Per què no votaré CiU?

  Xavi Monge 

Ser independentista i d’esquerres és resposta suficient a la pregunta, però val la pena fer un repàs de la situació en què es presenten els partits catalans a les eleccions espanyoles del març [portal]. No votaré CiU, tampoc ho faré per ERC, ni per ICV, de fet, no ho faré per ningú. Però CiU ha posat les coses fàcils darrerament i per això començo el repàs per la federació conservadora.

Si fa anys tothom feia broma del viatge al centre del PP, enguany l’objectiu dels acudits és que els convergents viatgen amb AVE cap a la dreta de la mà de Duran i Lleida. Molt votants de convergència de tota la vida tindran cremor d’estomac el dia 9, després de posar la butlleta del partit tapant-se el nas, si és que no opten per posar-ne una altra.

No m’explico com Duran pot tenir tant pes al si de la federació. És sabut per tothom que Convergència Democràtica (CDC) podria trencar amb Unió sense pagar-ne cap preu a mig termini [desfederació]. Unió desapareixeria del mapa en favor del PP de Catalunya (amb Piqué hagués estat més fàcil) i de CDC en el seu projecte de Casa Gran. Però bé, encara que CDC vulgui evitar els riscos del trencament, no entenc com la quota de poder d’Unió és tant alta. No és proporcional a la força dels partits, ni molt menys, que Unió s’emporti el número 1 per Madrid per compensar que el candidat a President de la Generalitat sigui de CDC.

Aquest matrimoni té conseqüències i en aquesta campanya electoral les veurem i ben clares. El discurs de CiU ha virat cap a la dreta en el terreny econòmic i social. En el terreny nacional les reivindicacions dels darrers quatre anys s’esfumen com el vent amb un Duran que té el cap en un ministeri, en formar govern de coalició per governar Espanya, renunciant explícitament a l’autodeterminació i desviant el sentit del Dret a Decidir [declaracions].

També cal destacar el xantatge que proposen a Zapatero si CiU és necessària per governar a Espanya, posant com a condició que caigui el Tripartit a la Generalitat [notícia]. Tot plegat resulta poc creïble i infantil, d’un venjatiu més tàctic que real, tenint en compte que CiU no podria suportar el desgast de ser al govern que no desplega l’estatut mentre PSC-ERC-ICV en reclamen el compliment. Això ho sap CiU i ho saben al tripartit.

Quant al finançament, CiU ja no sap on amagar-se. El PSC s’ha apuntat a demanar un finançament que amb el temps s’equipari en resultats al concert econòmic de País Basc i Navarra, mentre que el seu propi partit mareja la perdiu des de fa anys sense publicar les balances fiscals. La resposta de CiU a tot plegat és posar com a condició a tot acord de legislatura o investidura que el finançament català trenqui el café-para-todos [notícia]. Això ho podrien haver pensat abans que Mas pactés amb ZP que el finançament estigui sotmès a la Ley Orgánica de Financiación de las Comunidades Autonomas (LOFCA), com estableix l’article 201.1 de l’Estatut d’Autonomia (EAC) [ llegir article EAC].

CiU sempre ha pivotat entre posicions cristianes, quelcom que ha sabut gestionar sense massa problemes durant molt temps. Ara bé, Unió i en especial Duran pertanyen a l’ala més conservadora i catòlica de la federació, quelcom que ha suposat un alineament a les tesis del PP. Un exemple clar d’aquesta diferència entre CDC i Unió va ser l’aprovació del matrimoni homosexual, en que 4 diputats d’Unió van votar en contra junt amb el PP [notícia]. La línia integrista que pretén imposar els valors catòlics per llei, com si de la shara (llei islàmica) en versió cristiana es tractés, s’ha manifestat en el programa electoral de la federació nacionalista, que incorpora una modificació del matrimoni entre persones del mateix sexe. D’altra banda, Duran no ha dubtat en alinear-se amb les posicions més extremes i bel·ligerants en temes com l’avortament, el divorci o el matrimoni homosexual sumant-se a l’acte integrista convocat per Miró Ardèvol [noticia].

Un altre dels aspectes en els què ha posat èmfasi el candidat conservador és la immigració. Fa temps que CiU va apostar per relacionar immigració i delinqüència, tot i que amb força més subtilesa que el barroer Albiol del PP [ +info]. Però l’estratègia de Duran és prou diferent: posar la immigració com a problema greu per la identitat catalana. És una vergonya que posem la immigració com a amenaça per a la identitat nacional, cultural i lingüística de Catalunya quan el principal, per no dir únic, handicap en aquesta matèria és restar sota el domini polític dels estats espanyol i francès. La solució no és tallar els fluxos migratoris sinó ser un país independent i normalitzat en la comunitat internacional. Duran va proposar, en aquest sentit, un pacte d’estat sobre immigració a PP i PSOE. Rajoy no ha trigat a respondre a la crida de Duran tot proposant que els nouvinguts hagin de signar un contracte d’integració [notícia], que ha fet extensiva a la Unió Europea tot buscant el suport dels presidents de dretes Merkel i Sarkozy [notícia].

Tot plegat anirà recolzat per un grup de suport sota el lema del “Sentit Comú” [ enllaç], un sentit comú que Duran vol aplicar a expulsar els treballadors immigrants i per entrar a governar a Madrid. Com va dir aquell… el sentit comú, que és el menys comú dels sentits.

—–

* Podeu llegir els articles de Xavi Monge al seu bloc: http://blocs.mesvilaweb.cat/atz