Les victòries de la CUP

Alguns hem llegit amb consternació la noticia que Antonio Baños plega. Qui fins ara ocupava un escó de diputat al Parlament addueix, en la seva nota de renúncia, que se sent «incapaç de defensar la postura adoptada majoritàriament aquell dia» (fent esment de la decisió presa el dia 3 de no investir Artur Mas com a president de la Generalitat). Continua dient que aquesta, segons ell, és «una postura política discrepant amb les idees i objectius pels quals vaig decidir presentar-me com a candidat a les eleccions del passat 27-S». «El meu pas a la política (tot plegat, uns cinc mesos) tenia només un sol sentit i objectiu: que aquesta legislatura fos la de la ruptura irreversible amb l’Estat espanyol i que, a més, la construcció de la República es fes des d’un procés constituent popular i social. Aconseguida la majoria independentista el 27-S, vaig entendre que el mandat explícit del país era endegar, sense dilacions ni dubtes, la ruptura amb l’Estat espanyol. Per aquest motiu, jo em trobava entre els partidaris d’acceptar la proposta d’acord de JxS i votar la investidura del seu candidat. És evident que no he pogut o sabut complir aquest mandat i per això marxo, he d’admetre-ho, amb un sentiment de frustració personal molt viu que no puc amagar».

Assolida una fita històrica, a l’àmbit català contemporani, pel que fa a pressions i escarnis sobre un grup de gent que ha treballat i treballa per aconseguir que el poble català, i especialment les seves capes populars, surtin del malson neoliberal, és ben hora que aquells i aquelles que no militem a les CUP, però considerem que ens han donat a tots una lliçó, demostrem el nostre suport. No entraré a valorar si la decisió de l’Antonio Baños és encertada o no, ni si la lectura del panorama post27-S i, per tant, la missió que assumí com a pròpia foren acurades. Es tracta de reivindicar que, ben al contrari del que afirmen els missatges de tots els colors que han caigut aquests dies sobre les cupaires —des de «traïdors» a «titelles del CNI» (Rahola dixit), assumint que la decisió de no investir Mas és una derrota, perquè, per un costat, frena el procés independentista i, per l’altre, resta força a la CUP—, hem de veure el que han fet durant aquestes setmanes, i no només la decisió en què ha acabat, com un exemple i, sobretot, com una victòria.

És evident que els militants i simpatitzants de la CUP passen per un moment ben difícil. Han estat setmanes molt dures i el procés deliberatiu i l’atmosfera que les ha envoltades de ben segur que han erosionat la cohesió i els possibles espais de lleugeresa comunicativa que encara poguessin existir després del 27-S. Tanmateix, els cupaires ens han demostrat que són, fins ara, els i les úniques capaces d’encarnar, com a conjunt, el sobirà que ha ser a la base de tot poble que aspiri a una república, s’anomeni aquesta catalana o no. Em refereixo, òbviament, a una República amb majúscules, que vagi més enllà de quina forma adopti la capdavantera del govern i que, per començar, posi en qüestió si hi ha d’haver una figura única a l’avantguarda del procés republicà i al final d’aquest. I és que el resultat d’aquest procés dependrà de les vies per les quals transiti. Per a construir una autèntica ciutadania no podem seguir les pulsions blanquistes i creuar el riu costi el que costi, sense reflexionar sobre el que incorporem i abandonem in itinere.

De moment, els companys i companyes de la CUP ens han donat la millor lliçó de republicanisme: per assolir una veritable civitas, no podem deixar de posar en pràctica, a cada una de les accions i decisions que es prenguin en comú, uns mínims que omplin de sentit l’herència revolucionària per excel·lència que tant hem menystingut, uns cops per donar-la per òbvia, altres per veure-hi (erròniament) una empremta burgesa: llibertat, igualtat i fraternitat. Els cupaires ens han deixat clar que no pensaven actuar sense tenir en compte aquestes premisses, per forta que fos l’exigència dels mitjans i els votants: sense ser lliures per a tornar a discutir una qüestió que havia mutat amb el nou panorama post27S i opinar i tornar a votar, tots i totes per igual, sense cedir a les pulsions del moment, era impossible que els cupaires, com a grup humà, mantinguessin intacta la solidaritat envers els seus companys i, per tant, qualsevol altra forma de solidaritat universal (fraternitat) perdria el sentit.

L’exemple donat és només una de les dues cares de la victòria. L’altra, malgrat les lamentacions i ferides tàctiques, és molt més evident: amb la seva conseqüència hauran evitat, si les coses no es capgiren de forma imprevisible, que el representant de la Catalunya que no podem acceptar de cap manera encapçali el procés. Era el seu deure moral i de classe: evitar que Mas i el que representa tinguin el poder en qualsevol procés. Aquesta exigència va davant de qualsevol altra si el que es pretén no és només tenir una nova frontera, sinó un poble nou ple de dones i homes millors. Qui consideri això com una mostra d’antiindependentisme és lliure de fer-ho, evidentment, però demostrarà alhora que encara s’ha de recórrer un llarg camí per a prendre una decisió sobirana i que la victòria de la CUP no és doble, sinó triple.

*Juan Manuel Pericàs és metge i membre del seminari Taifa