Perú, centre de la disputa geopolítica regional
Amb una conjuntura d’inestabilitat i realineacions de força, l’autor considera Perú com el punt de convergència dels interessos de la superpotència global dels EUA i les potències emergents de la Xina i el Brasil. I detalla en la seva anàlisi, amb nombroses cites històriques i dades econòmiques, com un viratge d’aquest país andí en una o altra direcció pugui consolidar el declivi dels EUA o la integració regió.
En aquesta porció de la regió andina convergeixen els interessos de la superpotència global, Estats Units, i de dues potències emergents, Brasil i Xina. La relació de forces a la regió sud-americana és tan equilibrada que un viratge del Perú en una o altra direcció pot tenir conseqüències dramàtiques ja que podria consolidar el declivi de la superpotència o encoratjar la integració regional impulsada per Brasil i la UNASUR (Unió de Nacions Sud-americanes).
La competència entre aquestes tres potències està convertint el país en un espai on es creuen múltiples conflictes: és la regió clau per a la sortida al Pacífic del Brasil, que té importància estratègica per a una nació emergent que té llaços comercials, polítics, diplomàtics i militars amb la Xina, és una de les més importants portes d’ingrés de la inversió xinesa a Amèrica del Sud, per les seves inversions en mineria com pels seus ports pel qual ingressen mercaderies d’Àsia i surten mercaderies del continent sud-americà, finalment, és un espai on les lluites de classes protagonitzades històricament per camperols, indígenes i sectors populars urbans han configurat un escenari altament inestable, en què han sorgit forces reaccionàries i autoritàries i altres rebels i emancipatòries.
En línies generals, es pot afirmar que el Perú va romandre al llarg del segle XX a l’esfera d’influència dels Estats Units com a aliat i país dependent proveïdor de matèries primeres. No obstant això, no s’ha d’oblidar que sota el govern de Juan Velasco Alvarado (1968-1975) el país es va inclinar cap a la Unió Soviètica amb la que va establir una aliança militar i política. Aquest període va marcar a fons al Perú actual, al punt que l’herència del velasquisme, que es pot resumir en nacionalisme i reforma agrària, segueix influint i operant per vies imprevisibles, sovint laterals i transversals.
La creació de l’UNASUR ha aconseguit arrossegar a la major part dels països de regió, forçant així la participació d’aquells que com Colòmbia i Perú es mostren reticents. Entre els objectius declarats pel consell d’Economia i Finances, per exemple, hi ha la creació d’una nova arquitectura regional que inclou «l’ús de monedes locals i regionals per a cursar les transaccions comercials intraregionals», la coordinació dels bancs centrals per atendre la finançament de projectes de desenvolupament i infraestructura en condicions de terminis i interessos més avantatjoses de les que ofereix el mercat global de capitals, «enfortir la integració financera de la UNASUR» i desenvolupar «un mercat sud-americà financer i de capitals».
Avanços d’aquest tipus estan cridats a mitjà termini a tallar amarres amb els Estats Units i els centres financers i econòmics vinculats a Wall Street, el que convertiria a Sud-amèrica en una regió geopolíticament sobirana com ho mostra el fort creixement del comerç intrazona.
La creació de l’Aliança del Pacífic a l’abril de 2011 entre Mèxic, Colòmbia, Perú i Xile és la resposta de la Casa Blanca a aquesta creixent independència regional i, com assenyala l’economista peruà Oscar Ugarteche, «un contrapès a la influència brasilera a Sud-amèrica »(Alai, 26 d’abril de 2011). Els tres governs sud-americans que integren l’Aliança tenen en comú no haver signat l’acta de constitució del Banc del Sud, no tenir acords comercials amb el MERCOSUR del qual són només observadors, tenir Tractats de Lliure Comerç (TLC) signats amb els Estats Units i no tenir d’un sector industrial nacional significatiu.
Xile, Perú i Colòmbia han coordinat les seves bosses de valors a través de l’MILA (Mercat Integrat Llatinoamericà) i realitzen cotitzacions en comú, el que li atorga gran rellevància als grups financers en la política internacional, en particular els fons de pensions privats vinculats a la gran banca del Nord. Ugarteche conclou que la principal divisió a Amèrica del Sud és «entre països amb alguna industrialització i ampliació del mercat intern, i els que no».
Es tracta de tres països exportadors de minerals i hidrocarburs que alhora compren productes industrials majoritàriament dels Estats Units. Ugarteche conclou que el nou bloc «serveix no per competir sinó per bloquejar» la integració regional que proposa la UNASUR.
Després del cop d’Estat constitucional contra el president Fernando Lugo al Paraguai, la decisió del MERCOSUR d’ampliar incloent a Veneçuela i després a Bolívia i Equador, és el camí emprès per seguir avançant davant el previsible bloqueig de la UNASUR per part dels països que conformen l’Aliança del Pacífic, que també integren, amb l’excepció de Colòmbia, l’Acord Estratègic Trans-Pacífic d’Associació Econòmica (TPP per les sigles en anglès), amb el qual Estats Units pretén respondre l’ascens de la Xina. Perú juga un paper central en aquesta estratègia: a l’Amèrica del Sud és una peça clau en el bloqueig de l’estratègia d’integració del MERCOSUR i la UNASUR.
La característica principal de la conjuntura al Perú és la inestabilitat i les constants realineacions de forces. Després del viratge d’Ollanta Humala al desembre de 2011, quan es va desprendre dels sectors d’esquerra que el van portar al govern, hi va haver forts senyals del govern peruà en suport a la política exterior de Washington al mateix temps que va mostrar sintonia amb la propaganda dels mitjans de la dreta que asseguren que la integració regional “és per als perdedors».
En aquests moments s’escenifica la proposta de revocació de l’alcaldessa de Lima, Susana Villarán, de centre esquerra, per una aliança entre partidaris d’Alberto Fujimori i Alan García, tots dos expresidents acusats de corrupció i violacions als drets humans. Si la revocatòria triomfés, la votació serà el 17 de març, les forces més fosques de la dreta estaran en excel·lents condicions per tornar a ocupar la butaca de Pizarro. Res d’això és nou a Perú, a jutjar per la seva història.
En les dues transicions hegemòniques anteriors, les revolucions independentistes i la crisi de la dominació oligàrquica, les elits de Lima van jugar un paper retardatari dels canvis. Lima va ser una de les ciutats llatinoamericanes que més temps va romandre adherida a la corona espanyola, perquè «l’aristocràcia criolla, sobre després de la rebel·lió de Túpac Amaru, percebia la seva existència en funció de la continuïtat de la bastida espanyola», com assenyala el historiador Julio Cotler. La ruptura amb la dominació espanyola hauria d’haver arribat de fora perquè la independència podia significar la igualtat de drets civils entre criolls i indis.
En el segon cas, la dominació oligàrquica es va estendre molt més enllà de la dècada de 1930 perquè la mobilització dels sectors populars va mostrar l’extrema precarietat de la classe dominant i de l’Estat oligàrquic. La impressió és que els trets de raquitisme de les classes dominants peruanes, modelades cultural i històricament pel temor a una irrupció intempestiva dels de baix, s’ha aprofundit sota el neoliberalisme. En aquest període de desarticulació geopolítica i de relleu d’hegemonies aquestes elits segueixen disposades a apel · lar a la violència genocida com a forma de contenir i repel·lir tot el que faci olor de canvis. Perú és l’únic país d’aquesta regió on la integració i l’aliança amb Brasil són atacades amb el mateix vigor amb el que fa tot just unes dècades es va combatre el comunisme.
