Plans de xoc universitaris: on queda la qualitat i l’excel·lència?

  Arnau Mallol i David Carmona*  

Actualment les universitats de Catalunya viuen una situació financera precària, que fa molts anys que s’arrossega, i en els últims mesos aquesta s’ha vist accentuada, per les retallades pressupostàries imposades pel govern de la Generalitat. En aquest article, s’explica com aquestes retallades afecten negativament l’educació, i, molt especialment, com afecten a la qualitat i, la suposada, excel·lència de les universitats catalanes.

Situació econòmica de les universitats catalanes:

La segona etapa del tripartit s’inaugurava amb la signatura a finals del 2006 del Pla de Finançament per a la Millora de les Universitats Públiques Catalanes que preveia tot un seguit de dotacions econòmiques addicionals si les universitats públiques complien determinats objectius. El contingent pressupostat inicialment era de 516 milions d’euros.

Tanmateix les proclames fetes des de la conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa, comandada fins fa unes setmanes per Josep Huguet, que els pressupostos universitaris millorarien han quedat en no-res, ja que en els últims dos anys s’ha reduït un 33% el finançament públic als centres d’educació superior.

L’objectiu pressupostari fixat al Pla de Finançament del 2006 s’ha anat modificant any rere any, fins que a data d’abril de 2011, la Generalitat deu al conjunt d’universitats més de 400 milions d’euros dels promesos. Aquests incompliments han trastocat l’estabilitat pressupostària de les universitats provocant una generació i acumulació de dèficit econòmic.

El nou executiu convergent s’ha desentès de la responsabilitat d’aquest deute i emplaça a les direccions universitàries perquè elaborin uns “plans de xoc” per establir línies estratègiques pressupostàries encaminades a contenir i reduir el dèficit.

Els nomenaments d’Andreu Mas-Colell com a conseller d’Economia i Coneixement, Antoni Castellà com a secretari d’Universitats i Recerca, Lluís Jofre com a director general d’Universitats o Josep Martorell com a director general de Recerca; desencoratgen a creure en una eventual millora del finançament o l’avaluació que serveixi per blindar un model d’universitat pública. Més aviat el perfil cercat per aquestes responsabilitats és l’idoni per desterrar conceptes com autonomia, equitat o qualitat dels campus universitaris. A banda d’haver protagonitzat lloances a la repressió al moviment estudiantil com en el cas de Castellà davant les càrregues arran del desallotjament de l’Edifici Històric de la UB o la incoació d’expedients d’expulsió a estudiants de la UAB.

Nova política pressupostària:

Davant d’aquesta situació econòmica, l’única decisió que s’ha pres ha estat aplicar diverses retallades en els pressupostos de les universitats públiques catalanes.

Per començar, caldria destacar que els equips rectorals no han modificat ni una coma en el procediment de configuració i aprovació d’aquests pressupostos, que tan sols contempla una supervisió del Consell de Govern i en reserva l’aprovació pel Consell Social, organisme que representa els interessos de la banca i les multinacionals.

Els rectors davant d’una situació d’excepcionalitat, com són aquestes dificultats econòmico-financeres, enlloc d’abordar la problemàtica amb el conjunt de la comunitat universitària; mitjançant claustres, taules de negociació col·lectiva o consultes; han mantingut una política absoluta d’opacitat informativa.

Totes les retallades pressupostàries, anomenades segons la universitat com a “Pla de Sostenibilitat Econòmica”, “Pla de Racionalitat i Millora”, “Pla d’Eficiència i Austeritat” entre altres noms, tenen diverses característiques comunes que afecten al conjunt dels membres de la comunitat universitària.

A grans trets estipulen, d’una banda, l’augment dels ingressos, mitjançant noves formes de recaptació per l’oferta docent i de recerca: pujada del preu del crèdit (un 7% pels graus i un 30% pels màsters), taxes de presinscripció (màsters), copagament de serveis educatius bàsics (campus virtual, accés a internet), cànons explotació de drets d’autor (patents, publicacions) o taxes d’explotació patrimonial (programari, infraestructures).

I per l’altra banda la reducció de les despeses a través d’acomiadaments de personal (el govern exigeix una reducció d’un 5% del professorat), constricció salarial (s’exigeix un 25% de reducció en el capítol pressupostari de personal), allargament de jornades, supressió d’ajuts (mobilitat, idiomes, doctorat, etc.), extinció matèries optatives (grau), reducció del nombre de grups i subgrups (grau), tancament d’edificis en dies no lectius (aularis, biblioteques, campus sencers, etc.), congelació inversions patrimonials (equipaments, fons bibliogràfic, maquinari informàtic), etc.

Adéu-siau equitat, excel·lència i qualitat!

Malgrat les noves pressions econòmiques cap a la comunitat universitària i les reduccions de recursos per la docència i la recerca, el discurs oficial assegura que les universitats actualment ofereixen una educació de qualitat i obtenen una recerca d’excel·lència, a vegades amb l’afegitó d’internacional.

Miratges i il·lusions a banda, això que cínicament anomenen eficiència en la gestió ens allunya dràsticament d’aquests desitjats objectius.

D’entrada, escollir una formació en estudis superiors que requereix d’una dedicació exclusiva esdevindrà un mal negoci per molts joves. Tot i que disposar de persones amb estudis superiors és necessari per la societat, cada vegada està menys compensat econòmicament per culpa d’una irrisòria taxa de cobertura de beques, però sobretot perquè el cost d’oportunitat d’engegar o continuar uns estudis universitaris es dispararà per gentilesa dels plans de xoc. L’increment de les despeses de matrícula i addicionals (materials d’estudi, transport, dietes, habitatge) generaran serioses dificultats econòmiques als estudiants en procés d’emancipació o sostinguts per famílies amb poca capacitat adquisitiva, cosa que en força casos provocarà l’abandó dels estudis. Enlloc d’avançar cap a l’equitat social, s’aposta per seguir perpetuant les desigualtats.

Pel que fa al rendiment de les universitats, les mesures descrites als plans de xoc porten cap a unes pitjors condicions materials de feina pel personal docent i investigador (PDI), ja sigui per l’augment de la càrrega lectiva, la concentració de l’alumnat en grups nombrosos, la disminució dels recursos de suport didàctic i a la innovació, etc. un reguitzell de greuges que afectaran l’exercici de la funció docent i investigadora i que en conseqüència perjudicarà la producció científica, la transferència del coneixement i l’aprenentatge dels estudiants.

Lluny encara d’una universitat de qualitat i excel·lent, i malgrat tota la propaganda que puguin desplegar, els plans de xoc només ens poden conduir cap a un balanç acadèmic mediocre i decebedor. Serà llavors una àrdua tasca seguir defensant la funció social que acompleix la universitat pública, ja que la societat no en copsarà la seva eficàcia.

Si us plau, no hipotequin el futur de la societat catalana, no minvin la qualitat i l’excel·lència dels futurs ciutadans, treballadors i emprenedors d’aquest país!

*Arnau Mallol és ex-portaveu nacional del SEPC, David Carmona és portaveu nacional del SEPC