L’hora dels hotels

Àlvar Hervalejo i Jaume Mesquida

L’any 2014 s’ha convertit en quelcom totèmic. El nou independentisme ha consagrat l’any del 300 aniversari de la caiguda de Barcelona com l’any zero. I deim nou independentisme, a aquell independentisme de les 4 províncies, de la senyera, dels segadors, de la barretina i l’instagram amb l’estelada.

En canvi no és nou aquell moviment que va lluitar per un Països Catalans lliures i socialistes per tots els mitjans, dins el context de la gran reconciliació nacional (estatal i europea). Els qui avui parlen de fer el camí tots junts, de transversalitat, de construir primer la casa i després pintar -la, ara volen amagar que varen ser els millors garants d’una Constitució Espanyola que es repartia el nostre poble en zones administratives i que deixava a les nostres oligarquies via lliure per imposar els seus models socioeconòmics. Per no parlar d’aquells que davant la agosarada estratègia dels 80’s van claudicar de manera instantània quan els hi va caure el mur de Berlín a damunt. Aquells que canviaren les armes per projectar la visió d’una utòpica Unió Europea que defensaria els pobles i les treballadores.

Per tant qui és independentista?

• Qui defensarà la llengua sigui on sigui parlada i trepitjada?

• Qui defensarà que la nació és única i exclusivament de les treballadores?

• Qui defensarà la sobirania econòmica, i qüestionarà l’euro i el deute?

• Qui portarà fins a les seves últimes conseqüències el procés d’autodeterminació del Principat?

Aquells que ahir varem lluitar per la independència dels Països Catalans, i que ho continuarem fent el 10 de novembre de 2014. I que davant la disjuntiva que crear les condicions necessàries per construir el nostre projecte nacional-revolucionari o la unitat sense fissures politico-cívica d’una part dels catalans dins l’enèsima crisi global sistèmica, sabem el nostre camí.

El triangle Estat-Oligarquia-Poble s’ha invisibilitzat més que mai amb el procés sobiranista. L’equilibri de poders econòmics estatal s’ha desajustat, i ara la oligarquia ‘catalana’ (que no valenciana ni mallorquina) aposta per enarborar la bandera de la nació com a superació de tot mal econòmic. No podem oblidar què estat espanyol i oligarquia autòctona, tot i que puguin tenir interessos contraposats, no són més PEPSI i Coca-Cola davant els nostres ulls. Canviar l’aparença, mantenir la substància.

Per tant, com a treballadores ens toca autoorganitzar el nostre poble cap a la independència per canviar-ho tot. Deixar clar que la nostra nació va de Salses a Guardamar, i que la estratègia a traçar ha de tenir precisament aquest abast, nacional. Lluitar contra la subjugació del Principat a la Unió Europea, així com contra la previsible ofensiva espanyolista a la resta del país. No aturar mai de plantejar una alternativa política i econòmica a les retallades i totes les conseqüències d’aquest desastrós sistema capitalista.

I la pregunta és? Hem d’estar els illencs a favor o contra del procés d’autodeterminació del Principat? En contra si és una finalitat en si mateix, i a favor, si és una etapa cap al projecte revolucionari dels Països Catalans. Així de senzill.