Més enllà de la frontera

La realitat: sense papers a Barcelona

L’arribada sense avís previ de 50 subsaharians a Barcelona a finals del mes d’agost ha tornat a posar sobre la taula un antic debat: què passa amb els immigrants en situació irregular que arriben a l’Estat cada estiu i són repartits per la península? El Govern espanyol ha repatriat als seus països d’origen el 9,4% dels quasi 19.000 immigrants subsaharians que han arribat a costes canàries aquest any. Concretament, han estat 1.700 africans del Marroc, Mauritània i Malí, ja que la resta de països d’origen dels sense papers —Senegal, Ghana, Guinea Conakry, Guinea-Bissau, Costa de Marfil, Nigèria i Camerun— encara no han signat convenis de repatriació amb l’Estat espanyol.

Però això no és nou. Cada any més de 600.000 immigrants sense papers a l’Estat espanyol. Més de mig milió de persones desitjant, simplement, trobar una vida digna com la nostra. Més de mig milió de persones que es veuen automàticament abocades a l’exclusió social o a l’esclavitud laboral en no existir

cap mecanisme que els permeti legalitzar la seva situació. Aquesta realitat demostra que la política de control de fronteres i d’il·legalització de la immigració practicada pel Govern espanyol —i de la resta de països de la UE— és una política ineficaç, obsoleta i que vulnera la dignitat i els drets de les persones.

La paradoxa: posar fronteres a la fam

Que és ineficaç resulta evident, perquè l’arribada d’immigrants no acaba mai. I el salt de fronteres o l’arribada en cayucos no és més que la punta de l’iceberg. Mentre es mantingui l’enorme desigualtat social entre el Nord i el Sud, Orient i Occident, les persones continuaran fugint de la misèria, les guerres i la fam, per terra, mar o aire. És obsoleta perquè no es pot pretendre que en un món globalitzat i amb fronteres que es dilueixen cada dia, blindem les nostres i condemnem continents sencers a la no esperança, al no futur.

Les polítiques neoliberals obren les fronteres a capitals i capitalistes, però neguen l’accés al nostre apreciat benestar a aquells que han tingut la poca fortuna de néixer en terres devastades —en països que “han perdut el tren del progrés”, com va dir l’expresident espanyol Aznar poc abans que el president veneçolà Hugo Chávez l’acusés acertadament de feixista. Aleshores, què els diem: “mala sort, això us passa per haver nascut a Ghana, o al Camerún”. De totes formes, tampoc s’hi resignarien, com ens vénen demostrant.

La incertesa: entre la llibertat i l’expulsió

I que aquesta política vulnera els drets dels immigrants també és evident, perquè els condemna a morir metrallats a les tanques de Ceuta i Melilla, deshidratats al desert del Sàhara o, en el millor dels casos, abandonats a la seva sort a ciutats aparador per a turistes, fredes i dures, com Barcelona. Un cop a l’Estat espanyol, l’actual llei d’estrangeria garanteix als nouvinguts que seran explotats sense límits i que viuran en unes condicions infrahumanes. En negar-los els papers, se’ls condemna a treballar en l’economia submergida, se’ls veta l’accés a un habitatge, se’ls obstaculitza la vida familiar i se’ls exclou socialment. El súmmum d’aquesta política, que únicament beneficia un sector de l’empresariat, és l’ordre d’expulsió que es dicta sobre els immigrants que arriben a Canàries, molts dels quals no podran ser expulsats mai perquè no existeixen els convenis de repatriació necessaris amb els seus països d’origen. No són deportats geogràficament però ho són socialment i laboral.

La demagògia: polítics i immigració

La candidata socialista a les eleccions presidencials franceses, Segolène Royal, assegurava fa uns dies que l’arrel del “problema migratori” és l’espoli històric a què han sotmès els països del Nord als del Sud. La immigració, sens dubte, serà un dels temes més presentes a les properes eleccions de l’Estat francès (l’any 2007), especialment després de les expulsions-espectacle organitzades pel ministre de l’Interior, Nicolas Sarkozy. No obstant, la dirigent socialista sembla haver oblidat el paper que van jugar els seus  antecessors en l’espoli, precisament, de països com Argèlia, que encara avui pateix les conseqüències socials i econòmiques de l’ocupació francesa. Però no cal anar tan lluny.

Últimament, a Catalunya —i al conjunt de l’Estat— ha continuat el patètic espectacle del debat sobre la immigració. Del PP i el PSC no es pot esperar gran cosa; mentre els primers continuen exigint més control a les fronteres, els segons intenten donar una imatge de fermesa per por a perdre part del seu electorat. El que sí sobta una mica més és el paper seguidista d’IU, que no es desmarca clarament dels socialistes, i les patinades —una vegada més— d’ERC, que demostra estar més propera a les postures xenòfobes de CiU del que semblava.

O juguem tots… o no juguem

El darrer informe de Caixa Catalunya sobre l’economia espanyola assegura que, sense la immigració dels últims 10 anys, aquesta hauria caigut en una recessió sense precedents. Sense la mà d’obra estrangera, apunta l’informe, el PIB hauria caigut cada any un 1% en lloc d’augmentar un 3,6%, mentre que la renda per càpita hauria perdut una mitjana anual del 0,6% en lloc de guanyar el 2,6%, com ha anat fent. Conclusió: la immigració és bona per a l’economia. Aleshores, per què s’intenta presentar com el problema del segle XXI, al costat del terrorisme internacional i el tràfic de drogues? Potser perquè el que s’intenta és fer el negoci del segle: rendibilitzar-la econòmicament i utilitzar-la electoralment o política.

Però el joc no agrada a tots. Només cal preguntar als estiuejants que van socórrer sense pensar-s’ho els immigrants que atracaven a les platges canàries en un estat lamentable. No es tracta simplement d’una solidaritat espontània; és el convenciment que tots i totes tenim dret a una vida digna. I si aquest sistema econòmic no ho fa possible potser haurem de forçar-ne un altre. O juguem tots… o estripem la baralla.

Article publicat al setmanari Directa