No ha estat un rescat

Narciso Isa conde

L’autor desmunta la teoria oficial del suposat rescat d’Ingrid Betancourt i de catorze retinguts més que estaven en mans de la guerrilla colombiana. Segons Isa conde, tots quinze estaven a punt de ser lliurats a una delegació franco-suïssa, però Uribe la va estroncar per apuntar-se ell el mèrit de l’alliberament.

 

El règim d’Uribe és expert en les iniciatives espectaculars i els xous mediàtics. I per fer-ho compta amb la gens menyspreable ajuda dels poderosos mitjans de comunicació dels EUA i l’oligarquia capitalista mundial.

 

El passat 1 de juliol el diari El País, d’Espanya, recollia el següent:

 

“Bogotà ha autoritzat la reunió de dos negociadors europeus per discutir les condicions per futures trobades per discutir el futur dels segrestats per les FARC, segons han informat els mitjans colombians. L’antic cònsol francès a Bogotà, Noél Sáenz, i el diplomàtic suís Jean-Pierre Gontard van sortir a principis del passat cap de setmana cap a un punt de trobada a les muntanyes que el govern no ha facilitat i podrien haver-se reunit ja amb membres del secretariat de la guerrilla, el principal òrgan directiu, i fins i tot amb el nou líder de les FARC”

 

 

L’Agencia Popular de Noticias de Veneçuela va explicar el passat 2 de juliol:

 

“Quan les FARC, en coordinació amb emissaris dels governs de França i Suïssa, desenvolupaven el trasllat dels quinze retinguts en dos helicòpters, funcionaris de l’Exèrcit colombià ja havien detectat i ocupat les aeronaus prèviament”

 

“Encara que el govern de Colòmbia va anunciar l’operació com un rescat militar per part de l’Exèrcit colombià, segons la televisió francesa, l’alliberament de Ingrid Betancourt, juntament amb 10 militars colombians, un policia i els tres mercenaris militars nord-americans, hauria estat fruit de fer desviar l’helicòpter on les FARC traslladaven als 15 retinguts a un punt on, suposadament, serien lliurats a Alfonso Cano, que estava negociant amb una delegació francesa i suïssa el seu alliberament.”

 

 

 

Queda clar: les FARC van accedir a alliberar a aquests retinguts i lliurar-los a la delegació franco-suïssa, que va actuar en nom dels països europeus “Amics de Colòmbia”, els quals ja abans havien intervingut a favor de l’intercanvi humanitari de presoners.

 

Recordem que poc abans de ser bombardejat el campament del comandant Raúl Reyes, la seva tasca era trobar la manera d’alliberar a Ingrid Betancourt, i és per això que havia mantingut contactes directes amb els governs de l’Equador i de França.

 

Aleshores, Uribe i els seus caps militars, amb la complicitat i la tecnologia del Pentàgon i l’ajuda de dos generals equatorians vinculats a la CIA, van planejar i van executar l’operació “quirúrgica” que va exterminar el campament del comandant Reyes.

 

Així, violentant la sobirania territorial de l’Equador i provocant un genocidi (que van completar rematant a trets i a pals els supervivents), van impedir llavors l’alliberament d’Ingrid Betancourt.

 

Ja abans, a l’inici d’aquest mil·lenni, just després que les FARC capturessin l’excandidata presidencial colombiana, l’autor d’aquest article va participar en gestions alliberar-la, i també aleshores el senyor Álvaro Uribe va interposar una operació militar per bloquejar el pas, quan s’estava a punt de concretar l’alliberament.

 

 

Robatori de la iniciativa a les FARC

Ara les circumstàncies són diferents, i Uribe i el seu règim narco-para-terrorista ha decidit actuar d’una altra manera.

 

Com que no podien negar-se a la petició del diplomàtic francès Noel Sáez i del suís Jean Pierre Gontard, van acceptar les seves gestions i van autoritzar els seus esforços per entrar en contacte amb el Secretariat de les FARC, i fins i tot en van donar notícia a nivell nacional i internacional des del palau presidencial.

 

Les FARC van acceptar de bon grat la proposta franco-suïssa i es van disposar a treballar en aquesta direcció.

 

Aquests quinze ostatges estaven distribuïts en tres punts diferents i distants, i per aquesta raó van ajuntar-los en un punt comú de la selva colombiana.

 

Prèviament, es va concertar un operatiu civil, amb helicòpters civils, per fer els trasllats i procedir a organitzar la cerimònia de lliurament dels presos, en la qual sembla que hi participaria la direcció de les FARC i la delegació estrangera.

 

Tot estava convingut i els helicòpters civils anaven cap als punts convinguts, però ni les FARC ni els representants de França i de Suïssa van tenir en compte l’astúcia inescrupulosa d’Uribe; tot i ser coneguda i comprovada en diverses ocasions. Potser van pensar -i van pensar malament- que Uribe no s’atreviria a tant.

 

Però ni Uribe, ni la CIA, ni el Pentàgon, volien permetre que les FARC s’anotessin aquest punt; i encara menys si resultava relativament fàcil impedir-ho, i a més d’una manera que podien girar la truita a favor seu.

 

Com a bons tramposos, magnífics truans i experts estafadors, s’ho van arreglar per “intervenir” els vols dels helicòpters civils, abans que arribessin on hi havia els presos.

 

Van prendre militarment les dues naus, van disfressar de civils els militars i van enganyar els encarregats de reunir-los segons estava establer en el pla humanitari.

 

Una jugada relativament fàcil, que evidentment no va necessitar cap tasca d’infiltració prèvia en els grups de custòdia de les FARC, encara que els d’Uribe insisteixin en convertir aquesta mentida en veritat amb l’objectiu de presentar unes FARC en suposada i falsa desbandada.

 

Simplement els va caldre conèixer els helicòpters contractats a Bogotá pels negociadors estrangers, i esbrinar-ne l’emplaçament i possibles trajectòries a través d’un seguiment adequat.

 

El propòsit no podia ser tombar-los, ni tampoc fer una altra acció d’extermini com la que van fer contra Raúl Reyes a la frontera amb l’Equador.

 

Després d’acceptar la gestió europea i de propagar-la, Uribe i els seus col·laboradors no podien actuar d’aquesta manera criminal -molt pròpia d’ells – sense pagar un enorme cost polític.

 

L’objectiu fonamental era impedir que les FARC aconseguís culminar l’operació prevista, impedir el lliurament formal dels retinguts als intermediaris europeus i capturar-los per sorpresa per a quedar-se el xou.

 

Aquests personatges no només són lladres de pesos, dòlars i propietats. També roben iniciativa i tenen un poderós cor mediàtic que propaga la seva maniobra com una gran feta.

 

No hi va haver rescat militar de presoners, perquè els retinguts estaven a punt de ser lliurats en el curs d’un operatiu civil i ningú de les FARC tenia ordres de resistir ni de posar en risc la vida d’aquestes persones.

 

Hi va haver assalt militar de dos helicòpters pilotats per civils desarmats, per poder-se atribuir la victòria per a l’alliberament dels qui de totes formes -i sense el risc de xoc que implicava aquest operatiu sorpresa- havien de ser alliberats.

 

Uribe i l’alt comandament militar colombià van interceptar el procés i van desviar el curs al seu favor. Tot -repeteixo- per robar la iniciativa a les FARC i fer-se amb el xou.

 

 

Res a felicitar en la conducta d’Uribe

Per aquesta actuació Uribe i els seus no mereixen que se’ls feliciti des d’una postura francament revolucionària o senzillament progressista i honesta.

 

Tampoc demostra la caducitat de la lluita armada com proclamen alguns que probablement hauran de recórrer-hi si les coses segueixen com van, si la “mare de totes les crisis” desplega el seu poder d’arrossegament, si la IV Flota de l’Armada dels EUA segueix en el seu agitat curs, si traslladen la base de Manta a la Guajira colombiana (propera a la frontera amb Veneçuela), si la “guerra climàtica” del Pentàgon continua endavant, si el separatisme de factura imperialista persisteix a fracturar Bolívia (primer) i Equador i Veneçuela (després), si els paramilitars colombians continuen la seva feina desestabilizadora a Equador i Veneçuela, i si els nostres pobles es veuen obligats a desenfundar l’espasa de Bolívar.

 

Els qui elogien Uribe i concilien amb ell des de processos diferents i contraposats al monstre que és, els qui el consideren el seu germà i els qui guarden silenci davant dels plans tenebrosos d’aquest senyor i dels seus poderosos padrins del Nord (ara més regirat i més brutal), en realitat esmolen el ganivet per a les seves goles: li estan donant oxigen a una espècie de sub-imperialisme pervers, instrument dels falcons de Washington.

 

Uribe és un criminal, i no perquè li ho digués fa poc el comandant Daniel Ortega, sinó perquè realment mata a granel, dins i fora de les seves fronteres.

 

Té molts sicaris i un tutor feroç i voraç amb seu a la Casa Blanca.

 

No és casualitat l’amor que li professen Bush i McCain.

 

A qui no li quadra gens elogiar-lo és al comandant Chávez, menys encara després que el líder de la revolució bolivariana li digués fa poc tantes veritats merescudes: mentider, assassí, genocida, peó de l’imperialisme…

 

Per això, quan llegeixo aquestes innecessàries felicitacions i observo per part d’ell un inesperat esperit de cooperació amb Uribe, producte al meu entendre de la raó d’Estat, de la diplomàcia mal entesa i de maniobres tàctiques inconsistents, se m’estripa el cor.

 

No, comandant. L’estimem moltíssim. Valorem com el que més el procés antiimperialista i pro-socialista que vostè ha catalizat a Veneçuela i a la nostra Amèrica. Però així no.

 

I de debò que no vull pensar que a i des de Veneçuela s’estigui començant a fer marxa enrere, sinó que senzillament s’ha incorregut en un mal càlcul i en un error superable. Aquesta la meva esperança actual.

 

You may also like...