L’enèsima intifada

No començaré deplorant la violència palestina, aquesta espantosa “guerra dels ganivets” a càrrec de joves i adolescents, com fan els covards, per concentrar-me en l’essencial: “ells han creat el monstre”, diu Norman Finkelstein.

800.000 palestins han passat per les presons de l’ocupant israelià des de 1967. Traduït a la realitat demogràfica espanyola serien més de deu milions. Els nois dels ganivets són fills de pares humiliats pels soldats ocupants i els colons. Néts de les víctimes d’una llarga història de violències, neteja ètnica i expulsió, que és en la mateixa partida de naixement de la potència colonial ocupant.

Companys de generació d’aquests 7500 nens palestins empresonats i interrogats en els últims deu anys, sovint tancats en cel·les d’aïllament, privats de son i de tota visita parental.

Companys dels que són condemnats a 5 anys de presó per tirar pedres, a 10 anys per tirar-la contra un cotxe, penes només aplicables a palestins mentre els colons poden llençar totes les pedres que vulguin.

Familiars dels 5200 palestins reclosos en disset presons israelianes, en flagrant violació de la quarta convenció de Ginebra que estipula que “una potència colonial ocupant no pot transferir part de la població ocupada al seu territori”, on la tortura està legalitzada per una sentència del Tribunal Suprem del 6 de setembre de 1999, segons la qual, “si un interrogatori vigorós i exhaustiu, amb ajuda d’estratagemes i enganys no aconsegueix el seu objectiu, les pressions físiques moderades podran ser inevitables, en cas de necessitat”.

Resultat dels comptes de les massacres de Gaza, amb 550 nens palestins morts (enfront d’un israelià), 19.000 cases destruïdes (enfront d’una destruïda per Hamas), i això en una zona sotmesa des de fa deu anys a bloqueig, que la comissió de drets humans de l’ONU exigeix que s’aixequi “immediatment i incondicionalment” del qual exigeix , sense que se li faci gens de cas, com tampoc se’n fa de les resolucions en matèria de territoris ocupats des de fa més de quaranta anys.

No es pot esperar que els palestins actuïn de forma legal quan estan inserits en una ocupació i colonització completament il·legal i universalment condemnada, diu Finkelstein. Només l’hipòcrita o el fanàtic més irremeiable pot sorprendre’s que els palestins actuïn així. “Tot palestí entén la desesperació que porta a una persona a apunyalar”, escriu la periodista Amira Hass al diari Haaretz, mentre el govern israelià acusa França de “recompensar el terrorisme” per la seva tímida proposta de destacar “observadors” que moderin les provocacions en curs sobre l’estatut de l’esplanada de les mesquites. Ens prenen per ximples?

Tot el talent i la voluntat dels seus esbirros mediàtics i polítics, tots els diners, les pressions i intimidacions dels seus padrins neocons, d’ultradreta o liberals acovardits, tota la mestria dels seus lobbies i el fanatisme de la seva passió nacionalista, cega i boja, no canvien ni una mica el fet dels crims d’Israel. A l’inrevés: encara els evidencien més.

L’Estat delinqüent és poderós i perseverant en el seu triple objectiu; impedir que es posin en qüestió les zones que va ocupar el 1948 mitjançant la neteja ètnica (esborrar la memòria), impedir tota discussió sobre el retorn dels expulsats i refugiats i els seus descendents (reparar la injustícia), i aprofundir la colonització dels territoris que van ocupar el 1967, fent-se amb el màxim de terra aliena amb el mínim de població nativa possible (en això consisteix, precisament, el “procés de pau” com evidencia l’evolució de mapes i xifres de les últimes dècades).

És poderós, sobretot perquè, en la seva bogeria suïcida, és mimat per l’imperi dels Estats Units i de la Unió Europea. Però cada vegada necessita més artefactes ridículs i canalles per cobrir la seva nuesa colonial i racista, en un món el consens del qual ja no admet ni una cosa ni l’altra.

Així, s’esgrimeix el “dret d’Israel a existir”, com si fos Israel l’amenaçat i no l’amenaça, dret que ningú posa en dubte, sempre que sigui una existència d’acord amb el segle present, perquè com a Herrenvolk, és a dir, com a poble dotat del dret diví o racista a dominar i imposar-se sobre altres als quals es nega la seva condició d’humans, cap Estat pot invocar cap dret.

Així, s’esgrimeix el títol d'”única democràcia de la regió”, fent passar per democràcia el que és una Herrenvolk-Demokratie, en què els valors de la democràcia no s’apliquen als aborígens i els seus descendents per raons etnicoreligioses, cosa que corroeix moralment la ciutadania israeliana i l’acosta al que considera la seva antípoda islamista-carnissera.

Així, es malparla de l’ONU, la imperfecta organització internacional que afirma el vital dret i consens global, perquè des de 1967 ha estat confirmant, tossudament i periòdica, per 170 vots contra dos i algunes abstencions clientelars, el malparat dret internacional per a Palestina.

Així, es converteix en assumpte identitari o religiós el que és una anomalia colonial en un segle i un món que ja no admet el colonialisme i en què alguns dels antics colonitzats estan per convertir-se en superpotències.

Així, s’esgrimeix l’acusació general d'”antisemitisme” contra qui reacciona davant la injustícia concreta d’Israel i exposa la realitat dels seus crims, abusos i brutalitats.

Emparats en la impunitat dels gàngsters, practicant la tergiversació, la mentida i l’omissió, una cosa que, en definitiva, és clàssica en els delinqüents, aquests insensats no dubten a invocar fins i tot el record de l’holocaust jueu a Europa. En la seva visita a Alemanya, Benjamin Netanyahu acaba de tenir la gosadia d’assenyalar al muftí de Jerusalem (un palestí) com a veritable incitador de Hitler, incomodant en gran manera la cancellera Merkel. La cap d’aquesta Alemanya que atorga xec en blanc (i submarins amb capacitat portadora d’armes atòmiques subvencionats) a les malifetes d’Israel, com a ambigua penitència pels seus propis crims contra els jueus, no vol ni sentir parlar de l’oportunitat indirecta d’exculpació que li ofereix seu hoste. Però emparar-se en Auschwitz per justificar Palestina és una cosa que va molt més enllà de la canallada habitual i entra en el més infame, pervers i equizofrènic sacrilegi: invocar les víctimes del racisme per justificar-lo.

Per als propis ciutadans d’Israel, per als jueus del món que conserven la lucidesa elemental per discernir aquesta barbaritat impune tan llarga i sagnant, per a la gent com Norman Finkelstein, Ilan Pappé, Amira Hass i tants altres, o per a les organitzacions de drets humans israelians com B’Tselem, el Comitè Israelià contra la Tortura, etc., s’ha encunyat el concepte beneitó de “jueus que s’odien a si mateixos”. Que molt pocs es puguin prendre seriosament aquesta ximpleria immensa diu molt sobre la decadència de l’arsenal argumental dels fanàtics. Aquests són els infantils recursos d’aquesta boja carrera que mata Déu i els homes a Terra Santa.

* Article publicat per Rafael Poch al seu blog, el 22 d’octubre de 2015.