Però, pensaven que Evo Morales no anava de debò?

Alberto Montero Soler

Al llarg del dia d’avui i durant els propers dies, la premsa internacional es farà eco –desqualificant-lo gratuïtament des de la supèrbia i la ignorància- del nou pas endavant que ha donat Evo Morales i, en definitiva, el poble de Bolívia en la seva estratègia de recuperació del control sobre els seus hidrocarburs.

Aquest avanç es manifesta en la decisió adoptada en a principis d’aquesta setmana quan, a través d’un Decret Suprem, es va exigir als grups BBVA i Zurich el lliurament al govern de Bolívia de les accions de les empreses petrolieres que integren part dels fons de pensions que aquestes institucions gestionen. L’operació es realitzarà sense que l’Estat pagui cap tipus de contrapartida (“a títol gratuït”) i serà, des d’aleshores, l’encarregat de la seva gestió.

En concret, ambdós grups financers haurien de lliurar les accions de les empreses Andina, Chaco i Transredes.

Davant aquesta decisió -en aparença tan dràstica i que, avaluada a la lleugera, pogués semblar que contravé el sagrat dret capitalista a la propietat-, la pregunta que convé plantejar-se és si, realment, la mateixa ha pogut prendre per sorpresa a algú que s’hagués pres la molèstia de llegir amb un mínim d’atenció el Decret Suprem 28701, de nacionalització dels hidrocarburs.

Qualsevol que així ho hagués fet hauria comprès que el control de les empreses que operen en aquest sector exigeix, ineludiblement, de la disposició de la majoria de l’accionariat i que, amb aquesta mesura, Bolívia no fa més que avançar en aquest sentit.

Les accions canvien de gestor, no d’amo

En efecte, l’accionariat de les empreses d’hidrocarburs afectades està integrat, fonamentalment, per dos grans blocs els orígens dels quals es remunten a les particularitats pròpies del procés de privatització –anomenat a Bolívia de “capitalització”- de les empreses del sector a partir de 1994.

D’una banda, es troba el bloc de les accions que, a l’efecte de la “capitalització” de les empreses públiques, el govern de Bolívia va licitar internacionalment i que van ser adquirides per una sèrie d’empreses transnacionals a canvi, no del seu valor nominal –qualsevol que fos aquest-, sinó tan sols d’una sèrie de compromisos d’inversió d’aquelles per al futur. En aquest sentit, i encara que constitueixi una digressió, cal destacar que aquí radica la raó de ser de la intervenció militar de les empreses en el moment en el qual es va produir la nacionalització. Tot i les diverses les interpretacions que s’han donat d’aquesta intervenció, la seva principal justificació era evitar que aquestes empreses poguessin destruir informació o tergiversar-la de cara a les auditories que haurien d’enfrontar perquè es pugui conèixer si, efectivament, han realitzat els plans d’inversió als quals es van comprometre i pels quals, sense altra contrapartida, van tenir accés a la riquesa gasífera del país.

Aquest paquet accionarial constituïa el 50% de les empreses capitalitzades però, també –i això és singularment important-, atorgava el dret a la gestió de l’empresa.

I, d’altra banda, el 50% restant de les accions –excepte un petit percentatge que va ser venut als treballadors de Jaciments Petroliers Fiscals Bolivians (YPBF)-, es va distribuir entre la població boliviana amb majoria d’edat (21 anys) el desembre de 1995. Amb aquestes accions es va conformar un fons no contributiu denominat Fons de Capitalització Col·lectiva per una suma inicial de 1671 milions de dòlars que seria gestionat privadament per les Administradores de Fons de Pensions (AFP). A canvi, i derivats dels beneficis de la seva gestió, aquestes Administradores s’obligaven a pagar un benefici denominat Bono Solidaritat (BONOSOL) que s’atorgaria en pagaments anuals “vitalicis” a tots els bolivians beneficiaris una vegada complissin els 65 anys d’edat. La qual cosa no deixa de ser una trista i cruel paradoxa si es té en compte que, durant la primera meitat de la dècada dels noranta, l’esperança de vida al néixer dels bolivians era de 58 i 53 anys per a dones i homes, respectivament.

Igualment, cal assenyalar que aquestes Administradores també gestionen de forma privada el sistema de pensions individuals constituït a partir de les aportacions dels bolivians a l’assegurança social, és a dir, el Fons de Capitalització.

Doncs bé, el que acaba de fer el govern d’Evo Morales no és més que sol·licitar-li a dos d’aquestes Administradores, BBVA i Zurich, que transfereixin la tutela, que no la propietat -perquè aquesta mai els va pertànyer-, de les accions de les empreses d’hidrocarburs que integren el Fons de Capitalització Col·lectiva que aquestes gestionen a través de Previsió (BBVA) i Futur (Zurich).

D’aquesta forma, en el cas d’Andina, les Administradores tenen sota tutela el 48% de les accions, Repsol-YPF posseïx el 50% i el 2% restant està en poder dels antics treballadors d’YPFB. El cas de Chaco és similar tret que el 50% està en mans de Panamerican Energy, propietat en un 60% de la British Petroleum i en un 40% de l’argentina Bridas. I, finalment, Transredes, propietària de la major part dels oleoductes, gasoductes i poliductes de Bolívia, entre ells el que transporta gas a Brasil, és el resultat d’una societat entre la anglo-holandesa Shell (25%) i la nord-americana Prisma Energy (25%); un 16% està en poder de socis no identificats i el 34% de les accions restants és propietat de bolivians i es troba tutelat per les Administradores.

L’objectiu últim és que, progressivament, el govern bolivià reuneixi, almenys, el 50% més una de les accions de les empreses d’hidrocarburs que van participar en el procés de privatització, el que els permetrà disposar de la majoria del capital i fer-se amb el control de la seva administració.

Una cosa completament lògica si es té en compte que, dels set membres que integraven els directoris de les tres empreses afectades, quatre eren nomenats per les pròpies transnacionals i tres per les Administradores. Una vegada consolidada la nova situació, la majoria dels llocs d’aquest directori estaran integrats per representants d’YPFB.

D’altra banda, i en relació amb Petrobras, que va entrar posteriorment al mercat bolivià, el Decret Suprem de Nacionalització també obliga que vengui el 50% més una de les accions de Petrobras Bolívia de Refinació (PBR), propietària de les dues refineries de petroli que operen a Bolívia i que van ser adquirides l’any 1999 per 100 milions de dòlars.

No hi ha res a témer de moment… o si?

Que ningú tremoli al si de les grans empreses afectades, no hi ha res del que espantar-se aquesta vegada. Només els estan reclamant el que mai va ser seu tot i que ho van custodiar durant molt de temps i a pesar dels molts beneficis que li van reportar. Aquestes accions retornen ara a un tutor, el govern bolivià, que, en pro del bé comú, les gestionarà amb criteris més acords als del seu legítim propietari, el poble de Bolívia.

No és d’aquest petit avanç, un pas lògic en la cadena que Evo Morales va començar a construir a primers de maig, del que han d’espantar-se. Si volen despertar les seves pors, molt pròpies de qui te tant a perdre, que s’espantin de tot el conjunt, d’aquesta decidida estratègia de nacionalització dels hidrocarburs que, sens dubte, sorprèn per la intel·ligència amb la qual ha estat planificada i la decisió amb la qual està sent implementada.

I espantin-se perquè el govern de Bolívia està donant mostres que la pobresa no està renyida amb la dignitat; que la submissió és patrimoni de qui té manca d’esperança i, precisament ara, Bolívia malbarata esperances; i que, quan un poble decideix exercir la seva sobirania per a enfrontar les causes dels seus mals i recuperar les seves riqueses, la raó està sempre del seu costat, tant més quan davant d’ell s’alcen les veus i interessos de qui han estat els seus botxins.

Espantin-se perquè aquesta malaltia és contagiosa; perquè Amèrica Llatina desperta a la llum de l’exemple bolivià, com Bolívia ja ho va fer a la llum del veneçolà; i perquè, per una vegada, no tenen la paella pel mànec. Com els escau?

Article publicat a Rebelion.org

* Alberto Montero Soler (amontero@uma.es) és professor de Economia Aplicada de la Universitat de Màlaga i col·laborador habitual de Rebelión.