Països Catalans és democràcia

  Toni Cucarella*  

Ja ho diuen: el sant com més lluny fa més miracles. I també cal dir que la solidaritat democràtica sol ser més efusiva i fervent com més llunyà és el país amb què solidaritzar-se. Si el país és a prop, fins i tot si és el propi, sovint la solidaritat democràtica –el convenciment democràtic– sol ser com un paper de fumar. Mireu, per exemple, quants articles i quantes notícies generen les revoltes al nord d’Africa. Quanta solidaritat! Ara fins i tot són demòcrata-solidaris els governants que fins fa no res seien complaguts en la mateixa taula amb els dictadors que ara blasmen. 

Arran del darrer atac espanyolista contra el senyal de TV3 al País Valencià (aquesta vegada a mans del govern del corrupte Camps), hi ha hagut qui s’ha atrevit a dir que la culpa de tot plegat la tenim els valencians, per haver votat majoritàriament el PP. Fins i tot hi ha qui ha anat més lluny i tot, i s’ha espolsat que la culpa és dels qui volem Països Catalans. Més i tot, hi ha hagut qui ha dit que com les victòries del PP són per abassegadora majoria “democràtica” cal que ens hi aconformem, i que no protestem si no volem passar –nosaltres sí– per antidemocràtics.

 

 
 
 
 
 

Poc de calat democràtic tenen els qui espampolen aquestes (des)raons. El seu convenciment democràtic és purament formal, superficial. En democràcia, la legitimitat democràtica no s’aconsegueix només per la  força de la victòria electoral, sinó per la manera com es governa, amb quin tarannà. La victòria electoral, doncs, pot arribar a no ser legitimable si se’n fa un ús improcedent, indecent, deshonrat, pervers. És això el que ha fet el PP. Si guanya les eleccions –i tornarà a guanyar-les– és perquè controla la majoria dels mitjans de comunicació, els públics i els privats. Uns mitjans on bona part dels valencians estem prohibits, i sovint, fins i tot, escarnits. Com en un qualsevol règim totalitari. I no tenint prou amb la manipulació sistemàtica de la majoria dels mitjans, el PP practica el clientelisme més antic i depravat i aconsegueix així tenir milers de vots captius. El PP venç, però no convenç. No venç democràticament ni convenç com a partit democràtic.

En suma, els dictadors també ho són encara que es presenten a les eleccions. Les dictadures també ho són encara que convoquen eleccions regularment. I si alguns les guanyen és, precisament, perquè han pervertit el sistema democràtic en benefici propi. Aleshores, els qui patim aquestes situacions de precarietat democràtica desitjaríem la solidaritat dels vers demòcrates, dels qui ho són amb la pell de cuiro i no amb un telet d’ou. Seria bo que els mitjans de comunicació que s’autoproclamen democràtics, especialment els de Catalunya, practicaren la solidaritat democràtica amb els valencians. No només perquè formen part de la mateixa nació –ni que siga només lingüística–, almenys per no quedar en evidència quan fan d’altaveu de les aspiracions democràtiques d’altres països llunyans i, per contra, posen tanta sordina, per no dir esparadrap, a la barbàrie que patim just al seu costat.

 
 

Afirmava dies arrere el president espanyol Zapatero que volien exportar als països africans, ara revoltats contra els seus dictadors, la transició espanyola,  la qual va qualificat de «modèlica». Tanmateix, tot havent patit aqueixa transició al País Valencià, cal preguntar-se de quin femer polític copiaren el model. Als valencians, la transició ens ha massacrat. I n’hi ha que voldrien oblidar-la i explicar-la passada pel sedàs del revisionisme. No debades ho han fet. Són els qui han convertit Joan Fuster en diana del seu revisionisme covard i reaccionari, són els qui, com Xavier Roig i d’altres, ataquen, com uns altres còmplices de l’espanyolisme de la transició postfranquista, els Països Catalans.

 
 

Per què encara avui dia no sabem qui va posar les bombes a Fuster, Guarner i Vicent Ventura? Ni amb el govern del POSE ho hem pogut saber. I ja han passat 30 anys. Ja ho vaig dir en un altre post que atès que se’ns ha negat el dret de saber la veritat, almenys tenim el dret de sospitar-la. Vull dir: potser els qui havien d’aclarir les coses deuen ser els mateixos que les van instigar. No debades, portem trenta anys patint tota mena de violències, amb bombes fins i tot, contra partits, sindicats, llibreries, persones… I mai no hi ha hagut ni una sola acció contra els terroristes. Ni una! Tant ha valgut que governara el PP o el PSOE. Tots han consentit la mateixa impunitat terrorista. Un terrorisme que mai no ha estat notícia de portada ni d’interior als mitjans de comunicació. Com una hemorroïde totalitària, els valencians l’hem haguda de patit en silenci i sense gaire solidaritat. Vull dir: que no hem arribat a la degeneració actual per una lamentable conjunció de casualitats calamitoses, sinó com a conseqüència d’una actitud política calculada per part dels espanyols. Caldria que ho recordaren els nostres compatriotes del nord quan ens escarneixen, als valencians, per la nostra situació actual. Per a molts de nosaltres, sobretot els qui tenim memòria “històrica” i ens resistim a oblidar el que hem viscut, Països Catalans és el nom que donem a la Democràcia. Espanya és el nom que ha emparat la violència contra la nosaltres, que representa la mentida, la xenòfobia, la imposició lingüística, el robatori, l’expoliació, la manipulació informativa, la censura, la persecució política, la impunitat terrorista… Caldrà que alguns, que ara tan alegrement disparen contra els Països Catalans, siguen conscients contra qui i contra què disparen realment.

 
 

És cert que en els darrers temps bona part de la política valenciana dita “valencianista”, amb alguns dels seus intel·lectuals més eximis, han apostat per renegar dels Països Catalans i blasmar-los. Són els qui fan revisionisme de la transició. Afirmen que la culpa del fracàs del “valencianisme” és dels valencians que hem volgut construir la nació completa. Hem sigut massa racionals, diuen. I els espanyols, en les seues versions regionalistes i folclòriques, ens han guanyat la mà. És a dir, el cor i el vot de la majoria dels valencians. La seua proposta, davant aquesta “derrota”, ha estat avindre’s amb els pactes entre els espanyols –símbols, llengua, denominació, àmbit nacional…–. Han defugit el conflicte. Ara i sempre. Però el conflicte hi era, hi és. Un conflicte entre la resistència valenciana i l’agressió espanyolista. La resposta política, fins ara, ha estat pactar, renunciar i retrocedir. I tot això revestit amb el revisionisme més reaccionari.

 

D’ençà que va morir, Joan Fuster és la figura preferida dels seus colps. Cal fer visible i identificable el culpable, blasmar les seues idees, i els qui ells consideren els seus “seguidors”, com si Fuster i tots els catalanistes valencians fórem part d’una secta abominable. Tanmateix, tot i les seues fal·làcies, mentides i revisions, el fracàs de la democràcia al País Valencià no és atribuïble als arguments catalanistes, sinó a la incompetència de la política “valencianista”, que sempre s’ha negat a combatre les agressions dels espanyolistes. Sempre han defugit el conflicte, els ha fet pànic la confrontació i, és clar, l’espanyolisme ens ha rebolcat. Ara diuen que la culpa és de Joan Fuster i dels Països Catalans. La culpa és, d’una banda, de l’espanyolisme violent i antidemocràtic que ens ha fet ascles, per sobretot la culpa és de la covardia, de no haver-los combatut amb una decisió democràtica sòlida i contundent, convençuda i valenta. La resposta dels polítics i intel·lectuals “intel·ligents” ha estat disparar contra els valencians irreductibles i pactar amb l’enemic. I sobretot “comprendre” la “legitimitat democràtica” de l’espanyolisme. Per això a uns no els reca exclamar «Països Catalans, no gràcies», i a uns altres aplaudir-los-ho. És la resposta dels covards.

 
 

Per la Democràcia al País Valencià, defensem els Països Catalans.

 

 

*Toni Cucarella és escriptor. http://blocs.mesvilaweb.cat/cucarella

You may also like...