Nicaragua, una altra relliscada neoliberal

Hedelberto López Blanch

Text en clau econòmica que analitza el procés d’elecció del candidat sandinista Daniel Ortega a Nicaragua com també el passat econòmic del país.

L’elecció del candidat sandinista Daniel Ortega en els comicis de Nicaragua ha estat un cop transcendental als corrents econòmics neoliberals, que han perdut espai a l’Amèrica Llatina després de dues dècades de conduir cap a la fam, la misèria i la inseguretat social la majoria dels pobladors de la regió.

 Molts apostaven que Ortega no guanyaria a la primera volta, que deixaria el terreny preparat perquè, en una segona votació, les forces de dreta s’unissin i derrotessin l’únic candidat que es pogués desembarassar de les lleis neoliberals que imperen en el país, i que dugués a poc a poc beneficis socials i econòmics al sofert poble nicaragüenc.

 Escrutat el 91,48 % dels vots, Ortega va guanyar amb un 38,08 %, mentre l’Aliança Liberal Nicaragüenca de l’exbanquer Eduardo Montealegre arribava a el 29 %, el Partit Liberal Constitucionalista de l’exvicepresident José Rizo arribava al 26,21 % (aquests dos de línia dretana), el Partit per a la Renovació d’Edmundo Jarquín n’obtenia el 6,44 %, i l’Alternativa pel canvi d’Edén Pastora només el 0,27 %.

 La victòria sandinista es va concretar, malgrat la forta campanya en contra desenvolupada pel govern nord-americà, obstinat a no perdre un altre aliat que li permetés seguir duent endavant en la regió les seves receptes polítiques i econòmiques, com ara l’Àrea de Lliure Comerç per a les Amèriques (ALCA).

 Encara que l’ALCA, en la versió original, ha estat enterrat per la tenaç oposició que va trobar en països com ara el Brasil, l’Argentina, l’Uruguai i Veneçuela, Estats Units ho ha estat imposant en forma bilateral. Mesos enrere, va aconseguir que Hondures, El Salvador, Nicaragua, Guatemala, Costa Rica i la República Dominicana signessin un compromís per dur endavant el Tractat de Lliure Comerç amb Centreamèrica i la República Dominicana (TLCAN-RD).

 L’ambaixador nord-americà a Managua, Paul Trivelli, va ser el principal ajudant a dur endavant la campanya contra Ortega, al qual s’hi van sumar declaracions del congressista republicà Donen Burton, del secretari de Comerç nord-americà, Carlos Gutiérrez, i de l’exmembre del Consell de Seguretat durant el mandat de Ronald Reagan, Oliver North, entre d’altres.

 L’ambaixador nord-americà, sense cap cautela, va opinar que no es tractava de Montealegre o Rínxol, o d’una altra nova cara, sinó que no guanyés Daniel Ortega. Trivelli va impulsar la seva pejorativa campanya a nivell internacional quan va oferir entrevistes a diversos mitjans de comunicació. A la BBC de Londres va manifestar que «seria una tragèdia per a Nicaragua si les eleccions suposen una regressió. Tots els països de Centreamèrica es veurien afectats en els seus avanços pel lliure comerç i els altres avanços que han fet». Una de les últimes coaccions de l’administració nord-americana va ser la d’amenaçar amb tallar l’arribada de remeses a aquesta nació centroamericana si el sandinisme prenia el poder.

 L’economia nicaragüenca depèn en gran mesura de les remeses que envien els seus coterranis des de l’exterior. En 2005, els emigrats van enviar 850 milions de dòlars, que van representar el 19 % del PIB i el 99,2 % de les exportacions totals. El PIB de la segona nació més pobra d’Amèrica (després d’Haití) és de només de 4.500 milions de dòlars i, si el govern del president George W. Bush li redueix l’enviament de remeses, el mal el patiran les famílies pobres que tenen parents al país del nord, on treballen en les tasques més dures i menys remunerades.

 El 70 % de la població econòmicament activa es troba sense ocupació i es resguarda en en l’anomenat sector terciari o informal, venent o negociant les mercaderies més increïbles. En aquest sector es troba el 57 % dels treballadors urbans i el 71,8 dels rurals.

 Nicaragua ha estat embolicada en crisis econòmiques constants. Invasions i intromissions nord-americanes es van succeir fins a col·locar en el poder el dictador Anastasio Somoza, que va convertir el país en una finca particular amb tota la seva família gaudint de les riqueses mentre el poble patia la misèria. Després de la derrota de la dinastia somocista, l’any 1979, amb l’arribada dels sandinistes, es va obrir una etapa que augurava beneficis per a la població, amb campanyes d’alfabetització, serveis mèdics gratuïts i projectes econòmics que es van veure truncats per l’agressió nord-americana, que va imposar una guerra econòmica i militar (a través dels grups contras) que va durar fins el 1990. Des d’aquest any es van succeir diversos governs pronorteamericans que van adoptar les lleis del lliure mercat i les privatitzacions. Això va ajudar que, actualment, el 78 % dels 5,7 milions de nicaragüencs es trobin per sota de la línia de pobresa.

 El deute extern, al qual ha de dedicar tots els anys una part important del seu PIB, se situa en 4.300 milions; és a dir, cada habitant deu 745 dòlars. Contra aquests i molts altres esculls haurà de lluitar el president electe Daniel Ortega que, en les primeres declaracions, ha expressat que el seu futur govern representarà els pobres i els camperols, i tindrà com a objectius eliminar l’analfabetisme, la desocupació, la pobresa, les apagades, i garantir la salut, l’educació i la cistella bàsica alimentària dels ciutadans.

 De moment, un altre bastió neoliberal nord-americà a l’Amèrica Llatina ha caigut estrepitosament. Ara toca als sandinistes dur al seu poble les reivindicacions socials que tant han anhelat, malgrat els desafiaments que provinguin del Nord.

Text publicat a Rebelión