Les cendres d’Orient Proper Segona part: de l’integrisme al totalitarisme (1978-2016)

Els deserts i àrides estepes d’Orient Proper sovint són colpejades pel fantasma de l’integrisme islàmic, el qual acostuma a adoptar una forma violenta, excloent, tradicionalista i patriarcal. El trienni 2013-2015 hem assistit al creixement de l’Estat Islàmic de l’Iraq i Síria, una organització armada que ha esdevingut un ens amb poder militar i administratiu real. En àrab és coneguda per l’acrònim Daesh (ISIS en anglès) i actualment opera a territoris iraquians i sirians no controlats pels governs oficials. En el cas de Síria, la disgregació de l’oposició durant la guerra civil ha creat un polièdric trencaclosques que dificulta discernir afinitats oficials i extraoficials entre Daesh, milícies islamistes i l’Exèrcit Lliure Sirià (FSA). En la primera part de “Les cendres d’Orient Proper”, hem recorregut la geopolítica de l’últim segle, i en aquesta segona, veurem alguns apunts per explicar el fenomen gihadista.

Integrisme islàmic i projecte polític

Segons el pensament polític islàmic més conservador, la decadència de l’Imperi otomà i l’actitud mesella de les elits davant el colonialisme europeu havia corromput la civilització, provocant pobresa i aturant el progrés. L’abandonament de la tradició es demostrava inútil i calia recuperar l’Islam com a catalitzador de les decisions polítiques, la jurisprudència i la vida quotidiana. Es reivindicà llavors un passat idealitzat com a forma de recuperar la identitat i bastir un projecte sociopolític fora de l’eix esquerra-dreta, d’ordre social davant un present de fracàs [12, 14]. Aquest horitzó es manifestava a través de la decadència dels règims, la clandestinitat, el desencís i la pèrdua d’identitats individuals i col·lectives davant la globalització [6, 14, 20, 21].

Són necessaris dos aclariments importants. El primer és que Islam i democràcia no són antònims; ans al contrari, la història clàssica està plena de revoltes populars contra el “mal govern”, on la insubmissió i els referents religiosos es donen la mà (similars en alguns aspectes a les revoltes de l’edat moderna europea). La concepció clàssica de la jurisprudència es fonamenta en la interpretació dels textos sagrats pels imams locals, al·legant sovint que la “paraula de Déu” només és legítima si procura el “bé” per al poble. La “tirania política” es vincula, doncs, a la infelicitat del poble, la qual s’atribueix al desconeixement o la tergiversació deliberada de la llei divina. En ambdós casos la legitimitat religiosa desapareix i el dret de rebel·lió queda justificat. No obstant això, la manca d’una historiografia rigorosa, l’escassa divulgació popular i l’analfabetisme crònic han fomentat la manipulació i l’ús interessat de les escriptures. En aquesta línia la relació entre Islam, drets civils, drets humans i igualtat de gènere no és monolítica i queda subjecta a interpretacions conservadores o progressistes [12]. El segon aclariment és que el “gihadisme” actual és una interpretació extrema i violenta dins el vessant política sunnita. Si bé la gihad té moltes accepcions i pot practicar-se de maneres diverses i també pacífiques, la modalitat que aquí ens ocupa (sovint anomenada terrorista) neix de la síntesi del salafisme (moviment religiós ultraconservador), el wahhabisme (salafisme practicat a l’Aràbia Saudita i assimilat per les seves elits) i altres reflexions polítiques més moderades però partidàries de la fusió entre estat i religió (cas dels Germans Musulmans, entre d’altres). Llavors, l’evolució del pensament integrista (Qutb, Zawahiri, Azzam, Zarqawi…) va concebre la gihad com un estri de transformació política contra governs considerats “infidels, pecadors, mentiders, esclaus i criminals” [1, 9, 12, 14]. En són trets recurrents l’atac a les idolatries simbòliques i polítiques, la recuperació del califat com a estat únic i aglutinador de tot l’Islam (al qual la comunitat de creients hauria de jurar lleialtat), la “gihad defensiva” contra Occident i la “gihad ofensiva” contra elements subversius (xiïtes, demòcrates i minories etnicoreligioses), entre d’altres [1]. Tanmateix, dins l’integrisme gihadista hi ha un ampli ventall d’estratègies, violentes o no: des de la reforma dels estats vigents o la construcció de nous, fins a protegir i unir la comunitat de creients, defensar els valors morals o lluitar contra altres faccions musulmanes, etc. [9]

Gihadisme internacional i el naixement de Daesh

Intel·lectuals, homes de negocis, creients i víctimes del desballestament dels règims laics i la repressió es radicalitzaren i feren front comú contra les carències socials i morals, l’autoritarisme i el neocolonialisme. El gihadisme aparegué a l’agenda internacional amb accions com l’assassinat de Sadat (1981), la guerra de l’Afganistan (1978-1992), etc. A l’Afganistan, la campanya militar de l’URSS s’enfrontà a una heterogènia resistència de musulmans ultraconservadors i cabdills locals, finançada per recargolades xarxes transnacionals emparades pels EUA. Aparegueren llavors Bin Laden i Al-Qaida, amb sucursals escampades clandestinament per l’OP, Àfrica i Àsia. El model afganès es va difondre i un cop “acabades” les guerres de l’Afganistan, Txetxènia, Bòsnia o Somàlia molts guerrillers integristes tornaren a les seves llars. La diàspora d’excombatents, aïllats abans de la popularització d’Internet, donà lloc a la creació de cèl·lules clandestines que actuaven per lliure, tot i simpatitzar amb grups com Al-Qaida. Durant els anys 1990, l’acció gihadista es globalitzà, quan diversos atemptats colpejaren interessos occidentals (ambaixades, centres comercials, instal·lacions militars…), que arribaren al zenit a Nova York, Madrid i Londres durant la primera meitat dels 2000 [6, 10, 20, 21].

Les invasions nord-americanes de l’Afganistan (2001) i l’Iraq (2003) encetaren un període d’inestabilitat política i expansió jihadista. En el primer cas, les operacions contra Al-Qaida i el combat contra els talibans acabà enquistant la guerra i, amb els buits de poder, s’abonà el terreny per a la consolidació de grups fonamentalistes organitzats. En el segon cas, la caiguda de Sadam Husein (Partit Baas) a l’Iraq i el posterior govern tutelat pels EUA van significar la reestructuració de l’administració i l’exèrcit: centenars de milers de funcionaris i militars foren destituïts. Així, davant els abusos contra els drets humans, la corrupció  exagerada, uns serveis bàsics desmantellats i precaris, i la purga de funcionaris i militars, una miríada de grups heterogenis (sunnites, caps tribals, exmilitars, baasistes, civils desencisats…) conformaren una insurgència que féu estralls entre ocupants i forces del govern. Les lluites antiocupació impulsaren el gihadisme amb un “efecte crida” intergeneracional i transnacional, esdevenint alhora un espai de reflexió sobre objectius i mètodes de la gihad, decantant-la cap a postulats més excloents i estratègies de lluita més elaborades i violentes. Durant els 2000, la insurgència iraquiana es radicalitzà, les faccions sunnites posaren al punt de mira el govern federal xiïta (prooccidental) i, esperonats per la falta d’expectatives i els abusos de l’ocupació, part dels combatents s’abocaren a l’extorsió i el sabotatge sota la bandera de la gihad [1, 2, 5, 6, 8, 15, 20].

Zarqawi fou dels primers a plantejar un estat islàmic a l’Iraq, expandir-lo territorialment, foragitar els ocupants i el govern prooccidental com a pas previ a l’establiment del califat (sunnita) definitiu. Poc després de la mort de Zarqawi (2006) i al crit de “No som els fills de Sykes-Picot, sinó de Mahoma”, es proclamà l’Estat Islàmic de l’Iraq (ISI), amb una estructura molt jerarquitzada (Consell de la Xura, Consell de la Xaria…), i aconseguí el suport de grups sunnites locals i també d’Al-Qaida. S’inaugurà llavors un tortuós procés de dissensions i enfrontaments entre integristes: mentre uns el saludaren com l’embrió d’un califat llargament esperat, d’altres en qüestionaren la legitimitat, els mètodes de violència extrema i l’escàs èxit inicial (cosa que n’“embrutava” la imatge). Finalment, però, l’ISI s’acabaria imposant per seducció o per la força a finals de la dècada. Llavors fou quan Baghdadi, un insurgent iraquià reclòs a Camp Bucca el 2004, on també es guanyà la confiança d’exoficials baasistes presos, es convertí en una figura cabdal. El Consell de la Xura el nomenà “emir” de l’ISI (2010) i, juntament amb Adnani (portaveu i home de confiança), va dur l’organització a una remuntad meteòrica. La guerra civil siriana (2011) facilità l’establiment de l’Estat Islàmic a Síria (referida pel Daesh com a Sham o la “Gran Síria” històrica: Síria, el Líban, Jordània, Israel, Palestina…) i expandí entre l’oposició sunnita al règim. Després d’aplacar totes les dissidències internes acabà funcionant com una sola organització (Estat Islàmic de l’Iraq i Síria, ISIS/Daesh), desplegà les idees de Zarqawi i es consolidà com a grup hegemònic regional [1, 2, 7, 10, 23].

Els infames murs de Abu Grahib i Taji a l’Iraq foren ensorrats per alliberar-ne els presoners, i les fronteres dels estats nacionals d’estil europeu quedaren esmicolades simbòlicament i literalment, ja que eren una ofensa per a la cosmovisió integrista [18, 19]. L’Estat Islàmic feia així les primeres passes amb la mirada posada en la restauració del califat. 

Una revolució conservadora… feixista?

Daesh supera amb escreix els moviments jihadistes previs. A més, com que és un agent regional rellevant, ara figura a l’actualitat geopolítica. Governs musulmans conservadors com les monarquies del golf pèrsic (MGP) o Turquia han adoptat actituds tolerants o poc bel·ligerants, contradient aparentment el consens de la comunitat internacional. És prou coneguda la rivalitat política entre les MGP (aliades occidentals) i l’Iran (aliat de Síria i Hezbollah), com també ho són els interessos regionals d’una Turquia (OTAN) immersa en l’autoritarisme d’Erdogan i l’AKP. Tampoc és cap secret que OP és un dels punts calents on tenen lloc altres disputes (UE, Rússia, EUA, Xina, MGP…) [4, 10, 22]. En aquest quadre geopolític es fa més fàcil entendre la ràpida expansió de Daesh: conquerir desert és una tasca fútil; llavors l’avenç se centra en el control de vies de comunicació i elements estratègics (carreteres, pobles, autopistes, oleoductes, gasoductes, instal·lacions industrials i militars, refineries…). S’ha conformat un revelador “mapa de carreteres” que naix al desert i desemboca a la frontera turca. El tràfic multimilionari de petroli i antiguitats, l’entrada de combatents i l’abastiment general són fets denunciats reiteradament per Síria, Rússia, les autoritats kurdes i els mitjans de comunicació occidentals; l’ambigüitat front el gihadisme és un secret a crits. Daesh s’ha convertit així en una arma llancívola indirecta en la geopolítica regional. Malgrat tot, resultaria erroni igualar-lo al cas afganès, on els grups fonamentalistes gairebé foren creats des de l’exterior. Més aviat, Daesh ha estat relativament utilitzat un cop ja consolidat. La teoria de la conspiració té poca base aparent.
Canviem ara l’enfocament. L’historiador Robert Paxton proposà que el feixisme tenia “passions mobilitzadores”, és a dir, context i reflexions prèvies que abonen tot projecte feixista: una crisi aclaparadora sense solucions tradicionals, el victimisme d’un grup respecte a les circumstàncies històriques, la por de la decadència causada per elements externs al propi grup, la subordinació de la individualitat als interessos del grup, la necessitat de lideratges forts eximits de debats morals, l’ús absolut de la violència com a eina funcional i efectiva, el dret de dominar o eradicar els elements que amenacen el grup, etc. La comunitat, amb identitats i símbols comuns, és construïda per oposició a d’altres i amb mecanismes d’inclusió i exclusió que delimiten qui hi pertany i qui no, qui mereix protecció i qui és l’enemic [13]. Si bé les més conegudes són les comunitats nacional racials (feixisme europeu d’entreguerres), res no impedeix que no puguin ser religioses. De fet, el feixisme italià o espanyol té components religiosos importants. En el cas de Daesh, la unió espiritual de creients sobrepassa les races i els estats nacionals, que resulten aliens a l’òptica tradicional islàmica; l’Islam és ancestral i anterior a nacions i discriminacions racials modernes, ofereix un projecte allunyat d’allò que ha precaritzat la vida actual (règims laics, globalització, neoliberalisme, intervencionisme occidental…). L’inesperat suport del Daesh als aldarulls de Ferguson als EUA (2014) a canvi de la fidelitat de la comunitat afroamericana, o les ramificacions gihadistes al Sàhara, el Sahel africà i l’Àsia oriental s’insereixen en aquesta lògica; els combatents provenen dels cinc continents. En un món globalitzat, postmodern, sense identitats, en zones sense expectatives i mestisses d’origen, la comunitat religiosa esdevé un vincle entre persones que potser són poc permeables al patriotisme, el nacionalisme i el racisme, arran de la trajectòria històrica de la societat a què pertanyen. Si parem atenció als elements anteriors i a tot el que hem vist al llarg dels dos articles, trobarem que les semblances entre el feixisme i l’actual gihadisme no són gens casuals.
L’ampliació de fronteres i l’obtenció recursos no obeeix només a una lògica de “supervivència”, sinó que va lligada a un raonament messiànic intrínsec, un “alliberament inclusiu” de pobles sotmesos (musulmans, sunnites, fidels…). S’aspira a aglutinar la ummah tot foragitant, eliminant o extorsionant els suposats “enemics”, els quals són diversos (religiosos o laics, reals o revestits de simbolisme). La variant xiïta de l’Islam, enfrontada tradicionalment a la sunnita, esdevé la màxima expressió de l’heretgia, de l’enemic intern, a la qual s’acusa de traïcions al llarg de la història. El discurs messiànic antixiïta guanya impuls quan es veu que aquest corrent s’expandeix i pren posicions rellevants (l’Iran, Síria, Hezbollah, l’Iraq…); es converteix llavors en un “enemic acèrrim que avança”. Tanmateix, sectors demòcrates, liberals, progressistes, comunistes, etc. són titllats d’heretges, ja que, en el govern de la societat, menystenen les lleis divines (legítimes) i les suplanten per preceptes “creats pels homes” (il·legítims) [1, 2, 3, 23, 24].

Com si d’un dejà vu del Tractat de Versalles (1919) es tractés, les al·lusions al Tractat de Sykes-Picot (1916) són recurrents i explícites, entre elles la proclamació explícita  “No som els fills de Sykes-Picot, sinó de Mahoma” o els vídeos La fi de Sykes-Picot i La destrucció de les fronteres [1, 18, 19, 23]. Un cop i un altre es manifesta la voluntat de destruir (literalment) l’ordre polític anterior, el qual va néixer, créixer i es va reproduir al caliu de l’imperialisme i els règims “herètics”. Daesh és vist pels seus militants com un aixecament, una manera de dir prou i prendre les regnes del seu destí, un crit de guerra i cohesió contra la violència patida, contra els que, per acció o inacció, afavoreixen la decadència social. En l’ideari col·lectiu, el califat esdevé un estat fort que difondrà la paraula divina, que farà front als enèmics, que alliberarà els germans oprimits i que suplirà allò que els règims laics i Occident han ensorrat (estabilitat, pau, serveis bàsics, certesa vital i expectatives de futur definides…). No obstant això, els militants gihadistes no romanen quiets i expectants, sinó que prenen partit i actuen: conquereixen i governen, ambdues d’acord amb els preceptes més integristes. Daesh avança, captura, mata, decapita, purifica, difon la paraula sense fre… però també proveeix, dóna assistència i seguretat, promou el comerç local, etc., ofereix zones de confort quotidianes dins la tradició integrista i patriarcal de la xaria, proporciona dones als combatents (harems) per formar una família. Als territoris del Daesh, els joves guerrers troben un lloc on fer-se valer, ser útils a la societat i obtenir la “humil” recompensa pels serveis prestats [1, 2, 3, 7, 10, 17, 23, 24]. Si alguna cosa caracteritza el feixisme, és que tota la violència, la fe i l’exaltació s’orienten a un projecte actiu de societat nova. Altres elements de totalitarisme excloent, així com de simbiosi entre tradició i modernitat, poden detectar-se en un ús total de la violència, les execucions ritualitzades i quasi medievals de presoners deshumanitzats, el genocidi de minories ètniques i religioses, l’ús d’eines modernes (Internet, audiovisuals en HD, propaganda…), la reflexió estratègica, l’atracció de jovent, les abundants referències religioses, la destrucció iconoclasta del patrimoni, etc. [1, 2, 3, 7, 11, 17, 24].

En la cosmovisió integrista, la proclamació del califat durant el ramadà de 2014 significà l’establiment d’un estat islàmic global. Des de llavors l’extensió nominal “de l’Iraq i Síria” ja no significa res per al Daesh. Ja no es tracta de quelcom adscrit a un territori específic, sinó que ara és, de facto, un afer de caire mundial ja que, tradicionalment, l’existència d’un califa comporta la subordinació ipso facto dels creients i dels governs a la seva autoritat per mitjà d’un jurament de fidelitat. El cisma dins el gihadisme no trigà a arribar: les divergències sobre legitimitat distanciaren els defensors del “califa” Baghdadi (Daesh) respecte els partidaris de l’“emir” Mullah Umar i Al-Qaida (l’Afganistan). Finalment, Al-Qaida, que ha considerat els mètodes de Daesh com a “innecessàriament violents”, ha acabat perdent l’hegemonia a OP en favor del gihadisme de nova generació [1].    

  
Si fem un exercici d’història i filosofia polítiques comparades, salvant sempre les diferències culturals, trobarem que l’evolució del salafisme i el gihadisme (1950-2016) té punts en comú amb l’extrema dreta i el feixisme europeus (1900-1945). És, en essència, una alternativa totalitària elaborada en nom d’una societat castigada socioeconòmicament, que esgrimeix el fracàs de les alternatives com una font de legitimitat. Les “passions mobilitzadores” de Paxton, els missatges èpics i messiànics, l’ordre social i ideològic ferri, l’ús de la modernitat per imposar el tradicionalisme i recontruir identitats col·lectives, la subjugació o eliminaci durant el segle XXia històrica i xcloent i deten amb mlstors en un “ó de l’enemic en són proves significatives. Existeix, doncs, una neteja i purificació socials totals, on èpica, violència i simbolisme són parts consubstancials d’un projecte “nou” encarat a ressuscitar una civilització fal·laçment idealitzada.

Nous mil·lennis, vells fantasmes

En la radicalització de l’islamisme conservador intervenen elements externs: la ingerència estrangera clau per a la decadència otomana, moment de sorgiment del salafisme-wahabisme. Més tard, la mà de ferro dels règims i els organismes occidentals provoca que els integristes prenguin les armes. La gihad serà llavors una eina de canvi. La radicalització i la reflexió teòrica convergiran en allò que avui es coneix com a terrorisme gihadista. Finalment, l’oportunitat de combatre els “enemics de sempre” directament a l’Iraq engendra una nova fornada d’integristes, més joves i criats en un món hostil, que acabaran instaurant un nou concepte de califat (físic i digital), que s’ha anat configurant a mesura que guanyaven territori. Els règims del socialisme àrab eren autoritaris i repressius, però no pas totalitaris, ja que toleraven la diversitat social, però no pas la dissidència. Daesh és quelcom diferent i extrem: és fàcilment assimilable a un projecte feixista nascut del fracàs d’opcions moderades o progressistes durant el segle XX.

Mentre a l’Europa d’entreguerres s’assumeix que hi ha un procés de feixistització de la “gent d’ordre”, que acaba tolerant l’auge del feixisme militant, Daesh esdevé un pol d’atracció mundial per a persones desarrelades. A través de l’adhesió i el combat, la vida prendrà sentit per als militants, ja que gran part d’ells es troben mancats d’expectatives, poc integrats o gens identificats amb la societat en la qual viuen. Mentre dura l’avenç, una majoria de la indefensa població local procurarà adaptar-se i sobreviure sense qüestionar l’autoritat. El procés no es equiparable, però en ambdós casos el feixisme ha avançat quan ha mancat una acció antifeixista clara, que impermeabilitzés ideològicament els sectors de població més susceptibles de ser captats… o bé quan aquesta ha estat derrotada. En certa manera, es pot afirmar que, en el procés de formació dels moviments totalitaris, hi ha patrons sociològics semblants, dinàmiques de grup que connecten les mateixes respostes (efectes) davant les mateixes pors (causes). Si bé el resultat és diferent a Europa respecte a OP, això és atribuïble a factors culturals i històrics estructurals i conjunturals. Nogensmenys, interactuen els mateixos motors de comportament social: cohesió, inclusió, exclusió, homogeneïtat, violència, autoritat, simbolisme, exaltació, negació de la democràcia, jerarquia, lideratge, èpica, govern orgànic (sense separació de poders), etc. Tot i la distància històrica i cultural amb Europa, l’OP també ha produït un “monstre” davant una “crisi de civilització”, amb la seva pròpia dinàmica però amb arrels de fons similars.

A la primera part de “Les cendres d’Orient Proper”, veiérem que l’OP és divers per definició i que no és possible associar-lo a l’Islam integrista sense esbiaixar la realitat. El projecte fort i coherent que ha de plantar cara el gihadisme passa necessàriament per la força de les armes, però també per un cop a sobre de la taula que solucioni aspectes de justícia social, democràcia, igualtat de gènere i drets civils. Cal cercar l’arrel, analitzar les causes i l’evolució del fenomen problemàtic. Les dinàmiques locals no estan aïllades: primaveres àrabs i Daesh tenen massa vincles amb el neocolonialisme (OTAN, EUA, UE, FMI, ONU, MGP, Israel, lobbys petroliers, interessos econòmics…) i això no pot ésser obviat. La deriva neoliberal que s’ha imposat a l’OP des del final de 1980, juntament amb l’actitud repressiva dels règims, ha dilapidat l’horitzó alternatiu que s’albirà a mitjan segle passat… i el gihadisme s’ha erigit com l’opció engrescadora capaç de guanyar i expulsar la misèria moral. L’integrisme es pot combatre si la població és crítica i qüestiona els seus fonaments ideològics, però també si té accés a un futur i una vida digna i concep la possibilitat d’un alliberament col·lectiu no excloent. En aquest sentit, les guerrilles i els moviments d’esquerres han constituït una alternativa important, però en la major part dels casos no s’han aconseguit imposar. Després dels dubtes i l’animadversió que ha despertat l’FSA, l’administració kurda a Rojava i les Forces Democràtiques Sirianes (SDF, una aliança militar intercultural amb majoria kurda) són avui un focus esperança. Actualment, mantenen una política de no-agressió temporal (i inestable) amb el règim sirià, alhora que disposen d’un tímid suport rus i occidental. A Rojava s’han succeït les majors victòries i avenços contra Daesh i les milícies islàmiques (més que a qualsevol altre lloc de Síria i l’Iraq), però també s’hi desenvolupa un projecte democratitzador i emancipador en múltiples sentits. Ambdós processos, revolució social i defensa armada, van de la mà.

El combat contra el gihadisme és global, però als grans mitjans de comunicació sovint s’assenyalen llocs i mètodes sense gaire sentit crític: als països del “Tercer Món” o a l’OP, per mitjà de l’arsenal bèl·lic més modern. Res més lluny de la realitat; igual que el feixisme clàssic, el problema gihadista s’ataca pel flanc de la seducció: s’ha de dinamitar l’atracció que pot exercir sobre les persones. Si el miratge esclata davant la realitat, s’evita que s’hi sumi més gent i es promou la desafecció interna. Un projecte que triomfa és difícilment refrenable, per això la derrota militar és una de les tasques més importants, ja que l’argument del “poble escollit” (o comunitat de creients) perd la seva força. No obstant això, el vessant socioeconòmic és l’altre front essencial. El desarrelament de les persones immigrades i la seva descendència, l’explotació i la repressió a OP, el racisme social i institucional a Occident, el rebuig dels refugiats de la guerra i la misèria, la no-integració de les (necessàriament) diverses “identitats col·lectives” de manera crítica i participativa, les desigualtats econòmiques que s’enquisten en sectors socials massa concrets, els interessos econòmics que desmantellen societats senceres… tot plegat són factors que abonen el camp de la radicalització, l’autoexclusió, la formació d’identitats supremacistes, l’acció violenta i, finalment, la instauració de projectes socials totalitaris. Si el feixisme és excloent, les societats inclusives i solidàries seran un fre. I, al final, tot passa per una presa de posició política definida, ferma en decisions i accions individuals i col·lectives que lluitin contra els factors de radicalització esmentats. La convivència cultural, el respecte als drets civils, la col·laboració i l’oposició al neoliberalisme han demostrat fins ara que, tant al front com a la rereguarda, són les millors companyes dels fusells.
Corre l’any 2016. És factible que el govern sirià (que té el suport de Rússia, l’Iran i Hezbollah) i les SDF derrotin Daesh. No obstant això, mentre la decadència de les condicions materials segueixi afavorint les “passions mobilitzadores”, mentre no hi hagi emancipació real dels pobles i les persones, mentre les vençudes de la geopolítica siguin sempre els sectors humils, l’integrisme i la gihad no hauran dit l’última paraula i conservaran el seu poder d’atracció. El feixisme islàmic que ha nascut s’enforteix en la mesura que altres projectes s’enfonsen… sota la mateixa pluja de plom que des de fa un segle assola Orient Proper.

Notes
[1]     Bunzel, Cole (2015). “From paper state to Caliphate: the ideology of the Islamic State”. Analysis Paper, núm. 19.
[2]     Cockburn, Patrick (2014). The Jihadis Return: ISIS and the new sunni uprising. Nova York: OR Books.
[3]     Dabiq. Revista oficial del Daesh, es pot consultar en línia al web de The Clarion Project: <http://clarionproject.org>.
[4]     Daoud, Kamel (2015). “Saudi Arabia, an ISIS that has made it”. The New York Times (20/11).
[5]     Emanuele, Vincent (2015). “I helped create ISIS”. TeleSur (18/12).
[6]     Fontana, Josep (2011). Por el bien del imperio: una historia del mundo desde 1945. Barcelona: Pasado y Presente.
[7]     Friedland, Elliot (2015). The Islamic State: Special Report. The Clarion Project.
[8]     Hegghammer, Thomas. (2006). “Global jihadism after the Iraq war”. The Middle East Journal, núm. 60 (1), p. 11-32.
[9]     Hegghammer, Thomas (2009). “Jihadi-Salafis or revolutionaries? On religion and politics in the study of militant islamism”. A: Meijer, Roel (ed.): Global Salafism: Islam’s new religious movement. Nova York: Columbia University Press, p. 244-266.
[10]     Kennedy, Robert F. Jr. (2016). “Why the Arabs don’t want us in Syria”. En línia: <politico.eu> (23/02).
[11]     Malka, Haim i Lawrence, William (2013). Jihadi-Salafism’s next generation. Analysis paper. Washington DC: Center for Strategic & International Studies.
[12]     Mernissi, Fatima (1992). El miedo a la modernidad: Islam y democracia. Madrid: Ediciones del Oriente y del Mediterráneo.
[13]     Paxton, Robert (2005). Anatomía del fascismo. Barcelona: Península.
[14]     Poirson, Timothy i Oprisko, Robert L. (ed.) (2014). Caliphates and islamic global politics. Bristol: E-International Relations.
[15]     Rodríguez, Olga (2009). El hombre mojado no teme la lluvia: voces de Oriente Medio. Barcelona: Debate.
[16]     Rodríguez, Olga (2012). Yo muero hoy: las revueltas en el mundo árabe. Barcelona: Debate.
[17]     Sheehi, Stephen (2015). “ISIS as a fascist movement”. Mondoweiss (18/11).
[18]     Tinsley, Meghan (2015). “ISIS’s aversion to Sykes-Picot tells us much about the group’s future plans”. En línia: <muftah.org> (23/04).
[19]     Van Ostaeyen, Pieter (2014). “The Islamic State restores the caliphate”. Blog personal: <https://pietervanostaeyen.wordpress.com>.
[20]     Veiga, Francisco (2009). El desequilibrio como orden: una historia de la postguerra fría 1990-2008. Madrid: Alianza.
[21]     Veiga, Francisco; Da Cal, Enrique i Duarte, Ángel (1997). La paz simulada: una historia de la Guerra Fría, 1941-1991. Madrid: Alianza.
[22]     Recull d’articles: Rodríguez, Olga (2015). “El caos como apuesta para el nuevo Oriente Medio”. En línia: <eldiario.es> (07/04). // Pérez, Javier (2015). “Turquía y su relación con el autodenominado Estado Islámico”. En línia: <ABC.es> (26/11).
[23]     Recull d’articles: Rodríguez, Olga (2015). “Cómo surge el ISIS, cómo se financia, quiénes hacen la vista gorda (1)”. En línia: <eldiario.es> (16/11). // Rodríguez, Olga (2015). “El paso al frente de Francia, el crecimiento del ISIS, las injerencias (2)”. En línia: <eldiario.es> (17/11).
[24]     Recull d’articles: Khalaf, Rana (2014). “Beyond arms and beards: local governance of ISIS in Syria”. A T. Poirson & R. L. Oprisko (eds.) Caliphates and islamic global politics. Bristol, ed. E-International Relations: pp. 57-67. // Revkin, Mara (2016). “ISIS’ Social Contract”. Foreign Affairs (10/01). // Stanton, Jenny (2015). “The Islamic welfare State: men line up to receive handouts at ISIS-run benefits office as Islamists boast of helping the poor… while ignoring their role in bringing poverty to the region”. Dailymail (01/09). // Zelin, Aaron (2014). “The Islamic State of Iraq and Syria has a consumer protection office”. The Atlantic (13/06).