Nacionalització dels hidrocarburs a Bolívia

Amèrica Llatina torna a ser punt de mira en el debat mundial. Són mesos d’eleccions en molts països, on les esquerres estan esdevenint cada cop més una alternativa forta i les possibilitats de governar augmenten considerablement.

Enmig de tot aquest procés de canvi, el passat 1 de Maig, el president de Bolívia, Evo Morales va anunciar l’inici del procés de nacionalització dels hidrocarburs del país, fet que va provocar ràpidament mostres de rebuig i preocupació entre els diferents caps d’estat i de govern, sectors econòmics i empreses transnacionals importants, bàsicament al món occidental. Aspectes com la propietat privada, el dret a maximitzar el benefici a qualsevol preu i l’augment d’actuació de les empreses transnacionals als països de l’anomenat Tercer Món són la principal causa del perquè aquests principals agents socio-econòmics s’han manifestat en contra d’aquesta nacionalització.

Front aquesta política neo-liberal que està arrasant els pobles de l’Amèrica Llatina, hi ha estats que aposten per un “nou socialisme”, veient en aquest procés, una oportunitat evident per avançar i poder aplicar mesures per a millorar les condicions de vida de la població, i conseqüentment la d’altres pobles veïns llatino-americans. El president veneçolà Hugo Chávez se situaria a l’avantguarda d’aquesta nova política nomenada per alguns autors com a “Socialisme del s.XXI”.

El procés de nacionalització ja va iniciar-se temps enrerre. Va ser recolzat per la majoria de la població del país en el referèndum de caràcter vinculant, celebrat el 18 de juliol del 2004, amb un 92,2 % de la població a favor de la recuperació dels hidrocarburs.

S’han d’analitzar els fets però, des de una perspectiva més reservada. Com ens explica Mauricio Ochoa Urioste en el seu treball sobre el concepte “nacionalització”, caldrà esperar els 180 dies que s’han establert de marge per veure com evolucionen les negociacions, i per veure també, si realment aquesta nacionalització serà el punt de partida per a una trajectòria de desenvolupament, eficient, justa i solidària o bé simplement es convertirà en una estratègia electoral, fomentant la corrupció a l’Administració pública i tenint greus repercussions a la població boliviana. Els fets però, ens porten a considerar que en principi Morales es decanta per la primera opció.

Sembla, doncs, que Evo Morales comença a assentar les bases cap a la segona independència, l’econòmica, l’única capaç de garantir la independència política i caminar cap a un futur de justícia i llibertat per a Bolívia.