“POR JUSTO DERECHO DE CONQUISTA” Les dues velocitats de la Nova Planta als Països Catalans (1707-1716)

“En 1724, tras la abdicación de Felipe V, (…) el capitán general planteó a la Cámara de Castilla una duda razonable: ¿se debía decir al alzar el pendón `Cataluña por el rey Luís Primero´, o por el contrario se debía decir `Castilla´? La respuesta de la Cámara no se hizo esperar: `(…) en Barcelona y demás ciudades y villas del Principado, se alcen los pendones por V.M. y en su Real Nombre diciendo Castilla y no Cataluña´ y añadía se hiciera lo mismo en Aragón, Valencia y Mallorca.”¹

Els decrets de Nova Planta, posen punt i final la Corona d’Aragó. Desapareix l’estructura institucional dels regnes que la componen que, des d’aleshores, queden integrats dins Castella. En definitiva, els decrets de Nova Planta assenyalen el naixement d’Espanya com a unitat política amb Madrid com a centre de direcció inapel·lable. Es tracta, doncs, d’un moment fonamental de la nostra història perquè suposa la ruptura definitiva d’una trajectòria secular d’autogovern.

En realitat, la Nova Planta és la culminació d’un procés centrípet, que ja definia el 1624 el memorial del comte-duc d’Olivares: “Tenga Vuestra Majestad [Felipe IV] por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España: quiero decir, Señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estas reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia”; s’incloïa a la llista de pretextos la repressió militar d’algun tumult per imposar les lleis de Castella.

En efecte, la victòria espanyola a la Guerra dels Segadors (1652), ja va ser l’excusa perquè la corona controlara els candidats a ser insaculats per formar part del govern de Barcelona (Consell de Cent) i de Catalunya (Generalitat). A més a més, amb el Tractat dels Pirineus (1659), la cinquena part del Principat de Catalunya passava a mans franceses. Les institucions catalanes no tardarien en ser suplantades al regne del Rei Sol (1660), i la llengua catalana va resultar prohibida el mateix any que Felip V heretava el tron de l’últim Àustria espanyol (1700).

En definitiva, el centralisme de Felip d’Anjou tenia un clar mestratge familiar Àustria i, sobretot, Borbó. La rebel·lió de maulets i vigatans en la Guerra de Successió, va ser l’excusa -que com hem vist ja definia anteriorment Olivares- per imposar l’absolutisme a la Corona d’Aragó. Per això, la derogació dels furs estava prevista, ja el gener de 1706, tal i com s’especifica al document “Instrucciones de lo que se ha de observar llegando a la visita de Valencia” que el jove Felip féu arribar als subalterns que assetjaven la capital del Túria².

Malgrat això, la Nova Planta, però, no és igual arreu: resulta més dura al País Valencià que no a la resta de territoris. Es tracta d’una distinció important, gens casual, i no la podem entendre si tractem de manera aïllada els diferents decrets derogatoris aplicats arreu de la Corona d’Aragó. En ser pioner, el valencià va servir per repensar la manera en la qual s’havia d’aplicar a la resta, així que val més que recapitulem.

El 29 de juny de 1707, Felip V dicta des de Madrid el decret de Nova Planta, que suprimeix els furs valencians i aragonesos i els substitueix pels de Castella. Es tracta d’una abolició radical, la suplantació total d’un model per un altre. El cas aragonès, però, presenta la peculiaritat que, en passar a mans de l’Arxiduc el 1710, Felip V haurà de redactar un nou decret el 1711. El regne d’Aragó és característic, doncs, perquè és l’únic on hi haurà dos decrets de Nova Planta, el contingut del segon dels quals serà sensiblement menys agressiu.

No només crida l’atenció la duresa de la Nova Planta contra els valencians, també ho fa la urgència en la publicació. En efecte, el decret del 29 de juny s’aprova quan les cendres de Xàtiva encara són calentes, però sobretot, quan encara queden moltes pobles, viles i comarques resistents, fins i tot, com hem vist, al propi Regne de València.

Hi ha indicis per suposar que Felip V haguera fet el mateix amb el Principat si el front militar s’hagués ensorrat tan ràpid com al sud de l’Ebre³. El cas de Tortosa és paradigmàtic, ja que, en ser ocupada, se li aplicà una Nova Planta a la valenciana (1709). A Lleida, però, també ocupada el 1707, les institucions forals foren parcialment respectades. Com en la majoria de viles i ciutats conquerides, l’ocupació del territori no estava assegurada en aquell moment, i en aquest context, la inestabilitat que suposava afrontar un canvi d’arrel com l’imposat a València, era poc aconsellable.

Altrament, el model lleidatà era políticament més útil que el tortosí, perquè oferia l’esperança de somniar amb el respecte de les Constitucions si, en contrast amb el Regne de València, el Principat es rendia a temps. Tota una estratègia perquè les ordres de Felip V a Berwick, en data tan tardana com el 19 de juny de 1714, són molt clares: “En quanto a la forma de gobierno que se ha de dar a la Ciudad, la reglareis y pondreis inmediatamente en el mismo pie y planta que el de Castilla, y sin la menor diferencia ni distinción en nada”.Però no va ser exactament així⁴.

A Catalunya, la Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluñadata de gener de 1716, és un document madurat, que es publicà més d’un any després de l’Onze de Setembre. Mentrimentres, el Principat quedà sotmès a la “Real Junta Superior de Justicia y Gobierno”que presidia José Patiño amb la missió urgent d’organitzar el règim d’ocupació militar. Aquesta etapa de provisionalitat s’entén si dirigim, novament la nostra mirada cap al Sud, i ara també, cap a les Illes.

En primer lloc, el suposat efecte dissuasiu del decret de 1707 contra els valencians va demostrar-se com un rotund fracàs, ja que arreu dels Països Catalans continuaren les hostilitats. Ocupada totalment Catalunya, el 18 de setembre de 1714, les illes de Mallorca, Eivissa i Formentera, encara alçaven la bandera de la resistència. Retardar la publicació del decret, pretenia de nou, oferir esperances als illencs d’acollir-se a la “clemència” del Borbó. De fet, a les negociacions de capitulacions de Ciutat, el 2 de juliol de 1715, les autoritats mallorquines encara exigien el manteniment dels furs i institucions del regne.

En segon lloc, la introducció radical de les normes i formes castellanes al Regne de València, va provocar no pocs problemes. Les lleis i les institucions responien a realitats específiques i diferents, de manera que existien molts dubtes en l’aplicació d’aquestes disposicions, i també es produïen buits legals i un funcionament en ocasions caòtic. Tampoc s’ha de menysprear, en aquest panorama desastrós, el fet que la població ni coneixia ni volia acceptar la legislació imposada, donat que, fins i tot el 1714, es mantenia l’esperança que el resultat de la guerra canviés la situació: “las voces del obstinado empeño de los cathalanes por el restablecimiento de los fueros hallan aceptación en el Reyno de Valencia, cuyos pueblos claman con igual pertinencia por sus privilegios”⁵.

El desgavell jurídic propiciat per la Nova Planta al Regne de València, serví a Madrid per pensar bé i matisar els decrets imposats a la resta de territoris. El dret privat foral continuarà parcialment vigent a les Illes i al Principat, i certes institucions pròpies, com l’Audiència, no desapareixen totalment sinó que s’adapten al nou domini castellà.

La recuperació del dret civil foral és reivindicada repetidament per la Ciutat de València, i és fals el clixé que afirma que els valencians -en si- no intentaren la restitució. Les maniobres institucionals es truncaven pel boicot⁶ per part de les noves autoritats, corruptes i d’origen castellà, i el creixent desinterès de l’alta noblesa botiflera – beneficiada pel model aristocratizant castellà.

El reforçament de l’aristocràcia en les institucions en general, i en el govern municipal en particular, és un efecte comú de la Nova Planta als Països Catalans. El Regne de València, Principat de Catalunya i Regne de Mallorca, també tenen en comú el règim d’ocupació militar, on la màxima autoritat real és el Capità General⁷. Aquesta estructura militarista també es reproduí als 27 corregiments en els quals quedà dividida l’administració territorial als Països Catalans. Segons Torras i Ribé, entre 1717 i 1808 al Principat, el 96% dels corregidors nomenats són militars⁸. També durant tot el segle XVIII, els militars “regulaven plenament la política municipal” al País Valencià i el Principat de Catalunya⁹.

Aquesta militarització de les institucions polítiques respon precisament al règim d’ocupació en el qual viu el territori després de la Guerra de Successió. Els Països Catalans són considerats terra hostil tal i com ho demostra la presència massiva i persistent en la postguerra, d’un exèrcit d’ocupació que rondaria els 40.000 efectius. L’aclaparadora presència militar pretenia assegurar per la força el sotmetiment del poble a la, sense dubte, indesitjada Nova Planta castellana.

NOTES:

9 CERRO, R. Assessors del veguer i alcaldes majors: una transició problemàtica per a Barcelona (1714-1720). Barcelona. Quaderns d’Història, 7. 2002.