Morir a Madrid (en un hospital públic)

Potser per la rellevància d’aquest cas, o per haver tingut la desgràcia de viure durant anys a països sense sanitat pública (Estats Units i Holanda), des de fa temps registro gairebé inconscientment tot allò que es publica a la premsa sobre la sanitat d’aquest país, i en especial el que passa a València i Madrid, on els governs del PP han passat de la cessió de certs processos de gestió i l’externalització d’algunes funcions (dinàmica de la que Catalunya fa anys que es capdavantera a l’Estat) a la privatització sense complexes del sistema sanitari, deixant en mans d’asseguradores i caixes d’estalvi la contractació de personal, i a la creació d’estructures escandaloses de finançament públic de l’empresa privada a través dels contractes de construcció d’hospitals. Segons dades dels sindicats, les noves concessions privades costen fins a un 400% més anual que els hospitals públics existents; segons Sanitat “nosotros no entramos en los beneficios de las empresas” (20minutos, 01/12/2006)

No obstant, el sistema públic i els valors que representa no es pot destruir només a cop de talonari i d’externalització. Per a avançar vers la implantació d’un model privat cal que sectors significatius de la població es desvinculin de la sanitat pública i deixin de percebre-la com un dret social universal i gratuit de qualitat. Per tirar endavant un procés efectiu de privatització que permeti reduir la sanitat pública a una funció merament assistencial en casos extrems (el model americà), cal que abans les classes mitges l’abandonin convençudes que no els dona suficients garanties.

En aquest context, no és casual l’eco mediàtic que rebé el cas de suposada “mala praxis” al Severo Ochoa, com tampoc ho es el degoteig de notícies inquietants sobre errors de diagnòstic, infeccions hospitalàries i negligències ocorreguts en insta.lacions públiques. Un repàs ràpid i gens exhaustiu de notícies d’aquest tipus als hospitals públics de Madrid rebel.la titulars com aquests: “Tenía cáncer en la próstata, pero el hospital tardó 8 meses en decírselo” (23/03/07), “El Doce de Octubre tarda dos años en controlar una bacteria” (11/05/08), “Piden la inhabilitación del doctor acusado de abusar sexualmente de sus pacientes” (19/05/08), “La Consejería de Sanidad deberá indemnizar por una infección hospitalaria que causó la muerte de un bebé” (20/05/08).

Evidentment, la premsa també es fa eco dels errors de la sanitat privada, i no es d’estranyar que en un context de creixent pes del sensacionalisme i els successos a la premsa aquestes notícies rebin la cobertura que reben. Però es indubtable que el procés d’erosió de la sanitat pública avança a marxes forçades, paral.lelament a l’augment de quota de mercat de la sanitat privada (del 24 al 29% entre 1994 i 2006).

L’objectiu d’aquest tel de dubte i desconfiança que es fa caure sobre els serveis públics és minar no només l’estructura sanitària pública a través de concessions escandaloses i de mecanismes de liquidació de les infraestructures de titularitat pública, sinó buidar de contingut els valors d’igualtat, justicia social i redistribució que el sistema públic universal i gratuit representa. Aconseguir, en fi, que identifiquem allò públic amb la gestió ineficient i que abandonem un dels millors sistemes sanitaris del món (segons l’Informe sobre la Salut Mundial de l’OMS) per córrer als braços de fons d’inversió d’alt risc convertits en proveïdors de salut a canvi d’uns beneficis del 25%.

Gemma Galdon Clavell es investigadora independent i coordinadora de l’Observatori de Resistències i Subcultures.