L’Esquerra Independentista a les darreres eleccions al País Valencià (amb perspectiva)
Ja han passat setmanes de la ‘festa de la democràci’, però sembla que alguns encara continuen amb ressaca. Tant en les eleccions municipals com a les autonòmiques, el 24M, al País Valencià (i a la resta dels Països Catalans) un gran percentatge de gent va votar clarament per desallotjar els partits que han gestionat el poder a tots els nivells des de fa 35 anys. Tant el PP, com en menor mesura el PSOE (i CiU al Principat) han sofert una derrota històrica. Una derrota que té les seues arrels en la faena feta al carrer pels moviments populars, en la lluita dels qui han combatut amb imaginació i força. Per exemple, els i les docents de les Illes contra el TIL i l’atac a l’ensenyament públic, la primavera valenciana, les mobilitzacions en defensa de la sanitat pública, les plataformes d’aturats i aturades, el moviment contra els desnonaments…
Cal tenir en compte que dècades de govern del PP amb majories absolutes, tants als Ajuntaments com als governs autonòmics, han resultat desastroses en molts aspectes:
– reformes laborals que ens han fet més vulnerables com a classe treballadora;
– retallades i privatitzacions en educació, sanitat i altres serveis públics, així com el desmantellament de les minses quotes de benestar social;
– corrupció i saqueig, així com també espoli i ús d’allò públic al servei d’una minoria;
– el menyspreu cap a la nostra llengua i cultura i el foment de l’anticatalanisme més ranci (per exemple, la Llei de senyes d’identitat valenciana, la Llei de símbols illenca o el ‘lapao’ aragonès), amb l’objectiu de tenir-nos més dividits i més febles per a l’homogeneïtzació espanyolista.
Tot plegat havia provocat un cansament en una gran part de la societat, i aquestes eleccions eren vistes com una oportunitat de canvi en molts Ajuntaments i als governs autonòmics (illenc i valencià). Per tant, es va generar una il·lusió per la possibilitat de desallotjar els executors immediats d’aquest desgavell.
Però ara han passat les eleccions i s’ha produït el desitjat canvi, el PP està fora del govern de moltes ciutats i pobles i el PSOE també s’ha vist afeblit. Sembla que ja ha passat l’època de les majories absolutes i del ‘turnisme’ PP-PSOE, i sembla que ara bufen vents de regeneracionisme, de marques blanques, o de gestionar la misèria, de fer creure la gent que només votant milloraran les seues vides. De moment ja hi ha pactes de partits anomenats progressistes. Caldrà donar temps per veure quines polítiques fan, però de moment no es preveuen canvis de fons. De moment, els concerts amb les escoles privades continuaran, així com els desnonaments, l’atur, el treball precari, la misèria…
Fem, doncs, una ullada als resultats d’eixes candidatures que es presentaven al País Valencià. Candidatures on gent de l’Esquerra Independentista participava, bé com a CUP, bé amb un altre nom, però que replegava l’esperit de la Unitat Popular. N’hi ha quatre que han obtingut uns resultats més que acceptables, un vertader èxit, i dos que -malauradament- es poden qualificar de desastrosos.
Comencem pel cas de la CUP-Pedreguer, potser el més paradigmàtic. Amb 535 vots (el 14,92%) han tret dos regidors en l’Ajuntament. Tal com explica la mateixa gent de Pedreguer: “No hem fet una llista de promeses i projectes ideats en una vesprada dins d’un despatx perquè no creguem en això. El poble l’ha de pensar la gent del poble, les associacions i els col·lectius que treballen tot l’any en eixe sentit. La CUP volem ser la seua veu a l’Ajuntament”. D’això es tracta, no? De gent que pica pedra tot l’any, que mobilitza el poble, que s’organitza amb ell, i que es guanya la seua legitimitat. I en acabant, es recull el fruit…
A Castelló de la Plana, la candidatura alternativa Castelló en Moviment es va constituir com una agrupació d’electors, on van confluir persones, a títol individual, que provenien de diferents partits institucionals (Podem, EU, Partit X…) i moviments socials (PAH, Casal Popular, Esquerra Independentista…). Els resultats es poden considerar molt positius, amb 10.443 vots en una ciutat de 180.185 habitants (el 13,06 % dels vots emesos) que s’han traduït en 4 regidores i 1 diputada provincial. Han permès fer fora el PP després de 24 anys de majoria absoluta. Tot i signar un pacte de governabilitat, Castelló en Moviment va decidir en assemblea quedar-se a l’oposició, tot vigilant el compliment de les mesures pactades i treballant paral·lelament per l’apoderament de les classes populars d’una ciutat amb una societat civil molt afeblida pel teixit caciquil del PP durant tants anys i en una de les comarques més durament colpejades per la crisi, amb una economia fortament dependent del sector de la construcció i altres relacionats, com la indústria taulellera. Amb aquest objectiu, tenen projectades una oficina ciutadana i una auditoria ciutadana del deute, així com obrir processos participatius als diferents barris de la ciutat. D’altra banda, volen aprofitar la seua presència un tant inesperada a la Diputació de Castelló, institució que rebutgen sense ambigüitats, per a establir una xarxa de suport entre candidatures municipalistes d’altres localitats de la província.
El cas d’A.Mun a Montcada és un altre exemple de treball ben fet. Es tracta d’una agrupació d’electors, on algunes persones militen en Endavant i són properes a l’Esquerra Independentista. podríem comparar aquesta llista al model sorgit a les Candidatures Alternatives del Vallès. Sense embuts, aconseguir 944 vots en aquest poble de l’Horta Nord i traure dos regidors, és tot un èxit que no es pot explicar sense el treball de formiguetes que han realitzat els companys i les companyes en els darrers anys, tant en la Plataforma d’Aturats, com a l’escoleta Antígona o a l’Ateneu Popular. S’ha recollit el que s’ha sembrat, i el millor és que darrere hi ha un gran xarxa de complicitats amb els moviments socials montcadins.
A Burjassot, la contesa es presentava més dura. Cal tenir en compte que es tracta d’una localitat de més de 38.000 habitants, de l’àrea metropolitana de València i que, en aquest cas, l’anterior govern no era del PP, sinó que havia estat en mans del PSOE i de Compromís. A Burjassot, tot i existir la CUP, van ser determinats militants d’Endavant que feren servir el paraigua de Poble Actiu i els qui van optar per integrar-se en una opció més oberta, Assemblea Municipal de Burjassot (AMB). Finalment, a l’hora de presentar-se a les eleccions, s’hi van incorporar noves organitzacions (Podem i Pirates), i la coalició passà a anomenar-se Totes AMB Burjassot, que ha replegat 1.209 vots i ha tret un regidor en l’Ajuntament. Ací, és clar, també hi ha hagut un intens treball de base, tant a col·lectius culturals com antifeixistes i contra les retallades socials i els desnonaments. De nou, és palesa que la lluita dia a dia, dóna resultats.
I ara ens queden dos resultats que cal dir clarament que han estat molts negatius. Un és el cas de la CUP d’Almàssera, un poble també de l’Horta Nord amb un cens de 5.783 persones, i on només s’obtingueren 68 vots (l’1,62% dels vots emesos). L’altre exemple és el de la CUP de Biar, un poble de l’Alt Vinalopó tot i que molt lligat a l’Alcoià, on podien votar 2.413 persones, i només 27 (1,15% del vots emesos) ho han fet a la CUP. Ambdós resultats són bastant lamentables i ens haurien de fer replantejar què és i què ha de ser la lluita municipalista, així com també ens haurien de preguntar-nos amb quina finalitat s’han de fer les Candidatures per la Unitat Popular. Esperem i desitgem una vertadera anàlisi de què s’ha fet i com s’ha fet, i que no es llencen pilotes fora. L’autocrítica ha de ser una característica de les organitzacions revolucionàries.
Nosaltres, des d’Endavant, i amb l’ajuda de la resta de les organitzacions de l’Esquerra Independentista, continuarem picant pedra i refermant allò que sempre han dit les candidatures rupturistes: cal tenir presència a les institucions, però la lluita real és al carrer. Sense organització als barris i pobles, sense sindicalisme transformador, sense poder popular, la tasca institucional té poc sentit. La vertadera democràcia no és aquella que es fa cada quatre anys, sinó la que es construeix dia a dia. Per a això cal bastir un contrapoder popular, fonamentat en la confluència de les lluites socials anticapitalistes en la Unitat Popular. Que no compten amb nosaltres per a fer llistes fantasmes, per a apostar per les institucions a qualsevol preu. Per a això, ja n’hi ha d’altres…
*Article publicat a La Veu del País Valencià el 23 de juliol de 2015
