Podemos, l’euro-peronisme

Dels principis i propostes al programa de Podemos de maig de 2014 per a les eleccions europees i dels seus discursos inicials, ja n’han caigut les quatre principals: la Renda Bàsica universal no condicionada, una Auditoria del Deute que tingués dents, una política econòmica que sigui alhora ecològica (nascuda del Cercle 3E: Energia, Economia, Ecologia), i el dret d’autodeterminació de les nacions o nacionalitats que componen l’estat espanyol.

Referent a l’últim tema, hi ha les molt recents declaracions d’Ignacio Errejón, el jove politòleg de Podemos, que clarament deien, “referéndum català igual que el d’Escòcia”. Aquesta claredat va ser voluntàriament enterbolida en el discurs de Pablo Iglesias a Barcelona el 21 de desembre, on no es va comprometre a recolzar un referèndum d’autodeterminació però tampoc el va rebutjar per sempre. L’ambigüitat és calculada.

Podemos  i els seus eslògans tenen vocació de “significants buits”, per usar l’expressió d’Ernesto Laclau, el teòric del peronisme i autor de “La razón populista” (mort lamentablement a l’abril de 2014). “Populisme” s’usa aquí en el bon sentit de la paraula, com una forma política realment existent, més democràtica que els règims oligàrquics o caciquils, o que els cops militars que han estat realment les alternatives a Argentina, com també a Equador o Bolívia o altres països que avui gaudeixen de governs del tipus peronista.

El Peronisme va aconseguir atreure permanentment a les masses obreres i populars a la vida política argentina, en una època de bonança econòmica pels ingressos de la segona guerra mundial. Per Laclau (1935-2014), pensador d’origen marxista i inicial militància trotskista, aquesta adhesió obrera i popular al Peronisme que incloïa fins a un cert element eròtic cap a la persona d’Evita Perón, presentava un problema teòric de gran magnitud. Podia despatxar-se aquesta realitat simplement com un cas de “falsa consciència”? Això no era intel·lectualment satisfactori. Com havia assolit Perón (sense cap llibre per guiar-lo) una hegemonia política a Argentina abastant diversos grups socials inclosa la classe obrera?

El Peronisme va ser catalogat per Laclau com un “significant buit”, que podia omplir-se en la seva expressió més pròpia amb elements del nacionalisme popular (com els Kirschner) però que ha estat també compatible amb montoneros d’extrema esquerra i amb el neoliberalisme de Menem. És absurd indignar-se per la traïció a les “veritables” essències peronistes. Tampoc cal indignar-se a Equador per les “traïcions” de Correa al moviment indígena o a l’ecologisme. Els “significants buits”poden omplir-se amb qualsevol cosa, sempre que despleguin una retòrica més o menys nacionalista i popular.

Al cap i a la fi també el Socialisme es va convertir a Espanya en un “significant buit”. Es pot ser social-demòcrata a Europa i al mateix temps recolzar polítiques d’austericidi. Zapatero a Espanya va canviar en una nit un article de la Constitució juntament amb el PP, per assegurar que la primera prioritat del pressupost fos pagar el Deute.

Perón es va afirmar en els seus orígens destruint altres sindicats anteriors, i simplificant l’elecció política i al mateix temps tornant-la antagonística, en termes d’amics i enemics. Aquesta era l’explicació de Laclau i és doctrina explícita dels dirigents de Podemos. “Braden o Perón”, va anar l’eslògan de 1945, on Braden era l’ambaixador d’Estats Units i empresari miner transnacional. “La Revolució Ciutadana contra els Pelucones”, proclama Rafael Correa. El Poble contra la Casta, és l’eslògan dels politòlegs que dirigeixen Podemos, juntament amb altres consignes simples: “El seu odi, el nostre somriure”, o “Hi ha els de a dalt i hi som els de baix, que som més”. Advertiment: mai parlis de dreta i esquerra, col·loca’t “en el centre del tauler”.

Simplifiquin, no facin promeses que després no saben si compliran o no, ambigüitat ben meditada. Podemos és quelcom diferent de Syriza a Grècia, que té un vocabulari d’antiga esquerra. Podemos es nodreix de vots del PSOE (la Pasokització del PSOE), vots dels post-comunistes d’Esquerra Unida (d’on procedeix Pablo Iglesias) i dels abstencionistes i d’altres partits, els que sigui. Les enquestes li donen ja un 25 per cent dels vots a Espanya.

El 31 de gener de 2015 Podemos anuncia una gran manifestació a Madrid, però és mal intencionat parlar d’una “marxa a Roma”, i més absurd encara parlar de la irresistible ascensió de Pablo Ui (com si fos l’Arturo Ui en la peça de Bertold Brecht), com s’ha fet a les pàgines d’El País. Qui llegeixi a Laclau sap que “populisme” no és cap insult, és una conceptualització de règims que realment han existit i existeixen i que no són necessàriament de dreta. Hi ha hagut coses pitjors i no fa tant temps: règims oligàrquics i règims militars.

You may also like...