Les guarimbes a Veneçuela: Molt més que una “Kale Borroka” burgesa

Des de finals de gener, Veneçuela pateix una onada de violència que ha provocat, fins al moment, més de 40 morts i milers de milions de pèrdues per destrosses d’infraestructures públiques (escoles, hospitals, habitatges subsidiats per l’Estat). Un recorregut per la seva capital durant uns dies, ens permet rescatar testimonis molt valuosos que certifiquen que les anomenades ‘guarimbas’, semblen una mena de ‘kale borroka’ burgesa, o alguna cosa molt pitjor.

Plaça Altamira.

Tot i que a la capital veneçolana podem trobar urbanitzacions més benestants, no hi ha territori més simbòlic per a la dreta criolla que la famosa Plaça Altamira. Des que el govern bolivarià va començar el seu camí, la també anomenada Plaça França ha estat bastió dels grups reaccionaris. Va ser lloc de reunió de militars colpistes, nucli de suport a les vagues patronals i, avui dia, centre de trobada d’un grapat de jovenets de classe acomodada -majoritàriament-, que juguen a ser rebels practicant l’anomenada ‘guarimba’ , la ‘kale borroka’ criolla.

Al centre de la plaça, al costat de la font, destaca l’estàtua d’una verge, envoltada de fotografies de les persones assassinades a les ‘guarimbas’ de les últimes setmanes, a més de la presència d’una dotzena de militants dretans que resen ferventment. Sorprèn la instrumentalització que la dreta fa dels més de 40 morts, tractant-los com si fossin “els seus” morts, tenint en compte que una gran majoria van ser del bàndol chavista.

Però aquest clima sobrecarregat de religiositat política es trenca quan veiem passar a un ‘chamo’ (jove) amb una franela (samarreta) blanca, amb unes lletres vermelles que diuen: ‘Jo també vaig matar a Chávez’. La crueltat del missatge talla la respiració, com ho van fer en el seu moment altres lemes ‘inoblidables’ encunyats per la burgesia en temps de la malaltia de Chávez, com aquell que deia ‘Visca el càncer’. Aquests, s’intercalen amb altres més frívols, com els que es poden veure en els cartells que han enganxat als troncs dels arbres: “Jo també vull viatjar a Europa”, “Vull una urbanització (barri de luxe) pròpia” o “Maduro, la plata no m’arriba ni per fer-me els pits” .

‘Guarimbas’.

Les barricades que es poden veure en alguns barris acomodats de Caracas, fetes amb unes poques bosses d’escombraries creuades en mig de la carretera, no semblen especialment sofisticades, però no obstant això, sembla que ningú s’atreveix a llevar-les. I això per què? Una bona resposta ens la va donar una professora de la Universitat Central de Veneçuela. L’altre dia, quan passava per una coneguda urbanització de Caracas li va preguntar a la policia municipal (controlada per l’oposició) per què no apartaven les barricades del carrer i dos agents li van respondre: “Senyora, hem de garantir el dret a la protesta”. Algú s’imagina aquesta escena als carrers de Bilbao, Madrid, Berlín o Londres?

Una altra bona anècdota ens la va proporcionar una veïna del municipi de Sant Antonio de los Altos (proper a Caracas), ‘casualment’ governat també per la dreta. Un dia sí i un altre també, menys d’una dotzena de jovenets i senyores grans de ‘classe bé’, es planten al mig de la carretera per protestar contra el ‘règim’, provocant embussos de vàries hores a l’hora punta de sortir de la feina, davant la còmplice mirada de la policia local, diu queixosa la nostra testimoni. Afegeix que a més, quan arriba la Guàrdia Nacional, la majoria de les vegades els convida pacíficament a abandonar la via. Però per què tan poca contundència per part de la policia, preguntem sorpresos. Per evitar que siguin assenyalats com a repressors, ens respon. El món al revés, com diria Galeano. No m’imagino una policia tan empàtica i solidària amb les causes populars al País Basc ni a Nova York.

L’altra raó fonamental per la qual les barricades no són apartades és en molts casos, la por de ser disparat per un franctirador. Ens recorden que diversos dels morts a les guarimbas han estat assassinats d’un tret al cap provinent dels terrats propers. Això, sens dubte, va més enllà d’una simple kale borroka.

Un periodista local ens precisa qui són exactament els grups violents que estan operant a la guarimba. D’una banda, tenim els ja citats jovenets de classe benestant, que juguen a la contrarevolució amb la complaença del latifundi mediàtic internacional, que per art de màgia els converteix en herois populars contra un règim repressiu. De l’altra, hi ha els paramilitars -franctiradors, assassins professionals i veritables autors materials de la majoria de les morts. Finalment, apareixen els ‘malandros’, delinqüents comuns que cobren els seus honoraris per generar violència i caos.

Accions violentes.

Com és ben sabut, qualsevol grup que pràctica la violència amb fins polítics, tria els seus objectius militars prèviament i en funció d’una anàlisi ideològic. Fa unes setmanes, per exemple, els grups que van fer ús de la violència contra la celebració de la cimera d’exaltació capitalista a Bilbao, van atacar símbols del sistema com els bancs i les botigues de marques multinacionals. A Veneçuela, els grups violents de la dreta fan el mateix, atacant símbols del procés de canvi com són les noves universitats públiques, els centres de salut, els habitatges de protecció oficial, etc.

Els intents per incendiar consultoris mèdics, fins i tot quan els metges cubans estaven al seu interior, no només és un tret de la xenofòbia d’aquests grups, sinó també del menyspreu al nou sistema de salut públic. La destrucció de diverses instal·lacions de la Universitat Bolivariana i el recent apallissament d’un estudiant d’esquerres per part de més de 50 militants de dretes a la Universitat Central de Veneçuela, arribant-lo fins i tot a ruixar amb gasolina per intentar cremar viu, és una bona mostra del salvatgisme d’aquestes bandes. La crema d’una planta del Ministeri de l’Habitatge i el posterior desallotjament urgent de la llar d’infants situada un pis més avall, es qualifica per si sola. La caracterització d’aquests actes i d’aquells que els practiquen com ‘feixistes’ no sembla per tant, exagerada. El que resulta summament significatiu és el silenci dels grans mitjans internacionals.

Resulta també sorprenent la paciència amb què els sectors populars estan aguantant les agressions. Un habitant del populós barri de Sant Agustín ens assegura que cada dia estan més ‘arrechos’ (molestos) amb les guarimbas. Espera que amb la Conferència de Pau entre govern i oposició es calmi la situació. Si no, diu, hauran d’acabar baixant dels cerros (barris populars de la perifèria de Caracas) .