“Nosaltres som l’eina perquè els treballadors lluitin contra aquesta forma d’estat capitalista”

Entrevista amb Ainhoa Etxaide*

Quin és el subjecte polític del vostre model sindical, en una època de precarització omnipresent, on cada cop són menys les persones que entren dins de la categoria clàssica de treballador? Com s’articula la lluita sindical en defensa d’aquestes persones amb una vinculació tan precària amb l’empresa?

Acabem d’engegar un debat sobre model sindical per decidir quin és el subjecte i com recompondre’l. El subjecte segueix sent la classe treballadora, tot i que el que s’entén per tal i la seva realitat s’han transformat totalment, sobretot els últims anys. Aquí sorgeix un nou concepte, el precariat, és a dir, la classe treballadora que treballa en precari. El subjecte, per tant, seria una nova classe treballadora, caracteritzada per la manca de feina, amb la qual cosa el sindicalisme lligat a l’ocupació i no tant als treballadors es veu cada cop més limitat, superat per la mateixa realitat.

Nosaltres fa més de vint anys que vam apostar per un sindicalisme organitzat dins i fora de l’empresa, per aglutinar tots els treballadors, independentment del seu tipus de contracte.

A l’hora d’organitzar el precariat haurem de desenvolupar un nou model lligat a noves estratègies, que ens permetin redefinir l’agenda sindical. I és que, sense una agenda sindical que respongui a la nova situació és difícil que el precariat s’integri en un sindicalisme amb què no s’identifica i amb qui no comparteix reivindicacions. Calen també noves formes de lluita, ja que fins ara les diferents lluites acabaven per concretar-se en un procés de negociació col·lectiva, però tant la negociació com els convenis han perdut molt del seu valor, per la qual cosa calen nous models sindicals, en plural, per aconseguir pujades salarials dignes, el repartiment del treball, la reducció de la jornada, etc.

I aquí necessitarem ser un únic sindicat, que sap fer coses diferents tenint en compte a qui adreça la seva acció sindical i a qui vol organitzar. Igualment, necessitem models sindicals que permetin aliances sòlides. No podem pretendre que el sindicalisme sigui l’únic instrument per disputar el poder al capital: hem de potenciar l’autoorganització dels aturats, amb la seva pròpia agenda, perquè no depenguin de les prioritats dels sindicats.

 

I quina és la vostra política pel que fa a la integració del treball no assalariat dins la lluita sindical? Em refereixo tant a les treballadores de l’economia submergida, a les hordes de (falsos) autònoms, així com a les dones que es dediquen a les tasques reproductives. Teniu alguna proposta de cara a la defensa del seus drets laborals?

La nostra estratègia i pràctica sindicals són més limitades del que haurien de ser. Per això apostem per obrir el model sindical. El nostre compromís, en primer lloc, ha de ser el de la visibilització. Quan parlem de treballador/es, cal parlar expressament de totes aquestes realitats, i no pas de generalitats, que sempre acaben concretades en el mateix nucli de treballadors. En segon lloc, cal integrar aquestes reivindicacions i realitats dins de la nostra agenda sindical. En tercer lloc, tots aquests sectors han de tenir cabuda al sindicat, i hem d’impulsar una feina conjunta amb les organitzacions que s’ocupen d’aquestes realitats.

En tot cas, la decisió més encertada que hem pres en els darrers anys, sobretot arran de la crisi, ha estat fer una oferta d’alternativa integral a tots aquests sectors, juntament amb la resta de sectors que componem la classe treballadora, i integrar-nos tots en una iniciativa social, que, a Euskal Herria, s’ha concretat en la Carta de drets socials. Així, doncs, estem mirant de confluir tots en una alternativa, cadascú des de la seva realitat organitzativa i des de les seves reivindicacions, per construir un moviment sociosindical que ens permeti articular un procés social constituent que reivindiqui canvis polítics. De fet, la carta s’autodefineix com a sobiranista, perquè, sense sobirania, no és possible decidir i implementar canvis reals.

 

I en el cas de les tasques reproductives, de la feina de reproducció sense patronal, com es pot articular una resposta des del sindicalisme?

Des de LAB, el que demanem són canvis polítics, i que siguin les institucions les que donin respostes efectives a aquestes realitats. Quan l’estat es retira del món laboral i deixa de protegir els treballadors i fa polítiques al servei del capital, els sindicats hem de decidir si ens limitem a protegir els treballadors o si lluitem per un altre model d’estat, i LAB ha optat per això últim.

Nosaltres som l’eina perquè els treballadors lluitin contra aquesta forma d’estat capitalista. Per tant, en aquest nou estat les institucions segueixen tenint l’obligació de donar respostes, i hi haurà un reconeixement polític i jurídic de la tasca de reproducció, amb el seu valor econòmic i els seus drets associats.

Aquesta és l’alternativa al nostre parer. També és cert que s’han de donar respostes reals, perquè què fem fins que arribi aquest estat? I aquí és on, segurament, més mancances hi ha.

En qualsevol cas, és el subjecte implicat, per exemple, les dones de fer feines, qui ha de fixar les seves reivindicacions, i nosaltres les hem d’assumir i adquirir-hi compromisos.

 

A Euskal Herria existeix una gran tradició cooperativa, però veiem que, en la mesura que les treballadores en són sòcies, els sindicats no hi tenen entrada, per la qual cosa no s’hi pot fer lluita sindical. Quina valoració en feu i quines mancances laborals hi trobeu en matèria de drets?

A EH no hi ha un únic model cooperatiu i, per tant, tampoc hi ha una única valoració sobre les cooperatives o sobre el que els sindicats hi hem de fer. Hi ha cooperatives que són multinacionals, amb una gestió que poc té a veure amb els seus orígens, amb molts eventuals, on la democràcia interna o l’esperit inicial s’ha perdut, on la presència del sindicalisme té tota la lògica del món. La consideració sobre si el sindicalisme ha de ser-hi o no, per tant, no es pot fer en els mateixos termes de quan es van fundar les cooperatives.

D’altra banda, jo no entenc el sindicalisme com a sinònim de confrontació. Sí que la confrontació és totalment necessària i l’única via per defensar els teus interessos quan hi ha un conflicte d’interessos. En una cooperativa pot no haver-hi aquest conflicte i, en aquest cas, la funció del sindicat no seria tant apostar per la confrontació com plantejar propostes des de la perspectiva dels treballadors.

És a dir, no comparteixo que els sindicats no hàgim d’entrar a les cooperatives, ni que aquestes s’hagin d’equiparar a les empreses capitalistes, però, en qualsevol cas, jo parteixo d’una visió força crítica de l’evolució d’un cert cooperativisme i crec que hauríem de fer una reflexió sobre si el cooperativisme és una alternativa a la empresa capitalista tradicional.

 

En el vostre document polític destaqueu l’aposta per «aliances fermes», per ’assolir una majoria social capaç de condicionar les polítiques que afecten la classe treballadora. En quin estat es troba la aliança amb ELA? Com us relacioneu amb CCOO i UGT? És possible la cooperació sindical amb les bases d’aquest dos sindicats o reprodueixen les pràctiques pactistes de la direcció?

Jo crec que ELA i LAB hem estat capaços d’arribar als acords necessaris per donar una resposta conjunta a aquesta crisi, la qual cosa ha desencadenat, entre altres coses, set vagues generals i diferents línies de mobilització. Ha estat un acord de resposta, un acord per a resistir i un acord per a contrarestar el discurs oficial que aquí no hi havia cap conflicte d’interessos, que sortiríem de la crisi plegats .

Això ens ha possibilitat acumular forces al voltant de les respostes tant amb altres sindicats com amb agents socials. Ara bé, quan ja has fet un camí, quan has demostrat que som molts, que tenim capacitat de convocar vagues, que tenim capacitat de respondre, has d’oferir una alternativa a tota aquesta gent que ha respost i ha sortit al carrer. L’alternativa és un nou model econòmic i social. Fins aquí ens hem posat d’acord. On és el problema? Que ELA i LAB no ens posem d’acord sobre quina és l’estratègia que ens portarà a generar aquesta alternativa ni, sobretot, en quin tipus de sindicalisme hem de fer per arribar-hi.

Nosaltres entenem que necessitem un sindicalisme cada cop més sociopolític, que no només interpel·li a l’àmbit social, sinó que, a més, sigui capaç de generar aliances amb àmbits polítics que també estan lluitant per l’alternativa. Entenem que la clau d’un procés de transformació és tenir un moviment fort amb vocació de disputar el poder. Per tant, el contrapoder no és aquell que estigui allunyat del poder. El contrapoder és aquell que sigui capaç de robar-li poder al poder actual. I, per a això, cal disputar, i necessites un procés polític. I amb ELA no ens posem d’acord en aquest procés polític.

Amb CCOO i UGT, hi manca la base. I és que no ens posem d’acord que l’alternativa és canviar el model, i no apuntalar-lo. No estem gens d’acord en quina és la forma en què ells entenen que es poden aconseguir coses en aquest model, que és el diàleg social, i tampoc ens posem d’acord en quin tipus de sindicalisme cal fer. I és que si s’accepta la moderació salarial, la flexibilització laboral, que s’han de deteriorar les condicions laborals en benefici de l’empresa, com estan fent CCOO i UGT no hi ha capacitat d’acord en cap cas.

 

El manteniment i la creació de llocs de treball tenen una centralitat absoluta en la lluita sindical, en un moment en què, des de diferents fronts, però sobretot des del feminisme, es reivindica la necessitat de posar el manteniment de la vida al centre de totes les polítiques, i d’articular l’organització social i econòmica en funció de les necessitats que se’n derivin. Com abordeu aquesta contradicció?

Hi ha contradicció si els posem un en contra de l’altre. És a dir, lluitem per mantenir la feina o per viure bé? Lluitem per viure bé. Si parlem d’alternatives i de quines han de ser les nostres referències estratègiques i el nostre punt d’arribada, no hi ha contradicció. Nosaltres volem una EH on es visqui bé. La forma d’accedir a aquest dret a la vida bona fins ara ha estat lligada no a la feina, sinó a l’ocupació. I, per tant, la nostra actuació principal ha estat la defensa de l’ocupació.

Per passar de la situació actual a la materialització d’aquesta alternativa, cal fer tot un procés constituent. Nosaltres entenem que cal lluitar per un nou concepte de treball, per un nou concepte d’aportació a la societat, per un nou concepte d’aportació econòmica, etc. Però s’ha de fer una transició, no podem passar del que tenim avui a una vida bona sense transició.

I després hi ha un tercer àmbit. Nosaltres representem els treballadors, que s’estan empobrint, tot i accedir al mercat laboral, i això requereix lluitar per un ocupació digna per a tots i totes. Després hi ha la qüestió de com definim els termes. Per exemple, què és una ocupació digna, en aquests moments? És a dir, hem de reivindicar l’ocupació fixa? Doncs jo no ho tinc molt clar. Perquè el que hem de reivindicar és tenir prou recursos econòmics per poder viure bé. Si no hi ha ocupació per a tots i per a totes, doncs, potser haurem de treballar sis mesos a l’any i els altres sis mesos tenir prestacions socials, però que treballi tothom.

 

El vostre és un model que conjuga la lluita al lloc de treball amb la mobilització al carrer, dins d’una lògica de moviment. Pots explicar com es materialitza aquest funcionament, i en pots donar algun exemple?

Nosaltres apostem per un sindicalisme sòlid en l’empresa i ben integrat en la societat. Els sindicats hem d’organitzar-nos dins de les empreses i tenim l’obligació de donar la possibilitat als treballadors d’organitzar-se dins de l’empresa. Quan dins de l’empresa hi ha una disputa, pel conveni, perquè no respecten els drets lingüístics, perquè hi ha discriminació real contra les dones… creiem que cal lluitar dins de l’empresa i mobilitzar-se fora, a favor d’aquestes reivindicacions. Però, a més, si el que estem plantejant és que l’única solució és un procés polític de transformació social, entenem que els sindicats hem de ser part de moviments polítics. Des de la nostra autonomia, amb la nostra funció.

Però un sindicat per si sol no canviarà la realitat; ha de formar part d’un moviment, els sindicats han de ser sociopolítics. No pots assumir funcions polítiques, p. ex., institucionals, perquè seria totalment contradictori amb el sindicat, necessites aliances, necessites formar part d’alguna cosa més global. Si lluites per generar una gran majoria social i política que disputi el poder a la minoria en el poder, no pots pretendre fer-ho amb un únic instrument; has de formar part d’alguna cosa que generi aquest procés. Per tant, formem part d’un moviment polític, que és l’esquerra abertzale.

La responsabilitat del sindicat, en aquests moments, és posar la nostra capacitat organitzativa al servei del moviment social. Nosaltres no estem disposats a delegar la definició d’aquest nou model social a l’àmbit polític, i molt menys a l’àmbit institucional. I no perquè no hi tinguem aliats o perquè no pensem que en l’àmbit institucional hi ha molta capacitat de definir models alternatius, sinó perquè és una cosa que nosaltres entenem que s’ha de fer des de la sobirania social.

 

Rebutgeu «el model d’interlocució que només serveix per rentar la cara de la patronal o dels diversos governs», per la qual cosa aposteu per un «sindicalisme de confrontació i contrapoder». Què vol dir això?

Les polítiques no es dissenyen en les institucions, sinó que les dissenya el poder econòmic en instàncies totalment alienes a la societat, totalment antidemocràtiques que decideixen què ha de passar perquè ells segueixin guanyant. A partir d’aquí els governs desenvolupen aquestes decisions i, i per donar-hi cobertura social, s’articulen les meses de diàleg social. Les polítiques arriben totalment definides a aquestes meses, i el discurs que s’hi poden canviar o s’hi poden defensar els drets dels treballadors és un frau.

Per tant, nosaltres rebutgem el diàleg social, perquè el que hem d’aconseguir és ser determinants en la definició d’aquestes polítiques. Això només es pot fer des de l’activació de la societat, la qual cosa s’ha de fer des del moviment social, des del sindicalisme, des d’àmbits de contrapoder, des del feminisme, des del moviment juvenil, etc.

 

Així doncs, nosaltres no rebutgem la necessitat del treball institucional i de la lluita institucional dins de les institucions, però és que en aquests moments el poder no està a les institucions. Per tant, pensar que quan entres a una institució podràs canviar-ho tot i podràs transformar la societat creiem que és una expectativa errònia. Però a més pensar no creiem que la funció de la societat hagi de ser delegar aquest procés de transformació en un representat institucional.

 

Aquí es pot establir el paral·lelisme entre els treballadors i les treballadores que deleguen en el sindicat…

Efectivament. En un procés de negociació col·lectiva, LAB seu a la taula amb el 27% de la representació del metall de Gipuzkoa, per exemple. Però com segui només amb la força de tres persones, és a dir, dels seus tres delegats, la patronal no cedirà en absolutament res. O ets capaç que aquest 27% de treballadors pressionin la patronal, i generin un conflicte que la patronal haurà de solucionar negociant o no passarà res.

Per tant, una cosa és que tu deleguis la interlocució, i una altra és que deleguis el mateix procés.

 

Hi ha qui afirma que, en una societat postindustrial, amb tanta i tanta gent sense vinculació contractual amb les empreses, la vaga, que es reivindica com l’eina suprema de la lluita sindical, ha deixat de tenir la capacitat d’incidència que tenia en el passat, i que s’han de buscar nous estris de pressió. Què en penses? Quins podrien ser aquest nous estris?

Jo crec que sí que necessitem noves eines de pressió, perquè la vaga és una forma de pressionar del que té ocupació, però havent-hi com hi ha tants aturats, ha quedat liquidada per a grans capes de la societat. A més, al sector públic està sent neutralitzada amb els serveis mínims. Però, tot i que desenvolupem nous mecanismes de pressió, nosaltres pensem que la vaga té valor i compleix una funció. Una vaga general, per exemple, garanteix és que tots i totes ens trobarem al carrer, ja que, a una mobilització convocada a les 12 del migdia, hi podrà anar el delegat sindical, el que està a l’atur… però molta altra gent estarà treballant. I, si convoques només a les set de la tarda, segurament hi haurà un munt de mares que no hi podran anar. En canvi, un dia de vaga general podrà sortir al carrer conjuntament un munt de gent. La vaga, si surt bé, et permet una demostració de força i d’unitat.

És una decisió política de gran dimensió davant de les institucions i d’altres. Jo crec que la vaga perd el valor com a eina quan es caricaturitza i els sindicats la instrumentalitzen. A l’Estat espanyol, hi ha hagut vagues per a justificar acords que s’havien fet abans de la vaga. CCOO i UGT han convocat vagues sabent que l’endemà signarien l’acord i, així, poder dir que aquell acord era fruit de la vaga, quan, en realitat, l’havien signat per endavant i tots sabíem que la vaga era el teatre que havien de fer per presentar l’acord com una victòria, i no com una cessió. Si fas aquestes coses, la vaga perd valor.

Nosaltres hem fet vuit vagues generals. No han servit perquè encara no hem transformat la societat? Doncs, totes aquestes vagues generals ens han permès tenir una capa social que no s’ha cregut el diàleg social, que no s’ha cregut que la reforma generaria una realitat econòmica millor que l’anterior. Ara, el procés de transformació dependrà de la teva constància i de les teves estratègies per estar contínuament pressionant les institucions.

Quins nous mecanismes de pressió? Desobediència. Desobediència és no creure’t que, com més somriguis al cap, més possibilitats de renovació del contracte tindràs. Desobediència és que, quan t’acomiadin, no donis les gràcies. Desobediència és no obeir tot el que ens diuen.

El tercer mecanisme de pressió és la mobilització. És el nostre parlament, l’única forma que tenim de participar en política. En aquesta crisi està havent-hi una involució democràtica com no havíem vist mai. Quan fan un pla jove institucional, tot i que no serveixi de res, no pregunten al moviment juvenil. Quan fan el pla de dones, no pregunten al moviment feminista… No tenim forma de participar en aquestes decisions institucionals. Ser al carrer, mobilitzant-te amb el teu programa, fent un discurs contrari, generant nous referents mediant la mobilització és una forma de pressionar. I, per últim, una altra forma de pressió és organitzar-se. Com més gent organitzada hi ha, més pressionats se senten ells. No té res a veure que se li doni una resposta col·lectiva a un acomiadament amb el fet que cadascú s’hagi de barallar pel seu acomiadament.

 

Plantegeu que l’única sortida a la crisi actual, que qualifiqueu de política, i no pas d’econòmica, és avançar cap a un nou model social i econòmic. Pots caracteritzar aquest nou model? Quin rol hi juguen les classes populars? I les institucions? Quin tipus de relacions i de propietat dels mitjans de producció hi preveieu?

Ens sembla que seria un error greu que ens fiquéssim als nostres despatxos a començar a construir aquesta alternativa. El que nosaltres reivindiquem és un nou model polític per poder construir un nou model social, un model polític democràtic, que hauria d’incloure la capacitat de decidir també sobre el nostre futur econòmic i social, i, a partir d’aquí, construir entre tots i totes, fent un exercici nacional de país, un nou model social.

Que comenci la confrontació d’interessos i ja veurem quin model econòmic construïm. Nosaltres en defensarem un d’economia planificada mixta, amb un lideratge clar del sector públic. Necessitarem un nou model socioproductiu per a decidir què produïm, com produïm, quin valor ha de tenir el creixement econòmic, però, sobretot, quin ha de ser el repartiment de la riquesa. En aquest model socioproductiu nou s’hi ha de reconèixer el treball reproductiu, cal caracteritzar d’una altra manera el creixement econòmic, el benestar de la gent no hi pot anar lligat a la generació de riquesa, sinó a la capacitat de repartir-la riquesa generada i de cobrir les necessitats.

Cal parlar molt de model d’empresa, de quin model de relacions laborals tindrem, no pot ser que els empresaris tinguin un poder absolut.

 

Us definiu com a sindicat feminista. En què es materialitza això, tant dins del sindicat com en la vostra lluita als llocs de treball?

Per sindicat feminista entenem que fer polítiques feministes dins del sindicat per a canviar-hi la realitat de les dones és una obligació del mateix sindicat, que no pot dependre del fet que hi hagi dones organitzades dins del sindicat que impulsin aquests canvis.

En el seu moment, les dones del sindicat vam començar a organitzar-nos, perquè érem poques, estàvem infrarepresentades i volíem que es fes més sindicalisme de cara a les dones, per a la qual cosa calia canviar la forma de fer sindicalisme. Els avenços que anàvem fent s’anaven implementant, però per nostra capacitat dins del sindicat de fer aquests avenços, fins que va arribar un moment en què va ser el mateix sindicat que va assumir que havia de tenir unes respostes davant dels sectors feminitzats i de la manca d’implicació de les dones en el sindicat, etc.

En l’actualitat, la nostra direcció és paritària, les dones han d’estar representades en tots els marcs, com a mínim, al mateix nivell d’afiliació, ha d’haver-hi una política feminista dins del sindicat, que s’ha de decidir en els congressos…

Som un sindicat feminista, per tant, no perquè ens agradi el feminisme, sinó perquè fem polítiques feministes. I per què fem polítiques feministes? Perquè entenem que les dones han de tenir el seu lloc dins del sindicat, però, sobretot, perquè entenem que només un sindicat que sap de feminisme i que fa feminisme serà capaç de respondre a les realitats que les dones tenen a aquesta societat.

I és que quan has de fer un debat de com organitzem les dones en sectors feminitzats, les respostes no es troben en el sindicalisme tradicional, sinó en la ideologia feminista i en el moviment feminista i es construeixen treballant des d’aquesta perspectiva feminista, perquè no n’hi ha prou que hi hagi moltes dones, o hi ha feministes i hi ha feminisme dins del sindicat, o no s’hi canvia la perspectiva.

 

Què es pot fer des del sindicalisme per acabar amb l’escletxa salarial entre homes i dones? Què fan les seccions sindicals i els comitès d’empresa per detectar-la, denunciar-la i atacar-la? I què es pot fer des de les meses de negociació col·lectiva?

Nosaltres tradicionalment portàvem aquesta reivindicació a les taules de negociació col·lectiva, però el problema és que aquesta escletxa no és tan evident com que hi hagi diferències salarials entre homes i dones dins de la mateixa empresa i càrrec, sinó que normalment es dóna col·lectivament, de manera que en els sectors feminitzats acostuma a haver-hi salaris pitjors que en d’altres. Així, doncs, calen estratègies específiques per a aquests sectors feminitzats, per tal de millorar-hi les condicions i els salaris, sense oblidar que, més enllà de la nostra capacitat d’incidir-hi via negociació col·lectiva, es tracta d’una reivindicació política que s’ha d’adreçar a les institucions.

Llavors, nosaltres apostem per la lluita política a les institucions i per la confrontació amb la patronal, però, sobretot, per la implicació de molts sectors masculins en aquesta disputa salarial. I és que ens trobem sovint casos on, per exemple, al taller no hi ha discriminació salarial, perquè ells són operaris i elles netejadores. Però si la plantilla del taller som tots i totes, aquests senyors també hauran d’assumir la defensa de les millores salarials de les seves companyes, i un element molt important aquí són les subcontractacions, en les demandes i lluites de les quals s’ha d’implicar la secció sindical de l’empresa contractant.

 

En un món tradicionalment tan masculí com el sindicalisme, LAB va fer la seva aposta en favor de la feminització i feministització del sindicat, aprovant i impulsant tot un seguit de mesures polítiques. Ens podries detallar aquest procés i aquestes polítiques?

El procés va partir d’una autocrítica que es va fer el 1996, on es deia que l’escletxa del sindicalisme amb el jovent, amb els aturats i amb les dones era determinant, i que, si seguíem per aquest camí, el sindicalisme seria cada cop menys representatiu i, a més, no tindria capacitat de regeneració.

Vèiem que la nostra acció sindical no servia a les dones, ni tampoc per a donar resposta a la precarietat en general. Llavors vam començar a treballar contra la precarietat, i de seguida ens vam adonar que, de nou, ho fèiem contra la precarietat masculina: preníem mesures que no servien per als sectors feminitzats.

Vam veure que, com que l’acció sindical, al final, per la composició del sindicat, la dissenyaven els homes, la clau era feminitzar el sindicat. Llavors es va engegar un procés que no podia dependre de la capacitat de persistència de les dones, sinó de les decisions polítiques que prengués el sindicat. Aleshores es va decidir fer un pla estratègic que dissenyés com seria la feminització.

Això es va fer en un moment concret, on es va obrir un procés feminista dins de tota l’esquerra abertzale, amb polítiques d’acompanyament molt importants, en un context on un moviment feminista fort en EH pujava i pressionava en aquest sentit.

 

Quines mesures concretes vau adoptar?

Quotes, visibilització, llenguatge i, al final, representació en tots els òrgans, transversalitat i respostes d’acció sindical, mitjançant mesures de cara al sindicat i mesures de cara a la intervenció sindical. Pel que fa a les mesures concretes, en les assemblees de delegats i delegades havia d’haver-hi almenys quatre intervencions de dones. Sabíem que no intervindrien espontàniament i, per tant, abans de l’assemblea calia lligar aquestes intervencions, es mesuraven les intervencions, i se’n feia una valoració: hi ha hagut dones?, hi han intervingut?, sí?, no?, per què?

També vam treballar molt amb les dones que havien dit que no assumien càrrecs perquè no els deixaven, i fèiem servir aquestes mesures també amb les dones que deien que no volien càrrecs. Perquè, al final, ambdues posicions acabava en el mateix: en les dificultats que les dones trobaven per a poder empoderar-se i integrar-se dins del sindicat.

Igualment, les estructures havien de prioritzar les dones a l’hora de triar alliberades, fins que arribessin a la seva quota.

 

Quin tipus de tensions hi vau trobar?

Hi va haver tensions de tot tipus. Va ser un procés primer ideològic i, després, polític, on vam haver de prendre decisions organitzatives que sabíem que grinyolarien, tot sobre dues claus fonamentals: el procés seria feminista i de dones.

Les dones del sindicat vam començar a reunir-nos, a prendre les nostres decisions, la qual cosa va generar tensió i crispació dins del sindicat, però el subjecte vam ser les dones. Un cop vam teixir una aliança potent entre les dones i teníem clar què volíem a fer, llavors es van començar a prendre les decisions dins del sindicat i van esdevenir decisions mixtes, del sindicat.

L’última qüestió era que no era pas voluntari. Tu pots ser feminista o no ser-ho, o no saber que ho ets, però treballaràs específicament les reivindicacions de les dones. És a dir, qualsevol proposta passa per un estudi d’impacte, que detecta deficiències en clau feminista.

Jo crec que el fet d’institucionalitzar aquest procés va ser cabdal. Sovint em pregunten quan és feminista un estat. Quan es fa càrrec de la responsabilitat de transformar la situació de les dones i és el mateix estat qui fa polítiques en aquest sentit, quan el feminisme esdevé política d’estat.

 

Quina va ser la resposta dels homes? Reticència a renunciar als seus privilegis? Perquè hi accedim nosaltres hauran de marxar alguns d’ells, oi?

És que hi havia una realitat falsa, a la qual es volien aferrar i se segueixen aferrant molts. No és que les dones no estem representades, és que ens han substituït. Llavors, hi havia moments en què deien: «d’acord, cal ficar dones a la direcció». I llavors la pregunta dels homes era: «i quants més serem?». «No, no, no, seguirem sent el mateix nombre de persones». I llavors va començar la bronca. Perquè, clar, si hi han d’entrar quatre dones, n’hauran de sortir quatre homes. I així es construeix un nou poder, i cau un statu quo dins del sindicat.

Una clau va ser plantejar-ho en termes de procés a llarg termini, passa a passa, amb temps per poder lluitar contra les resistències, per poder generar alternatives, perquè tampoc és un vés-te’n-tu-perquè-m’hi-posi-jo.

 

Una de les principals conseqüències de la crisi i de la reforma laboral ha estat l’empobriment i agudització de la precarietat de les dones. Quines són les conseqüències palpables d’aquesta ofensiva misògina del capital?

La conseqüència més palpable és la involució generalitzada en tots els àmbits. Es parla de reformes econòmiques, quan, en realitat, totes estan sent polítiques i ideològiques, amb una involució total en les condicions de vida de les dones, sobre una falsa percepció de igualtat, que mai no s’ha aconseguit.

Estem retrocedim en moltes de les conquestes que havíem obtingut, com s’observa en la proposta de llei de l’avortament, però, sobretot, en la tasca de cures. Els serveis públics s’estan retallant perquè tota la feina que feien ara se sustenta sobre les dones. Així, doncs, no és que s’estiguin reproduint i no solucionant totes les realitats del sistema patriarcal, és que s’estan accentuant, amb una resistència ideològica molt escassa, com si tot fos reforma econòmica, quan, en realitat, és principalment ideològica.

Sovint es diu que la crisi ha assotat especialment els homes, perquè els ha fet fora, i no és així: els homes estant accedint al mercat laboral a llocs de treball precaris que abans ocupaven les dones.

D’altra banda, aquesta crisi ha generat un procés de privatització enorme, i el sector públic, els serveis públics, per volum d’ocupació com també per la seva funció social, són clau per a la situació de les dones.

 

Canviem de tema. Què poden fer els sindicats d’empreses occidentals per donar suport a les lluites de les treballadores precaritzades i esclavitzades en països del Sud. Com es pot impulsar un sindicalisme internacionalista, per exigir condicions laborals dignes per a totes des de les empreses matrius dels nostres països?

Si realment tinguéssim capacitat de negociació amb les empreses que esclavitzen, hauríem d’assumir el compromís de fer servir aquesta capacitat en aquesta línia que apuntes, però, malauradament, la realitat és que aquesta capacitat de negociació no existeix.

Així, doncs, sí que hauria d’haver-hi compromisos sindicals més sòlids i una pressió cap als sindicats perquè, a l’hora de negociar amb aquestes empreses, no sols negociïn la situació laboral dels autòctons i dels seus afiliats. Tanmateix, en aquests moments, és tan irreal pensar que, per exemple, en una multinacional es negocia realment com s’ha d’organitzar l’empresa que és molt difícil pensar que hi puguem fer res.

 

Des de la vostra fundació, Ipar Hegoa, heu publicat el llibre Obrint pas a l’estat basc, en què analitzeu la viabilitat d’aquest estat dins del marc europeu i qüestions fonamentals per a la construcció d’un estat com són les raons històriques i polítiques, identitàries i culturals, socioeconòmiques i d’organització territorial. Ens podries fer cinc cèntims del contingut del llibre i dels fruits del cicle de xerrades organitzats per presentar-lo?

La clau fonamental del llibre era obligar gent concreta a respondre si consideraven viable un estat basc, des de diferents punts de vista. És cert que, quan es parla d’un estat basc, se segueix parlant en termes de necessitat i cal parlar-ne en termes de viabilitat, no només per reivindicar que és viable, perquè l’estat espanyol no ho és viable, i existeix. Així que no sé per què hem de demostrar que som viables: serem un estat perquè volem ser-ho, punt.

En la recerca d’aquesta viabilitat, el que vam fer, en el fons, va ser un DAFO: perquè buscant-ne la viabilitat sí que se’n van identificar els punts febles, els aspectes a millorar en la situació d’EH, els instruments bàsics i com abordar qüestions força problemàtiques que cal anar resolent.

Pel que fa a les xerrades ens van permetre sortir una mica dels debats de conjuntura política i de la picabaralla política per poder fer unes anàlisis amb una mica de perspectiva estratègica. L’estat basc és l’única opció que tenim els treballadors i les treballadores basques. O tenim instruments d’estat per generar un nou model econòmic i social o no n’hi haurà. I se’ns respon: «ja, però un estat no t’ho garanteix, perquè mira l’estat espanyol o mira Grècia, no els hi ha garantit». Ja, però com que, per a construir un estat haurà de donar resposta a aquestes deficiències d’aquests estats, el nou estat basc, per se, serà alternatiu, perquè ningú s’afegirà al carro de reproduir els problemes de l’estat espanyol amb txapela, oi? Per tant, sí que és important fer-ho des del sindicalisme, perquè nosaltres volem disputar ideològicament dins de la classe treballadora l’alternativa estratègica de construir un estat.

 

*Ainhoa Etxaide (Hondarribia, EH, 1972) és secretària general del sindicat basc LAB des de 2008.

 

You may also like...