Les causes de la caiguda de l’Estat Socialista alemany, 1989-90
Heinz Dieterich
Per a la construcció del Socialisme del Segle XXI és de vital importància entendre, per què els poderosos Estats del Socialisme històric europeu van caure com castells de cartes, a principis dels anys 90’s. Són d’una rellevància particular, els tres casos següents: 1. la República Democràtica Alemanya (RDA), que a pesar de gaudir d’un elevat nivell de la qualitat de vida – molt major que el de qualsevol país llatinoamericà actual- i amb avançats sistemes d’educació i salut, no van ser suficients per impedir la implosió del sistema; 2. Polònia, perquè ni l’ocupació de les Forces Armades va poder impedir l’esfondrament; i, 3. la Unió Soviètica, on ni la radical destrucció de les forces i classes socials opositores, per part de Stalin, ni el centralisme político-econòmic absolut del sistema, van garantir la seva supervivència a mig termini.
En aquesta primera part hem dialogat sobre: 1. El paper de les Forces Armades en la implosió socialista; 2. La importància de la propietat estatal sobre els mitjans de producció; 3. La impossibilitat de construir el socialisme sense una democràcia participativa real.
2. L’Exèrcit Nacional Popular (NVA) davant la transició
H.D. Quin paper van assumir les Forces Armades durant la transició?
H.M. Els exèrcits de tots dos Estats alemanys eren elements importants dins dels blocs militars de l’OTAN i del Pacte de Varsòvia. La principal preocupació del Comandant en Cap del Pacte de Varsòvia, General de l’Exèrcit Luschew, va consistir en garantir la integritat militar de la Nationale Volksarmee (NVA, Exèrcit Nacional Popular de la RDA) i el manteniment de l’estabilitat interna de la RDA, per impedir conflictes violents entre l’Exèrcit soviètic i les forces opositores.
Encara avui, hi ha un debat sobre si a la tardor de 1989 va haver-hi un viratge (wende) a la RDA, si el que va haver-hi fou una revolució pacífica o una contrarevolució. Independentment de l’avaluació que es faci, hi ha dos moments que són d’importància decisiva. No es va produir violència amb vessament de sang i l’exèrcit soviètic mai no va estar davant l’alternativa d’intervenir militarment. Per aquest fet és fals declarar que Gorbatchev hagués evitat alguna cosa. La veritat històrica es que ell mai no va tenir una concepció políticament madura per la unificació dels dos Estats alemanys i que mai va lluitar pels interessos de la Unió Soviètica, ni els dels ciutadans de l’Alemanya socialista.
En el si de les Forces Armades socialistes (NVA), es van instal•lar “taules rodones” en les quals es discutia sobre les qüestions d’una reforma militar i la responsabilitat del lideratge militar. L’exèrcit sempre va ser lleial enfront del govern.
H.D. Quina importància té la propietat estatal i quin lloc haurien d’ocupar les diferents formes de propietat en una societat socialista?
Les indústries claus, el transport i les comunicacions, l’educació i el sistema de salut haurien de ser propietat del poble, administrada per l’Estat.
Per a les cooperatives, particularment a l’agricultura i en el sector de l’habitatge, igual que per a la petita i mitjana empresa privada, els artesans i les petits comerços, l’Estat ha de definir les condicions del seu funcionament en un marc de referència.
L’objectiu econòmic ha de ser un subministrament segur de béns i serveis, la innovació i el creixement. A la RDA, els intents d’aconseguir un desenvolupament d’aquest tipus es van fer massa tard. Quan es va tractar de realitzar-los, el temps ja s’havia acabat.
Tots els esforços d’una transformació econòmica amb caràcter socialista requereixen la unitat entre el poder polític i la participació democràtica àmplia, profunda i de múltiples facetes. En aquest sentit, les eleccions són importants, però són solament, un element més. Formes de democràcia bàsica i de cogestió en les empreses poden ser fins i tot més importants per impedir un centralisme unilateral.
Mentre els països aliats de la Segona Guerra Mundial encara col•laboraven entre si, hi havia una certa tolerància entre ambdós costats. Això va canviar amb l’inici de la Guerra Freda, que es va manifestar en l’ús d’armes nuclears dels Estats Units contra Japó i que es va concretar a Alemanya amb la seva divisió en dos Estats de postguerra.
El factor de la divisió va ser un factor polític i personal en quasi totes les famílies i el conflicte entre els sistemes i la confrontació entre ambdues superpotències va constituir una càrrega i un límit permanent per a la RDA. El 13 d’agost de 1961, quan es va construir el mur de Berlin, fou una clara expressió d’aquesta situació.
Un sistema socialista necessita un procés permanent de reformes i de renovació, que va ser impossible en la RDA fins octubre de 1989. Les causes principals d’aquesta situació radiquen en el rígid sistema polític jeràrquic i el seu centre de poder absolut. Aquest sistema no va permetre cap innovació espiritual o pràctica des de les bases de la societat.
El debat sobre el socialisme del segle XXI ha començat. En aquest debat, s’interroga de nou a Marx sobre una economia basada en el valor, el principi d’equivalènica i les seves repercussions sobre la propietat privada i sobre els mitjans de producció. Estem esperant encara els resultats d’aquest debat.
El socialisme del segle XXI, no sortirà del disseny abstracte d’una teoria. És necessàri un procés de busca de les condicions i les vies que són idonies per a la societat. Això implica el valor per a fer un anàlisi crític del Socialisme del segle XX, que no solsament esmenti els errors, sinó que reveli els elements constructius per a futurs desenvolupaments.
L’anàlisi crític del capitalisme global és una condició decisiva per a formular els objectius i les tasques, amb les quals ha d’escometre una alternativa socialista. Sobre la base de les relacions de propietat mencionades (veure primera part de l’entrevista – HD) s’ha de construïr la justícia social, en el sentit que la creixent riquesa d’una minoria no pugui néixer de la creixent pobresa d’una majoria. Això requereix i permet un comportament solidari entre els éssers humans diferents i els grups de població, i necessita de formes democràtiques que fomentin el desenvolupament.
En part, una societat democràtica és la garantia de l’educació, del treball i de la salut. El respecte enfront de les condicions naturals dels éssers humans és condició prèvia per a una relació sostenible amb la naturalesa i per a la supervivència de l’ésser humà al planeta. En aquestes condicions radica també la capacitat per a la pau en les relacions entre membres d’una societat i entre els pobles.
2. La incapacitat de reformes; causa de la caiguda de l’RDA
Les conseqüències de la manca de reformes es van manifestar de manera especial en la fase de dissolució interna de l’RDA, en la praxis i en les demandes de totes les associacions artístiques del país. A partir de la tardor de 1989 van aparèixer intents de reforma a pràcticament tots els sectors socials i polítics; en unitats econòmiques, en organitzacions socials, comunals i regionals de l’Estat i del Partit, en el sector educatiu i a les Forçes Armades entre d’altres.
3. Majories que demanden reformes, no la destrucció del sistema
Aquests processos van tendir generalment, cap a una reforma de l’RDA, no cap a la seva destrucció. No volien la transformació del país cap a un sistema capitalista. Tal intervenció tenia validesa fins i tot per a la petita oposició organitzada, que es reunía en l’anomenada „Taula Rodona Central“.
Malgrat això, el sistema polític de l’RDA, orientat cap al model de la Unió Soviètica, no comptava amb condicions suficients per a poder organitzar o integrar políticament els quasi eufòrics desitjos de reforma, degut a la presènica de l’altre Estat alemany, la pressió que exercia i l’atractiu que tenia per la seva prosperitat econòmica.
4. Hans, com a President de l’RDA que vas fer per evitar el col•lapse?
El govern de Modrow, que en la seva segona fase va incloure representats de l’oposició, actuava com un Govern de Responsabilitat Nacional; introduïa amb la seva tasca legislativa i les seves decisions en el menor temps possible reformes profundes en tots els sectors del sistema, entre ells l’anul•lació del paràgraf de la Constitució que definia el paper de lideratge del Partit Socialista ( führende Rolle del Partit Socialista Unificat, SED); la realització dels drets de lliure reunió i opinió que la Constitució garantia i la descentralització de les grans empreses econòmiques estatals (Wirtschaftskombinate) entre d’altres.
Tenint en compte que la frontera occidental ja estava oberta, el que obriria a l’RFA grans possibilitats d’influenciar a l’RDA, encara abans de les eleccions parlamentàries del 18 de març de 1990, ja no va ser possible mantenir el recolzament majoritari de la població al sosteniment de la independència de l’RDA i a una reunificació gradual i a llarg termini, amb la República Federal Alemanya. Els partits que van argumentar a favor d’una ràpida anexió a la RFA van guanyar les eleccions clarament. El següent desenvolupament fins a la integració del 3 d’octubre, fou determinat pels „socis“ de l’RFA.
5. El temps: factor clau per a la crisi
5.1 La renúncia d’Erich Honecker dels seus càrrecs de partit i d’Estat (1989) va ocòrre massa tard i fou solsament un canvi de persona al cap del sistema. No va estar vinculat a un necessàri debat i a una necessària reorientació per part del Comitè Central del Partit. A inicis de novembre de 1989 el lideratge de la SED ja havia estat desbordat pels processos socials i polítics.
El 17 de novembre de 1989 el parlament va escollir un nou Govern de Gran Qualició, que concentrava les seves activitats en reformes que tendien a una futura existència en una RDA socialista. Fins als inicis de la Guerra Mundial i els dos Estats alemanys pensaven que encara en una llarga existènica de l’RDA. Gorbatxev va declarar el 6 de desembre del 89 a Moscou, que l’RDA era el seu aliat més important i el Secretariat de Relacions Exteriors dels Estats Units -Baker- es va reunir el 16 de desembre amb el President Modrow.
5.2 Malgrat això, l’opinió interna a l’RDA canviava a finals del 1989 inicis del 90, en favor d’una unificació dels dos Estats i cadascuna de les superpotències va mirar d’hegemonitzar aquest procés. El 30 de gener del 1990 l’URSS i l’RDA acorden a Moscou una iniciativa de tres pasos per a la unificació d’una Alemanya militarment neutra. El 8 de febrer, Baker aconsegueix a Moscou que Gorbatxev abandoni aquest pla. Una influència fonamental en aquest procés fou l’exercida per Condoleezza Rice, com a assessora política del President Bush senior.
5.3 Resumint: totes les experiències indiquen que el factor temps es de la major importànica en aquests processos històrics. Reformes que requereixen un mínim temps, per a que els seus efectes en benefici de la població puguin consolidar-se. En aquest temps no exisitia deguta a la impaciència interna, i especialment degut a la pressió externa, que volia una ràpida anexió. Estats Units va jugar un paper determinant en això.
6. De la transició a la rendició incondicional vers el capital
El procés exògen fou induït per les potències dels Estats Unitas i la URSS i va acabar amb la fòrmula „2 plus 4“ (dos Estats alemanys i 4 potències vencedores). Aquest acord va entrar en el lloc d’un Tractat de Pau sobre la fi de la Segona Guerra Mundial.
Fins les eleccions del 18 de març de 1990, la responsabilitat descansava a mans d’un govern de transició de l’RDA. Arrel del resultat electoral, aquest fou substituit per un govern entreguista, que acceptava la unificació en forma d’anexió a l’RFA.
Malgrat que els parlaments dels dos Estats alemanys encara ratificaven el tractat d’unificació, aquest tractat garantia principalment els interessos de l’RFA. La propietat del poble de la RDA fou entregat en un 85 % a empreses de l’RFA, un 10 % al capital estranger i només un 5 % va acabar en possessió de ciutadans de l’RDA.
