L’esquerra necessita un euroescepticisme progressista per contrarestar els mals de la UE
Són moltes les raons que expliquen que la frustració estigui escombrant Europa: la persistent desocupació, la desigualtat, el feble creixement i una sensació generalitzada d’impotència, per anomenar-ne sol algunes. Desafortunadament, probablement el principal beneficiari polític sigui la dreta euroescèptica, i fins i tot, l’extrema dreta . L’esquerra no aconsegueix capitalitzar l’onada de frustració popular, sobretot perquè no té una agenda euroescèptica progressista que oferir.
Això no vol dir que l’esquerra no tingui solucions radicals per als mals que afligeixen Europa. Es rebutja l’austeritat fiscal que està devastant tant l’activitat econòmica i l’estat de benestar; reclama polítiques per reduir la desocupació, sobretot entre els joves; afavoreix la redistribució de l’ingrés i la riquesa per fer front a la desigualtat; proposa controls sobre el sistema financer, un dels culpables principals del malestar actual; es realitza una aposta inversora per impulsar la capacitat productiva i reequilibrar l’economia europea.
El problema és que l’esquerra es nega a reconèixer el que és cada vegada més evident per a les persones que treballen a tot Europa: aquestes polítiques radicals són impossibles en les institucions de la UE. El Tractat de Maastricht de 1992 es va assegurar que la UE sigui dirigida per privilegiats buròcrates que dictaran polítiques d’acord als interessos de les grans empreses, incloent la desregulació dels mercats i la protecció de les finances. La Unió Monetària Europea i la moneda comuna endegades el 1999 han creat el marc rígid de l’austeritat permanent, basat en controls de Brussel·les – i Frankfurt – sobre la política econòmica nacional. La crisi de l’eurozona, lluny de canviar les coses per a millor, en realitat ha endurit els mecanismes conservadors dins la UE.
La moneda comuna també ha fet una UE més jeràrquica, amb un petit nucli i diverses perifèries. A la part superior de la jerarquia es troba Alemanya, que actualment gaudeix d’un poder sense precedents a tot el continent, tant dins com fora de la zona euro. Sorprenentment, els treballadors alemanys no s’han beneficiat d’aquest extraordinari desenvolupament, ja que els seus propis ingressos s’han mantingut congelades o augmentat molt lentament, el que permet un gran negoci alemany de dominar els mercats. El major perdedor és França, superat competitivament dins de l’eurozona per Alemanya, amb escasses perspectives de creixement, grans dèficits, i amb el seu sistema d’assistència social sota pressió. La posició futura de la Gran Bretanya en la nova alineació del poder econòmic i polític a Europa està lluny de ser clara.
A mesura que la UE s’ha endurit, la presa de decisions s’ha tornat més antidemocràtica i fins i tot, antidemocràtica. A l’hora d’afrontar la crisi de l’eurozona, per exemple, la UE va imposar governs no elegits a Itàlia i a Grècia, alhora que negava al poble grec la força del dret a celebrar un referèndum sobre si acceptar el seu “rescat”. La sensació d’impotència i pèrdua dels drets democràtics entre els votants està ben justificada.
D’altra banda, la política d’immigració ha estat un desastre. És així perquè d’una banda, la lliure circulació de treballadors dins de la UE, bno ha anat acompanyat d’institucions que donin suport als treballadors en els països receptors, un assumpte que no hauria de ser problemàtic en un continent que comprèn tantes llengües i cultures diferents. De l’altra, la política d’”Europa fortalesa” amb l’allunyament de les masses no desitjades d’Àfrica i Àsia ha convertit els països del sud en un camp de batalla regular, amb immigrants detinguts en campaments en condicions desesperades.
Aquesta potent barreja de fracàs econòmic i gran favoritisme negoci ara amenaça amb impulsar l’extrema dreta nacionalista i racista que com fantasmes han tornat a aparèixer a Europa. L’esquerra ha de tractar de contrarestar aquesta possibilitat, però no cridant a l’esperança que la integració europea reforçada crea una “millor” UE. Els mecanismes institucionals de la UE han anat massa lluny per a ser reformats. Han de ser desmantellats i reemplaçats. L’esquerra més aviat, ha d’expressar la frustració de les persones que treballen per enviar un missatge anticapitalista clar que combini polítiques radicals amb l’euroescepticisme progressiva.
Dos passos són vitals en aquest sentit.
El primer consisteix a acceptar que la zona euro ha fracassat irremeiablement. El manteniment a través de la força política de la moneda comú i en contra de tot sentit, està escanyant en realitat, la vida econòmica d’Europa. Cada país ha de tenir l’opció d’una sortida cooperativa. La zona euro en el seu conjunt ha de ser reemplaçada per un sistema de tipus canviari administrat i controlar els fluxos de capital, evitant així un retorn a les perjudicials devaluacions competitives entre les nacions.
El segon és adonar-se que un sol Estat europeu, ja sigui federal o unitari, no és viable ni desitjable. La raó fonamental és que no hi ha un “demos” europeu unificat. En efecte, la crisi de l’eurozona ha demostrat que els mecanismes de l’Estat-nació poden oferir certa protecció contra la intrusió pesada de les grans empreses a través dels mecanismes de la UE. L’esquerra ha de fer èmfasi en que el futur d’Europa és una cooperació democràtica entre els seus pobles, sobre la base de la igualtat.
Les properes eleccions europees són propenses a alliberar una descàrrega considerable per a la política europea. Si l’esquerra fa cas del missatge i desenvolupa un euroescepticisme progressiu, les coses podrien començar a millorar a Europa.
*Article publicat al diari de Londres The Guardian el 7 de maig de 2014. Traduït per L’Espai Fàbrica.
