L’huracà bolivarià va arrasar

Luismi UHARTE – Unai VAZQUEZ

Anàlisi entorn la jornada electoral veneçolana i reflexions sobre els principals reptes que el reelegit govern d’Hugo Chavez haurà d’afrontar per a seguir avançant cap a la construcció de la societat bolivariana.

Tots aquells que tenien l’intenció de dormir durant les hores que separaven la matinada del dissabte 2 de l’albada de dia 3 de desembre no van tenir altre remei que mantenir-se en vetlla, escoltant l’esclat constant dels petards que explotaven a Caracas, anunciant la jornada electoral per elegir el president de Veneçuela entre 2007 i 2012. No hi van haver sorpreses. Bolívar, com va dir Pablo Neruda, «despierta cada cien años, cuando despierta el pueblo».

A les tres de la matinada dels 3 de desembre, els sorolls de diana que tan popular es va fer en la convulsa època del referèndum revocatori d’agost de 2004, aixecaren amb entusiasme a milions de ciutadans veneçolans, que a partir d’aleshores, van començar a engrossir les interminables cues que s’anaven formant en els centres de votació del país.

Si la gran majoria de les enquestes realitzades amb rigor científic donaven una clara diferència que fluctuava entre els 20 i 30 punts a favor d’Hugo Chavez respecte el candidat de la dreta, el cap de setmana anterior a la celebració dels comicis es va realitzar la darrera «enquesta» a peu de carrer: el volum de persones mobilitzades en les manifestacions a favor del candidat Manuel Rosales i del actual president Hugo Chávez, el dissabte 25 i el diumenge 26 de novembre respectivament, no deixaven lloc al dubte.

El denominat per Chávez «huracà bolivarià», va superà amb escreix el nivell de mobilització de la concentració del candidat dretà. Si bé és cert que Rosales va aconseguir reunir a desenes de milers de persones en la seva mobilització sabatina, la manifestació chavista del diumenge va trencar tots els records en la historia del país, en aconseguir reunir en diferents artèries del centre de la capital, a més d’un milió de persones. Aquesta última «enquesta», confirmava que les posteriors conjectures es centrarien no en albirar qui guanyaria les eleccions, sinó en detectar el percentatge de diferencia que Chávez obtindria al seu favor.

Els dies previs al tres de desembre, la principal preocupació va ser desentranyar quina seria l’actitud que l’oposició prendria, tant durant la jornada electoral com en les hores i dies posteriors a aquesta. La incautació per part de la Policia de samarretes i cartells, suposadament elaborats pel comando de campanya de Rosales, cridant a una mobilització contra el «frau» a celebrar-se dimarts 5 de desembre, i amb destí el Palau de Govern, generaren un clima de desconfiança cap una oposició amb passat colpista i escàs tarannà democràtic. Si això li sumem la roda de premsa que dies anteriors havia fet l’eurodiputat espanyol Jaime Mayor Oreja, posant en dubte la legitimitat democràtica veneçolana i alineant-se amb els sectors més reaccionaris del país, no és estrany pensar que una gran part de la ciutadania recelés de la tornada als mecanismes democràtics dels sectors adversos al govern. Òbviament, que es recorres a un personatge tan sinistre como l’ex-Ministre d’Interior del tristament cèlebre govern de José María Aznar, i peó de segona dels plans imperials de EEUU en el món, feia presagiar posicions autoritàries i poc democràtiques per part de la dreta veneçolana.

Tres variables

No obstant, si d’alguna manera es pot definir el transcurs de la jornada electoral seria a través de tres variables: alta participació ciutadana, pulcritud electoral, i estabilitat política.

Alta participació ciutadana. Des de primeres hores del dia, vàrem poder observar de primera mà les interminables cues en el nostre recorregut per diversos col·legis electorals. El percentatge de participació calculat pel Consell Nacional Electoral (CNE), en torn el 73% del cens, deixava meridianament clar que el país aconseguia uns nivells de participació que no es veien des de la dècada dels anys 80.

Pulcritud electoral, perquè no es van efectuar denuncies importants per cap dels observadors internacionals de pes, principalment la OEA i la UE. Les denúncies poc rigoroses i més aviat fruit de la desesperació dels dos canals privats (RCTV i Globovision) no aconseguiren posar en dubte la pulcritud del procés.

Estabilitat política, per què no es revestiren fets violents de gravetat al llarg del dia, i principalment i sobre tot, perquè a pesar de la desconfiança objectiva que existia vers l’oposició per tot allò anteriorment mencionat, paradoxalment acceptaren per primer cop en els últims anys la seva derrota, sense fer crides a la violència i al colpisme.

Sense disposar encara de l’escrutini del 100% dels vots, segons dades oficials del Consejo Nacional Electoral, Chávez hauria guanyat amb gairebé un 62% de recolzament, en front un escàs 38% de Rosales, fet que significa un augment de més de 4 punts respecte a l’ultima confrontació electoral de 2004. D’altra banda, el candidat bolivarià supera amb escreix el límit de 6 milions de sufragis obtinguts dos anys abans, esdevenint més creïble el missatge de campanya «Rumbo a los 10 millones». I a més, per primera vegada, aconsegueix la victòria en tots i cadascun dels estats del país, incloent-hi els únics dos on encara governa l’oposició (Nueva Esparta i Zulia). El fet d’haver vençut a Zulia, estat governat actualment per Rosales, transforma en més contundent la victòria de Chávez.

Claus de Futur

Avançar esdeveniments sempre és un exercici d’alt risc, però creiem que és fonamental plantejar una sèrie de reflexions en relació a l’oposició i al chavisme. Respecte l’oposició, o millor dit, al projecte de la burgesia, després de l’acceptació a contracor de la derrota, sembla evident que ha decidit optar per una estratègia a mitjà o llarg termini que els permeti enfortir-se políticament. Són conscients que a curt termini, posicions colpistes desgasten la seva base de recolzament. A més, les directrius que emanen de Washington no convergeixen amb un escenari de confrontació violenta, degut al empantanegament dels EEUU a Irak.

Respecte a l’Alternativa Bolivariana, és primordial reflexionar en torn a tres eixos que plantejà Chávez en el discurs efectuat el diumenge des del «balcó del poble». Un dels eixos és l’antiimperialista, i potser el que menys confusió genera.

Un altre és la proposta «Socialisme del Segle XXI», que en l’actualitat, en termes teòrics, presenta contradiccions ideològiques como l’acceptació de la propietat privada dels mitjans de producció. Sense cap mena de dubte, la correlació de forces dins del moviment bolivarià decidirà si en aquestos sis anys s’avança vers el socialisme o es reforcen les polítiques socialdemòcrates.

El tercer eix és la batalla contra la corrupció i el burocratisme a l’interior de l’Estat. Si aquest és el major perill que amenaça el projecte bolivarià, l’anunci fa pocs dies per part de Chávez que l’actual estructura estatal desapareixeria amb la creació d’una nova arquitectura institucional revolucionaria, fa pensar que el pròxim període serà cabdal en aquesta matèria.

L’únic evident fins ara és que, com escoltàvem la nit de diumenge, immersos en la marea roja que rodejava el «balcó del poble» del Palacio de Miraflores, «el comandante se queda, se queda, se queda». I en aquest moment, Chávez recordà a Pablo Neruda, quan digué: «Bolívar despierta cada cien años, cuando despierta el pueblo». –

(*) Luismi Uharte i Unai Vázquez, membres d’Askapena en les eleccions presidencials de Veneçuela.

You may also like...