No és moment d’eufòria sinó d’estratègia, coherència i lluita.
Al llarg d’aquestes últimes setmanes hem pogut llegir abastament sobre les diferents opinions pel que fa l’anunci de la pregunta i la data de la consulta que ha d’esdevenir una passa important per assolir la independència d’una part del territori dels Països Catalans. L’esperada pregunta i data han generat diferents reaccions en el si del moviment de l’esquerra independentista, i ha contribuït, una vegada més, a generar un debat necessari sobre quin és el paper que entenem que podem i hem de jugar en tot aquest procés com a moviment que treballem per la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans. Tenim la responsabilitat política de garantir que aquesta es realitza, alhora que lluitar la guerra oberta contra les classes populars del nostre país; per això no és moment d’eufòria sinó d’estratègia i coherència.
La construcció dels Països Catalans com a projecte polític esdevé una vegada més una reivindicació política imprescindible per tal d’afrontar aquest debat, alhora que no hem d’oblidar a quins interessos responen aquesta voluntat actual de generar aquest independentisme transversal, del qual n’hem sentit tant a parlar. Està clar que com a Esquerra Independentista hem de recolzar que finalment hi hagi una data, tenint en compte que la pregunta no ens representa ja que sempre hem defensat una pregunta clara: Independència, si o no; però també cal que continuem sent coherents, fidels però sobretot intel·ligentsi analitzar quines portes obre aquesta possible consulta; de la mateixa manera, que nohem d’oblidar i hem de continuar afrontant l’actual context excepcional de misèria que viuen les classes populars del nostre país.
Entenem que aquesta data arriba de la mà d’un recolzament popular que viu un moment històric. Històric perquè la nostra classe segueix sent víctima encara de dos processos molt miserables; el procés de la reconstrucció del capitalisme per una banda i el procés mes antic i caspós de recentralització espanyola per l’altra. Cal tenir desconfiances davant d’aquest procés, no hem d’estar eufòrics, cal tenir el cap fred; no acceptarem com a vàlid el “primer la independència i després ja veurem”. Hem de plantar cara i denunciar el fals concepte d’una independència neutral mentre se’ns desnona, es malvenen l’aigua i els recursos, la nostra sanitat es mercantilitza, l’educació es privatitza, es rescaten els bancs i s’amaguen corrupteles. Tenim el deure de desconfiar del govern perquè aquest govern defensa el interessos del sistema patriarcal, el sistema oligàrquic; tenim el deure de desconfiar d’un govern que ha negat persistentment la construcció del projecte dels Països Catalans perquè aquest sempre ha estat un projecte nítidament d’esquerres, de classe, alliberador i radicalment democràtic. Finalment, tenim el deure de desconfiar d’aquell independentisme que vol una Catalunya dins de la Unió Europea, ja que aquesta representa la manca de sobirania per excel·lència, haver d’assumir els dictats del neoliberalisme; del Banc Central Europeu i del Fons Monetari Internacional.
Cal tenir molt clar la guerra oberta contra les clases populars, i que part dels que han abanderat aquest procés sobiranista -la burgesia catalana- no farà res que vagi en contra dels seus interessos econòmics. Així doncs, és imprescindible que nosaltres les classes populars i l’Esquerra Independentista, liderem aquest procés esdevenint aquella pressió que garanteixi que aquesta consulta es realitzarà i que serà només un punt de partida per treballar per la construcció d’uns Països Catalans feministes i socialistes.
Necessitarem compromís, coherència, lluita i més lluita per poder garantir que es continuarà plantant cara a la guerra oberta contra la classe treballadora, que la consulta es tirarà endavant i que aquesta ha d’esdevenir el punt de partida per a obrir un procés on siguem les classes populars les que decidim quin model de país volem.
