Oxford a províncies

  Montserrat Galcerán

Aquest article se suma als que ja hi ha del monogràfic que aquest mes la Fàbrica dediquem a reflexionar sobre les conseqüències del neoliberalisme en l’educació pública. L’autora critica un monogràfic del diari El País dedicat a l’Espai Europeu d’Educació Superior.

—

La lectura del suplement dominical d’El País del 30 de setembre, dedicat a l’Espai Europeu d’Educació Superior va ser el motiu inicial d’aquest article. El monogràfic, en una sèrie d’articles i entrevistes sobre paper sèpia, descriu les avantatges de l’actual reforma de l’Educació Universitària sense ni una mica de distanciament ni crítica: cap referència a les moltes batalles i resistències que han acompanyat el procés des de fa almenys 4 anys a tot Europa i, fins i tot, també al nostre país; cap espai pel distanciament; cap esforç per anar més enllà de la retòrica oficial…

De l’impacte que em va produir aquesta lectura van sorgir aquestes notes que, sens dubte, no publicaré a El País.

1.No surten els comptes

Segons la retòrica oficial, la gran oferta de màsters permetrà formar els especialistes amb bons sous que la “societat demanda”. Qui escriu això no ha sentit ni llegit cap demanda per part dels organismes competents, començant per la Confederació espanyola d’organitzacions empresarials (CEOE), en el que es faci referència als treballadors especialitzats als quals se’ls ofereixi alts (o mitjans) salaris. En tot cas, es tracta d’una demanda tàcita que no explícita, ja que en les reunions oficials d’aquests organismes tampoc consta que s’hagi plantejat la falta de treballadors qualificats com un dels problemes urgents de l’economia espanyola.

Suposem, tanmateix, que sigui cert. L’oferta pel proper curs 2007/08 és d’uns 1.780 màsters (1.783 segons el diari) que, a una mitjana de 15 alumnes per cadascun, donen un total de 26.700 alumnes, els quals, en un termini de 2 anys, sortiran al mercat laboral amb una formació específica i amb l’esperança fundada de salaris mitjans/alts. Suposem que alguns màsters no tindran alumnes i reduïm la xifra a 25.000 (15.000 diu el diari citat, la qual cosa suposa que en alguns casos no s’arribi ni als 10 alumnes per màster!). Doncs bé, les empreses crearan “el més important dels agents socials” (D. Santiago Iñiguez, Degà de l’Institut Empresa dixit), els 25.000 llocs de treball ben remunerats pels alumnes de màster? Perquè en cas que no els creïn, sembla estrany que la reproducció natural, és a dir la mort o la jubilació dels que ara ocupen els (escassos) llocs de treball d’aquesta naturalesa, pugui absorbir els alumnes sortints.

Atès que, per altra banda, no és d’esperar que cada any facin fora els que van contractar l’any anterior per admetre els nous, la creació de nous llocs de treball per aquests magisters ha d’experimentar un creixement exponencial els anys següents: quan els màsters s’implantin, cada any sortirà una quantitat similar de graduats, als quals se’ls va prometre aquests cobejats llocs de treball. Es dirà que no és l’economia espanyola la que ha d’absorbir aquest número de titulats sinó l’europea en conjunt, ja que per això es prima la mobilitat, però en aquest cas s’haurà de comptar també amb l’oferta europea de titulats que, per suposat, duplica l’espanyola. Realment algú pensa que l’economia espanyola o bé l’europea està a punt d’experimentar un salt tant gran? Perquè aquesta és la premissa per tal que les esperances es puguin convertir en reals.

I què passa si les promeses no es compleixen? Suposem que en un termini raonable, diguem que en 5 o 8 anys, aquest esforç no s’ha materialitzat i els endeutats magisters tenen contractes i sous precaris.

Realitzaran els governs, sigui quin sigui el seu color, accions decidies contra “el més important dels agents socials” per haver embarcat els països europeus en una aventura sense final feliç? Recapitularan els tecnòcrates a Brussel·les? S’obrirà un procés per malversació de fons públics en reformes irresponsables? Quines responsabilitats haurien d’exercir els poders públics per posar en marxa, de manera tecnocràtica, un procés els resultats del qual, en cas de ser negatius, no comportin cap sanció pels que l’executin però generin prejudicis a tants damnificats?

I més quan el que sí que preveuen els màsters, especialment si inclouen un practicum (un segon any de practiques), és la creació d’una borsa “d’estudiants en pràctiques” -pels 25.000 als que ens referíem abans- que suposa treballar en una empresa amb un salari mòdic, o fins i tot sense salari. Això significa que als 25.000 lloc de treball d’alta/mitja remuneració que s’han de crear per absorbir els magisters hi hem d’afegir els 25.000 llocs de pràctiques pels que encara estan cursant estudis, encara que aquests últims tenen l’avantatge que no cobren. Hi ha algú que dubti que els estudiants en pràctiques ocuparan any rere any els escassos llocs disponibles? Fins on em consta, hi ha algunes empreses que estan firmant convenis per cofinancar els màsters, ho fan de tal manera que paguen una part de la matrícula i es garanteixen el dret que els alumnes facin les pràctiques a la seva empresa. D’aquesta manera el que avancen amb la subvenció, s’ho cobren en el treball semi-gratuït de l’estudiant en el seu any de pràctiques. Des del punt de vista empresarial és un acord just: jo et pago part dels teus estudis i tu m’ho tornes amb treball gratuït; jo cobreixo la meva oferta de treball i tu alimentes la teva esperança d’un treball fix a mig o llarg termini. Qui t’oferiria més si encara no has demostrat el què vals?

2.- Què paguen els estudiants?

Els màsters són més cars que els antics programes de postgrau. S’argumenta que tenen majors costos però analitzem quins són aquests i què és el que paguen els estudiants.

En primer lloc, les hores de docència entren en les dedicacions normals dels professors. Aquests no cobraran aquestes hores com a extres; per tant, en cap cas suposen una despesa extra per part del professorat ordinari. Només suposaran un cost si els professors són personal extern a les universitats i reben honoraris específics, però una directiva bastant estricte desanima la contractació d’aquest tipus de personal, ja que els màsters no poden generar costos afegits a les universitats. En conseqüència, el professorat tendeix a ser reclutat entre els docents de la pròpia institució, amb alguna excepció que s’ha de justificar detalladament. Aquest requisit està relacionat amb l’exigència que el cost de la reforma sigui nul i que no comporti despesa extra, només beneficis.

Dit això, seria lògic que el preu fos, almenys, el mateix, però no més alt que els estudis als quals substitueix atès que, com veiem, les despeses tendeixen a ser les mateixes.

Però a més, el nombre d’hores de classe per crèdit és menor, ja que aquest inclou una proporció (que oscil·la entre el 35% i el 50%) de les hores que l’estudiant dedica a l’estudi, i això és una part del crèdit que l’alumne ha de matricular i pagar però que no correspon a res que ell rebi; paga el seu propi esforç. I amb raó, es podria dir: com s’entén que algú pagui per les hores que dedica a l’estudi? Com s’entén que algú pel seu propi esforç? És una de les incògnites dels crèdits europeus. Es pot argumentar que allò que l’alumne paga amb aquesta part del crèdit és l’ús, o el dret d’ús, dels serveis comuns, o sigui de les biblioteques, les aules d’informàtica, els laboratoris, etc. Però aleshores això significaria que els estudis porten incorporat una espècie “d’impost d’accés”, que trenca radicalment amb el principi del dret universal a l’educació i amb la tendència a ampliar l’accés a tota la ciutadania.

3.- La trampa dels préstecs

Vista la dificultat dels estudiants i de les seves famílies per pagar els estudis, la joia de la corona de la reforma consisteix en els préstecs-renta, o sigui, préstecs sense interès o a un interès molt baix, que els bancs i caixes ofereixen als estudiants amb la contrapartida que no els comencin a retornar fins que cobrin 22.000 euros anuals.

També aquí es plantegen algunes preguntes. Primera, la gran majoria dels llicenciats actuals -és veritat que sense els famosos màsters- no aconsegueixen passar, generalment, de mileuristes. Després de 10 o 12 anys d’haver acabat els seus estudis, malgrat que la gran majoria “treballen”, ho fan en condicions de gran precarietat, amb sous que ronden els 1.000 euros. De mantenir-se aquesta situació, la gran majoria dels préstecs no es retornarien i, per tant, seria interessant explicar si en aquest cas serà l’administració qui garantirà la devolució als bancs i caixes o si aquestes intentaran cobrar-los per altres vies.

Existeix també una altra possibilitat: que els 22.000 euros anuals, especialment si són bruts, no representin d’aquí a 4 o 5 anys un salari excessivament alt i que, aleshores, encara que els salaris dels “endeutats” no siguin ni mitjos ni alts -atès l’augment del cost de la vida- estiguin obligats a retornar les quantitats rebudes malgrat el fet que aquesta quantitat no hagi permès obtenir l’objectiu “d’un bon lloc de treball amb bon sou” que en principi semblava garantir.

L’únic avantatge és que descarreguen a l’Administració del seu deure tradicional de finançar amb beques els estudis pels estudiants amb menors recursos, canviant el que era una política de redistribució -per mesquina que aquesta hagi estat- per una altra de privatització i capitalització.

4. A la recerca del primer de la classe

Els gestors de la reforma insisteixen en la importància de “captar” estudiants estrangers -especialment llatinoamericans i asiàtics- i en fer de les universitats espanyoles -i europees- centres atractius pels estudiants de tot el món i col·locar-se, d’aquesta manera, per sobre dels EUA i del Japó, les eternes competidores. Ara bé, per què és tant interessant captar els alumnes estrangers? Si les taxes estiguessin per sota del cost dels estudis, com han argumentat més d’una vegada les autoritats per justificar els augments, aquest esforç seria anti-econòmic ja que els estudiants, inclosos els estrangers, pagarien menys del que reben. Llavors s’ha de suposar que les taxes estan bastant equilibrades o fins i tot que aporten algun excedent per tal que des del punt de vista mercantil resulti interessant l’afluència d’estudiants estrangers.

Tanmateix, existeixen arguments més sofisticats. Cal pensar que l’afluència d’estudiants estrangers -especialment d’aquells que es preveu que ocuparan bones posicions econòmiques- pot reforçar el cultiu dels vincles i les aliances entre les institucions educatives on van cursar els seus estudis, i les noves, ja siguin institucions o empreses, que gestionaran posteriorment. Aquests vincles potser poden garantir en algun moment ingressos procedents de donacions o de millors tractes en determinats aspectes. Diu el rumor que una universitat com Harvard gaudeix d’un alt volum de subvencions d’antics alumnes ara ben situats, i que les matrícules de 18.000 euros que els rics de tot el món paguen perquè els seus fills estudiïn allà permeten pagar unes quantes beques per estudiants pobres però ben dotats intel·lectualment. En la mesura en que a la vegada aquests últims aconsegueixen una carrera professional exitosa, potser una petita part de les seves rentes acabi en forma de donacions. Vist des d’aquest angle, això sembla un engranatge perfecte, l’única dificultat és que no és generalitzable. Dubto que hi hagi tants rics al món disposats a enviar els seus fills a una universitat de províncies, com són les universitats madrilenyes en el marc global, i tants premis Nobel com per millorar les nostres finances. La possibilitat d’aquest engranatge reposa precisament en que hi hagi molts centres que no siguin de referència i que els que ocupen els últims llocs en la jerarquia ampliïn el seu diferencial si aquests obtenen més finançament com a premi per la seva excel·lència. És clar que tothom s’esforçarà en arribar als primers llocs, però si no ho aconsegueixen -i òbviament només pocs podran aconseguir-ho- la distància tendirà a augmentar: els primers del rànquing acumularan més recursos i més finançament. És a dir, l’ABC de la competència capitalista. Amb el seu efecte habitual, s’afavorirà la concentració de les institucions, en aquest cas de les universitats, ja que les petites s’hauran d’aliar amb els grans centres de referència per tal d’escalar posicions i aconseguir, així, més estudiants i més diners. Pel Sr. Santiago Iñiguez l’existència del rànquing és un factor de transparència, ja que “per saber si vull estudiar arquitectura a Madrid o Londres, si faig paissatgisme o interiors, Bolonya posarà en evidència els centres de major excel·lència acadèmica o investigadora” (El País, 30/9/2007). Per ell no compten les “externalitats”, no hi ha despeses suplementàries, ni dificultats d’idioma, ni possibilitats d’inserció futura… és el món perfecte de la mobilitat i la competència universals.

Un altre argument, i aquest gaudeix de certa validació empírica, és el que se centra en els rèdits que proporciona a nivell de “prestigi” captar els “primers de la classe”. “Prestigi” per atraure a bons alumnes amb la fama que han proporcionat els “antics”, els quals, al seu torn, podran ser empleats per les empreses que financen el programa o desenvoluparan serveis per elles (patents, consultories, etc.). Sembla ser que aquest és el model implantat per la Politècnica de Barcelona que compta amb un partner de primera magnitud: la Fundació La Caixa. Però això significaria que és principalment l’espai financer el més propens a la cooperació, la qual cosa planteja problemes d’ampli abast sobre el tipus de capitalisme emergent. (No puc desenvolupar aquí les tesis sobre l’anomenat capitalisme cognitiu que podrien aportar una mica de llum a tota aquesta confusió).

5.- Continguts curriculars més rancis

Els continguts curriculars dels nous graus, és a dir, d’aquells títols que substituiran les llicenciatures i diplomatures actuals, han d’estar preparats per aquest curs 2007/08. També en aquest cas es plantegen algunes qüestions: ara tenim carreres de 5 anys i passem a carreres de 4, de les quals l’últim curs inclou, en molts casos, un practicum i el primer és comú per les carreres d’una mateixa àrea: humanitats, ciències socials i jurídiques, ciències naturals, etc. Allò que abans s’impartia en cinc anys es redueix a dos o, si volem, a dos i mig, privilegiant les troncals en detriment de les optatives. En relació amb això, no crec que hi hagi ningú que dubti que durant el proper any podrem ser testimonis de nombroses estratègies i trifulgues dels diferents departaments per aconseguir encaixar els seus interessos en el poc espai-temps disponible en les noves carreres. Algú que conegui mínimament el funcionament universitari pot dubtar que el resultat serà el reforçament d’aquelles matèries poc discutibles, que constitueixen el gruix central de les diverses especialitats en detriment dels estudis marginals o innovadors? S’ha de tenir en compte que són poques les innovacions introduïdes en les matèries centrals, ja que generalment són matèries molt consolidades i amb una llarga tradició -la qual cosa, normalment, les fa intocables. Els canvis i les innovacions s’introdueixen en matèries optatives i genèriques que els diversos professors i departaments van incorporant al currículum, en funció dels seus interessos i de les últimes tendències de la recerca. Per exemple, algú creu que es parlaria de feminisme a la universitat si no fos per les múltiples i diverses optatives? Existeix alguna assignatura sobre feminisme com a troncal o obligatòria en alguna carrera? I qui diu feminisme podria dir lingüística o estudis ambientals o globalització… L’eliminació de les optatives suposarà, per consegüent, un reforçament dels continguts estàndard i unes carreres encara més “ràncies”. Just el contrari del que la innovació pretén.

I no s’hi val a dir que per fer aquesta funció ja existeixen els màsters! Aquests s’han aprovat abans que els graus per la qual cosa serà difícil a aquestes altures salvar les nostres matèries; a més a més, aquests estan orientats a “formar el personal qualificat que necessita la societat (empresa)”, les preferències de la qual no es concentren en aquests camps.

6. La resistència passiva dels professors

Per la seva omnipresència, la crítica a la passivitat dels professors és ja quelcom àmpliament reiterat. No entraré a discutir-ho però també aquí convé matisar. La gran majoria dels professors no s’han deixat impressionar, almenys fins ara, pels suposats avantatges de la reforma. Estan a l’espera. És cert que són molts els màsters presentats i molts els aprovats, però generalment no fan més que reordenar els continguts previs dels programes de doctorat i dels títols propis. Excepte el canvi en les denominacions i la quantitat d’hores, els actuals màsters s’assemblen molt als títols antics. I, difícilment, res farà que els professors abandonin les seves rutines.

Tanmateix, hi ha una minoria de professors preocupats pels efectes a curt i mig termini de la reforma, especialment pel fet que pot suposar el final d’algunes titulacions -per exemple, d’algunes filologies, de la filosofia…- que són estudis de difícil encaix en l’objectiu professionalista del reformat ensenyament superior. Molts de nosaltres pensem que la previsible desaparició de l’alumnat jove es pot suplir pel renovat interès que la gent adulta pre-jubilada sent per les nostres matèries, que no tenen sortides professionals fàcils però gaudeixen d’atractiu per la gent que, simplement, vol aprendre. Paradoxalment, la mercantilització de l’educació superior ens treu els joves però ens retorna un alumnat madur que en el seu moment no va tenir la possibilitat d’estudiar i que aprofiten una sortida prematura del mercat de treball per satisfer les seves inquietuds. No és un futur massa prometedor però pot ser una pista sobre les múltiples equivocacions existents en els càlculs de la mercantilització que no tenen en compte la profunda necessitat de cultura de les poblacions actuals.

I la resistència activa dels estudiants

Encara que El País no se n’hagi assabentat, des de fa anys els estudiants no han deixat de repetir els seus eslògans “la Universitat no està en venda”, “l’educació no és una mercaderia”. Els estudiants no són només “futura mà d’obra qualificada” sinó capacitat intel·lectual en acta, integrants d’una societat molt més rica i complexa i que va més enllà del mercat de treball. El estudiants oposen l'”elitització i mercantilització del coneixement” propi de la reforma a la “democratització” del coneixement i al fet de garantir l’accés a un bé comú que tots hauríem de poder compartir, ja que el produïm, també, entre tots.

El leiv-motiv de les accions estudiantils ha estat doble: per una banda, condemnar el mercantilisme i la professionalització com els únics horitzons de la reforma. Una reforma que restringeix l’accés al coneixement en funció del mercat de treball i les seves exigències -les quals són, a més, imprecises. Per altra banda, la denúncia de la falta de democràcia amb la qual s’està portant a terme tot el procés; ja que els informes dels tècnics, les conclusions de les reunions dels polítics i les pressions dels lobbies anònims estan forçant un procés on les generacions més joves s’hi juguen el destí. Sense que ningú els ho pregunti, sense que ningú ens pregunti més enllà de les enquestes de l’ANECA (l’Agència Oficial d’Acreditació) i les sessions informatives dels rectorats. Dèficit democràtic i supeditació als interessos del món dels negocis -això és el que defineix la famosa reforma de la Universitat i no l’edulcorat “món d’Oxford per a tothom” que tant els hi agrada a El País.

* Article de Montserrat Galceran publicat a Rebelion