones pel fet de ser dones, i tenir una postura clara i sense ambigüitats sobre aquest tema. El feminisme ja ha situat els cossos a la política, però ¿com fem que els altres moviments socials també es facin seva aquesta lluita? I ¿com fem que se sentin part directament implicada en la violència contra les dones i contra els cossos que no encaixen en les normes del gènere, dins i fora dels moviments socials?

 

L’assassinat és l’extrem de la violència i el control sobre els cossos de les dones, però la seva integritat, la seva salut, també es veu afectada per la manera com es tracten aquests cossos des de les institucions mèdiques. No tenir en compte la morbiditat diferencial, els errors de diagnòstic en patologies que patim les dones, la medicalització de processos fisiològics com el part o la menopausa també afecta directament la qualitat de vida.

 

Ara bé, hi ha un àmbit especialment sensible quant al control: els drets sexuals i reproductius. El debat i la lluita sobre aquest tema acostuma a centrar-se en el dret a l’avortament. En el nostre context, la llei orgànica 2/2010, aprovada pel PSOE el 2010, reconeix el dret a l’avortament com a decisió lliure i informada a dones majors de 18 anys dins les primeres 14 setmanes. L’actual govern del PP planteja reformar la llei i tornar a una legislació encara més restrictiva que la del 1985, establint criteris estrictes que no permetin a cap dona avortar sense que un dictamen mèdic ho autoritzi. També proposa que la malformació del fetus no sigui motiu per avortar. Segons el ministre Gallardón, ho fa basant-se en la defensa de la igualtat de les persones amb discapacitat, però, alhora, també defensa que siguin les tutores/tutors els qui decideixin sobre la fertilitat de les persones dependents. Evidentment, aquesta reforma tindria repercussions nefastes per a les dones, perquè potenciaria l’avortament clandestí i elititzaria l’accés a aquest dret: qui tingués suficients recursos podria trobar maneres segures d’avortar.

 

Però la llei actual tampoc és suficient. L’edat mínima sanitària és als 16 anys, però en la qüestió de l’avortament es tutela la decisió fins als 18. Aquesta és una clara mostra d’infantilització de les dones, que poden fer-se qualsevol intervenció quirúrgica sense el consentiment matern o patern, però no es consideren capacitades per prendre la decisió d’avortar (sí que poden, en canvi, decidir tenir la criatura i ser mares). Si bé la majoria d’avortaments es realitzen durant les primeres 14 setmanes —i entren dins el termini establert—, en queden molts fora, penalitzats per la llei. D’altra banda, tot i que la llei estableix l’accés universal a les prestacions, a la pràctica no s’estan complint, com tampoc s’estan duent a terme les polítiques educatives i de prevenció que s’estableixen. Però, quines conseqüències té actualment aquesta condemna a les dones a la maternitat obligatòria més enllà de treure’ns el dret al propi cos?

 

Si bé el dret al propi cos ha estat sempre una lluita feminista de primera línia, amb la defensa del dret a l’avortament, els drets sexuals i reproductius van molt més enllà. El dret al propi cos també passa per garantir les condicions necessàries per tal que una dona pugui ser mare. El dret a la maternitat, en un context socioeconòmic com l’actual, amb les retallades als serveis bàsics i una economia basada a maximitzar beneficis —com comentàvem anteriorment—, el dret a ser mare ni es contempla. Gallardón, defensant la proposta de reforma de la llei de l’avortament, al·legava que hi havia una «violència estructural que obligava les dones a avortar». El govern actual no s’ha preocupat en cap moment d’assegurar, a través de polítiques socials i econòmiques, el dret de les dones a ser mares.

 

Però la contradicció va molt més enllà. Qui pot ser mare? La capacitat de reproducció també es controla basant-se en paràmetres ideològics sobre qui s’ha de reproduir i qui no. L’exemple més clar és el de les esterilitzacions forçoses (com va passar al Perú amb les dones quítxua durant l’època de Fujimori). Però no cal anar tan lluny. Actualment, s’està plantejant una reforma de la cartera de serveis bàsics i ja s’ha dit que les dones solteres i les lesbianes quedaran fora de les tècniques de reproducció assistida que es garanteixen a les parelles heterosexuals. La reducció de la despesa amb aquesta mesura tendirà a ser inexistent, ja que ni unes ni les altres són «per defecte» persones amb problemes greus d’esterilitat (que són més costoses). Amb les dimensions de les llistes d’espera actuals ocuparan el seu lloc dones amb parella masculina, així que no hi haurà estalvi. Fins ara, aquesta qüestió queda sota la decisió de l’equip de ginecologia que correspongui segons el lloc d’empadronament. L’ambigüitat en la legislació catalana actual ja ha fet que la majoria de dones solteres i lesbianes optin per la sanitat privada per accedir a tècniques de reproducció assistida, donades les informacions contradictòries que es donen des de Sanitat.

 

Sembla, doncs, que la maternitat que es defensa és només la de les dones heterosexuals amb parella estable, però ni això. No només es nega el dret de determinades dones a ser mares, sinó que el mandat d’una maternitat obligatòria dins la lògica de l’acumulació del capital condemna les dones a l’explotació en l’àmbit domèstic i la retirada de l’esfera pública i el mercat laboral, cosa que enforteix les desigualtats i les discriminacions alhora que perpetua un determinat model de família i, per tant, d’organització social. Controlar el dret al propi cos és controlar la capacitat reproductora de les dones, engranatge essencial per al manteniment del patriarcat i del capitalisme. Com diu Silvia Federici «el cos és per a les dones allò que per als treballadors assalariats homes és la fàbrica: el principal terreny de la seva explotació i resistència». Són els cossos que creen mà d’obra de forma gratuïta, engranatge fonamental per a la producció de més mà d’obra.

 

Des del feminisme, la maternitat s’ha considerat o bé com una càrrega feixuga que el patriarcat ens ha posat damunt les espatlles, o bé com una funció que forma part essencial del fet de ser dones i que cal reivindicar. Però ¿com podem reapropiar-nos de la maternitat sense negar-la ni concebre-la com un mandat? El repte que se’ns planteja és, doncs, aquest: ¿com ens fem nostra la maternitat des d’un plantejament feminista perquè sigui una elecció lliure i satisfactòria?

 

Ara bé, el control dels cossos no és només a través de qüestions com la reproducció, sinó també sobre la sexualitat. Davant l’hipersexualització de la societat i l’objectualització del cos de de les dones —només cal passejar-se per qualsevol ciutat catalana i mirar els anuncis publicitaris—, la nostra sexualitat continua sent un tabú i ens és negada. El cos de les dones és concebut com a recipient o com a mitjà per al gaudi d’una altra persona, però el nostre cos com a font de plaer ens és negat. ¿Com ens el podem reapropiar i posar la política sexual en l’agenda dels moviments socials? La moral d’arrel judeo-cristiana que impregna la hipocresia del tractament del sexe es fa palesa no només en els mitjans de comunicació, sinó també en les relacions entre nosaltres.

 

Un exemple del control sobre els nostres cossos en relació a la sexualitat és l’heteronormativitat, i les seves conseqüències són tant l’homofòbia i la lesbofòbia com la patologització d’identitats sexuals i de gènere no normatives. En el nostre context, els cossos només s’entenen si encaixen en un costat del binomi sexual: o femelles o mascles. ¿Com podem incidir en l’imaginari col·lectiu per trencar amb una organització social basada en una divisió sexual estricta dels éssers humans? Trencar amb el binomi, ja sigui per tenir un cos que no hi encaixa o per voler subvertir el mandat de gènere canviant el sexe o el gènere, és considerat una malaltia. Segons la llei espanyola, la diagnosi mèdica de disfòria de gènere és un condicionant per a l’accés a la ciutadania. La simple existència de la categoria “disfòria de gènere” ja implica el control mèdic sobre els cossos que transgredeixen el binomi sexual.

 

Per què hi ha aquesta obsessió amb el control sobre el sexe i la sexualitat? Doncs perquè l’imperatiu de formar famílies nuclears heterosexuals és fonamental per al manteniment del sistema social i econòmic, i perquè l’explotació s’ha fet a través del nostre cos; aquest és un camp de batalla i és també el nostre lloc de resistència. El repte que se’ns planteja, doncs, és el de com reconceptualitzem la família per construir relacions i vincles que no estiguin al servei del capitalisme i del model clàssic de divisió sexual del treball. ¿Com podem aconseguir que aquestes relacions responguin a qüestions com la llibertat, la cura, el sosteniment de la vida, el desenvolupament emocional i sexoafectiu i ho facin lluny de la normativitat heterosexual i el model de família tradicional? Ja existeixen alternatives i resistències als imperatius patriarcals i capitalistes. Altres tipus de famílies, altres vincles de solidaritat, cossos que escapen les normes, que les transgredeixen amb les seves pràctiques quotidianes creant fissures que obren altres camins possibles.

 

Al feminisme, però, se li ha presentat un gran repte en lluitar a través del cos, un repte que recau també sobre els moviments socials en general. De quin cos estem parlant? Els cossos de les dones són diferents i estan travessats per múltiples dimensions de poder (de raça, de classe, d’origen, d’edat, d’orientació sexual, de capacitats) més enllà del gènere. Com integrem aquestes diferències? Sobretot a partir de les crítiques de dones negres i dones lesbianes, aquesta ha estat una qüestió fonamental en el feminisme, i continua sent-ho en l’actualitat. Quin és el subjecte polític del feminisme? Quan fem política feminista, no podem continuar pensant en una dona blanca, heterosexual, adulta i de classe mitjana, però, llavors, ¿com incloem les diferències sense fer que siguin «afegits» a aquest subjecte «dona»? Un cop alertades de les exclusions que reproduïm dins el feminisme (i als altres moviments socials), ja no podem ser-ne cegues: el nostre repte és com integrar-les i fer-les part fonamental de la nostra lluita, no des de l’acceptació, sinó des del reconeixement i la lluita conjunta.

 

D’altra banda, encara que integrem aquestes diferències, ¿de què parlem quan parlem de dones i les identifiquem amb un sexe o un gènere determinat? Si volem destruir el binomi sexual, no l’estem reproduint si seguim parlant de «dones»? Aquest debat és un dels grans reptes del nostre temps, que el feminisme postestructuralista ha posat damunt la taula. Però la historiadora feminista Joan Scott ja va identificar una problemàtica semblant en els textos de Mary Wollstonecraft (de l’any 1792!). Joan Scott l’anomena el Dilema Wollstonecraft i, bàsicament, identifica la paradoxa fonamental del feminisme: mentre, d’una banda, volem aconseguir la igualtat, de l’altra, ens sabem diferents als homes. Com podem caminar cap a la igualtat partint de la diferència? Volem ser iguals a qui? I si volem mantenir la diferència, com ho fem per tal d’evitar que generi desigualtat o caure en essencialismes? En l’actualitat, ¿com podem trencar el binomi i eliminar el gènere sense deixar de banda les opressions materials que patim les dones? És a dir, ¿com podem lluitar per l’abolició dels gèneres partint del fet que les persones estem generitzades i existeixen relacions d’explotació i dominació entre gèneres? Aquest és un dels grans reptes del feminisme i un dels grans nusos teòrics que no es desfan. Potser el repte no és desfer-lo, sinó aprendre a fer política enmig de les paradoxes?

 

En definitiva, aquestes qüestions obertes dels feminismes fan que ens preguntem en quins subjectes estem pensant quan parlem de crisi econòmica i democràtica. L’oblit de la lògica de la cura no només implica posar al centre de l’economia el capital, els beneficis, sinó que implica una concepció excloent de ciutadania. Tot allò que crea i sustenta la vida ha d’estar al servei del capital, i això passa forçosament per entendre els cossos de les dones i el seu treball en el manteniment de la vida com a fàbrica per a l’explotació. Quan i com hem de procrear i per a què hem de fer servir el nostre cos no són decisions pròpies, sinó l’acatament de certes normes, ja que els cossos de les dones han d’estar al servei de l’estat i el capital per tal que l’economia productiva pugui existir. Calen treballadors adults, sans i sense dependències que puguin treballar vuit hores al dia i no haver d’ocupar-se de persones ancianes, malaltes o criatures perquè l’engranatge funcioni. I mentre aquests treballadors tipus siguin el subjecte sobre el qual es construeix la ciutadania, les dones en quedarem fora. Obviar les necessàries relacions de dependència entre les persones i concebre la ciutadania com a subjectes adults, amb plenes capacitats físiques i intel·lectuals i independents, és condemnar les dones a l’explotació dels seus cossos
i del seu treball i excloure-les de la ciutadania. I mentre se’ns consideri cossos de segona, les nostres problemàtiques, la nostra veu, les nostres morts i les nostres lluites també seran de segona.

 

Reptes, feminismes i moviments socials

Hem vist com els feminismes plantegen reptes per a ells mateixos i per als moviments socials en general a través de dues grans temàtiques: la concepció dels treballs i el sosteniment de la vida i l’emergència del cos com a camp de batalla i seu dels conflictes de reproducció, sexualitat, salut o violència. Ambdós eixos tenen una base material i econòmica fonamental: els treballs de cures i domèstics sustenten la vida i el manteniment del sistema productiu remunerat, i el control sobre els cossos genera dinàmiques de control per part del sistema i violències materials i simbòliques cap a les dones, les sexualitats dissidents i les formes de vida que es desmarquen del patró patriarcal establert, el qual contribueix a la perpetuació d’un sistema social intrínsecament injust. Per tant, fins que no transformem les bases mateixes d’aquest ordre social no hi haurà revolució possible. En aquest camí, el pas pels feminismes és, doncs, ineludible.

 

La realització i el treball d’aquests i d’altres reptes dels feminismes requereix pensar l’organització concreta dins del mateix moviment i en la relació amb altres moviments i col·lectius. En un món globalitzat, ¿com fem feminisme des d’aquí entenent que les problemàtiques travessen fronteres? ¿Podem entendre els conflictes situats històricament i geogràficament, però teixint vincles amb altres pobles i altres lluites? L’articulació del mateix moviment feminista és un repte en l’actualitat. Hi ha feminismes diversos i objectius i formes de treballar dispars. Però, ¿podem arribar a consensos, en temes determinats? I, d’altra banda, ¿com articulem el moviment feminista amb altres lluites socials? El treball feminista dins d’organitzacions o moviments mixtos és una tasca complicada i desgastant, però si el feminisme només es dóna en espais no mixtos, ¿aconseguirem avançar cap al canvi social?

 

El repte potser és aconseguir mantenir els espais feministes no mixtos —i des d’allà elaborar propostes, enfortir lluites i empoderar-nos— i, alhora, saber teixir aliances amb altres sectors, saber fer vessar el feminisme a les assemblees de barri, als col·lectius de base, a les organitzacions, perquè vagin fent seves també les demandes feministes.

 

Aquesta és una tasca complicada que passa per entendre que dins dels moviments socials també es reprodueixen relacions de poder, i que també s’hi donen violències sexistes i actituds patriarcals. Acceptar la responsabilitat en un sistema de dominació és tan important com ser conscient de l’opressió en un altre sistema de dominació. I fins que «els homes» no assumeixin els privilegis que els dóna el patriarcat, difícilment podrem fer conjugar la lluita feminista en d’altres lluites. L’alliberament de gènere passa per la pèrdua de privilegis d’una part de la societat.

 

Així, el repte per a les feministes —i per a totes aquelles que treballem per la transformació social— passa per fer front a allò que ens oprimeix des del reconeixement dels nostres propis privilegis, des de la consciència de la posició que ocupem en una societat jerarquitzada que utilitza les diferències per sostenir la desigualtat social que fa possible l’explotació de les persones.

 

Els reptes, doncs, són tant reptes propis del feminisme com reptes feministes per als moviments socials. La revolució serà feminista o no serà, perquè els reptes que planteja són qüestions fonamentals i imprescindibles per al canvi i la justícia social.

La revolució serà feminista o no serà

SÍLVIA ALBERICH i MARIA RODÓ

Els reptes que els feminismes han plantejat al llarg de la història han posat en qüestió els fonaments bàsics de l’organització social: el concepte de ciutadania, l’estructura econòmica, la identitat de gènere, l’objectivitat de la ciència. Els moviments socials, massa vegades, han estat cecs a les demandes que des dels feminismes s’han intentat incorporar a la lluita social i política, ja fos per una qüestió d’ignorància o per por a una pèrdua de privilegis. La ridiculització de determinades propostes i de les formes de fer política, la consideració de les temàtiques centrals com a qüestions de segona, com a no prioritàries, o la jerarquització de les lluites han estat un obstacle històric per a la lluita feminista. Tot i això, si mirem amb perspectiva els canvis socials que s’han donat durant el segle XX (almenys en el nostre context), les transformacions en relació a les relacions de gènere i la situació de les dones deu haver estat el canvi més important succeït durant aquest temps. Però, quins són els reptes que plantegen els feminismes actualment? Quina rellevància tenen, per als moviments socials en general, i quines preguntes presenten?

(més…)

Pot ser també t'interessi...