L’ensenyament s’enfronta al neoliberalisme
Editorial de L’ACCENT 
La intervenció dels governs de les principals potències econòmiques del món capitalista per salvar el sistema financer semblava augurar una fi del model neoliberal que s´havia imposat d´ençà l´ensorrament del bloc soviètic. Amb la crisi econòmica molts han ressuscitat Marx -els que prèviament l´havien mort, és clar!-, reconeixent la validesa de les seues anàlisis. Així, tot escoltant les tertúlies dels mitjans convencionals podíem arribar a pensar que es volien aplicar polítiques social(iste)s per contrarestar la crisi; podíem arribar a pensar, doncs, que les patronals, els lobbies empresarials i els think tanks més reaccionaris havien perdut legitimitat i força amb aquesta crisi. La recent cimera del G-20 ha deixat ben clar que el model és intocable.
I no només això, ha establert que la medicina per curar-lo de l´actual malaltia és més del mateix: més “lliure mercat”, més “flexibilitat laboral” i menys “despesa” social. Però no era necessari esperar-se a la cimera per preveure això, com tampoc cal limitar el debat al pla de la teoria i de l´abstracció: a casa nostra tenim múltiples exemples de com la crisi no ha alterat en cap punt les polítiques econòmiques i socials dels governs. N´hi ha un, a més a més, que ha generat una important mobilització: estem parlant del món de l´ensenyament.
El Sindicat d´Estudiants dels Països Catalans (SEPC) fa uns quants anys que denuncia els efectes que el procés de convergència de l´Espai Europeu d´Ensenyament Superior tindrà sobre les universitats catalanes i, en última instància, sobre el conjunt de la societat. Per sota la façana europeista -encara hi ha gent que se la creu?-, aquest procés, també conegut com el procés de Bolonya, es proposa incrementar la “competitivitat” de les universitats, “racionalitzar” les titulacions que s´hi ofereixen i augmentar-hi la presència del sector privat, tant en finançament com en la presa de decisions. És la culminació d´un model que ja s´estava dibuixant des de fa temps, amb el famós Informe Bricall, per exemple, que a principis d´aquesta dècada comptava amb l´aval dels sindicats i dels partits institucionals que es diuen d´esquerres i de gran part del món de l´ensenyament, exceptuant les organitzacions més combatives. Ara, amb l´aprovació dels nous plans d´estudi, comencem a veure´n els efectes més contundents: la desaparició de les titulacions menys “rentables”, la proliferació de màsters en substitució dels antics estudis de tercer cicle o, en casos concrets, com els estudis d´Història del País Valencià, la pràctica eliminació de les assignatures de la nostra pròpia història a la Universitat de València. Allí, com a la resta de les universitats catalanes han sigut nombroses les mobilitzacions en contra del procés de Bolonya: assemblees, tancaments, manifestacions o referèndums són alguns del exemples de les moltes iniciatives contra el procés de Bolonya que s´hi han produït. I el dia 20 de novembre hi ha una convocatòria de vaga a tots els Països Catalans, que és també una convocatòria a nivell europeu.
Però l´ensenyament universitari no és l´únic que està en peu de guerra: al Principat i al País Valencià l´inici de curs als centres de secundària també ha sigut mogut amb motiu de l´aprovació de la LEC i de les arbitrarietats en relació a Educació per a la Ciutadania, respectivament. La LEC, per una banda, consagra el sistema semiprivat de l´educació obligatòria, mitjançant el foment i la consolidació del model de les concertades; i d´altra banda, al País Valencià, el conseller Font de Mora intenta desprestigiar el sector públic imposant mesures que dificulten, fins i tot encara més, el desenvolupament d´uns centres ja molts precaritzats.
L´ensenyament és només un dels molts serveis socials que s´estan veient afectats per les mesures neoliberals, que previsiblement s´agreujaran amb la crisi. Per sort, és un àmbit on la tradició de lluita encara està arrelada, com demostren el SEPC i l´actual efervescència del moviment estudiantil. Ací, per tant, no ha calgut ressuscitar cap mort. Però si més enllà del món de l´ensenyament encara ens cal reclamar l´herència de Karl Marx, no ho fem només limitant-nos a la teoria sinó que recuperem allò més pràctic: l´organització i la lluita contra el sistema.
