Més que un club

Avui en dia, si no escrius un article sobre la CUP, no ets ningú. Així que som-hi, anem al gra, no gastem línies en la introducció i posem-nos a cobert:

La CUP no és responsable dels errors de Junts pel Sí. Per més que s’hi esforci, JxS continua tenint 62 diputats, i no els 63 que li permetrien investir president sense haver-lo de consensuar. I això no és responsabilitat de ningú més que del mateix president: ell va ser qui va frenar les eleccions després del 9-N per trencar amb Unió i ell, qui va imposar l’estratègia de Junts pel Sí després de les municipals. Exigir, ara, que dos diputats de la CUP votin a favor de la seva investidura no és demanar generositat; és tenir el rostre endurit. Arribats a aquest punt, convé que CDC demostri que sap estar en el front institucional del procés sense ocupar-hi un paper preponderant.

El pressing CUP, una mala inversió. La CUP és la única força de l’independentisme en expansió i que continua aportant nous suports. Ho diuen les dues darreres eleccions, ho diu el CEO i ho diuen els somriures íntims de la gent que no parla de política en públic. La CUP ha vingut per quedar-se i és previsible que, si aguanta la pressió, es consolidi com a força decisiva. A més, l’independentisme la necessita per seguir creixent. Des d’aquest punt de vista, els excessos del #PressingCup d’aquests dies són un error. L’ambient d’histèria que es respira està arribant a punts insostenibles i pot acabar produint efectes inversos als desitjats: sensació d’aferrament al poder, llautons al descobert i enèsima patacada electoral (estatal). La histèria dels uns pot donar pas a la histèresi dels altres.

Què va votar el votant de JxS? Mas o independència? L’exercici de democràcia interna i d’obertura que fa la CUP amb el debat de Manresa no té gaires precedents en la política catalana. Vist el nivell dels atacs rebuts i la importància relativa que té el tema, és més que generós. Però què hi ha de Junts pel Sí? No seria bo que imités la CUP i convoqués tots els seus candidats i simpatitzants per tractar la qüestió? Si jutgem per l’enquesta del Jordi Calvís a Twitter, Mas no sembla tan imprescindible per a les bases de Junts pel Sí com pe r als seus parlamentaris. A pesar de la seva pluralitat interna i segons expliquen els diputats de la CUP, la preponderància de CDC en les sessions de negociació de moment és total. Però com es viu això fora del Parlament i fora de les xarxes? S’hi està d’acord?

M’agradaria que la CUP aguantés. Vicent Partal es queixava que s’han perdut dos mesos i es mostrava decebut. No hi estic d’acord. El temps perdut comença ara, amb la campanya electoral a les eleccions espanyoles que paralitzaran les maquinàries de CDC i ERC. Segur que serà molt poètic, això. Fins al moment, s’ha estat parlant i sembla que, més enllà de la declaració del Parlament, Junts pel Sí no ha sabut donar cap resposta a les propostes del Pla de xoc de la CUP. A hores d’ara, no veig cap motiu perquè la CUP hagi de ser més exigent amb els seus que amb la resta. Si ningú és imprescindible dins, tampoc ho hauria de ser fora. Si va marxar Guardiola i amb Luís Enrique la cosa també funciona, per què ens hauríem de quedar encallats aquí?

Vida més enllà del Parlament. Bona part del #PressingCup es basa en les excessives expectatives que s’han posat en aquest Parlament nostre. Des del #27S, sembla que la nostra única feina sigui estar pendents de com s’ho fan per allà dins. Això és trampa; crea tensió i frustació. Sabem que qualsevol projecte polític no es construeix només des de les institucions autonòmiques i, si parlem de la independència política i econòmica, doncs encara menys. Molts dies em pregunto si no avançarien més si dos municipis qualsevol dels Països Catalans es federessin entre ells i comencessin a posar serveis en comú. Per a més morbo, seria constitucional, ja que només les autonomies tenen prohibit federar-se. Després, altres municipis s’hi podrien ajuntar i estaríem construint una república de fet, independent fins i tot de les dinàmiques metropolitanes. És només una idea entre moltes. Que ningú s’espanti. I, sobretot, no desperteu l’AMI. Deixeu-la dormir dòcil que ara l’important és el president.

Quan plegarà Mas? El 27-S, quan van comparèixer els candidats de Junts pel Sí, Mas sabia perfectament que només un miracle el podria fer president. Sabia com de fondo havia ficat la pota. El miracle l’han intentat fabricar en forma d’una boira mediàtica omnipresent que ha anat calant fins i tot en llocs impensats. I, qui sap?, potser es produirà, finalment. Tot i això, si ara hagués de fer una previsió i com que, a Ponent, som bastant resistents a la boira, diria que ve canvi de temps. Diria que la CUP sabrà llegir que el desig d’independència és tan gran com el desig de renovació, de canvi de cares i de canvi d’arts. Fins ara, la CUP ho ha fet a la perfecció, captant l’atenció de molts que, com a mi, la política de partit ens deia ben poca cosa. No hi plego res, ja ho sé, però diria que està donant un bany als vells partits i que ja és més que un club, del qual em sento penyista. Em fa l’efecte que a Mas només li queden dues opcions dignes: fer un pas al costat ara, “per culpa de la CUP”, o fer-lo al març, per culpa de Junqueras. En qualsevol dels dos casos, amb tots els honors i aplaudiments possibles.

* Article publicat per l’autor al seu blog el 28 de novembre de 2015