L’esquerra a l’Índia: La revolució naxalita
L’any que ve, el mes de maig, se celebraran eleccions generals a l’Índia, un país de més de mil milions d’habitants i que acaba de signar un acord nuclear amb els Estats Units que el situa, de forma inequívoca, dins de l’òrbita occidental. Una vella aspiració de l’oligarquia Índia que en els últims 19 anys s’ha traduït en la imposició de polítiques neoliberals, que han comportat el desmantellament a poc a poc d’una economia que fins aleshores estava centralitzada i també la privatització dels principals sectors.
Alhora, i en un intent per reforçar aquest pas cap a l’occidentalisme, l’Índia ha arribat a acords militars amb Israel (cosa que ha provocat un auge de l’islamisme que s’està traduint en atemptats a totes les ciutats del país i en atacs contra altres confessions religioses, especialment contra els cristians, en estats com Orissa) i estudia “congelar” l’acord de construcció d’un oleoducte de gas amb l’Iran.
És, per tant, un any crucial per a l’esquerra índia, molt nombrosa i amb responsabilitats de govern en estats com Bengala Occidental, Kerala, Minipur, Tamil Nadu i Tipura (on viuen uns 220 milions d’indis en total, gairebé la quarta part de la població del país), tots governats pel Front d’Esquerra hegemonitzat pel Partit Comunista de l’Índia (marxista). Però l’Índia també està assistint a l’auge, cada cop més gran, de la insurrecció naxalita [per entendre el procés revolucionari a l’Índia us recomanem de llegir un article del mateix autor: “India, entre la euforia nuclear y la insurrección naxalita” http://www.nodo50.org/ceprid/spip.php?article267], liderada pel Partit Comunista de l’Índia (maoista) i el seu braç armat, l’Exèrcit Popular Guerriller del Poble. Existeix, a més, un altra organització guerrillera impulsada pel Partit Comunista Marxista-Leninista / Guerra Popular. Aquestes dues organitzacions ja han fet una crida a boicotejar les eleccions.
Els naxalites s’estan convertint en un moviment polític d’abast nacional. Actuen en 14 (15 segons el mapa del CADH) dels 28 estats de l’Índia (Chhattisgarh, Jharkhand, Uttar Pradesh, Asma, Uttaranchal, Kerala, Tamil Nadu, Bengala Occidental, Gujarat, Andhra Pradesh, Madhya Pradesh, Orissa, Maharashtra i Bihar) i que, en xifres, significa que en 182 districtes, d’un total de 602 que està dividit administrativament el país, els maoistes controlen la situació (2). Cal destacar que el mes d’abril es considerava que actuaven en 165 districtes (170 segons del CADH), així que el fet que ara estiguin actius en 17 districtes més indica clarament la seva progressió imparable; una progressió que no s’està produint només al camp, sinó que està començant a estendre’s a les ciutats, especialment a les zones obreres i industrials de Delhi, Mumbai, Raipur, Pune i Jammu. El mateix govern indi considerava fa un any que entre el 30% i el 35% del territori de l’Índia està sota el control dels naxalites (3), un percentatge que actualment deu ser superior.
Els èxits revolucionaris al camp són inqüestionables: ni la policia ni els funcionaris estatals s’atreveixen a entrar a Bastar, una extensa zona de l’estat de Chhattisgarh d’uns 100.000 quilòmetres quadrats (4), i les accions contra els paramilitars de Salwa Judum (que es traduiria com a “Caçadors de la pau”, armats per terratinents i per l’Estat que els oferix, a més, un sou) estan provocant la desmoralització i la deserció d’aquests mercenaris quan es produeix un combat, a causa de les constants baixes que pateixen. El periòdic “Indian Express” relatava amb cruesa el va succeir després d’un atac maoista que va causar 55 morts a una força conjunta de policies i paramilitars en fer-se ressò d’un informe oficial que recollia la investigació que se n’havia fet: “la covardia, la deserció, l’excessiva dependència dels oficials de policia respecte de la Policia Especial Local (PEL), la manca d’un entrenament apropiat i el consum de substàncies tòxiques van influir en les causes de la matança dels 19 policies i 39 PEL”. Per minimitzar una mica l’efecte de la derrota, l’informe recollia que aquest atac l’havia efectuat una força de “com a mínim 400 naxalites” (5). Encara que aquest ha estat, fins a l’actualitat, l’atac amb més morts, constantment hi ha baixes entre els policies i paramilitars, incloent els comandos d’elit d’Andhra Pradesh, anomenats “Galgos”, que el passat mes de juny van patir 38 baixes mortals quan va ser atacat el vaixell amb què es dirigirien a fer una operació militar contra un campament maoista (6).
Els naxalites han donat el pas de la guerra de guerrilles a la de moviments, amb una major acumulació de forces i seguint l’esquema clàssic maoista de “deu contra un, un contra deu”, és a dir, obligar les forces estatals, bé sigui l’Exèrcit o la Policia, a assumir una posició defensiva tàctica -que és fàcilment atacable sobre la base de la superioritat de forces- per, a causa d’aquests cops militars, obligar-los posteriorment a assumir una posició defensiva estratègica, o sigui, la immobilitat i la concentració de forces en un sol punt per defensar una ciutat o un territori. La guerrilla naxalita actua en brigades de fins a 300 combatents. Si cal fer cas a la premsa índia, els atacs contra estacions de policia, locals dels paramilitars, empreses mineres, ferrocarrils, estacions de telecomunicacions, construccions elèctriques i, fins i tot, assalts a presons -el mes de desembre de 2007 van atacar la presó de Raipur, la capital de Chhattisgarth, i es van poder escapar-se 299 presos, 100 dels quals eren guerrillers- els efectuen grups d’entre 40 i 150 combatents, encara que en ocasions han arribat a ser 400. Això no vol dir que els naxalites mantinguin grans formacions guerrilleres amb caràcter permanent, sinó que es constitueixen en funció de l’estratègia.
Les dades són esclaridores: l’any 2007 els naxalites van fer 8.488 atacs a establiments policials en 91 districtes d’11 estats, segons un informe presentat pel ministre de l’Interior, Sriprakash Jaiswal, al Parlament indi (Lok Shaba, Càmera del Poble) (7). I la guerrilla està començant a buscar la complicitat dels policies, a qui adreça crides perquè es passin a les seves files si no volen seguir patint les seves envestides militars. Des del mes de juny de 2007, cada cop que hi ha un atac contra un establiment policial, els guerrillers hi deixen pamflets on diu: “Estàs lluitant per impedir l’aixecament del poble, així que la teva vida està en joc perquè el poble, al que estàs matant, és de la teva pròpia classe. Aixeca’t contra el sistema” (8). Cal indicar que l’Exèrcit, com a tal, no està implicat en la lluita contra els guerrillers, encara que algunes de les unitats d’elit sí que han participat en operacions concretes contra la direcció naxalita.
La situació ha arribat a tal extrem que el govern, que ja va considerar fa uns anys a la insurrecció maoista com el principal problema de l’Índia, ha decidit engegar un pla per a contenir la guerrilla: l’inici d’un programa de desenvolupament de les zones més empobrides de l’Índia, la modernització de la Policia, la creació d’infraestructures vials que serveixin tant a les poblacions com per a facilitar el trasllat ràpid de les forces policials i la creació de sis escoles de guerra, és a dir, la formació d’unitats antiguerrilleres per poder atacar i destruir els campaments naxalites a la selva. La idea del govern és crear uns batallons específics lluitar contra la guerrilla que estiguin formats per 14.000 efectius; segons la planificació, a finals d’any ja n’hi hauria d’haver dos o tres en funcionament (9). Actualment, la Força Central de Reserva de la Policia, juntament amb els paramilitars de Salwa Judum, protagonitza la lluita contra els maoistes: té 201 batallons, dels quals 32 estan desplegats a les zones on operen els naxalites (10), però s’han mostrat altament ineficaços i reben cada cop amb més freqüència contundents cops militars, per la qual cosa han decidit la creació dels batallons antiguerrilla a l’estil del tristament cèlebre Batallón Atlacalt d’El Salvador, que va cometre innumerables matances en zones rurals del país centre-americà.
El gran salt endavant
Fins ara, la guerrilla estava deixant de banda les ciutats per centrar-se en el control total del camp, seguint la vella estratègia d’encerclar les ciutats des del camp. L’estratègia és penetrar a les àrees rurals, consolidar-s’hi i, un cop consideren segures les bases de suport, anar establint coordinacions eficaces i efectives entre les diferents cèl·lules en altres estats. Això ha donat resultats immillorables al Nepal. Com els seus camarades nepalesos, els maoistes indis respecten els càrrecs locals -inclosos els policies- si el poble considera que són honestos i no estan compromesos en casos de corrupció o repressió. També respecten les empreses que estan instal·lades a les seves zones d’influència, però els cobren un “impost revolucionari”, que oscil·la entre el 15 i el 20% dels beneficis, amb els que financen les seves activitats. Per contra, els naxalites són implacables en la lluita contra les Zones Econòmiques Especials (ZEE) que està engegant el govern central, amb el suport dels governs dels estats, per establir indústries (com les metal·lúrgiques i mineres), que estan provocant el desplaçament cap a aquests centres de desenes de milers d’habitants rurals. Aquests desplaçats perden, així, els seus mitjans de vida. La gran majoria de desplaçats són camperols sense terra, artesans i petits comerciants, que provenen de les comunitats desafavorides de dalit i adivasi i de minories religioses (11).
Precisament és amb els dalits (els intocables en el sistema de castes i pàrias dins de l’Índia) amb qui està centrant la feina política la guerrilla naxalita, segons el que van decidir al IX Congrés, celebrat el gener de 2007. Aquesta decisió ha comportat l’expansió guerrillera per tota l’Índia. En aquest congrés van acordar, a més, com a eixos del treball polític i militar: l’extensió de la guerra popular a tot el país, “el suport a les lluites nacionals contra l’expansionisme indi” al Caixmir i Jammu, l’expansió del moviment a les ciutats per tenir presència entre les masses urbanes, empobrides i la classe mitjana amb l’objectiu d’aconseguir “un moviment massiu contra les polítiques neoliberals” i, per tant, la lluita contra les Zones Econòmiques Especials que han estat creades els últims anys a Índia i que han provocat, al seu torn, “la dislocació de les petites indústries i dels comerciants, que han estat empesos a la fallida per l’ofensiva massiva de les companyies imperialistes transnacionals i dels compradors-buròcrates-burgesos”, i que són qualificades de “enclavaments neocolonials” (12).
L’entrada a les ciutats és “el gran salt endavant” dels maoistes indis. Hi ha presència de cèl·lules naxalites a les zones obreres i industrials de Delhi, Mumbai, Raipur, Pune i Jammu. Encara que de moment la principal activitat és la propagandística, en algunes zones on el moviment naxalita és especialment fort ja s’ha passat a accions militars. És el cas de Nayararh, una de les ciutats més importants de l’estat d’Orissa, on un comando naxalita hi fa fer una de les accions més audaces de la guerrilla: el 16 de febrer d’aquest any van assaltar a una comissaria de policia i van requisar 1.069 armes que hi havia emmagatzemades. El govern indi només ha donat la xifra, no la qualitat de les armes capturades, cosa que indica ara la guerrilla disposa de material més sofisticat. Això s’ha posat de relleu a les últimes operacions militars, ja que han bombardejat instal·lacions policials amb morters de 80 mil·límetres i han usat llançagranades per atacar les caravanes de vehicles policials i paramilitars.
La presència naxalita a les ciutats i centres industrials suposa un salt qualitatiu a la guerra popular perllongada. Des de mitjans de 2007 els naxalites han actuat de forma preferent a les Zones Econòmiques Especials d’una franja que comprèn les ciutats de Bhilai-Ranchi-Dhanbad-Calcutta, d’una banda, i de Mumbai-Pune-Surat-Ahmadabad, d’una altra. Alhora, impulsat bloquejos que han funcionat de forma desigual en funció de les zones on tenen més força, com és el cas dels estats de Jharkhand, Orissa, Chhattisgarh i Bengala Occidental, i en els quals menys, és cas de Haryana i Panjab. A Bengala Occidental, un estat governat per l’esquerra, la ZEE prevista s’ha hagut de suspendre després d’una revolta popular camperola que va tenir amb el suport maoísta, que va ser sufocada a sang i foc. Aquest fet ha provocat un enorme descrèdit de l’esquerra tradicional, cosa que s’està beneficiant la insurrecció naxalita, que veu com els camperols pobres s’estan incorporant en massa a les seves files.
A l’Índia hi ha en aquests moments 40 ZEE en funcionament, i el govern central calcula que aquest any 2008 comportaran un volum de comerç superior als 27.000 milions de dòlars pel que fa a béns, serveis i mercaderies. En total, el govern indi té previst aprovar 339 ZEE i diu que crearan feina directa per 800.000 persones. Les ZEE són àrees que, gràcies als descomptes fiscals que permeten que les empreses no paguin cap impost, gaudeixen d’avantatges fiscals i econòmics per afavorir la productivitat. També s’hi pot eludir la legislació del país en matèria laboral, sindical i ambiental amb l’objectiu d’atreure inversors locals i estrangers.
L’èxit polític al costat del militar
Els èxits militars dels revolucionaris indis no estan sols: també han obtingut èxit polític a les zones que tenen sota control, ja que hi han aconseguit una millora real del nivell de vida de la població, bàsicament rural, i estan en condicions d’oferir una alternativa a l’esquerra tradicional i reformista. Això està provocant que una part dels intel·lectuals indis vegi amb simpatia a la guerrilla i que, com és el cas d’Arundhati Roy, es negui a qualificar la seva lluita d’immoral o com terrorista. O com el conegut músic Ravi Shankar, que ha dit públicament que els maoistes són “admirables”.
Des que els naxalites van començar a fer feina política a les ciutats, entre els pobres urbans, els habitants dels barris marginals i la classe obrera organitzada (i especialment després de la massacre de camperols el març de 2007, ordenada pel govern de Bengala Occidental -governat pel Front d’Esquerra, que hegemonitza el partit Comunista de l’Índia (marxista)- quan s’oposaven a la ZEE prevista a Nandigram), les veus perquè els maoistes liderin altre front d’esquerra a Índia, de caràcter inequívocament revolucionari, estan prenent cada cop més força. Els demanen “una nova dinàmica en la propaganda”, una major atenció cap als “no iniciats en política” i “una major atenció a les classes mitges”.
Els maoistes hi estan treballant, conscients que el progrés de la guerra popular perllongada depèn de la creació d’una plataforma cultural i políticament diferent de la que ha existit fins ara a l’Índia, de forma especial pel que fa a la separació de castes, l’opressió feudal de la família i els costums. I, sobretot, allunyada dels passadissos del poder que tant agraden a l’esquerra tradicional.
* Alberto Cruz es periodista, politòleg i escriptor especialitzat en Relacions Internacionals.
NOTES:
(1) Alberto Cruz, “India, entre la euforia nuclear y la insurrección naxalita” http://www.nodo50.org/ceprid/spip.php?article267
(2) The Hindu, 23 d’agost de 2008.
(3) The Tribune, 7 d’agost de 2007.
(4) The Pioneer, 19 d’agost de 2008.
(5) Indian Express, 1 de setembre de 2007.
(6) Asian Age, 29 de juny de 2008.
(7) Indian Times, 3 de desembre de 2007.
(8) The Hindu, 13 de febrer de 2008.
(9) Asian Age, 17 de juliol de 2008.
(10) Prensa Latina, 4 de febrer de 2008.
(11) Els dalit són els intocables en el sistema de castas, els adivasi son pobles indígenes i les minories religioses són, fonamentalment, islàmics.
(12) Partit Comunista de l’Índia (maoista), febrer de 2007.
