Per què necessitem una esquerra feminista ?
Meredith Tax* 
“Pertanyo a un grup bastant petit de dones nord-americanes profundament feministes però que també segueixen considerant-se socialistes. El meu treball sobre la història de les dones nord-americanes m’ha convençut que als moviments de dones els va millor en els períodes d’efervescència progressista general, quan l’esquerra també és forta. Això no ha passat als Estats Units des dels setanta.”
Traduït al català pel blog feminista La Paella pel Mànec.
Situació dels EUA
Existeix encara una esquerra a EEUU ? Escassament. Existeixen alguns mitjans d’esquerra: revistes que van des de The Nation i Mother Jones a petites publicacions sectàries o de joves, llocs web i llistes electròniques d’esquerres, radio Pacífic i Democracy Now (Democràcia Ara), i innombrables blocs. Existeix un petit moviment contra la guerra liderat per United for Peace and Justice (Units per la Pau i la Justícia), i alguna activitat anti-bèl·lica feminista liderada per Pink Code (Codi Rosa). Hi ha unes poques sectes marxistes romanents d’èpoques anteriors. Existeixen petits grups homosexuals que fan treball organitzatiu en les seves comunitats, alguns dels quals tenen una important història d’activisme militant en VIH-Sida. Hi ha molts grups locals de base que treballen temes com la justícia econòmica o la reforma educativa, organitzant a les seves comunitats o a treballadors migrants. Molts d’aquests grups són liderats per dones i fan un treball molt interessant, però no tenen fons i no poden arribar molt més allà de les seves pròpies xarxes i comunitats. No han tingut encara gaire impacte en els treballadors sindicalitzats malgrat que existeixen encara alguns esquerrans en el moviment sindical, responsables de gran part del suport i iniciativa que han assolit.
S’està iniciant també un nou moviment estudiantil; és molt d’hora per a saber fins a on arribarà. Existeix un moviment potencialment massiu però poruc a favor dels drets dels immigrants, que va aconseguir impulsar impressionants marxes nacionals, fa tres anys sota el lideratge políticament ambigu de l’Església Catòlica, però que va haver d’afrontar una enorme campanya anti-migrants i accions punitives per part del govern, i des de llavors s’ha esvaït. I existeix una gran onada d’energia popular entorn de la política electoral, particularment l’activisme dels joves que treballen amb Barack Obama.
Però les dues coses més importants que donen autoritat i cohesió a un moviment d’esquerra –una organització nacional i un conjunt clar d’idees susceptibles d’aglutinar les persones- estan completament absents als EEUU. El nivell de discussió és pobre; els debats existents tendeixen a ser acadèmics i improductius. En poques paraules, l’esquerra nord-americana no ha trobat encara una forma de recuperar-se dels dos cops més forts dels vuitanta, el col·lapse del comunisme i l’ofensiva política de la dreta.
En certa manera, segons la teoria, encara que no tinguéssim una organització nacional o un partit d’esquerres que tractés qüestions múltiples, els nous moviments socials –moviment de dones, moviment gai, moviment negre, moviment llatí, moviment Asiàtic–Americà, moviment Nadiu Americà, moviment sindical, etc.- omplirien el buit. Però tots aquests moviments s’han vist afectats per l’aclaparador clima conservador dels últims vint-i-cinc anys, que els va empènyer a assumir una postura defensiva. Han hagut de lluitar tan intensament per a preservar allò que han assolit, com els drets a l’avortament, que no els ha quedat espai per a pensar sobre la forma d’avançar. En aquest clima, la gent d’esquerres no ha reeixit en conduir els debats i les lluites internes per a construir una base democràtica àmplia, un programa unificat i clar, o un lideratge amb consciència de classe, en cap dels nous moviments socials.
Aquest debat és fonamental perquè moltes d’aquestes organitzacions són burocràtiques i verticals, marcades pel desig d’ascendir i la política de Washington. La seva cultura organitzativa és corporativa: es concentren en aconseguir fons i subvencions, i pensen en termes de marques i de construcció del seu propi prestigi i participació en el mercat, no en la construcció d’un moviment ampli.
Les organitzacions de dones del corrent principal o mainstream, per exemple, com NOW, Feminist Mayority (Majoria Feminista) i la National Women’s Political Caucus (Assemblea Política Nacional de Dones) tenen grans pressupostos per cobrir; busquen una visibilitat que els ajudi a obtenir fons i han estat, en la seva majoria, completament modelades per la seva interacció amb l’Estat, de manera que la seva perspectiva és sempre: què és el que afavorirà el lobby, què serà útil en la pròxima elecció. La seva lleialtat política pertany al Partit Demòcrata més que a qualsevol base àmplia de dones.
Per descomptat, la formació d’un moviment ampli, democràtic i divers de dones contribuiria, a llarg termini, als objectius de tipus electoral i legislatiu. Però fins i tot, deixant de banda els temes vinculats a l’ego i al control, les feministes del corrent principal tendeixen a pensar que els esforços orientats a construir un moviment ampli estan competint amb els esforços per construir la seva pròpia organització. Aquestes dones i les seves organitzacions són la cara pública del feminisme en el meu país; la cara és blanca, vella i corporativa. Com a resultat, la majoria de dones joves i de color afirmen que no poden relacionar-se amb el moviment feminista, encara que tinguin idees feministes.
Però el clima polític està canviant. En els darrers anys, l’Huracà Katrina, la guerra a l’Iraq i les eleccions han creat noves condicions per a redefinir el moviment feminista. Això queda clar en els debats entorn de la nominació del Partit Demòcrata, en els quals les dones negres i d’esquerra s’han manifestat fortament en contra de l’intent de la campanya de Clinton de parlar en nom seu. En altres paraules, als EEUU, l’elecció ha portat a primer plànol les qüestions de classe i de raça i ens ha donat la oportunitat de preguntar-nos quin tipus de moviment de dones necessitem, encara que estem lluny de fer aquesta pregunta de manera organitzada.
Crec que, per als EEUU, la resposta a aquesta pregunta és que necessitem construir una esquerra feminista. És a dir, prendre tot el que hem après com feministes en els últims quaranta anys i integrar-ho al que l’esquerra solia saber, però que ha oblidat majoritàriament. El projecte d’integrar el feminisme i l’esquerra és clau en aquest temps, perquè les dones constituïm un aspecte clau en el gran conflicte dinàmic dels nostres temps, el conflicte entre la modernització capitalista globalitzada, liderada pels profetes nord-americans del lliure mercat, i els moviments identitaris de les dretes, els moviments religiosos i ètnics que emergeixen de les ruïnes del sistema de la Guerra Freda del 1989. Per a explicar el desenvolupament d’aquesta contradicció, retrocedim a 1989.
La Contradicció Central
Com 1968, 1989 va ser un d’aquests anys en els quals totes les contradiccions socials i econòmiques que s’estaven covant durant un llarg temps, van sortir a la superfície amb una gran explosió d’energia popular. La Guerra Freda va acabar i els pobles d’Europa oriental van rebutjar no només la dominació soviètica, sinó el propi comunisme. A la Xina, un ressorgiment democràtic similar va ser aixafat per tancs però, excepte en aquest país, 1989 va ser un any d’esperança. A sud-Àfrica, el govern va iniciar negociacions secretes amb Nelson Mandela, encara a la presó, les quals conduirien a la fi de l’apartheid, i va atorgar el lideratge polític als negres però va deixar intacta l’estructura econòmica subjacent, controlada pels blancs. A l’Amèrica Llatina, el final de l’era de les dictadures va estar marcada per les eleccions democràtiques a Xile i Brasil.
No obstant això, en lloc d’iniciar una era de treball per la pau i la democratització, la caiguda del comunisme va conduir a una onada conservadora global en la mesura que els polítics d’alliberament nacional, prèviament d’esquerra, van començar a convertir-se a la política identitaria de dreta. Els següents esdeveniments van ocórrer, tots, l’any 1989: Els Talibans van omplir el buit deixat per les tropes soviètiques que van abandonar el país. L’Ayatollah Khomenei va proclamar una fatwa sobre Salmon Rushdie, que va conduir a una mobilització global dels fonamentalistes islàmics. Slobodan Milosevic va consolidar el seu ascens al poder amb un discurs a Kosovo, fent una crida al nacionalisme serbi. Els fonamentalistes hindús de Shiv Sena van derrocar la Mesquita de Ayodha a Índia i centenars de persones van morir en els disturbis posteriors. En els Estats Units, Pat Robertson va formar la Christian Coalition, centre organitzatiu de la campanya impulsada pels Protestants Evangèlics, per a transformar el Partit Republicà en defensor dels valors familiars contra les èlits liberals i les seves pràctiques culturals degenerades.
Sense cap oponent que els mantingués sota control, també els profetes del lliure mercat van sortir a l’ofensiva. Treballant a través del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, van començar a pressionar per a obrir els mercats del món al capital del Nord. Des de llavors, el conflicte entre aquestes dues forces polítiques, la globalització de lliure mercat i els moviments identitaris de dreta, que van sortir a la superfície en 1989, ha configurat la política mundial.
No parlaré molt sobre el fenomen de la globalització perquè crec que la gent del Perú l’entenen millor que no pas jo. N’hi ha ben bé prou amb dir que tots els treballs tradicionalment realitzats per les dones, incloent la cura dels nens i els vells, s’han convertit en mercaderies que es venen i compren en el mercat global. La globalització ha incrementat el valor de mercat de les dones i els ha donat l’oportunitat d’allunyar-se del clan, del pare i de la llar, de la mateixa manera que el capitalisme primerenc les va treure del camp a l’economia industrial, per el millor o pitjor. Per a millor, perquè les dones van adquirir els mitjans per a forjar les seves identitats individuals i la seva autonomia. Per a pitjor, perquè són objecte de les formes més violentes d’explotació, en qualitat de treballadores tèxtils o electròniques encadenades a les seves màquines, treballadores sexuals controlades per criminals, empleades domèstiques importades, treballadores migrants del camp la salut de les quals és destruïda pels agents químics utilitzats pels conreus, o il·legals que poden ser deportades en un obrir i tancar d’ulls, deixant enrere als seus fills. En tots aquests àmbits, les dones esdevenen una peça clau del projecte d’integració econòmica global i la modernització.
Però les dones són també una peça clau per als projectes dels moviments identitaris de dretres. Siguin aquests moviments nacionalistes, fonamentalistes, o ètnics, tots evoquen la il·lusió d’una antiga comunitat homogènia, governada per homes ancians; tots congreguen a les seves tropes per a enfrontar els grups ètnics o religiosos veïns; tots utilitzen la violència com eina principal. El control de les dones és fonamental per a aquests moviments: les nenes són assassinades només per anar al col·legi; es prohibeix a les dones que treballin fora de casa fins i tot si són l’únic suport de les seves famílies; se les mata lapidades si són acusades d’adulteri; les nenes són assassinades pels seus familiars si surten amb el noi equivocat. De fet, la furiosa energia amb la qual molts moviments de dretes lluiten contra l’imperi Americà té molt a veure amb la por de perdre el control sobre les dones.
Per quines raons aquests moviments reaccionaris s’han enfortit tant des de 1989? Generalment, es donen dues raons. 1) Amb la fi de la pressió soviètica, el vapor acumulat durant dècades pels moviments identitaris nacionalistes i religiosos va fer volar la tapa de l’olla de pressió. 2) Amb la globalització, les formes capitalistes d’organització i els valors capitalistes –definits com occidentals- penetren actualment les àrees més remotes, portant els seus valors, mitjans de comunicació i seduccions, amenaçant les formes tradicionals de vida i aniquilant les economies locals. Això molesta a les elits masculines tradicionals. Però existeix una tercera raó: 3) L’èxit del moviment global de dones que, malgrat els inconvenients i la massiva institucionalització, s’ha enfortit en els últims vint anys, arribant al seu punt més àlgid durant la Conferència del Caire en 1994 i la conferència de Beijing l’any 1995, que han fet sonar l’alarma en els enclavaments tradicionalistes, des del Vaticà a l’Aràbia Saudí fins al Borough Park de NY.
L’impacte del moviment global de dones, durant els anys noranta, va generar expectatives creixents i una gran assertivitat en les dones de tot el món, que va conduir a assoliments reals. Alguns països (l’Índia, França, Suècia, la majoria de països de Llatinoamèrica) van aprovar normes que establien quotes per a les dones en els Parlaments o els Congressos. Les dones van passar a realitzar treballs abans restringits als homes i, amb salaris més alts, van tenir majors possibilitats de deixar matrimonis violents o insatisfactoris. Fins i tot van tractar de guanyar l’accés a la propietat de la terra, encara reservada als homes en molts llocs del món, i en alguns van tenir èxit, per bé que limitat.
El moviment global de dones també va insistir en el fet que els drets humans són indivisibles i s’apliquen tant dins la llar com en l’àmbit públic. Això significa que els principis del dret han de ser prou forts per a trencar la històrica divisió entre allò que és públic i allò que és privat, i posar sobre la taula assumptes com la mutilació genital, la violència domèstica, l’incest, el matrimoni forçat, el maltractament de les vídues, els assassinats per qüestions d’honor. Atès que la família és l’últim baluard de l’autoritat masculina tradicional, els intents de donar a les dones iguals drets i protecció legal són amenaçes enormes i els moviments identitaris de dretes s’han resistit a aquest canvi en nom de la tradició, les creences religioses, o la defensa de la família.
Construint una Esquerra Feminista
En la mesura que el control de les dones és tan important per a la globalització com per als moviments identitaris de dretes, la defensa dels drets socials i econòmics de les dones ha de ser un aspecte crucial per a l’esquerra. És impossible desafiar aquests moviments de manera efectiva, sense oposar-se a la seva visió de les dones, la sexualitat i la família, adoptant una visió feminista del món que no estigui estructurada sobre la base de la dominació, l’explotació i la guerra. Qualsevol moviment d’esquerra que esperi poder afrontar els reptes polítics actuals ha de comprendre aquest fet i aprendre del feminisme.
Però les feministes nord-americanes necessitem una esquerra més forta tant com l’esquerra ens necessita a nosaltres, per a proveir una base des de la qual lluitar contra la tendència a l’elitisme i al conservadorisme tan forts en el nostre moviment. Necessitem construir un nou tipus de moviment als EEUU, un que comprengui la importància del treball de les dones i de la reproducció social per a aquesta etapa del capitalisme, i que es mobilitzi en contra de les agressions de la globalització i la dreta contra les dones. Aquest moviment haurà d’abordar tres qüestions: la ideologia, el programa i l’organització.
1) Ideologia
Als EEUU, des de 1989 ha estat gairebé impossible fer servir les categories del marxisme o del socialisme, i fins i tot parlar de la necessitat d’una transformació social. No era fàcil parlar d’aquests temes tampoc abans del final de la Guerra Freda, a causa de la força del capitalisme en el nostre país, però ara ni tan sols sabem quin llenguatge usar ni com dir les coses. Aquest problema resulta evident en el llenguatge de la campanya d’Obama. Crec que la d’Obama és una genuïna força progressista, i la seva campanya m’ha donat més esperances que qualsevol altra cosa que hagi vist als EEUU des dels setanta. Però el seu llenguatge i les seves idees són molt simples -Volem el canvi! “Si podem.” Hi ha algun qüestionament sobre el lloc dels EEUU en el món, algunes paraules sobre la necessitat que el govern intervingui quan fallen les forces del mercat, però no una anàlisi real. Part d’això es deu al fet que la cultura nord-americana és sempre molt pragmàtica, i sens dubte la seva campanya està sent molt curosa perquè ja els estan criticant i encasellant com a “rojos” o pel seu enfocament racial. Però gran part del problema es deu al fet que no comptem amb un llenguatge que permeti descriure allò que volem descriure. El llenguatge del socialisme marxista va ser desacreditat per dècades de pràctica estalinista i encara no n’hem desenvolupat cap altre.
La discussió més dinàmica sobre formes alternatives de viure i veure la política prové del moviment ecologista, que proven d’empènyer-nos a lluitar contra la crisi ambiental –una crisi aterridora que pensem serà difícilment enfrontada amb la urgència suficient. De la síntesi entre defensa del mediambient i el feminisme, està començant a emergir un nou paradigma, que es distancia de la política d’oposició binària i transformació per la força que ha estat central dins la filosofia política occidental, incloent el marxisme. Aquest nou paradigma busca un tipus de transformació diferent, que ens permeti seguir vivint a la terra a través no de la dominació, sinó de l’equilibri i la sostenibilitat. Aquestes idees poden trobar-se, en les seves diferents manifestacions, en els escrits de filòsofes, historiadores i antropòlogues feministes, en anàlisis ambientals i ecològics d’homes i dones, i en la ciència ficció d’escriptors visionaris com l’Úrsula Le Guin i Kim Stanley Robinson. Aquestes idees estan començant a permeabilitzar el discurs més oficial de la política i les polítiques. Trobar les maneres d’explorar-los i analitzar com encaixen en els paradigmes polítics previs, i en la justícia social, és part de la feina que tenim per davant.
2) Programa
Una esquerra feminista necessitaria un programa escrit que estableixi què és el que representa. Fora d’això, necessitaria projectes que mostrin un compromís de servei a les persones, per a ajudar-les a resoldre els seus problemes quotidians concrets, abordar les contradiccions que existeixen en les seves vides, i comprendre que les qüestions personals són també qüestions polítiques. Servir a les persones no és realitzar un treball social, sinó desenvolupar programes que detectin i treballin les necessitats quotidianes de la gent, ja siguin aquestes l’alimentació, es vestit, l’habitatge, la salut, l’educació dels adults, les guarderies diürnes i els programes extracurriculars, les clíniques d’avortament, la millora de les escoles públiques. Una de les raons per les quals les esglésies fan més bona feina que l’esquerra en el meu país, és que estan proveint aliments, vestit i abric, així com una ideologia coherent. Una esquerra feminista hauria de construir espais alternatius, territoris alliberats, llocs on les persones puguin reorganitzar les seves vides, discutir temes vinculats a la família, la sexualitat, el gènere, la violència, l’incest, l’abús infantil, i rebre suport per a resoldre aquests problemes. La creació d’aquest tipus d’espais alternatius gratuïts forma part també d’una estratègia a llarg termini orientada a crear àmbits de poder dual, per a assolir una situació d’obert desafiament al sistema. Aquest model de provisió de serveis és molt diferent al model utilitzat actualment per les ONG, els programes finançats de les quals funcionen essencialment com un braç del govern. És també diferent al model d’estat socialista, que demanda que el govern proveeixi tots els serveis socials que es requereixin. Sí, a llarg termini, el govern hauria d’assegurar el benestar dels seus ciutadans, però en períodes com l’actual, on aquesta idea és de difícil aplicació l’esquerra ha de trobar maneres de cobrir per ella mateixa algunes de les necessitats: proveir l’educació que no està disponible en l’escola, la protecció contra l’execució d’una hipoteca que no proporciona el govern, etc. En períodes anteriors de la història d’EEUU, quan l’esquerra estava més organitzada, sabíem com fer aquestes coses.
- a) Abans de la Primera Guerra Mundial, quan el Partit Socialista era un moviment de masses, posava gran èmfasi en l’educació. En els dies previs a la massificació dels aparells de ràdio o TV, els oradors socialistes, molts d’ells dones, creuaven el país i s’allotjaven a les cases dels companys, fent xerrades gratuïtes i venent literatura en cada lloc on parava el tren. En els estius, existien campaments socialistes a Kansas i Oklahoma; les persones venien de molt lluny, recorrent fins a seixanta milles de distància, molts en vagons tancats, per a romandra-hi durant setmanes, rebent educació, llegint, coneixent gent.
- b) El moviment Farmer’s Holiday va sorgir de les profunditats de la Depressió de 1932, quan els preus van baixar tant que la població rural literalment moria de fam i perdia les seves granges. Per a restringir l’oferta i elevar els preus dels seus cultius, van convocar vagues i van cremar el blat de moro dels camps. Van bloquejar els camins per a evitar que els aliments arribessin al mercat. Quan els bancs executaven una hipoteca d’una graja veïna, tots apareixien a la subhasta, però hi havia només una sola oferta de, diguem, cinc centaus. El banc l’havia de vendre a aquell que n’oferia més i aquest la retornava al seu amo.
- c) La International Working Order (IWO) era una federació de grups idiomàtics afiliats al Partit Comunista. En l’època de major extensió, en els anys quaranta, va arribar a tenir 200,000 membres. La branca més gran era la Yidish, amb base a NY. Tenien un ampli col·legi, amb classes de marxisme, literatura, anglès, a les quals assistien mestresses i treballadors de la indústria tèxtil. Van implementar dues clíniques, una de salut i una odontològica per a oferir atenció mèdica als seus membres, gestionaven els seus propis cementiris, tenien un campament d’estiu, el Camp Kinderland. I van establir el primer programa d’assegurança mèdica sense fins de lucre, que va ser tan reeixit que la indústria d’assegurances va fer que la tanquessin durant el període Macartista.
3) Organització
Perquè un moviment pugui tenir un programa ampli d’aquest tipus, requereix d’una organització nacional. Només amb l’organització és possible assolir una divisió del treball que permeti a la gent concentrar-se en una o dues qüestions o projectes, i saber que tots treballen junts per un objectiu més gran. El problema dels EEUU és que la nostra experiència històrica amb les organitzacions ha estat tan distorsionada pel sexisme, el racisme, la burocràcia, el sectarisme i l’estalinisme que molta gent -incloent les feministes de la meva generació- va decidir que era millor tenir la menor organització possible.
La qüestió no és com actuar sense organitzacions, sinó com construir organitzacions democràtiques, transparents, amb una estructura tan horitzontal com sigui possible, i que tanmateix permetin la coordinació necessària per a desenvolupar el nostre programa. Com seria una organització d’esquerres feminista ? No tinc un disseny clar, però sí algunes reflexions: Una organització d’esquerra feminista estaria profundament compromesa amb la democràcia, amb escoltar la gent, amb fomentar el lideratge de gent nova i diversa. Tindria un estil de treball de baix cap amunt, amb mètodes per a assegurar que les i els liders de cada nivell escoltin les bases.
Treballaria seguint els principis que guien als moviments, no les ONG. No dependria de finançament de grans donacions o fundacions, sinó que establiria quotes i dependria del treball voluntari. Els seus processos serien transparents i el seu equip de treball no guanyaria grans sumes en els nivells alts i sous de misèria en els nivells baixos. La tasca del personal seria portar a terme les decisions dels seus membres, motivar-los i ajudar-los a organitzar-se, no reemplaçar-los.
Valoraria la investigació però conscientment extrauria la seva teoria de la pràctica, i combatria el sectarisme i el dogmatisme. Lluitaria per superar la divisió entre treball intel·lectual i manual, entre parlar i escriure i treballar amb les idees, i entre fer treball de camp, organització i oficina. Seriosa internacionalista en la teoria i en la pràctica, compromesa amb la lluita contra el racisme, la xenofòbia, el sexisme, l’homofòbia, i els prejudicis contra les persones transgènere. Combatria aquesta coses en el món i en les seves pròpies organitzacions, però ho faria emfatitzant programes, la interacció i l’educació, no fent del llenguatge fetitxisme.
Penso que, per les feministes nord-americanes, la feina és començar el treball intel·lectual i el debat necessaris per a preparar les bases d’una esquerra feminista. Hem de formular les preguntes bàsiques: Què volem? Com podem construir un nou llenguatge ? Quin fem servir ara? En la majoria d’èpoques, les feministes no hem considerat com una tasca pròpia la d’intentar crear una estratègia per a l’esquerra en el seu conjunt; i ens hem concentrat en les necessitats de les dones únicament. Però, fins i tot als EEUU, amb totes les seves limitacions, el moviment de dones ha tingut molts èxits en els últims trenta anys i ha mostrat un considerable poder per a mantenir-se. Tal vegada és hora que ens fem responsables de l’esquerra. Crec que aquesta és l’única manera com podrem encarar efectivament les necessitats de les dones.
12 juny de 2008, Perú.
*Meredith Tax és una escriptora feminista nord-americana, que fou membre del col·lectiu Bread and Roses, un dels primers grups socialistes-feministes de Boston. Ha escrit assajos, novel·les i articles en diferents mitjans i un llibre d’història, The Rising of the Women: Feminist Solidarity and Class Conflict 1880-1917. A més, ha estat la fundadora del Comité Internacional de Dones Escriptores del PEN amb el qual Maria Mercè Marçal i Montserrat Abelló, l’any 1992 s’hi van posar en contacte amb l’objectiu de crear-ne un d’escriptores catalanes. Actualment és presidenta del Women’s World, una associació que vetlla pels drets de les escriptores i per la llibertat d’expressió.
