Política econòmica i discursiva suïcida del govern veneçolà

Heinz Dieterich
La derrota de referèndum del 2 de desembre de 2007 no fou un petit contratemps, com sembla pensar el President, sinó un canvi qualitatiu en la correlació de fores, quasi tan significatiu com el cop militar de l’11 d’abril de 2002. Per això no s’entén que el President segueixi aplicant el model polític-econòmic-discursiu que li va donar resultats entre el 2003 i el 2007, però que va fracassar el 12 de desembre.

1. El President no va assumir la lliçó del 2 de desembre

El continuisme pre-12D és evident: no hi ha hagut un debat seriós de la derrota; les crítiques i les autocrítiques dels funcionaris han estat retòriques; la fracció dominant de la Nova Classe Política (NCP) s’ha enfortit; el nomenament de ministres per a carteres importants continua i l’estructura conductiva segueix vigent. En dos fronts del continuisme, la política econòmica i discursiva, es centre els perills reals per al seu propi futur.

 

2. El modus operandi econòmic governamental

El 20 de gener, el President Hugo Chávez va anunciar un augment del 36 % del preu regulat de la llet, d’1,10 bolívars forts a 1,50. El 23 de gener va engegar la xarxa Pdval, que vendrà productes alimentaris a preus regulats. Pdval distribuirà 150.000 tones de menjar al mes. El consum nacional d’aliments a Veneçuela es situa al voltant del milió de tones al mes.

 

El 31 de gener, el  ministre d’Alimentació Félix Osorio, va reactivar un mecanisme d’entrega de divises per al sector alimentari suspès al 2004 i va avisar que el President havia aprovat un augment del volum de ventes a la Xarxa Mercal “de 130 mil a 160 mil tones mensuals, i que això aniria augmentant progressivament fins al desembre”.

L’1 de febrer el Ministre de Planificació, El Troudi, va informar que “Estem contrarestant la tendència que registrem en l’últim trimestre de 2007, en la que vàrem obtenir com a suma acumulada el 10% d’inflació”. El 4 de febrer, el President va amenaçar amb l’expropiació a les grans cadenes de producció i distribució d’aliments i medicaments que considera responsables de la manca de productes. El 6 de febrer, el ministre per a les Finances, Rafael Isea, va anunciar que la meta inflacionària del 2008 seria de l’11% i que la inflació és essencialment responsabilitat dels grans empresaris “que es neguen a col·laborar amb la producció nacional i basen les seves negociacions en mesures capitalistes que només els beneficia a ells”.

3. Incongruent discurs econòmic del govern

El discurs econòmic del govern és superficial i desaprofita el seu control dels mitjans estatals de comunicació per a dotar la població d’una consciència econòmica real de la situació. Amb freqüència és simple retòrica o mistificació.

 

Podria cap economista trobar-li un sentit a l’afirmació del Ministeri de Planificació (sic) que “la inflació que estem recollint és producte de la inèrcia. Els efectes inercials tendeixen a estabilitzar-se a mig termini”? Això significa desinformar a la gent, perquè tot economista sap que el pic inflacionari del desembre es va generar degut a les pagues extres, al massiu desembors de liquidesa addicional (metges, mestres), motivat especialment pel referèndum i les facilitats creditícies atorgades pels bancs.

Quina serietat informativa ostenta un Ministeri d’Alimentació, quan diu que “no és cap secret per a ningú que (…) aliments com l’arròs, el blat o el blat de moro entraran en marges crítics” de desabastiment mundial, com a conseqüència de “l’obstinació de l’imperi d’utilitzar-los com a combustible?” La realitat és que la producció de biocombustibles al 2007 amb prou feines va ocupar l’1,25% de les terres conreables del món i que el principal factor en l’augment dels preus dels aliments radica en l’enorme creixement de les classes mitges a Xina, l’Índia, Rússia i en la seva recuperació econòmica a Amèrica Llatina; països que en conjunt, abarquen la meitat de la població del món.

El mateix President, genera il·lusions quan diu, en augmentar el preu de la llet: “Espero que els productors responguin, en lloc de fer només formatge o endur-se la llet a Colòmbia, la qual cosa jo considero traïció, ja que aquesta llet és per als veneçolans”.

En la crematística, i Veneçuela és una economia crematística de mercat, les activitats econòmiques es realitzen per taxes de guanys i per interessos, no per conceptes valoratius com Pàtria o traició. “El gran capital no té pàtria, té butxaca” recordava Gramsci i mentre el President no introdueixi en les estructures una economia de valor, de res serviran les reclamacions de patriotisme.

 

I el President genera una altra il·lusió, la del poder de l’Estat, quan diu que expropiarà a les grans cadenes d’alimentació i medicines. Si avui dia no és capa de garantir que hi hagi pollastre i llet als mercats, amb quina logística estatal substituirà la funció d’aquestes grans cadenes? Perquè amenaçar, diu Sun Tzu, si no es pot acomplir l’amenaça?

 

4. Inflació i desabastiment a la llum de la ciència econòmica

La forma més senzilla per a que el ciutadà no-economista entengui el problema de la inflació i s’alliberi de les mistificacions és amb l’anomenada “equació quantitativa” de la teoria quantitativa del diner.  Simplificant es pot explicar de la següent manera. Tota economia moderna està composada per un circuït monetari (diner) i un circuït de bens i serveis. Cada circuït està determinat per dos factors (variables): el monetari per la massa monetària M (total del diner circulant) i la velocitat de rotació (circulació) del diner V; el de bens i serveis pel conjunt de bens/serveis Q i els seus preus P.

 

L’equació M x V = Q x P expressa que tan la inflació com el seu contrari, la deflació, resulten d’un desequilibri entre els dos circuïts. Qualsevol augment desproporcional de la banda esquerra de l’equació genera un efecte inflacionari (augment de preus); qualsevol augment desproporcional de la banda dreta genera un efecte deflacionari (reducció de preus).

 

Les causes de la inflació poden ser essencialment quatre: 1) l’augment dels preus d’importació (inflació importada); 2) un boicot econòmic; 3) una catàstrofe natural; 4) un augment desproporcionat de la liquides (diner). Els primers dos factors són l’argument fundacional del discurs oficial; el tercer no aplica a Veneçuela i el quart és la raó fonamental de la inflació nacional.

 

El desabastiment de les mercaderíes en una economia crematística es dona quan els preus de venta (taxa de guany) no són atractius per al productor o venedor (capitalista). Aquest és el cas de Veneçuela. Molts dels preus fixats per l’Estat (preus administratius), que afecten 400 partides, són tan baixes que l’oferta de productes desapareix, ja sigui perquè es deixen de produir o perquè es venen en mercats que ofereixen preus més alts, com són Colòmbia i el mercat negre.

 

5. La inflació i el mercat negre

Quan la inflació del 2006 va arribar al 17%, el govern va establir la meta oficial per al 2007 en 12%. Aquesta meta no fou assolida. Segons el Banc Central de Veneçuela, l’Índex de Preus al Consumidor (IPC) fou d’un 22,5%. Malgrat això, si es pren  en consideració que els preus de molts bens de primera necessitat estan congelats per l’Estat, és realista d’assumir que la inflació real va rondar el 28%. Una taxa tan alta té dues conseqüències negatives: destrueix la macroeconomia i al govern responsable d’aquesta.

 

S’ha de mencionar, òbviament, el mercat negre i a l’acaparament especulatiu com a factors negatius per a la política governamental. Això malgrat dues consideracions: a) encara que hi hagi un interès de l’oligarquia i de Washington de destruir el govern d’Hugo Chávez, les seves causes són més econòmiques que polítiques, resultants de la distorsió dels preus relatius del mercat pels preus administratius; i b) l’única manera d’acabar amb ells són mecanismes econòmics, no policíacs ni polítics. Per això és correcta l’obertura dels PdValitos, sempre que es faci amb la velocitat necessària i amb els volums necessaris per a neutralitzar els acaparadors i especuladors.

 

6. Any electoral 2008: Com evitar la crisi econòmic-politica?

La injecció massiva de diner en l’economia en temps electorals és normal per a qualsevol govern i, en alguns casos, també el control dels preus dels béns i serveis bàsics. Aquesta recepta fou possible per al 2006 i per l’any electoral de 2007; però en aquesta forma és disfuncional i insostenible per al 2008.

 

Per a controlar la inflació i acabar amb els desabastiments, el President només té dues opcions: a) reduir l’excessiva liquidesa mitjanant polítiques fiscals (augment dels impostos), monetàries (interessos) o redistributives; b) assumir com Estat el cost de la inflació. Les opcions d’”a” no s’aplicaran en un any electoral. L’opció “b” exigeix que es resolgui la relació cost-preu al petit i mitjà productor mitjanant preus realistes amb garanties o subsidis. Es tractaria d’un model rendista com el dels petits camperols de la Unió Europea i els Estats Units, que no viuen de renta de la terra, sinó dels subsidis de l’Estat, però li garantiria al govern la lleialtat política d’aquestes classes socials i li donaria temps per a buscar una sortida estructural de la camisa de força econòmica autoimposada pel control dels preus.

 

Combinat amb això es necessita un programa massiu d’importacions en el qual l’Estat assumeixi tots els costos que excedeixin els preus interns desitjables. Encara que el preu mitjà mundial del petroli oscil·larà enguany entre els 65 i els 80 dòlars, l’Estat veneçolà té la suficient capacitat financera per a assumir-ne els costos, almenys a curt termini.

 

Queda per resoldre’s llavors, el problema de la logística de la distribució que, per a ser exitosa, ha de ser massiva i arribar fins a l’últim poble. Probablement no hi ha temps per a crear de zero aquesta logística abans de les eleccions de 2008, fet pel qual s’han d’emprar les estructures existents. Només l’Església, l’escola i els militars tenen presència fins als últims racons del país. Amb l’Església com enemiga, i els militars no aptes per a aquesta tasca, la infraestructura de les escoles queda com a única solució disponible.

 

Pagant una compensació adequada als mestres disposats a ajudar en aquesta tasca i contractant gent sense feina, s’aconseguirà una considerable força de treball. Per evitar colls d’ampolla en la mà d’obra i reduir el problema de la corrupció, s’ha de fer una convocatòria  a nivell llatinoamericà i europeu per a dur quadres honestos i qualificats disposats a col·laborar. No remunerar aquesta tasca o no remunerar-la adequadament com es discuteix ara als PdValitos, és una idea de boy scouts, no de gent seriosa. O existeix algun ministre o buròcrata que treballi gratuïtament per la revolució bolivariana?

 

Aquest és l’únic camí econòmic que li queda al President, per a evitar una crisi al 2008. Tenint en compte que l’Estat veneçolà té recursos materials, l’única cosa que manca són els quadres humans amb audàcia, visió estratègica, capacitat organitzativa i ètica. Per trobar-los el President haurà de sortir dels feus cortesans de la Nova Classe Política que l’envolten. Si no pot o no vol donar aquest pas, repetirà al desembre de 2008, el que li va tocar viure el 2 de desembre del 2007.

 

 7. L’ètica de la veritat i la disjuntiva del President

Un dels fenòmens polítics més preocupants del procés veneçolà és una creixent buidor de l’ètica discursiva del govern. Enlloc d’explicar científicament la realitat als ciutadans, se’ls tracta discursivament amb les mateixes tècniques manipulatives que usen els governs burgesos. Amb aquest procediment no es crea consciència revolucionària, sinó clientela.

 

A l’atrofia de la veracitat discursiva s’hi afegeix l’esgotament progressiu dels dos discursos estratègics del President: el bolivarià i el del Socialisme del Segle XXI. El primer, perquè no ofereix ja nous horitzons a nivell intern del país, i el segon, perquè el President no ha creat ni una sola institució econòmica qualitativament diferent de les de l’economia de mercat, és a dir, postcapitalista.

 

El President es troba davant la següent disjuntiva: o trenca amb l’status quo d’abans del desembre passat o el continuisme es convertirà en el finalitzador de la Revolució Bolivariana.

You may also like...