Postmodernisme, pseudociències, religió i esquerra política

  Daniel Raventós

Arran de la recent publicació del llibre d’Alan Sokal “Més enllà de les impostures intel·lectuals”, l’autor repassa la polèmica original arran de l’anomenat “afer Sokal”, i reivindica la crítica des de l’esquerra a la xerrameca postmoderna i les pseudociències. Citant Chomsky, ataca aquells qui, emparats en el discurs postmodern, priven els treballadors dels instruments emancipadors de la ciència, un missatge que “fa feliços als poderosos, satisfets de monopolitzar aquests instruments per al seu propi ús.”

Postmodernisme, pseudociències, religió i esquerra política

Hi ha alguna relació entre postmodernisme i pseudociència? Bé, potser per a poder respondre amb major coneixement de causa sigui necessari definir ambdós termes. El postmodernisme és una corrent intel·lectual que té en major o menor grau aquestes característiques: el rebuig de la tradició racionalista de la Il·lustració, el menyspreu cap a qualsevol tipus de comprovació empírica dels seus discursos teòrics, i un relativisme cognitiu i cultural que considera a la ciència com una “narració” o una construcció social entre moltes altres.

Per pseudociencia la definició que pot valer és: conjunts de pensaments, afirmacions o relacions sobre realitats o imaginacions totalment inacceptables per la ciència; habitualment qui la practica dóna suport aquests pensaments mitjançant raonaments o informes que disten de satisfer els requisits habituals en ciència.

Ja posats, també s’especificarà què s’entén per ciència: un intent creixentment reeixit (“creixement reeixit” perquè per a dir-lo amb les paraules d’un dels majors especialistes mundials en especiació, Jerry A. Coyne: “els problemes difícils sovint cedeixen davant la ciència”) d’obtenir una comprensió objectiva, si bé sempre incompleta i aproximada, del món.

Si en una línia horitzontal que intentés reflectir el continu que va, d’esquerra a dreta, des de la ciència provada fins a la pseudociència més “pura”, basat en la força de les dades empíriques a favor de les diferents teories que poguéssim posar, ens trobaríem en l’extrem esquerre amb teories, per exemple, com l’atòmica o l’evolució. En realitat, són molts els que coincideixen que l’evolució és un fet. Un d’ells, Richard Dawkins, ho diu de forma eloqüent: “Més enllà d’un dubte raonable, més enllà d’un dubte seriós, més enllà d’un dubte sa, informada, intel·ligent, més enllà de qualsevol dubte, l’evolució és un fet.” [1]. Però no ens quedem en aquest punt; en l’extrem esquerre d’aquest hipotètic continu, repeteixo, estan la teoria atòmica i l’evolució, entre altres. En l’extrem dret existeixen, ai!, molts exemples per a posar: astrología, creacionisme, judaisme, cristianisme, tarot… Prop de l’extrem dret també estaria situada l’homeopatia, per exemple.

La relació entre postmodernisme i pseudociències és una de les investigacions que ens proposa, entre moltes altres, Alan Sokal en el seu nou llibre Més enllà de les impostures intel·lectuals (Publicat en castellà per Paidós, 2009), excel·lentment traduït per Miguel Candel.

Com es recordarà, Alan Sokal va ser el responsable d’un episodi molt divertit i molt il·lustratiu. En l’any 1996, la revista postmoderna que acadèmicament gaudia de molta importància, Social Text, va publicar en el seu número 46/47 un article de títol llarg i voluntàriament incomprensible (la traducció de l’anglès seria una mica així com “Transgredir les fronteres: cap a una hermenèutica transformativa de la gravetat quàntica“) escrit per aquest físic d’esquerres nord-americà. Poc després de publicar-se, el mateix Alan Sokal va enviar un article a la mateixa revista en el qual confessava que tot el que havia escrit allà era una bestiesa sense sentit d’allò més estúpida. Social Text no va voler publicar aquest nou article de Sokal on es desmuntava l’engany, encara que si ho va fer la revista Dissent en el mateix any 1996. Entre altres coses, Sokal afirmava en aquest nou article: “… el meu article [l’anterior publicat en Social Text] és una barreja de veritats, mitges veritats, quarts de veritat, falsedats, salts il·lògics i frases sintàcticament correctes que no tenen cap mena de sentit.” I també: “Confesso que sóc un vell esquerrà impenitent que mai ha entès com se suposa que la deconstrucció ha d’ajudar a la classe obrera. I sóc també un vell científic pesat que creu, ingènuament, que existeix un món extern, que existeixen veritats objectives sobre el món i que la meva missió és descobrir-ne algunes.” Es va muntar un bon escàndol que fins a va rebre nom propi: “l’afer Sokal”. L’escàndol va tenir per descomptat també un ampli seguiment en la premsa de gran tiratge, tant en la francesa com en la nord-americana. Poc després i quan les repercussions del merder s’havien extingit ni de bon tros, Alan Sokal, al costat del físic teòric belga Jean Bricmont, coescrigué un llibre titulat “Impostures intel·lectuals” que, originalment en francès, es va publicar en molts idiomes, entre ells el català, a partir de 1997. En aquest llibre, Sokal i Bricmont, prenent alguns textos de Jacques Lacan − el qual, segons el veterà filòsof Mario Bunge, va donar lloc al poc recomanable gènere del “xarlacanisme” [2]−, Julia Kristeva, Bruno Latour, Jean Baudrillard, Gilles Deleuze, entre altres, mostraven la tendència d’aquests autors postmoderns a l’abús d’alguns termes científics sense tenir la més remota idea sobre allò del que estaven parlant o escrivint. També confessaven els autors d’ “Impostures intel·lectuals” la seva preocupació perquè la moda postmoderna suposava un debilitament de l’esquerra política que es deixava influir per ella. Sokal i Bricmont, que sempre han tingut a Noam Chomsky en alta estima científica i política [3], citaven a “Impostures intel·lectuals” a l’avui octogenari nord-americà en el seu suport:

  • “Els intel·lectuals d’esquerres varen participar activament en la vida animada de la cultura obrera. Alguns van cercar compensar el caràcter de classe de les institucions culturals amb programes d’educació obrers o mitjançant obres de divulgació —que van tenir un èxit molt gran— sobre matemàtiques, ciències i altres temes. És feridor constatar que avui dia els seus hereus d’esquerres sovint priven als treballadors d’aquests instruments d’emancipació, i ens informen que el ‘projecte dels Enciclopedistes’ està mort, que hem d’abandonar les ‘il·lusions’ de la ciència i de la racionalitat. Serà un missatge que farà feliços als poderosos, satisfets de monopolitzar aquests instruments per al seu propi ús.” [4]

Han passat aproximadament 13 anys des de l’edició d’ “Impostures intel·lectuals”. Ara, amb la publicació de “Més enllà de les impostures intel·lectuals”, Sokal, que també ha comptat en algunes parts del llibre amb la col·laboració de Jean Bricmont, aborda aspectes més amplis i ambiciosos que en l’obra anterior. “Més enllà de les impostures intel·lectuals” és un llibre molt més llarg que el primer i s’endinsa en camps com −a més dels esmentats anteriorment: pseudociències i postmodernisme− la religió i l’ètica. El resultat al meu entendre és, encara que en conjunt molt bo, una mica desigual. Crec, per exemple, que no era necessari en aquest llibre tornar a incloure l’article de Social Text, si bé ara està editat amb nous comentaris. En canvi, el llarg capítol sobre “religió, política i supervivència” em sembla especialment brillant. I demolidor. Inclou una discussió amb la idea defensada pel ja difunt Stephen Jay Gould sobre els “magisteris no superposats”. Gould havia volgut defensar amb aquestes paraules la idea que la ciència tracta qüestions de fet, i la religió, qüestions d’ètica i significat. Sokal defensa de forma molt convincent que aquesta posició és insostenible.

Un llibre que no abundarà de segur en les biblioteques de postmoderns i partidaris de qualsevol pseudociència.

Notes

[1] Richard Dawkins, Evolution, 2007.

[2] Hi ha una divertida discussió a Impostures intel·lectuals al voltant de l’equiparació (metafòrica, se suposa) que fa Lacan entre el penis y la √-1! Sí, arrel quadrada de menys u. Increíble, però cert.

[3] Bricmont edità, amb Julie Franck, un monumental llibre de textos de i sobre Chomsky el 2007 que resulta imprescindible per a tota aquella persona que vulgui conèixer amb cert detall el pensament científic, social i polític del veterà lluitador: “Chomsky,” París, Éditions de l’Herne.

[4] Per la impecable opinió de Chomsky sobre el postmodernisme, vegi’s a més de l’esmentat llibre editat per Bricmont i Franck, Daniel Raventós, “Noam Chomsky sobre la revolución cognitiva, el postmodernismo, la libertad de expresión, la democracia y las guerras”, Sin Permiso núm. 5.

 

*Daniel Raventós és professor de la Facultat d’Economía i Empresa de la Universitat de Barcelona. Article publicat a Sinpermiso el 21 de febrer de 2010, traducció al català de La Fàbrica .

You may also like...