Les cendres de l’Orient Proper. Primera part: La mà de ferro i la pluja de plom (1960-2016)
En l’imaginari popular occidental, l’Orient Proper apareix amb una dualitat que sovint provoca reaccions enfrontades: a voltes és una cultura homogènia amb un atractiu exòtic que camina sobre la sorra del desert; d’altres, és el fosc fantasma de l’integrisme islàmic i patriarcal. Aquesta última és potser la que més ha destacat la darrera dècada, sovint injustament, i en ocasions fent certa l’afirmació que proclamava l’islamisme radical com a vencedor de la guerra freda. Seria ingenu, però, parlar d’una realitat tan aliena a Occident sense abans desprendre’ns de l’eurocentrisme, els maniqueismes ni resseguir la història de pobles i territoris que han restat disputats durant segles.
Les claus d’aquest escenari complex no només passen pel comportament de la seva gent, sinó també per l’intervencionisme estranger. És en la relació dialèctica entre idiosincràsia nadiua i geopolítica internacional on arrela una trajectòria de violència i autoritarisme, on trobarem els matisos per explicar l’actualitat o interpretar el rol del gihadisme modern. Abans de començar, però, fóra bo de recordar dos aspectes essencials que fan de qualsevol resum gairebé una profanació. Primer: que l’Orient Proper (OP) s’estén aproximadament del Caucas a Aràbia i del Magrib al Pakistan. I segon: que tot i la gran influència de l’Islam i la tradició àrab, la diversitat etnicocultural hi és immensa. Malauradament, la història l’ha relegat a la terra dels conflictes crònics, atiats pels combustibles fòssils i el comerç.
Les línies següents tot just enceten dos articles que, sota el títol transversal “Les cendres d’Orient Proper”, pretenen ser una nota crítica, necessàriament breu i extremadament “profana”, sobre els episodis convulsos que s’han succeït els darrers cinc anys: les anomenades primaveres àrabs, la guerra civil siriana i l’auge d’un nou tipus de gihadisme. La primera part repassa l’auge i la caiguda dels règims dictatorials àrabs del Magrib i el llevant mediterrani, mentre que la segona resseguirà la trajectòria de l’integrisme islàmic des dels primers intel·lectuals fins al sorgiment del Daesh. L’objectiu final és copsar succintament ambdós fenòmens a través de la relació establerta entre geopolítica neocolonial, la caiguda dels règims laics i la gihad, com un projecte de revolució conservadora davant el fracàs.
Les arrels europees
La progressiva decadència de l’Imperi otomà, que s’estenia des del sud-est d’Europa i el Magrib fins a l’Iraq, s’agreujà al segle xix per l’acció dels imperis britànic i francès i pel sorgiment del sionisme. Els dos primers, rivals entre si, buscaren l’accés als recursos econòmics i al territori cooperant amb la iniciativa privada, en el marc d’un liberalisme econòmic protegit per estats burgesos. Així, obriren el mercat turc a la sempre rendible competència europea, endeutaren l’administració otomana, iniciaren les extraccions de petroli, invertiren en indústria i comunicacions, construïren el canal de Suez, s’instal·là el protectorat britànic a Egipte, etc. El sionisme, de la mà de Theodor Herzl, es consolidà com la idea d’assentar la comunitat jueva al Canaan i establir-hi un estat laic per a jueus (publicació de Judenstaat el 1896 i Congrés de Basilea el 1897); cosa que derivà en la compra de terres a l’Administració otomana i en una migració jueva que prendria un tarannà quasi colonial. La complicitat anglesa vers l’estat jueu cristal·litzà a partir de l’acord de Sykes-Picot (1916) i la Declaració de Balfour (1917), que asseguraren la bona sintonia vers el mandat britànic i la Societat de Nacions (SdN). El sionisme es convertí així en aliat temporal dels britànics contra el creixent descontent àrab i es consolidà amb la creació de la Haganah el 1920 (força paramilitar, embrió de l’exèrcit israelià) i la col·laboració judeobritànica davant els Afrikakorps nazis. L’acord de Sykes-Picot i la campanya de Mesopotàmia durant la Gran Guerra posaren la llavor dels actuals estats de l’Iraq, Jordània, Síria o el Líban: fronteres instaurades literalment a cop de regla i cartabó sota una idea eurocèntrica d’estat nacional, la qual entenia ben poc de diversitat cultural i models de societat allunyats dels cànons occidentals. Assumides per la SdN i les elits àrabs, aquestes fronteres esdevindrien un enemic simbòlic tant per a les polítiques antiimperialistes com per a l’islamisme.
Auge i declivi del socialisme àrab
La reculada del colonialisme europeu després de la Segona Guerra Mundial va portar canvis a OP, moment en què es reemplaçaren règims conservadors i monarquies per dictadures i repúbliques laiques, progressistes i, sovint, autoritàries. Un tret distintiu fou que molts governs es formaren amb cops d’estat dels anomenats oficials lliures: militars dissidents, joves, enèrgics i políticament instruïts (cas d’Egipte, Líbia, Síria o l’Iraq). Aquests governs van despertar admiració i rebuig a parts iguals. Per una banda, defensaven el panarabisme (agermanament àrab no exempt de rivalitats internes) i l’autodeterminació com a eines per modernitzar la societat i pal·liar les necessitats de la població, foragitant la influència europea i el tradicionalisme musulmà, als quals acusaven de provocar misèria i ignorància. Van desplegar ajuts socials, sistemes educatius i sanitaris, reformes econòmiques i laborals, nacionalitzacions de sectors estratègics i grans empreses estrangeres, unificacions temporals que esborraren les fronteres colonials (cas d’Egipte i Síria), fundaren la Lliga Àrab, etc. No obstant això, en contrapartida feren servir la repressió i la censura com a elements estructurals, que, juntament amb les mancances democràtiques, la corrupció i els lideratges personalistes incubaren una oposició estudiantil, obrera, intel·lectual, militar i religiosa que anà arrelant clandestinament al llarg dels anys. Aquestes polítiques configuraren el socialisme àrab, un moviment de revolució social no marxista que aspirava a la justícia social, el laïcisme estatal, el progressisme civil, la reducció de les desigualtats de gènere, la defensa de la cultura ancestral, el nacionalisme àrab, el rebuig del fanatisme religiós, l’antiimperialisme, el suport a la causa palestina, etc. El Partit Baas a l’Iraq i Síria, el nasserisme a Egipte, la revolució líbia (amb elements islàmics) i les relacions cordials amb l’URSS en són exemples. Emperò, tot i que cada zona tingué les seves particularitats i el socialisme àrab no va ser homogeni, sí que va estendre la seva influència fins a l’Àsia central i l’Àfrica subsahariana, alimentant la beta dels “països no alineats” amb les seves idees [3, 7, 12].
Tot i enlairar-se amb força durant els anys 1960, el socialisme àrab va decaure gradualment a partir dels anys 1970, arran d’una cadena de factors relacionats amb els recursos estatals i la legitimitat popular. Dins el ventall de causes, trobem les derrotes militars contra Israel (1967-1973), la ingerència del FMI, el Banc Mundial (BM) i les potències occidentals, en termes militars i econòmics; la corrupció de l’administració, la bel·ligerància creixent de l’oposició, la repressió, la creixent passivitat vers l’OTAN i Israel en els conflictes palestí i del Golf Pèrsic, la privatització d’empreses nacionalitzades o el desballestament dels serveis públics, entre d’altres [3, 8, 11, 12]. Allò que començà com un primer festeig amb el bloc occidental, als anys 1970 i 1980, va acabar amb l’acatament de les demandes del BM, l’FMI i el militarisme dels EUA i l’OTAN, durant els anys 2000. La manca de prosperitat econòmica per a les classes treballadores, l’immobilisme institucional, la inactivitat governamental davant alguns desastres (cas de la sequera siriana [6]), la reorganització de l’oposició i la introducció de valors culturals occidentals donaren caliu al descontent [8, 9].
Nihil novum sub solem…
El desenllaç de tot plegat ha estat l’anomenada primavera àrab, que s’ha estès per l’OP des de 2010. Aquest concepte encara està per analitzar. De ben segur d’aquí a uns anys es podrà visualitzar amb profunditat el seu impacte. Ara per ara, l’única seguretat és que no és pas “una primavera”, sinó “moltes primaveres”, ja que estan molt lligades a dinàmiques locals. També cal aclarir que els fets ja no avalen el terme revolució, sinó que ens trobem més aviat davant de revoltes, perquè no hi ha hagut canvis estructurals; només caigudes de governs i tímides democratitzacions tutelades per òrgans occidentals i les monarquies del golf pèrsic (MGP).
Paradoxalment, les primaveres àrabs aparegueren al final d’un cicle en què els règims havien començat a cedir àmpliament a l’FMI, el BM, la UE i els EUA o a col·laborar-hi: la privatització d’empreses s’havia consumat, Egipte era el segon país que més inversió militar rebia dels EUA, darrere d’Israel, Tunísia es convertia en ressort turístic, Líbia havia abandonat la seva intransigència i cedia l’explotació petrolífera a empreses occidentals a canvi de taxes baixes, Síria començava a signar pactes internacionals, etc. [8, 9, 11]. Tanmateix, la visió liberal sobre redistribució de la riquesa (teoria del degoteig) quedà qüestionada quan, durant anys, els ja de per si escassos tributs de les empreses estrangeres quedaven en mans de càrrecs administratius potencialment corruptes, mentre els sous minvaven gràcies a la connivència dels sindicats oficials i la persecució dels moviments combatius. Strauss-Kahn (director de l’FMI el 2011) reconegué cínicament que “les dades macroeconòmiques per a Egipte i Tunísia eren molt bones”, però que mai “no hem parat atenció ni aconsellat cap govern sobre les desigualtats socials ni el repartiment de la riquesa, perquè no és pas la nostra feina, però, certament, és un problema” [5]. Així, doncs, el denominador comú el trobem als eslògans corejats a Egipte o al Iemen: El pa i la vida o Pa, llibertat i justícia social, referències metafòriques a les condicions de vida i la dignitat nacional perduda amb les dictadures i les polítiques neoliberals [9].
Hi ha proves suficients de l’ajut sistemàtic dels serveis d’intel·ligència europeus, nord-americans, israelians i de les MGP vers algunes faccions rebels (especialment en el cas sirià). Sospitosament, les últimes mostres de resistència a la creixent ingerència forana (darrers intents panafricanistes de Líbia, negativa siriana als oleoductes qatarianooccidentals en favor de Rússia i l’Iran, etc.) “coincideixen” amb l’inici de les operacions militars i d’intel·ligència, incloent-hi el finançament de certs grups opositors [4, 7, 9, 10, 13]. Tot i això, seria poc rigorós subestimar la importància de l’oposició interna, força organitzada i activa al llarg dels anys 2000; hauríem de dur llavors la lectura vers una espiral recíprocament alimentada entre un inherent descontent intern i un interès estranger per fomentar-lo i controlar-lo. Els rostres de les revoltes són diversos i poc coneguts: hi ha sindicalisme de classe, demòcrates liberals, conservadors, socialdemòcrates, comunistes, anarquistes, estudiants, feministes, intel·lectuals, activistes de signe divers, bloguers, moviments LGTB, minories religioses i ètniques, sectors islamistes, etc., i no és cert que tots ells simpatitzin amb Occident o les MGP [1, 8, 9]. A hores d’ara, les primaveres àrabs han estat una flamarada de descontent antigovernamental, imprevista en gran part, que s’ha escampat gràcies a l’activisme jove i al poder d’Internet i les imatges. Això últim ha permès allò impensable anys enrere: sorprendre els règims, evadir la censura, difondre opinions, expressar-se públicament, facilitar la convocatòria de protestes, mostrar què estava passant arreu, soscavar escandalosament la credibilitat del discurs oficial… i tot en temps real [9]. Davant aquest fenomen, que centrà el focus i la simpatia de la premsa internacional durant mesos, no és estrany que les potències occidentals donessin l’esquena als seus recents aliats i les MGP afavorissin les faccions que millor representaven els seus interessos [2, 7, 10, 13]. Aquest reajustament tàctic, d’estil lampedusià, ha permès canalitzar les protestes egípcies i tunisianes, així com les accions armades rebels a Líbia i Síria. La radicalitat original ha resultat en una moderació de les aspiracions i resultats.
Corre l’any 2016. A Egipte els militars segueixen al poder. La repressió a Bahrein va ser silenciada als mitjans de comunicació, “potser” per la proximitat de la base naval de la Cinquena Flota dels EUA…L’Iraq i les MGP, en general, patiren la mateixa sort. Tunísia experimenta pocs canvis socioeconòmics. Líbia i el Iemen estan tècnicament en guerra civil des de les respectives intervencions de l’OTAN i Aràbia Saudita. La pau a Síria és incerta i llunyana. Les primaveres posaren damunt la taula el vincle entre justícia social, igualtat i democràcia a Orient Proper, però les flors que hi germinaren han estat regades amb una pluja de plom.
Notes:
[1] Al-Arian, Abdullah (2014).“Islamist movements and the arab spring”. A: Mehran, Kamrava (ed.). Beyond the arab spring: the evolving ruling bargain in the Middle East. Oxford: Oxford University Press, p. 100-130.
[2] Daoud, Kamel (2015). “Saudi Arabia, an ISIS that has made it”. The New York Times (20/11).
[3] Fontana, Josep (2011). Por el bien del imperio: una historia del mundo desde 1945. Barcelona: Pasado y Presente.
[4] Hoff, Brad (2016). “Hillary emails reveal true motive for Libya intervention”. Journal of Foreign Affairs (06/01).
[5] IMF External Relations Department (2011). Transcripció de l’entrevista en grup amb el director gerent,Dominique Strauss-Kahn, i periodistes d’Orient Mitjà. Washington DC (06/04), en línia: https://www.imf.org/external/np/tr/2011/tr040611.htm.
[6] Kelley, Collin P.;Mohtadi, Shahrzad;Cane, Mark A.;Seager, Richard;Kushnir, Yochanan (2011). “Climate change in the Fertile Crescent and implications of the recent Syrian drought”. Proceedings of National Academy of Sciences, 112 (11), p. 3241-3246.
[7] Kennedy, Robert F. Jr. (2016). “Why the Arabs don’t want us in Syria”. Politico.eu (23/02).
[8] Rodríguez, Olga (2009). El hombre mojado no teme la lluvia: voces de Oriente Medio. Barcelona: Debate.
[9] Rodríguez, Olga (2012). Yo muero hoy: las revueltas en el mundo árabe. Barcelona: Debate.
[10] Rodríguez, Olga (2015). El caos como apuesta para el nuevo Oriente Medio. Zona Crítica a Eldiario.es (07/04/2015).
[11] Veiga, Francisco (2009). El desequilibrio como orden: una historia de la postguerra fría 1990-2008. Madrid: Alianza.
[12] Veiga, Francisco; Da Cal, Enrique i Duarte, Ángel (1997). La paz simulada: una historia de la Guerra Fría, 1941-1991. Madrid: Alianza.
[13] Recull d’articles:Brumfield, Ben i Starr, Barbara (2013). “Kerry, key allies in Qatar for talks on Syrian rebels’ support”. CNN Wire (22/06); Gordon, Michael; Landler, Mark (2013). “Move to expand support to Syrian rebels gains speed amongWestern Nations”. The New York Times (11/04); Harnden, Toby (2013). “Eleven states pledge ‘all necessary’ help for Syria rebels”. The Sunday Times (23/06); Robertson, Nic (2012). “Saudi support for Syrian rebels shaped by tribal, religious ties”. CNN Wire (20/08).
