L’assemblearisme en joc

Com es van prendre les decisions en els mesos de negociació i com es va arribar al resultat final? L’assemblearisme a l’ull de l’huracà

El passat 9 de gener d’enguany Artur Mas es veia obligat a fer un pas al costat després de l’acord entre Junts pel Sí i la CUP – Crida Constituent. Tres mesos de negociació on s’ha posat en qüestió, sovint de forma infantilista, el mètode assembleari i els diferents espais de decisió de l’organització política. Amb l’autocrítica necessària per millorar en futures decisions l’agilitat i la participació activa de la militància, una primera valoració: l’assemblearisme estava en joc i, malgrat els entrebancs, ha guanyat. Intentaré resumir el perquè d’aquesta afirmació explicant diferents episodis clau en el procés de negociació.

Tres mesos de negociació i un pressing

El 27 de setembre, les eleccions donaven uns resultats on el centre d’atenció passava a ser la CUP-CC i la seva posició respecte a la investidura d’Artur Mas. Totes aquelles persones que el 2012 veien la CUP – Alternativa d’Esquerres com una anomalia xocaven contra una nova realitat: l’esquerra independentista intervé de forma determinant en els espais d’intervenció política dominats pel “poder” econòmic juntament amb els partits històrics, des de Convergència i Unió passant pel tripartit de PSC-ICV-ERC.

Aquesta nova realitat es va transformar en resposta dels espais mediàtics amb l’anomenat #PressingCUP. Una pressió pública de certs sectors polítics catalans conseqüència d’aquesta anomalia que som la formació independentista i anticapitalista. Davant d’això, la CUP-CC tenia el repte de transmetre la informació i el seguiment de les negociacions a la seva militància entremig de filtracions internes (que, en determinats moments, ens ha fet semblar un gruyère, com comentava informalment un diputat), com també dels altres partits polítics.

Davant de tot, la CUP-CC va fer diferents passos que s’han explicat poc o que, en alguns casos, s’han amagat del focus mediàtic per desvirtuar, en última instància, la decisió final. Quins són, doncs, els diferents passos que s’han fet? Més de 60 comunicacions internes i també a mitjans de comunicació per fer arribar el desenvolupament de les negociacions: una vintena de rodes de premsa, més de trenta notes de premsa i comunicats i una quinzena de circulars a tota la militància. Entre aquests, cal destacar la conferència política “Què, com i quan”, el 8 d’octubre, o l’edició del llibret Fil a l’agulla,el 13 de novembre.

A més, cal sumar espais de debat interns constants al llarg d’aquests mesos que han fet possible una relació constant entre el grup parlamentari (GP) i el secretariat nacional (SN):

• 29 de setembre: trobada extraordinària d’assemblees territorials i organitzacions a la seu nacional de la CUP.

• 3 d’octubre: reunió del Consell Polític (CP) i del Grup d’Acció Parlamentària (GAP) a Montesquiu.

• 14 i 15 d’octubre: trobada entre assemblees territorials amb el GP i el SN.

• 17 d’octubre: reunió del GAP a Sabadell.

• 31 d’octubre: reunió del CP i el GAP a Barcelona.

• 7 de novembre: reunió del CP a Perpinyà.

• 29 de novembre: debat nacional a Manresa.

• 24-26 de novembre: trobada entre assemblees territorials amb el GP i el SN.

• 19 de desembre: reunió del CP i el GAP a Artés.

• 22 de desembre: trobada entre assemblees territorials amb el GP i el SN.

Arribats a aquest punt, cal constatar que l’esforç organitzatiu i comunicatiu no ha pogut superar la pressió mediàtica ni ha aconseguit focalitzar les negociacions en un marc de debat serè i de caràcter intern. No obstant això, davant del moment excepcional la CUP-CC ha mantingut els seus espais de debat com a part principal del seguiment de les negociacions i per definir les posicions que s’han mantingut en cada moment.

L’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP-CC a Sabadell (27 de desembre de 2015) i la reunió del Consell Polític i el Grup d’Acció Parlamentària (3 de gener de 2016)

S’ha intentat desmuntar la CUP-CC internament i mediàticament sobre unes premisses falses o generalitzacions basades, en gran part, en el fet de posar en dubte la decisió final del passat 3 de gener. Com van funcionar aquests espais? Quines van ser les votacions?

Tota l’organització de la candidatura autonòmica es va aprovar en una Assemblea Nacional el juliol de 2015 a Castelló de la Plana. En aquesta normativa, s’hi especificava que és el CP-GAP l’òrgan a qui correspon prendre la darrera decisió sobre el sentit de la votació tant de la investidura com dels pressupostos. Va ser el CP-GAP, reunit el 31 d’octubre de 2015 a Barcelona, qui va decidir que, excepcionalment, la votació sobre la investidura es fes en una Assemblea Nacional extraordinària amb la presència de simpatitzants amb veu i vot.

Després que l’Assemblea Nacional acabés en empat, de forma reglamentària la decisió tornava a recaure en aquell òrgan a qui correspon pels estatuts decidir aquesta qüestió de forma ordinària. No obstant això, el debat sobre com fer el desempat i evitar tensionar de nou l’organització va passar per diferents propostes polítiques que no es van materialitzar en una sola opció i, per tant, en un procés de votació que portava a diferents interpretacions i propostes polítiques. Les propostes finals sotmeses a votació al CP del 3 de gener es van discutir en el marc de dos SN (28 i 29 de desembre) i es va donar la possibilitat a les assemblees locals, territorials i a les organitzacions que també en fessin abans d’acabar l’any. Es va arribar, per tant, amb dues propostes del SN i quatre de les territorials i organitzacions agrupades segons la decisió final que aportaven. El marge de temps per enviar la documentació feia inviable un debat ampli a les assembles locals i, per tant, una decisió compartida i debatuda a les assemblees territorials. Aquest fet va provocar que el SN demanés que les assemblees territorials fossin plenàries (un militant, un vot) seguit d’un sistema de ponderació igual per a totes les territorials. D’aquesta manera, la representativitat dels membres assistents a la reunió del CP s’acostava més a l’opinió de la majoria de la militància. Malgrat això, i cal constatar-ho, el resultat absolut en nombre de vots de la militància és diferent del resultat final votat pels diferents representants. Els sistemes de càlcul de representació no són perfectament proporcionals, no n’hi ha cap de perfecte, i el debat el podem focalitzar on a cadascú li sembli millor, però el més just va ser trobar un sistema acceptat per tot el SN i el GP i aplicat a totes les assemblees territorials. En què es basava aquest sistema de ponderació?

• Els vots dels representants s’assignaven a les diferents opcions usant el mètode de restes majors amb la quota Hare.

• En cas d’empat, en les restes entre més opcions que vots ponderats quedaven a repartir, aquests vots ponderats s’assignaven a vots en blanc.

I encara més: sobre la sobrerepresentació. Anem a pams: la CUP té gairebé 1800 militants. La militància d’organitzacions de la Crida Constituent que no són alhora militants de la CUP s’enfila fins a 800, com a mínim. Això vol dir que la CUP aporta el 70% de la militància de la candidatura, mentre que les organitzacions de la CC n’aporten el 30%. En canvi, al CP-GAP les territorials de la CUP tenen el 84% dels vots, mentre que les organitzacions de la CC tenen el 16% dels vots. Podem concloure que les organitzacions estan infrarepresentades.

Continuem amb els números. La ponderació dels vots de les territorials es fa mitjançant una fórmula que afavoreix accentuadament la representativitat del territori. El nombre de vots surt d’una suma entre militants de cada territorial, regidors de cada territorial i número de comarques que inclou cada territorial. Per contra, si s’establissin criteris de ponderació estrictament amb el nombre absolut de vots obtinguts a les darreres eleccions (per posar un exemple), els territoris més perjudicats serien aquells on hi ha un cens electoral més baix i, per tant, menys vots absoluts. Per tant, cal tenir present que qualsevol mecanisme tendeix a perjudicar o beneficiar i és impossible una ponderació ideal.

Finalment, sobre l’opacitat dels resultats, la CUP-CC té els seus mecanismes interns, on mai s’ha obviat una demanda i sempre s’han compartit tots aquells documents i debats que la militància ha demanat. Sovint, amb una publicitat que ha anat més enllà dels desitjos i les necessitats de la militància. En tot cas, els temps i les respostes no sempre es donen de la forma més ràpida o eficient. Sabem que cal també millorar i fer autocrítica dels processos lents que tenim internament per fer-los més eficients i més a l’alçada de les necessitats i les responsabilitats de l’organització. Val a dir que la nostra naturalesa política fa que el Secretariat Nacional estigui format per 15 persones que segueixen el dia a dia de l’organització. El Secretariat Nacional és un òrgan col·legiat no alliberat i la seva la pràctica política diària i setmanal es basa en la militància i el compromís.

De vegades hem dit que som “zapatistes urbans”, que anem lents perquè anem lluny. I lluny és ser capaç, com a organització, de realitzar un debat nacional amb més de 1000 persones i una Assemblea Nacional extraordinària amb 3030. L’assemblearisme estava en joc… i n’ha sortit reforçat.