“L’oposició i els EUA utilitzen els estudiants per enderrocar Chávez”

L’actual onada de manifestacions a Veneçuela van començar el febrer passat com una protesta estudiantil per unes acusacions d’assetjament sexual a la Universitat de San Cristóbal, capital de l’estat de Táchira, fronterer amb Colòmbia. Les protestes vàren anar guanyant força, i també ho van fer els episodis de violència. La casa del governador de l’estat – el chavista José Gregorio Vielma Mora – va ser atacada. 

Un mes abans, el 25 de gener, l’oposició s’havia reunit al voltant de la cúpula del MUD (Mesa de Unidad Democrática) i anunciava un nou pla d’acció contra el President Nicolas Maduro, anomenat “Salida”, que suggeria un “canvi de govern”. Per als líders de l’oposició com Maria Corina Machado, Antonio Ledezma i Leopoldo López, només la desobediència civil salvaria Veneçuela dels problemes que actualment enfronta el país, com la violència, l’escassetat d’aliments i la inflació. 

La data triada per a la gran manifestació va ser del 12 de febrer, el mateix dia que a Veneçuela se celebra el Dia de la Joventut. Com no podia ser d’una altra manera, els abanderats d’aquesta mobilització van ser els estudiants opositors, agrupats entorn de grups com Javu (Juventud Activa de Venezuela Unida)

Aquella tarda, després que part de la marxa de l’oposició es dirigís a la seu del Ministeri Públic de Veneçuela al centre de Caracas, van començar alguns incidents entre els manifestants i la policia. La nit va acabar amb tres morts (almenys un de chavista) i més de 60 ferits. De seguida, una onada de protestes contra el govern es va extendre per tot el país, produint escenes de destrucció i violència àmpliament difoses pels mitjans de comunicació de tot el món, generant una gran commmoció. 

Avui, el paper dels estudiants a les manifestacions ha perdut força, fet que ha generat un intens enfrontament entre el govern i el bloc opositor a Maduro, que va acusar aquests estudiants de formar part d’un pla més ampli per desestabilitzar Veneçuela, amb tentacles a Washington i alimentat pels mitjans de comunicació empresarial nacionals i internacionals. 

Per al periodista valencià David Segarra, que va viure durant set anys a Veneçuela, on ha produït diversos documentals en col·laboració amb la xarxa multiestatal Telesur, la teoria del govern és la correcta. Segarra, qui va gravar en vídeo les manifestacions estudiantils contra el govern del president Hugo Chávez al 2007, afirma que els dos moments són gairebé idèntics i formen part d’una estratègia per desestabilitzar el país a llarg termini.

“L’oposició veneçolana i el govern dels EUA han vist que l’estratègia del cop d’Estat a l’Amèrica Llatina, i particularment a Veneçuela, no és viable avui dia. Ho vàren intentar el 2002 i van fracassar. S’han adonat que la lluita és a llarg termini, amb paciència “. Segarra assenyala que des de l’any 2007, el pla d’acció opositor ha canviat, i aquest fet s’ha concretat en el sorgiment d’un nou moviment estudiantil d’oposició al país.

Canvi d’estratègia

Com indica Segarra en la seva pel·lícula Nuevas caras: el mismo objetivo, la victòria electoral de Chávez de 2006 va permetre una sèrie de canvis que es van materialitzar en la proposta de reforma constitucional, debatuda en plebiscit i finalment aprovada al desembre de 2007. El CNE (Consell Nacional Electoral) va declarar vencedor el “No”. La proposta del govern va ser rebutjada una diferència percentual mínima, d’un 2% dels vots (49,25% i 50,71% per al Sí No), i resultat va ser acceptat per Chávez.

És en aquest context que sorgeixen manifestacions del moviment estudiantil de l’oposició, que va fer una intensa campanya pel “No”. L’estratègia dels estudiants va ser pacífica, de desobediència civil. No obstant això, la violència es va desencadenar en moltes de les manifestacions, com es veu en les imatges de Caras nuevas. 
En una entrevista amb el periodista, Naty Vázquez, del moviment estudiantil dels anys 80, diu que l’acció de la policia en aquell moment era molt diferent a l’actual. El documental mostra escenes d’helicòpters que disparen munició real contra els estudiants de la UCV (Universitat Central de Veneçuela) als 80. “Hi ha una extensa llista dels estudiants que van ser assassinats entre els 70 i els 90 per la Policia Metropolitana”, diu Vázquez. Aquest cos policial, famós per ser el més violent, va ser extingit per Chávez.

Després, destaca Segarra, al 2007 hi havia presència de símbols que no tenien res a veure amb les manifestacions estudiantils, com la creu celta, que va substituir l’esvàstica o creu gammada.

També va investigar nous símbols, com ara la mà blanca – una referència posterior a l’estil del moviment estudiantil de l’oposició com “Manos Blancas” i també es veu en el símbol de Javu. Un estudiant revela la influència directa del moviment serbi Otpor -avui anomenat Canvas- en la utilització d’un puny tancat. 
Nascut l’any 2000, Otpor (resistència en serbi) va jugar un dels papers més importants en l’enderrocament del president serbi Slobodan Milosevic. Aviat, el grup es va convertir en una mena de “transnacional de la subversió”, donant consells a altres moviments juvenils de tot el món, com a Geòrgia el 2003, Rússia el 2005 i Veneçuela el 2007 (Llegiu l’informe de l’Agència Pública que parla d’Otpor)

Ronel Gaglio, de la Universitat Monteávila de Caracas, confirma al documental que els estudiants van anar a Sèrbia a rebre entrenament. D’altra banda, afirma que va obtenir el suport dels sectors de l’Esglèsia veneçolana i la dreta nord-americana i europea, com el PP espanyol. 

Segons Segarra, el discurs anti-Chávez, abans ple de classisme i racisme, ha estat substituït per una còpia del llenguatge chavista d’esquerra, amb l’objectiu d’arribar a les classes més populars. No obstant això, “sempre es parla de la classe mitjana, quan cap dels líders de l’antichavisme és de classe mitjana. Són de classe alta, provinents de les famílies que governen Veneçuela des de fa segles”, diu.

“Comencen a reproduïr el discurs que busca generar un nou subjecte polític. I per això, és essencial no utilitzar líders empresarials, corruptes, i trobar una nova veta en l’ús dels estudiants a les universitats d’elit“, que són més propensos a “empatitzar amb els periodistes estrangers, la població europea, nordamericana i fins i tot les classes mitjanes privilegiades de les grans ciutats d’Amèrica Llatina “.

Guerra suau

A nivell intern, l’atenció se centra en la generació de la histèria i el pànic a través dels mitjans de comunicació i d’Internet. Assenyala que la recent proliferació de muntatges fotografics difoses a la web són un exemple. “Podriem pensar que ningú pot ser tan ingenu com per deixar-se enganyar per una cosa tan òbviament falsa, però, és fàcilment assumible vist des de la fredor de la distància i estant fora del conflicte“, recorda. 

La penetració de les xarxes socials a Veneçuela és molt significativa, més d’un 80% d’usuaris d’internet tenen un compte a Facebook. A més, Twitter s’ha convertit en els últims anys una de les principals plataformes de disputa política al país. És una dada que no passa desapercebuda pels EUA, apunta Segarra.

Es tracta, segons el documentalista, d’una estratègia utilitzada en desenes de països d’Europa de l’Est, Àsia i Amèrica Llatina, amb el combustible intel·lectual i financer dels EUA. “Aquestes són estratègies dissenyades als EUA per diverses institucions com la NED (National Endowment for Democracy) i USAID (Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional), la tasca d’aquests organismes és donar suport polític i logístic “en diversos camps, com ara en “l’estratègia comunicativa, mediàtica i de relacións públiques, així com de formació i assessorament a tots aquells moviments polítics que s’oposen als EUA”.

A partir d’aquest know how de comunicació provinent dels EUA, subratlla Segarra, és evident que les xarxes esdevenen un vehicle essencial. “Aquesta és una estratègia molt més subtil i intel·ligent que les anteriors, i no és casualitat que estigui sent duta a terme pel govern d’Obama, perquè històricament ha estat el Partit Demòcrata el qui ha mantingut una postura d’atac indirecte, mentre que els republicans eren més directes“, diu, i va assenyala que “l’aposta actual és una guerra a llarg termini, fonamentalment de desgast“. 

En aquest context, estaria present també el sabotatge econòmic, per la via de la generació d’histèria col·lectiva i, a la vegada, la pressió política traduïda en protesta -un paquet d’accions que creein una impressió d’ingovernabilitat a Veneçuela. “Cap d’aquests factors per si sol poden fer caure un govern, però l’objectiu a llarg termini és desgastar suficientment el chavisme” per perdre les pròximes eleccions, “llavors els EUA i les elits tradicionals recuperarien el control del petroli“. 

Un “eixam” de matrius, en particular amb l’ús de líders d’opinió influents i fins i tot famosos -recentment, artistes internacionals com Madonna i Cher es van posicionar a favor de les protestes a Veneçuela – s’activa, va dir el periodista

“Aquests nodes són aparentment inconnexos, semblen espontanis, democràtics, apolítics, però tenen un nucli central que és Washington“, “verticals, com un exèrcit però més horitzontal, en xarxa”.
 

No violència

D’altra banda, el documental posa de relleu com l’estratègia també s’ha traduït en el discurs de la “no-violència”, inspirada en els moviments de l’esquerra en el 60, 70 i 80 contra el govern neoliberal. El que una vegada va ser utilitzat en contra dels EUA, ara es fa servir irònicament a favor. 

Segons Segarra, un dels centres dedicats a l’anàlisi d’aquests discursos és l’Albert Einstein , del nord-americà Gene Sharp , que té com a proposta bàsica “utilitzar les tècniques de conducta com la de Martin Luther King, o de l’esquerra anticolonial, per fomentar la dominació. És una cosa veritablement maquiavèl·lica, sense precedents. És per això que la gent se sorprèn o es confon per les noves cares del feixisme, que no són com [Augusto] Pinochet [dictador xilè] o [Jorge Rafael] Videla [Argentina], sinó que són joves moderns“. 

El reclutament d’aquests joves veneçolans, igual que en d’altres nacions, segueixen subtilment, els mètodes desenvolupats durant la Guerra Freda. “Els Estats Units i també la Unió Soviètica d’aquell moment,  no s’equivoquin,  monitoritzaven i analitzaven conflictes d’arreu del món, buscant líders per a dirigir i controlar les societats en la distància“, diu. “No hi ha cap home que apareix vestit de gris amb un maletí i pregunta: ‘li agradaria treballar per a la CIA?’, però si desenes d’instituts que lluiten per la “llibertat d’expressió” i els “drets humans”, que van donant beques, premis, suports als seus diaris… duent-los al seu terreny“. 

Estudiants veneçolans

I això és el que hauria passat amb alguns estudiants veneçolans, com s’explicita en els contactes d’algunes institucions nord-americanes com apareix al documental Nuevas caras. No obstant això, l’arrel d’aquest moviment, afirma Segarra sense concessions, és també la democratització de l’educació a Veneçuela, que genera descontentament entre les fileres d’alts rangs del país. 

Segons ell, abans de l’arribada de Chávez al poder, hi havia menys de 500.000 estudiants universitaris a Veneçuela – la gran majoria provinents de les classes benestants- que sumaven menys del 20% de la població total. Una de les prioritats del nou govern va ser la democratització del sistema educatiu, amb la interrupció de la privatització i l’impuls al sistema d’educació públic a tots els nivells. Avui dia hi ha més de tres milions de joves a les universitats veneçolanes, moltes d’elles noves.

Hi ha un doble problema per als estudiants que abans eren privilegiats, afirma Segarra. D’una banda veuen, que els qui abans “treballaven a casa o els servien els cafès, ara són a les universitats”, i de l’altra, que la gran majoria és chavista, i defensen els que estan en el poder i controlen la principal riquesa el país. “És una ofensa, un insult” per a ells, diu. 

A més, molts d’ells nascuts ja amb Chávez, tenen la imatge “mítica” d’uns 50 i 60 veneçolans, amb l’auge del petroli en una Veneçuela “Saudita, on tot estava bé, on no hi havia barris marginals, ni delinqüència”. Segons Segarra, pensen que “va ser Chávez i el chavisme, els qui van destruir Veneçuela”. Així mateix creuen que la “decadència” política i social, generada als governs de Carlos Andrés Pérez, va donar vida al mateix Chávez. 
De fet, destaca, l’absència de discursos aliniats amb les demandes estudiantils internacionals, com ara a Xile, on exigeixen una educació gratuïta, posa de relleu els problemes del moviment veneçolà, que alhora, se centra en els temes que realment afectent les vides de la gent comuna -especialment els més pobres- com la violència i l’escassetat d’aliments. 

“És impressionant veure’ls queixant-se de problemes als que els pobres s’han enfrontat durant dècades, i espetar-los sense vergonya: Mira com està el país, ple de barris marginals, mentre nosaltres produïm petroli… Per descomptat que és la pobresa. Com la que hi hauria en un país que ells mateixos van destruir. Però ells pensen que la xusma de la societat no és capaç de governar. Només ells. Pensen que hi ha dues classes d’éssers humans: els de dalt i els de baix“, conclou Segarra.