La teoria de la crisi econòmica
H. Grossman va ser el primer que explorà sistemàticament l’explicació de Marx de les crisis econòmiques en termes de la tendència de la taxa de beneficis a caure. Va desenvolupar un discurs sistemàtic sobre com el capitalisme mostra una tendència a les interrupcions o col·lapses periòdics.
En aquest text primerenc, transcripció d’una conferència de 1919 publicada al Bulletin International de l’Académie Polonaise des Sciences et des Lettres, exposa les interpretacions de la teoria econòmica vigent sobre les crisis i les seves limitacions, i esbossa algunes claus per a interpretar el fenomen que avui estem vivint altra vegada.
Les crisis en el mecanisme econòmic capitalista succeeixen quan una certa quantitat de mercaderies d’un valor definit (m) no es pot vendre dins els límits d’aquest mecanisme. El problema que presenten les crisis consisteix a determinar els factors que les condicionen, i més concretament en establir si les crisis són el resultat de la pròpia essència de l’ordre econòmic existent, o si són el resultat d’influències accidentals i no essencials. Una disputa estèril de més de cent anys de durada, basada com estava únicament en consideracions teòriques, va induir molts investigadors del problema a intentar recórrer al mètode històric: la clau de l’explicació teòrica es va cercar en descripcions, el més detallades possible, de la realitat de l’experiència. En oposició a aquesta tendència l’autor és de la opinió que cal abandonar l’empiricisme naïf i -sense posar en qüestió els experiments- cal provar les construccions lògiques. Com un físic que investiga la caiguda dels cossos, que examina, en el seu desig d’excloure les influències accidentals i externes de l’aire, els cossos en el buit, en condicions creades artificialment, de manera que la qüestió de si les crisis són el resultat del mecanisme econòmic que considerem només es pugui explicar quan fem aquest mecanisme independent en el nostre raonament de les influències distorsionadores dels mercats exteriors i l’investiguem com a existent per si mateix, com si fos en el buit. Al marge de consideracions metodològiques, aquesta posició també és recomanable per a l’anàlisi, per si sola, de la hipòtesi que, encara que estableix la impossibilitat de vendre el valor total de la producció anual en els límits del capitalisme, veu en l’existència dels mercats exteriors no capitalistes la condició indispensable per a entendre la ‘sobreproducció’ (m). En la mesura, doncs, que la hipòtesi dels mercats exteriors arriba a solucions fictícies, cal assumir per avançat, que el fet que s’esdevingui aquesta m implica per força que això s’ha de donar dins el mecanisme capitalista, i qualsevol recerca posterior intenta de determinar les condicions en les quals és possible que es doni.
La cadena ininterrompuda de la producció social en un sistema econòmic basat en el treball assalariat, es pot representar esquemàticament de la següent manera: Els fabricants inverteixen en la producció, al llarg de l’any, una quantitat de capital real -com les eines de producció, edificis, matèries primes, etc- que podem indicar amb una lletra c, i a més la suma de capital necessària per a cobrir la despesa dels salaris dels treballadors, que indiquem amb la lletra v, i amb això obté una producció anual P= c + v + p on p indica una quantitat mitja de benefici sense la qual no emprendrien la producció. Per a simplificar, suposem que el capital real és emprat íntegrament al llarg de la producció anual i s’ha de renovar anualment si la producció de l’any següent no es vol interrompre. Assumint, posem per cas, c= 4000, v=1000, P=6000, tenim que el benefici p és de 1000. Per a un valor de P=6000m el capitalista està obligat, d’acord amb aquesta assumpció, a descomptar-ne 4000 per a la renovació del capital real (c), de manera que el total del que s’ingressa en conjunt és de 2000, dels quals v=1000 és a les mans dels treballadors, i p=1000 a les dels empresaris. Assumim encara que fora d’aquestes dues classes de la societat que en treuen una renda directa no n’hi ha cap altra: que les rendes dels advocats, metges, artistes, funcionaris, etc. es poden classificar com a ingressos d’alguna de les dues classes fonamentals abans esmentades. Si els capitalistes consumissin p íntegrament, la producció social funcionaria igual any rere any, i es tractaria d’un cas de reproducció directa. Però l’experiència ens presenta la reproducció amplificada, això és, un estat de les coses en el qual els fabricants consumeixen només una part de p, per exemple 600, que anomenarem k, mentre que la part restant del benefici p, o sigui 400, -en direm coeficient d’acumulació (m)- serveix per a l’augment de tot l’aparell de producció. L’experiència ensenya que l’increment de l’escala de la producció té lloc enmig de pertorbacions periòdiques. A mesura que la quantitat representada per m troba compradors en el mercat, el mecanisme econòmic és en un període de ‘hausse‘ (alça) seguit d’intervals més o menys regulars, d’un període d’estancament quan el m remanent no pot, per causa d’una manca de demanda, ser consumit pels fabricants. Una altra qüestió: sota quines condicions és possible la realització de m=400, i qui la fa possible? No els treballadors, ja que les seves compres es limiten al que els permet la seva renda de v=1000 per sobreviure. Tampoc els capitalistes, ja que el seu fons de consum arriba als k=600 ja gastats. Mentre l’ingrés conjunt v + p és de 2000, el fons de consum conjunt v + k és de 1600. Qui, doncs, es fa càrrec de remanent m? El problema, com veiem, és de quantitat, i hem de preocupar-nos del que se’n deriva, només amb aquelles teories que han intentat resoldre el problema. Ja que ni els treballadors ni els empresaris com a consumidors -i no hi ha altres classes socials en al nostra societat abstracta- poden ser compradors de m, aleshores només els empresaris com a fabricants poden ser els compradors, això vol dir: la sobreproducció m ha de ser usada pels mateixos fabricants per a l’increment de la capacitat productiva. Aquí ens apropem al nucli del problema. Una crisi és el resultat de l’acumulació sense cap planificació. Tot increment de la capacitat de producció només pot tenir lloc, sense interrupció, amb la condició que el coeficient m necessari per a l’acumulació sigui dividit en proporcions estrictament definides: 1) entre diferents branques de producció conjunta (l’esfera de la producció de mitjans de producció, l’esfera de producció de béns de consum, etc.) i 2) Dins cadascuna d’aquestes branques, entre les parts integrants del capital c/v.
Els inicis d’una teoria de la distribució proporcional de les forces productives vénen de J.B. Say que, de tota manera, prenent com a punt de partida de les seves anàlisis el sistema pre-capitalista basat en el treball de productors independents, no podia explicar les crisis capitalistes. Karl Marx va ser el primer a treballar en aquesta idea aplicada al sistema capitalista, però no va poder acabar la seva tasca. La formulació matemàtica correcta només la van donar el professor Tugan Baranowsky (1901) i Otto Bauer (1913), que assenyalaren que només si es podessin respectar les proporcions derivades de la fórmula per a la distribució del capital acumulat, l’acumulació es podia prolongar indefinidament sense cap crisi. Les crisis, de fet, són causades per la circumstància que ningú es preocupa de tenir en compte aquestes proporcions. Tanmateix, a causa de les oscil·lacions de preus i salaris, s’esdevé, ex post, un restabliment automàtic de l’equilibri interromput, i un reajustament de l’aparell de producció a les proporcions que la teoria reclama, per tal que, o bé a causa dels sous alts o dels baixos preus respectivament, el benefici capitalista disminueixi i la velocitat d’acumulació es redueixi, causant una restricció de la capacitat de producció; o bé, pel contrari, amb els salaris baixos o preus alts, el benefici dels fabricants creixi, i amb ell la capacitat de producció també creix. En aquest punt la cadena d’idees de la doctrina acceptada es trenca. Herkner assenyalà el 1892 que l’anomenada ‘llei de salaris’ era ‘un regulador massa enganyós’. De fet, la base de la teoria de la regulació automàtica que discutim aquí no està d’acord amb l’experiència. La política de producció practicada per les corporacions ens ensenya que un increment de la demanda i els preus, enlloc d’incrementar les capacitats productives sovint les restringeix, si la crescuda dels preus produeix per si mateixa beneficis més alts a les corporacions que els que obtindrien incrementant la producció. Les condicions són anàlogues per al cas de la caiguda dels preus. No es posa en qüestió el restabliment automàtic de les proporcions en l’aparell de producció alterades. La sobreproducció de capacitat de càrrega de vaixells a Alemanya, la crisi que va provocar i la baixada de tarifes en el període 1892 a 1895, i altra vegada el 1909, no van causar cap restricció de la producció, ans al contrari, el seu augment, ja que s’havia decidit construir vaixells més grans. Enlloc de tarifes més baixes aquests nous vaixells van ser capaços, gràcies a la seva construcció més barata, de donar benefici. L’aparició dels vaixells de nou tipus treu valor als vells: els seus propietaris s’arruïnen, ja que no poden treballar amb prou benefici. Els nous compradors, tanmateix, havent comprat aquests vaixells molt barats, tenen una nova base per fer-los donar diners. Fins i tot els vaixells antics donen beneficis ara. El resultat, aleshores, és el següent: malgrat una sobreproducció de capacitat de càrrega, del tonatge, s’han construït nous vaixells. La capacitat de producció, enlloc de restringir-se, s’ha incrementat. I la crisi, de totes maneres, ha passat. Allò que s’ha restringit és el valor dels vaixells. La crisi, doncs, no és una restricció de l’aparell de producció real, sinó una interrupció del sistema acceptat de preus i valors, i la seva reorganització en un altre nivell nou.
L’exemple anterior, en conclusió, ens ensenya que en el problema investigat hem de distingir dues cares dels fenòmens econòmics: el seu valor, i el fonament material d’aquest valor. Ara només podem reprendre la recerca en aquest punt, on la doctrina econòmica acceptada es va aturar. Si aquesta afirma, i ho demostra amb precisió matemàtica, que les crisis serien impossibles només que es respectés una proporció definida en l’acumulació de capital, no es podria aixecar cap objecció a aquest raonament. Però nosaltres preguntem: quina és la proporció que cal observar en la distribució de capital acumulat? És una distribució proporcional de capital mesurada pel seu valor, o per la magnitud de la seu volum real? És, per exemple, el valor dels vaixells o el seu tonatge? Aquesta qüestió, prou important per al problema de la distribució proporcional de les capacitats de producció, encara no s’ha fet mai. El procés de reproducció capitalista, sembla, necessita els dos tipus de proporció. Una proporció definida en l’acumulació de capital mesurada segons el valor és indispensable en el procés de producció capitalista com un mitjà per a obtenir rendiment, un procés per a treure benefici de la diferència en valor al començament i al final de la producció. Però el procés de producció és al mateix temps un procés tècnic de treball. En el procés de treball no és el valor el que és actiu, sinó els factors de producció reals i personals, que es troben en una relació tècnica estrictament definida els uns amb els altres, depenent del desenvolupament tècnic de cada branca particular del treball (treball manual, ús de màquines, etc). Només si les dues proporcions, o sigui, la proporció de capitals en el procés de d’obtenir rendiment, i en el procés tècnic del treball, es segueixen una a l’altra, és a dir si van en la mateixa direcció, les crisis serien impossibles. Però hem vist que això no és així. L’amplitud dels moviments d’acumulació de capital en el procés d’aconseguir rendibilitat (mesurats pel valor) és diferent de l’amplitud dels moviments d’acumulació de capital en el procés de treball (mesurats pel veritable volum de l’aparell de producció). Les dues amplituds s’encreuen l’una a l’altra. El compromís entre els dos moviments només pot ser accidental, i la seva desproporció és un fenomen constant i inevitable del mecanisme econòmic que investiguem, una desproporció resultat del doble caràcter de la seva essència, que és per una banda el procés d’obtenir rendibilitat i, de l’altra, el del treball. La bancarrota dels empresaris per una banda, i l’atur massiu dels treballadors per l’altra, es troben no només en períodes de depressió, sinó també en fases de ple desenvolupament com un símptoma constant de la nostra vida econòmica. En canvi, fins i tot en períodes de les més grans depressions el procés d’acumulació, d’augment, no s’atura mai. Un període de depressió es diferencia d’un de hausse no en la qualitat, sinó únicament en la quantitat, essent el fenomen de la interrupció molt més intens. Perquè aquesta intensificació succeeix periòdicament, perquè aquesta interrupció no es distribueix de forma aleatòria al llarg de períodes de temps més prolongats, sinó que abasten en certs moments cicles més llargs que anteriorment, aquest és un problema secundari en la investigació de les crisis econòmiques.
__________
*Henryk Grossman (1881-1950) va ser un economista marxista germano-polonès, fou membre de l’Institut per a la Recerca Social de Frankfurt, estudià el fenomen de la crisi econòmica en el capitalisme. La seva obra The Law of Accumulation and Breakdown of the Capitalist Syste, publicada poc abans del crac del 1929, ha esdevingut un treball cabdal per a entendre la teoria marxista de les crisis. (arxiu al MIA: http://www.marxists.org/archive/grossman/). La traducció catalana d’aquest text és dels companys d’Endavant (www.endavant.org)
