1. Anàlisi de la conjuntura

Després de tres dècades de democràcia liberal, el règim polític instaurat amb la Constitució de 1978 ha passat de mostrar alguns símptomes d’esgotament a entrar en crisi directament. Prova d’això mateix ha estat l’obertura d’una sèrie d’estructures d’oportunitat en els diferents nivells en què s’estructura la governança neoliberal (local, autonòmic, etc.) i, amb això, l’emergència d’una onada de mobilitzacions integrada per diferents cicles de lluites socials. Part integrant d’aquestes, amb les seves especificitats, importacions i aportacions, és la sèrie de cicles concatenats que s’ha vingut desplegant en el vector catalanista del moviment: PDD, consultes, 10J, Diada de 2012… De resultes d’això, la crisi del règim s’ha accelerat i, per això mateix, és necessari saber més exactament de quina crisi parlem, en quin context crític ens trobem concretament.

En aquest sentit, a un altre lloc ja hem avançat una hipòtesi que es pot sintetitzar de la manera següent: l’actual crisi en són en realitat tres; una primera crisi de legitimitat (d’impugnació del règim) que ja ha assolit la seva maduresa i segueix el seu curs; una segona crisi institucional, que s’evidencia, per al que ara ens ocupa, en els comportaments disfuncionals del règim (pocs exemples millors que la sentència de l’Estatut), però que encara no ha assolit els nivells propis d’un “trencament del règim” (el que els estudis de canvi de règim anomenen: “regime breakdown”); i una tercera crisi d’institucionalitat, que dista, desafortunadament, d’haver avançat prou per oferir a les altres dos crisis, el punt d’inflexió que decanti la balança definitiva cap a l’emergència d’un poder constituent (sense el qual, potser sigui necessari dir-ho, no hi ha independència que pugui ser pensada).

En aquest context de triple crisi, els actors polítics (a no confondre amb les organitzacions polítiques i/o les seves aliances) es defineixen de manera decisiva pels seus posicionaments estratègics respecte a la tercera de les crisis: la crisi d’institucionalitat. No pot ser d’una altra manera, ja que si en un context com l’actual un poder es diu constituent és perquè constitueix, i constitueix quelcom nou; d’altra manera seria un poder constituït, el que ja està en vigor. Sense la seva resolució, les altres dues crisis poden ser tancades en fals, no sense haver estat abans aprofitades per reconfigurar per complet el règim polític.

La primera divisòria del règim que ens trobem avui és la que opera sobre el dret a decidir. Al voltant d’aquest posicionament s’articula, agradi o no, el debat públic català des de la Diada de 2012. L’èxit del vector catalanista de la política de moviment en canviar el marc general d’interpretació i situar la qüestió nacional per damunt de la qüestió social (que venia operant des del 15M) no pot ser comprès sense tenir en consideració el tancament previ de l’estructura d’oportunitat política desprès del 20N a nivell estatal i el seu reforçament a nivell català. No podia ser d’una altra manera donada la configuració multinivell del comandament sota el qual vivim.

La divisòria sobre el dret a decidir defineix els seus límits travessant un PSC en crisi i articula una àmplia majoria social en el país que, no obstant, es fa més ajustada quan és objecte al seu torn d’una subdivisòria com és la que marca l’escissió independentista. En aquest cas, no hi ha dubte que la recent incorporació de la majoria de CiU a l’independentisme ha fet bascular els equilibris interns que el catalanisme havia vingut mantenint en les tres darreres dècades. Tot amb tot, aquesta reorganització del camp catalanista ha desvelat el caràcter ideològic del que s’acostuma a entendre sota el significant “independència”, i que demostra, malgrat els oceans de tinta vessats, que el debat públic segueix operant amb més de mig segle de retard respecte a la realitat del comandament (del qual se’n deriven, a més, no poques febleses polítiques de l’independentisme.

Des de la Diada de 2012 el catalanisme més i millor integrat al règim, amb Mas i CiU al capdavant, s’ha decantat per un joc perillós: tensar la corda de la representació de conflicte nacional en el marc de l’Estat de les autonomies fins entrar en el terreny de la paradoxa permanent i oferir a Esquerra una integració més gran en la seva parcel·la del règim a canvi d’una dretanització visible en indicadors com els pressupostos, el cas de l’assassinat de J.A. Benítez i altres elements de connivència amb el propi règim. La motivació per això respon, d’una banda, a les opcions del càlcul racional en un sistema de govern multinivell (en l’actualitat, després del tancament de l’estructura de l’oportunitat estatal, el 20N, existeixen tres coalicions eventuals que encaixen en el que es coneix com a “coalició mínima vencedora” o suficient per governar amb un màxim pramàtic de coeherència ideológica: CiU+PP, CiU+PSOE, CiU+ERC). Per altra banda, l’adopció d’un discurs obertament independentista per CiU respon també a la necessitat de contenir en els marges de la representació de l’independentisme (de la representació que no de l’independentisme real) el procés de subjectivació antagonista que s’ha vingut desenvolupant en la sèrie de cicles de mobilització catalanistes haguts els darrers anys (PDD, consultes, etc.).

Sense tenir en compte tot això, com tampoc les perspectives de càlcul tàctic que s’obren ad futurum, difícilment podem acabar de comprendre l’equilibri precari amb el qual CiU intenta conservar la centralitat en el sistema polític català (centralitat que desapareix per la pròpia desaparició d’un centre), al mateix temps que el neoliberalisme aconsegueix, emperò, articular una majoria al nivell de comandament de la troika per mitjà d’aquella sort de competició característica de la governança multinivell que Albert Nogueras qualifica encertadament de “darwinisme normatiu” i que no ve a ser sinó el complex dispositiu amb el qual s’està operant l’efectuació de la transferència de les sobiranies nacionals a un comandament capitalista globalment integrat o “Imperi”.

A l’arena política catalana, per tant, ens trobem amb una iniciativa política complexa i combinada (un lideratge entre elits), pròpia d’un sistema de partits tendencialment consociatiu com és el que configura el Parlament, però que es troba sotmès al seu torn a l’observança del règim i les prefiguracions institucionals de l’Estat de les autonomies. I encara que a la pràctica això comporta una extraordinària complicació a l’hora de poder resoldre el comandament sobre la societat en un context d’implementació de retallades, el fet és que el propi règim demostra amb això una flexibilitat, una mal·leabilitat i habilitat inqüestionable per generar un espectacle independentista capaç de capturar l’esmentada subjectivitat en els marges de les concessions institucionals del parlamentarisme autonòmic.

Més encara: derivat d’això mateix, la societat civil, coneguda i reconeguda pel catalanisme com a un contrapoder públic indubtable, és igualment incorporada en una posició subalterna dels jocs d’elits coherent amb el que Guillem Martínez ha anomenat “cultura de la transició”. Les organitzacions que s’identifiquen en aquest procés com “societat civil”, més que centrades en la seva pròpia ubicació política miren subalternament cap al Govern molt abans que cap a la potència política de la seva autonomia com a moviment. La raó per això resideix en la tercera de les crisis que apuntàvem, així com en la incapacitat de pensar la política fora de la ideologia liberal.

A més a més, en l’actual escenari polític només les CUP poden ser identificades com a indicador políticament significatiu en el terreny parlamentari d’aquesta institucionalitat altra que requereix una sortida constituent de la crisi. Certament, cal objectar que les CUP gairebé no han avançat gran cosa després de la seva entrada al Parlament, però tampoc és menys vàlid dir que, quan menys, les CUP es plantegen una qüestió democràtica més seriosament que la resta de partits. Només si es comença per aquí es pot declinar la crisi de manera favorable. Queda per veure que hi hagi una voluntat declarada i de conjunt en aquest sentit.

2. Claus per definit un full de ruta

L’escenari que es perfila després d’haver-se indicat la data de la consulta i definida la (doble) pregunta permeten pensar un full de ruta marcat per un únic fet: l’independentisme s’enfronta a l’hora de la veritat de la seva pròpia potència. Com és sabut “una cosa és predicar i una altra donar blat”, o el que és el mateix: una cosa és reivindicar i fins i tot proclamar la independència i una altra aconseguir fer efectiu aquest objectiu en termes polítics i no ideològics.

El catalanisme independentista ha viscut fins ara en una posició políticament molt còmoda, consistent en demanar quelcom que no se sabia si es podia donar i presentar-lo com una panacea per resoldre els problemes nacionals. Davant l’escenari futur que es perfila té dues opcions: persistir en la lògica del predicar sense donar blat i entrar en un escenari de repartiment de culpabilitzacions una vegada implosioni el projecte de la sobirania moderna en que arrela avui el projecte indepedentista molt majoritariament o començar a pensar seriosament el que vindrà després de la independència (obrir ja l’escenari postindependentista).

En el primer cas, l’esquerra independentista porta totes les de perdre. En el millor dels casos pot ser dipositària —gràciesal descontentament amb les retallades i la complicitat d’Esquerra amb CiU—d’un cert transvasament electoral conjuntural provinent del vot independentista d’esquerra moderada. En l’eventualitat de l’accés d’aquesta al poder, un transvassament així seria més aviat magre si es pensa en relació al que es podria articular per altres vies. Les CUP trobarien aquí el seu propi sostre com l’escissió de l’escissió catalanista (quelcom que ja s’ha vist no va donar molt bon resultats a SI, Reagrupament i d’altres). Aquesta opció, en definitiva, és una opció que no veu l’independentisme més enllà de la seva pròpia configuració identitària i que el limita, en definitiva, als alineaments heretats del passat.

El segon cas és políticament més complex, però també més interessant de cara a donar articulació a un poder efectivament constituent. En aquesta opció, la qüestió és pensar més enllà de la pròpia independència realineaments que permetin alterar els equilibris induïts pel règim cap a un escenari altre que el que de moment es verifica. En el pas a la formulació del problema que planteja actualment la mutació de la sobirania (això que se intenta expressar com a “dret a decidir”), el catalanisme independentista ha de fer-se post/independentista sota pena de quedar-se abocat a ser un mer romanent històric.

I és que la independència entesa com a fundació d’un Estat-nació a la manera en què es van instituir els Estats dels móns postcolonial i postsoviètic, està mancada de sentit a l’interior d’un sistema polític que es basa en una governança multinivell (la UE realment existent, no la de les fantasies impolítiques). N’hi ha prou amb un exemple que mostra una evidència empírica tan incontrovertible com sovint ideològicament negada: totes les secessions conegudes a Europa han tingut lloc perquè un territori accedís de manera avantatjosa a la UE, no per sortir-ne. No hi ha fal·làcies polítiques més infundades en termes politològics que les que neixen del raonament axiomàtic que veu possible la instauració d’un Estat-nació al si de la UE en l’actual definició d’aquesta. Això, és obvi, no vol dir que el catalanisme hagi de renunciar a les seves aspiracions d’alliberament nacional. Significa, emperò, que l’emancipació de la nació catalana no tindrà lloc en el marc institucional del modern Estat-nació ni del sistema de governança multinivell que d’aquest s’ha derivat (la UE).

En definitiva, des d’aquesta perspectiva, qualsevol full de ruta passaria per instal·lar primer l’horitzó polític més enllà de l’independentisme, en l’anàlisi de la governança multinivell: per diagnosticar la mutació de la sobirania (no només una mera transferència vertical de poder cap amunt i cap avall, sinó cap enfora, cap als mercats, les agències privades de “seguretat”, etc.); per abordar la crisi de la democràcia liberal i generar un instrument polític capaç de formular solucions en el marc d’aquesta institucionalitat altra que la del règim en vigor. Per més difícil que sembli, és bastant més realista que la instauració d’un Estat-nació.

En aquest sentit, és necessari que el catalanisme de l’esquerra independentista es pensi en el marc de les transformacions hagudes més que en la negació de l’obsolescent Estat espanyol, en el context que l’ha portat al Parlament i que —potser calgui dir-ho—no és de ser l’escissió de l’escissió, sinó el d’haver estat identificades les CUP com una institucionalitat altra capaç d’alguna manera d’iniciar el procés de definició d’aquella democràcia real. En l’any transcorregut des de la seva entrada al Parlament, les CUP han perdut molt de temps sense oferir resposta a la pregunta de la nova institucionalitat. L’horitzó estratègic de la mal anomenada “unitat popular” no ha servit més que per tancar-se on, pel contrari, hauria d’haver-se obert. Després de tot, operar en l’autoreferencialitat no és més que aixecar els costos de participació en l’acció col·lectiva per a qui no comparteix el teu propi marc de referència identitari.

Per tant, el catalanisme independentista hauria d’allunyar-se dels cants de sirena electorals i començar a prendre’s molt seriosament les limitacions del seu marc identitari, ideològic i organitzatiu, de les solucions institucionals que ha adoptat i dels companys de viatge amb els que vol buscar una simbiosi política. En una mutació de la sobirania en la qual la reticularitat no és una opció, sinó una transformació de la constitució material de la societat, persistir en la reductio ad unum(en la unitat popular) és tancar-se a l’efectuació del poder constituent. Així són ja, per evidenciar-ho, vectors altres, escindits de l’esquerra independentista encara que interseccionals a aquesta, com és el cas de Procés Constituent o —més interessant encara—el del multireferèndum. Qui pensi que el 15M ha estat la flor d’un dia i no la concreció d’un contingent d’una transformació de fons en els repertoris d’acció col·lectiva s’arrisca a descobrir-se fora del camp polític més aviat que tard.

De cara al futur, per tant, urgeixen modificacions discursives importants, una aposta seriosa per aquesta institucionalitat altra que de moment no s’ha concretat gaire (i quan l’ha fet ha estat a “les” CUP malgrat “la” CUP) i una política de reconeixement cap a l’exterior de l’esquerra independentista que faci possible la producció d’una interfície del moviment en el govern representatiu, no necessàriament sota la marca CUP o CUP-Ad’E, encara que no sense les CUP com és evident. Les properes eleccions municipals ofereixen en aquest sentit, més enllà del previsible creixement, un terreny de joc especialment interessant a la ciutat de Barcelona (on per defecte el problema no resolt a nivell autonòmic es torna a donar en virtut de les dimensions de la ciutat). Al cap i a la fi, és aquí on s’ha obert la finestra d’oportunitat per formular la interacció amb l’electorat que va fer possible l’entrada de les CUP al Parlament. I aquí serà on les CUP es transformin en instrument d’una modalitat d’agència democratitzadora o es limiti a escissió de l’escissió del catalanisme.

No són pocs qui a l’independentisme pensen que només estem davant d’una conjuntura més de la sèrie de cicles que condueix inexorablement a la instauració d’un Estat nació. Com si es tractés de procés polític guiat per un telosi no del resultat sempre contingent de les lluites socials en curs, prefereixen veure en el moment actual una mobilització unívoca i no el complex, voluble i sempre obert al desplegament de l’antagonisme entre societat i comandament. Per més gratificant que pugui resultar aquesta perspectiva, la veu prudent de la virtùmaquiaveliana sembla aconsellar l’elaboració d’hipòtesis alternatives a la vella lineabilitat dels nacionalismes moderns (nació cultural > nació política > independentisme > Estat).

3. Hipòtesis d’intervenció

Així, en el decurs dels esdeveniments fins al 9N o, més rigorosament, fins a la més que probable prohibició de la consulta, poden començar a verificar-se ja algunes hipòtesis:

1) l’Estat no està interessat en l’acomodació d’un catalanisme independentista, però sí interessat en què el catalanisme es desplaci fins a aquella tensió amb l’objectiu de rearticular una hegemonia espanyolista al voltant d’una lectura resimetritzadora i centralista de la Constitució;

2) un repte que no sigui aquest (un órdagoque no sigui capaç d’assumir les conseqüències d’un enfrontament real), bé pot ser útil a la producció d’una subjectivitat reaccionària necessària (encara que insuficient) per a la recentralització del poder estatal (en aquest sentit, ja s’han creat notables emissores de discurs com Ciutadans a Catalunya o UPyD a Espanya);

3) ni CiU ni Esquerra estan disposats a deixar en mans de la mobilització social el control d’un procés que abans sabotejaran que veure fora dels seus consensos i els de les seves estructures de mobilització en la societat civil;

4) les CUP haurien de plantejar-se seriosament si el que obtindrà de tot aquest procés és la consolidació d’un petit “advocacy party” (un partit que es defineix per ser indestructible defensor d’una causa) o si aspira a trencar l’hegemonia neoliberal per mitjà d’un procés de mobilització més ampli del que en sigui part i no una part dirigent, sinó una part federada a altres que, eventualment, puguin néixer d’experiències com el 15M, PAH, etc. i, en certa mesura, també del Procés Constituent (encara que en aquest cas, és evident, aquest procés hauria de modificar algunes de les seves premisses).

En la darrera dècada, la política catalana ha generat un dels laboratoris polítics més interessant d’Europa. Sense cap mena de dubte, el procés de subjectivació canalitzat pel vector catalanista de la política de moviment ha demostrat una potencialitat constituent molt important, però de la qual desconeixem si serà suficient per alterar aquest estat de coses. Fins ara, els pronòstics en tots els sondejos mostren una inequívoca crisi del règim. Ningú pot dubtar que els diferents vectors de la política de moviment en acció en els darrers anys (catalanisme, 15M, vivenda, etc.) han aconseguit impugnar la legitimitat del règim. Tampoc hi ha dubte de què la crisi institucional és avui un fet difícilment qüestionable després de la sentència de l’Estatut i l’emergència d’un sistema de partits fundat en l’avenç del dret a decidir.

Queda per passar, finalment, a prova decisiva per decantar les coses. A saber: resoldre la crisi d’institucionalitat per mitjà de la producció d’innovacions en l’agenda política. Notables com David Fernàndez, organitzacions de partit com les CUP i els diferents moviments han d’articular altres relacions que aquelles amb les quals segueixen operant. Els notables han d’estar sotmesos a la política de partit i aquesta a la de moviment. Si això no canvia, altres seran les estructures d’oportunitats, altres els contextos, però certament també altres els seus protagonistes. És hora de saber aprofitar el moment de manera oportuna, és l’hora d’allò que els teòrics de la primera democràcia anomenaren kairós.