Les renúncies del partit maoista nepalès l’aparten del poder
El poder és com un explosiu: o es manipula en compte, o esclata.
Enrique Tierno Galván.
Temps enrere, pocs s’imaginaven que el Partit Comunista Unificat del Nepal – Maoista (PCUN-M) acabaria sent víctima i esclau de les seves pròpies paraules. Les renúncies i cessions que s’han anat realitzant d’ençà la signatura de l’Acord General de Pau, han evocat el partit liderat per Puxpa Kamal Dahal (Pratxanda) a l’esglaonat descrèdit. Amb la fi de la insurrecció armada l’any 2006, i l’acceptació d’un sistema multipartit, s’iniciava una nova etapa que, malgrat enterrava els principis essencials del maoisme de bones a primeres, gaudia de gran acceptació entre les seves files.
L’ASCENS DELS PARTIT MAOISTA (1996-2008)
A imatges i semblança dels seus coreligionaris del sud, els maoistes nepalesos s’alçaren en peu de guerra l’any 1996, sota un comandament únic armat, per tal de proclamar la Revolució al país himalai, tal i com intentava la guerrilla naxalita a l’Índia. Les proclames del president Pratxanda, arengant les masses a la lluita armada, anaven enfocades a enderrocar la monarquia autoritària de la dinastia Xà; suprimir un sistema de democràcia representativa, hereva del model orgànic de règim totalitari (pantxaiat); acabar amb la corrupció inherent de la classe política del moment; i trencar tot vincle de dependència i submissió als designis de potències estrangeres (EUA, UE, Índia). El creixement de la guerrilla va tenir un impuls substancial gràcies a dos esdeveniments que van sacsejar el país: la massacre reial de 2001 i l’estat d’excepció de 2005.
El primer d’ells, els més inesperat en diferència, va ser l’assassinat de tota la família reial nepalesa en el convit nupcial. L’hereu al tro i protagonista del casament, Dipendra, va escombrar a cop de metralladora a tota la seva família per després suïcidar-se, com a mostra de rebuig al matrimoni de conveniència que havia concertat la seva família. Com a resultat del magnicidi, únicament un oncle de l’hereu restà en vida perquè es trobava, en aquell moment, a Nova York. Les especulacions sobre una possible conspiració orquestrada per tal de recuperar el tro nepalès sempre han planat sobre el seu mandat, comportant-li, en tot moment, baixos índexs d’acceptació popular. En segon lloc, aquest mateix rei va decretar l’any 2005 l’estat d’excepció davant l’avenç imparable dels maoistes, fet que va dinamitar l’escàs suport del que disposava entre els partits polítics, per la suspensió de les dues cambres de representants i l’acumulació de tot poder polític.
Malgrat la restauració de les assemblees legislatives l’any 2006, àmplies capes de la societat civil s’estimaven més el final de la guerra civil i tenir els maoistes dins del sistema, que no pas legitimar una monarquia autoritària amb la voluntat d’aniquilar els revolucionaris. Després de suspendre indefinidament la insurgència armada, i amb la complicitat dels mateixos maoistes, un ampli front democràtic (Aliança 7 Partits), sota l’acord dels 12 punts, va prendre la paraula als carrers de Kathmandu. Fruit d’aquesta onada de protestes, el derrocament de la monarquia no es va fer esperar. A mesura que passaven els mesos, el parlament anava assumint de forma progressiva les competències que antigament eren de potestat reial. Finalment, a les eleccions constitucionals de 2008, els maoistes s’erigiren com a força més votada, formant govern amb l’esquerra moderada del Partit Comunista del Nepal – Unitat Marxista Leninista (sic). Gràcies a aquesta correlació de forces es va declarar de factol’abolició de la monarquia i el caràcter confessional hindú de l’estat, donant pas a la proclamació d’una república federal laica, a costa de redactar una nova constitució que l’avalés.
OCÀS DEL PARTIT MAOISTA (2008-2013)
Gràcies als excel·lents resultats obtinguts en els comicis constitucionals de 2008 – primera força amb majoria simple -, les esperances dipositades pels seus seguidors durant la revolta es podrien materialitzar. Res més lluny de la realitat, la clau de govern ha acabat generant més problemes que solucions en el manteniment del fràgil equilibri intern dels ex-guerrillers. D’aquesta manera, la crisi de partit s’ha anat aguditzant, fonamentalment per la incapacitat d’atendre les demandes socials contra la pobresa de les que havia fet bandera, deixant pel camí una estela de crítiques i polèmiques.
L’any 2009, el partit va decidir abandonar el govern, deixant-lo en minoria a mans del PCN-UML i el Congrés Nepalès (CN) – partit conservador -, després d’una polèmica operació de reforçament dels poders civils en detriment dels militars. La destitució del cap suprem de l’exèrcit nacional (monàrquic) per part del Primer Ministre, Pratxanda, i la seva posterior revocació per part del President de la república, Ram Baran Yadav, del Congrés Nepalès, foren arguments suficients de desacreditació per obrir una nova crisi al país. Ja abans, les crítiques de les bases (quadres joves) contra els dirigents (quadres vells) es podien sentir en relació a la poca diligència del procés de pau per integrar els ex-guerrillers, ja sigui a l’exèrcit nacional com a la comunitat civil, que acampaven precàriament a les afores de la capital. Des de la base, altres veus opositores reclamaven la reformulació de l’acord dels 12 punts, clau de l’estabilitat política del país, per replantejar els objectius del partit. Ara bé, dos fets especialment rellevants han mermat la solidesa del projecte revolucionari.
En primer lloc, l’escissió del Front d’Alliberament Popular del Terai l’any 2004, per part del maoistes d’ètnia madhesi. Dins del complex mosaic ètnic del Nepal, els maoistes es van mantenir impermeables a la cessió d’autogovern a aquesta comunitat del sud del país que, a dia d’avui, constitueixen la major amenaça del PCUN-M en matèria de seguretat pública. Ja des de la seva fundació, el FAPT es va erigir com a front armat contra el govern nepalès, però no va ser fins el 2008 que l’acció es va aguditzar fruit de la responsabilitat de govern que exerciren els seus antics camarades. I, en segon, l’escissió i reconstitució del Partit Comunista del Nepal – Maoista (antiga denominació del PCUN-M) l’any 2012 davant la deriva pactista i reformista dels vells maoistes. La mala gestió de la reinserció social dels guerrillers, l’enriquiment dels quadres superiors amb diner públic (residències oficials de luxe), l’escassa actuació contra la corrupció i la poca eficàcia dels representants locals en impulsar polítiques públiques essencials pel territori (clavegueram, xarxa d’aigua potable, carreteres) han estat crítiques recurrents del seu electorat ens els darrers anys, que ha alimentat el trencament d’aquells que volien preservar l’esperit revolucionari al Nepal. Tot plegat ha obert una profunda crisi dins del partit que s’ha anat arrossegant fins a la celebració d’unes noves eleccions constitucionals, el desembre de 2013, davant la incapacitat d’arribar a acords sobre la nova carta magna.
ELECCIONS CONSTITUCIONALS DE 2013: PUNT FINAL?
Davant d’una situació de crisi interna del PCUN-M, la pressió dels seus detractors es manifestava dia rere dia, tant per l’esquerra com per la dreta, tant als carrers com a les assemblees populars.
Dins del sistema parlamentari, totes les forces d’oposició, incloent els antics socis de govern del PCN-UML, acceleraren la necessitat de celebrar nous comicis i deixar de banda el repartiment d’escons vigent fins aleshores. La voluntat de reinstaurar el sistema bipartidista d’abans de l’alçament maoista empenyia per igual al CN com al PCN-UML. Uns per aconseguir ser força majoritària i de govern gràcies a la concentració del vot conservador. I els altres per esdevenir novament el partit de referència de l’esquerra. És per això que, donades per perdudes les esperances d’arribar a amplis acords per una nova constitució, es convocaren eleccions constitucionals pel 19 de novembre de 2013.
D’altra banda, a l’esquerra dels vells maoistes, un pol de forces revolucionàries, liderades pels nous maoistesdel PCN-M, s’agruparen sota el nom d’Aliança 33 Partits. La voluntat explícita d’aquest nou front va ser el boicot a les eleccions constitucionals, amb la voluntat de generar condicions d’acumulació de forces per declarar una nova insurrecció armada al Nepal. Amb l’objectiu d’impedir el correcte funcionament dels comicis convocaren a la vaga general els tres darrers dies. Tot i el gran desplegament policial i militar, les vint-i-quatre hores del dia, a cada cantonada de la capital, no es va poder evitar una desena de ferits, tots ells civils, per l’esclat d’un cotxe-bomba i l’incendi d’un autobús amb còctels molotov. En cap cas, però, va impedir la celebració de les eleccions. Nogensmenys, el desgast polític als vells maoistessí que va sorgir efecte.
Un cop s’han confirmat els resultats oficials, els conservadors del Congrés obtenen els millors resultats, sense arribar a la majoria absoluta, amb 196 dels 601 escons. En segon lloc, i a poca distància, els socialdemòcrates del PCN-UML amb 175 escons. Els maoistes del PCUN-M esdeven la tercera força al parlament després d’aplegar 80 escons. Malgrat les protestes d’aquests darrers, la comissió investigadora, creada ad hocper les quatre forces majoritàries, ha donat per vàlids els resultats després de la revisió pertinent. Tot i així, la més que previsible derrota del PCUN-M obre un nou escenari a l’esquerra del país: la integració al sistema parlamentari, arribant a formar govern amb els social-demòcrates (majoria absoluta) i redactar unes bones bases socials per a la constitució, o renunciar de nou al poder constituent per entroncar una nova Revolució, ja amb la monarquia i les antigues estructures superades, de la mà de l’Aliança 33 Partits.
