Per un canvi que no sigui de collar

Érem milers als carrers. Al llarg dels darrers quinze anys, en aquest país un nombre impossible de calcular de persones hem sortit al carrer contra un ordre de coses fonamentat en l’abús de poder, en l’explotació de molts per pocs, en la lladregada general, en la negació de drets i recursos bàsics a un part important de la població, aquella que conforma una massa d’aturats, desnonats, estafats, exclosos, empobrits, miserabilitzats, explotats, sense llar, sense serveis. Davant d’aquest escàndol, munions hem dit en veu alta i allà fora el que pensàvem. Hem estat insolents davant dels poderosos reclamant-los una justícia, una llibertat i una igualtat que ens escapolien. En aquests combats socials, desenes de persones han estat atonyinades, ferides, detingudes, processades, acomiadades, empresonades…

Per a moltes d’aquestes persones que no hem sabut ni volgut amagar la nostra ràbia davant un mal govern, que és cert que era mundial, però els agents del qual eren ben a prop i tenien nom i rostre, un moviment de masses com el que reclamava l’emancipació nacional de Catalunya obria una oportunitat preciosa per a transformacions que no fossin sols administratives, sinó relatives a una distribució més equitativa del poder i la riquesa. No era cosa de perdre de vista un himne i una bandera que detestaven, perquè sabíem de qui eren herència, ni l’arrogància d’un estat que aquests dies desemmascara el seu tarannà colonial, sinó d’avançar cap a un país nou com a via d’accés a un món nou. 

La qüestió que es planteja en els debats polítics d’aquests dies és, al capdavall, ben simple. És raonable que aquesta expectativa de ruptura autèntica amb un model polític, econòmic i social els estralls del qual hem patit l’encapçalin els mateixos que s’han passat tota la vida aplicant-lo? Podem confiar que ens treguin de la situació en què estem —desballestament dels serveis públics, sotmetiment a les oligarquies financeres, corrupció…— els mateixos que l’han provocada o l’han implementada amb entusiasme? Poden rescatar-nos els mateixos que ens han fet naufragar? Poden curar-nos les ferides els mateixos que ens les han infligides? És possible, però jo no me’n refiaria en absolut. 

Pensem-hi. Per què conformar-nos amb la independència si, de pas, podem fer del nostre país un altre cop —perquè ja ho ha estat— un laboratori en què experimentar noves formes de viure i conviure? Ja que hi som, per què no intentar demostrar que la realitat no és cap condemna, sinó una constant invitació al canvi? Perquè, ja que ens prenem la molèstia d’alterar estructures polítiques, no toquem algunes de socials que produeixen i s’alimenten de la desigualtat? Per què, si ens hem de deslliurar d’Espanya, no aprofitem l’avinentesa i ens deslliurem, si no de tota, sí d’una part important de la precarietat laboral, marginació social, de les polítiques de privatització, d’asimetries de gènere, de frau fiscal, de corrupteles. Posats… 

El problema és que sembla que no es vol entendre que, per a una part significativa —i pel que sembla, estratègica— de l’electorat, aquest procés en marxa no pot ser un mer canvi de collar dels mateixos gossos.És com si aquestes desenes de milers de vots fossin com una mena de soroll, un imprevist que desmenteix una imatge de país feta de seny i moderació social, un exabrupte que no s’emmotllava al somni d’una Catalunya tota ella feta d’una classe mitjana universal, feliç i confiada, de la qual seria prototip el votant de Convergència.

I vet aquí que s’han trobat amb els aixafaguitarres de sempre, descarats, mal educats, grollers i malcarats. Alguns no entenen —els deixa perplexos— com, en aquestes alçades del segle XXI, aquesta mena de gent no s’ha extingit del tot, tal com preveien els seus pronòstics. Doncs no. Encara hi són; no han marxat, continuem on sempre, pensant i fent les coses de sempre, convençuts que les coses poden canviar i empenyent perquè així sigui. Són l’esquerra que creu en la revolució. El seu autèntic enemic no és Espanya; és el capitalisme, ja sabeu, aquesta colossal màquina de produir tristesa.

*Article publicat a El Món el 26 de novembre de 2015.