L’inici d’una fructífera amistat
Àlex Tisminetzky
L’autor, militant d’Endavant, analitza el potencial de lluites unitàries com la Xarxa Contra el Tancament d’Empreses. L’article ha estat publicat a la columna d’opinió “Infectació” del setmanari La Directa.
——
Hi va haver una època en què la lluita dels anomenats nous moviments socials sorgits als anys 1990 i el sindicalisme combatiu no es van saber trobar. A l’antiga Rosa de Foc, on es va crear el sindicat llibertari més potent del món, aquests dos moviments si es trobaven poques vegades es saludaven, quasi mai col·laboraven.
Explicacions se n’han proposat moltes sobre el distanciament de gent que compartia molt més del que s’imaginaven. Alguns diuen que va haver un trencament generacional, altre parlen de xoc d’irreconciliables cultures polítiques, i també s’ha apuntat les incapacitats mútues per als anàlisis socials més enllà dels seus propis espais, però les reticències eren mútues i evidents. Els nous moviments okupa, independentista o antifeixista, per citar-ne uns quants, van nodrir-se d’una nova generació de joves (i juvenils) lluitadors, tan inexperts com il·lusionats, que en un principi creiem que no només el món s’havia de reconstruir de nou, sinó que els evidents errors històrics de l’esquerra portaven a refer-ho tot sense salvar res del passat. El sindicalisme combatiu, en canvi, continuava resistint a les empreses amb la part irreductible dels projectes històrics de l’esquerra dels anys 1970, hereus d’aquells “ismes” que semblen tan llunyans: maoístes, trotskistes, postsoviètics, guevaristes o consellistes. I en un principis, aquells veterans lluitadors van observar amb certa desconfiança un jovent que, sense ordre, estratègia ni concert, omplia la ciutat de pintades, disturbis i aquells inclassificables centres socials okupats.
Però el sindicalisme combatiu i els nous moviments socials estaven condemnats a entendre’s, i any rera any la complicitat es va anar ampliant, i la infectació mútua ja és irreversible.
El llistat de persones que han col·laborat en crear ponts és llarga. Però potser una de les iniciatives més destacades va ser la creació i extensió de la Xarxa contra els Tancaments, un espai intermitent amb l’explícita voluntat d’unir esforços. I d’aquí en sorgiren jornades conjuntes de debat, accions des dels barris en motiu de deslocalitzacions d’empreses, i múltiples campanyes que van donar les bases per a aquest reconeixement mutu.
Però el que de ben segur ha certificat aquesta unió ja irreversible ha estat la darrera vaga dels treballadors de TMB pels dies de descans. Desenes d’accions als barris, xerrades, publicacions especials i multitudinàries manifestacions unitàries van ser la millor prova de que les velles reticències ja eren cosa del passat. Aquells que lluiten a les empreses contra la patronal i la burocràcia sindical saben avui en dia que compten amb el suport i reconeixement dels joves (i no tan joves) que omplen d’esperança els barris de la ciutat. I el recolzament és mutu, com han demostrat els comitès d’empresa del bus i del metro que tant han col·laborat en la petita victòria de Can Vies.
Estem davant del principi d’una fructífera amistat. Endavant!
