Preguntes sobre l’origen sobre els conflictes iugoslaus

QUINA ERA, ELS ANYS VUITANTA, LA COMPOSICIÓ DEMOGRÀFICA DE LES DIVERSES REPÚBLIQUES IUGOSLAVES?

De nord a sud, la composició demogràfica de cada una de les repúbliques era, en trets generals, la següent:

A Eslovènia(20.250 km2; 1.953.000 habitants el 1981; capital: Ljubljana; llengua: eslovè; religió: catòlica),

— un 88% dels habitants eren eslovens, i els croats significaven un 3% de la població; la minoria sèrbia no arribava tan sols a un 2%.

A Croàcia (56.540 km2; 4.685.000 habitants el 1981; capital Zagreb; llengua: serbo‑croata; religió: catòlica, amb minoria ortodoxa),

— un 74% dels habitants eren croats. Els serbis, un 11%, es concentraven en dues regions: eren majoritaris a la Krajina, fronterera amb Bòsnia, i una minoria significativa a Eslavònia.

A Bòsnia‑Herzegovina (51.130 km2; 4.516.000 habitants el 1981; capital: Sarajevo; llengua: serbo‑croata; religió: musulmana, ortodoxa i catòlica)

— hi havia tres comunitats nacionals de pes: els musulmans configuraven de l’ordre d’un 40% de la població, mentre que els serbis eren una mica menys del 30% i els croats un 17%. Aquests últims es concentraven a l’Herzegovina, limítrof amb la costa dàlmata croata.

A Sèrbia (88.360 km2; 9.714.000 habitants el 1981; capital: Belgrad; llengua: serbo‑croata, albanès, hongarès; religió: ortodoxa, amb minories musulmana i catòlica),

— si excloem del còmput les regions autònomes de Kosovo i la Vojvodina, els serbis eren un 83% dels habitants. Cap altra comunitat nacional no tenia una presència significativa (així, la més nombrosa de les minories eren els musulmans, que constituïen un 2,5% dels habitants). La situació demogràfica era significativament diferent, tanmateix, a les dues regions autònomes esmentades.

— Així, a Kosovo (10.890 km2; 1.980.000 habitants el 1981; capital: Pristina) de l’ordre d’un 80% de la població el configuraven albanesos, mentre que els serbis eren una mica més del 10% dels habitants. A la Vojvodina (21.500 km2; 2.050.000 habitants el 1981; capital: Novi Sad), en fi, encara que els serbis eren una clara majoria ‑més del 60% de la població‑, hi havia una important minoria hongaresa, a la qual pertanyia gairebé el 20% dels habitants.

A Montenegro(13.810 km2; 625.000 habitants el 1981; capital: Podgorica‑Titograd; llengua serbo‑croata; religió: ortodoxa),

— els montenegrins eren un 70% dels habitants. A costat seu només es feien notar dues minories de poc pes: els musulmans eren un 13% de la població, mentre que els albanesos en constituïen el 7%.

Per últim, a Macedònia (25.710 km2; 2.130.000 habitants el 1981; capital: Skopje; llengua: macedònic, albanès; religió: ortodoxa, musulmana)

— els macedonis aportaven també de l’ordre d’un 70% de la població. Els albanesos, per la seva banda, concentrats a la franja més occidental de la república, significaven una mica més del 20% dels habitants

Afegim‑hi un parell d’observacions importants. En primer lloc, pel que fa a l’àmbit iugoslau l’ús del concepte d'”ètnia” correspon al comú en antropologia: ens remet a un grup cultural que mostra determinades singularitats i no a una “raça”. En segon lloc, convé precisar que el que aquí hem anomenat “musulmans” no són gent que es defineix primàriament per la seva adscripció religiosa: es tracta de descendents de serbis i de croats que, segles enrere, es convertiren a l’islam. En la majoria dels casos, novament l’adjectiu “musulmà” ens assenyala una realitat cultural més que no pas una de religiosa; de fet, molts dels “musulmans” d’avui no són creients.

PER QUÈ VA ENTRAR EN CRISI L’ESTAT FEDERAL IUGOSLAU?

Entre les raons que expliquen la crisi de l’Estat federal iugoslau, i la sobtada i poderosa reaparició d’antigues renyines històriques, poden esmentar‑se les següents:

2.1. A l’Estat federal iugoslau, l’absència de pluralitat ideològica va anar acompanyada d’un notable grau de descentralització que va convertir les repúbliques i les divisions administratives menors en agents polítics de relleu. Entre 1945 i 1990 les tensions internes a l’Estat federal reflectien les baralles “nacionals” entre aquests poders territorials, i no es feien sentir, per tant, en forma d’enfrontaments “ideòlogics”. Quan els problemes econòmics i la mort del mariscal Tito acceleraren la crisi, les tensions s’aguditzaren, però es mantingueren en el mateix escenari: la desintegració de l’antic règim no va donar lloc –com va succeir a d’altres països de l’àrea– a un enfrontament entre “esquerra” i “dreta”, sinó que es va traduir en una repetició de la tradicional col lisió entre nacions, producte, primer de tot, de la ruptura de les regles del joc protagonitzada per les autoritats sèrbies. Les baralles “ideològiques” només aparegueren a l’interior de cada una de les repúbliques que integraven l’Estat federal.

2.2. En els dos últims decennis, Iugoslàvia va experimentar una significativa crisi econòmica. L’economia es mostrava incapaç de treure profit d’algun dels seus innegables avantatges en comparació amb altres països de l’àrea: La seva descentralització, la relativa focalització en el consum… Alguns elements propers a les economies de planificació centralitzada van adquirir, mestrestant, un vigor renovat, en la forma d’una burocràcia poderosíssima, d’una notable falta d’estímuls o d’una ineficàcia evident en la gestió. El país, que importava amb facilitat les crisis que arribaven d’Occident, no havia aconseguit mitigar agudes tensions internes, com les derivades de l’existència de diferències alarmants de desenvolupament: aquestes configuraven un nord ric (Eslovènia, Croàcia), un sud manifestament empobrit (Montenegro, Kosovo, Macedònia) i un centre a meitat de camí entre una i altra situació (Sèrbia, Bòsnia).

2.3. La crítica situació econòmica va generar diverses tensions. Caldria identificar‑ne dues.

D’una banda, el grup humà dirigent a la república de Sèrbia va adoptar un discurs nacionalista agressiu amb el propòsit evident de preservar els privilegis adquirits.

De l’altra, una bona part de les elites polítiques d’Eslovènia i Croàcia van apostar, amb major o menor claredat, per l’abandonament d’un estat, el iugoslau, en què apreciaven una rèmora per als interessos econòmics de les dues repúbliques, clarament més desenvolupades.

És important subratllar, de tota manera, que la ruptura de les regles del joc protagonitzada entre 1986 i 1991 per les autoritats sèrbies no va respondre a l’objectiu de posar fre a les tendències secessionistes a Eslovènia i Croàcia: en cap dels pronunciaments del nacionalisme serbi en augment no es va recórrer a aquest argument. Com veurem més endavant, les demandes de les autoritats sèrbies es concentraren, molt al contrari, en una agressiva proposta de reconfiguració de fronteres en la qual estaven implícits el reconeixement de la independència d’Eslovènia i de Croàcia, d’una banda, i la mateixa desaparició de l’Estat federal, de l’altra. No hi ha, doncs, una relació causal entre les tensions secessionistes de les dues repúbliques septentrionals i la política de les autoritats sèrbies; aquesta política, això sí, va venir com anell al dit, a les forces partidàries de la independència d’Eslovènia i Croàcia.

2.4. En un escenari de notable entrecreuament ètnic, les “fronteres” entre les repúbliques iugoslaves poques vegades dibuixaven comunitats homogènies, com es dedueix de la resposta a la primera pregunta. Un dels trets que expliquen molts dels conflictes posteriors és la presència de serbis fora del territori de la seva república, fonamentalment en dues regions de Croàcia –Eslavònia i Krajima–, a bona part de Bòsnia i, amb menor intensitat, a Montenegro, Kosovo i Macedònia. Al territori de Bòsnia, i al costat d’una majoria musulmana, existien també –ja ho hem assenyalat– àrees poblades fonamentalment per croats. Ens trobem, en altres paraules, davant d’un espai geogràfic en què s’ha fet sentir un clar encreuament de pobles, el millor exemple del qual és, sens dubte, el cas de Bòsnia.

2.5. La tensió entre el camp i la ciutat ha constituït, pel que sembla, una dada decisiva. Els protagonistes de les principals renyines interètniques han estat, gairebé sempre, gent del camp, molt més permeables a discursos nacionalistes agressius i molt més inclinats a invocar antics contenciosos històrics. Els habitants de les ciutats, en canvi, sembla que s’han quedat relativament al marge de moltes de les dinàmiques d’enfrontament.

2.6. Les forces armades de l’Estat federal mostraven dues singularitats: la presència massiva de serbis en els escalafons superiors, fet que creava un entorn propici per a una “serbianització”, i l’existència d’unitats de defensa territorial en cada una de les repúbliques, circumstància que els atorgava un cert marge de maniobra militar. El fet que la descentralització afectés les mateixes forces armades va tenir una importància decisiva en el desenvolupament de les crisis posteriors.

2.7. L’enfonsament dels règims imperants a la majoria dels estats de l’Europa central i oriental va exercir una influència innegable a Iugoslàvia, els habitants de la qual pogueren comprovar, al final de 1989, de quina manera països que sempre havien quedat enrere en el terreny polític, es col locaven de sobte a davant.

 

QUINA ÉS LA NATURALESA DELS CONFLICTES IUGOSLAUS?

 

La naturalesa de les crisis iugoslaves remet a una poderosa reaparició de la “història”, en què els elements “ideològics” exerceixen un paper menor. Molts enfrontaments es produeixen entre “ètnies” (cultures, llengües, religions…), i no entre “ideologies” polítiques o sistemes econòmics. Molt en particular, és impossible identificar en l’escenari iugoslau una col lisió entre “comunisme”, que d’acord amb una interpretació estaria representat per les autoritats sèrbies, i la “democràcia liberal”, representada per les autoritats eslovenes i croates. Hi ha, certament, una significativa oposició, de ressonàncies “ideològiques” evidents, entre el projecte multiètnic i multicultural que una bona part de la població bosniana –la majoria dels musulmans, però també, i amb ells, molts serbis i croats– ha intentat defensar, i el projecte exclusivista i xenòfob avalat pels governs de Sèrbia i de Croàcia.

Més enllà de les observacions anteriors, satanitzar el “nacionalisme” fent‑lo responsable de tots els mals és oblidar, si més no, dues coses. En primer lloc, hi ha diversos tipus de nacionalisme: no és comparable el comportament exhibit per un nacionalisme agressiu –el que avui impera a Sèrbia–, el demostrat per nacionalismes que han buscat el diàleg i la cooperació entre ètnies –el dominant entre musulmans bosnians– i el desplegat per una comunitat humana decidida a resistir enfront d’una visible agressió externa –el nacionalisme que es fa notar a hores d’ara entre els albanesos de Kosovo–. En segon lloc, no és sobrer de recordar que en bona mesura els conflictes iugoslaus remeten, com ja hem assenyalat, al comportament de grups humans en el poder ‑primer el que governa a Sèrbia, més endavant el que impera a Croàcia‑ que s’han servit del nacionalisme per preservar la seva condició de privilegi: en aquest marc, el nacionalisme més aviat sembla un instrument que no pas la causa primera dels problemes.

Per últim, els conflictes iugoslaus obliguen a distingir, com tantes altres vegades, entre els pobles i els governs: no ens trobem davant d’un enfrontament entre comunitats humanes, en el qual unes siguin un model de virtuts i les altres alarmants monstres del mal. El paper central, la dispersió de la població per les repúbliques limítrofes, el control sobre una poderosa maquinària militar i la reobertura d’antigues ferides han col locat en mans de Sèrbia unes capacitats que no han estat a l’abast d’altres nacions. Els camps de concentració, la “neteja ètnica” i la voluntat d’emprendre revisions a les fronteres no han estat, de tota manera, comportaments privatius dels serbis.

QUI VA TRENCAR, DE FET, L’ESTAT FEDERAL IUGOSLAU?

Juntament amb l’efecte combinat dels factors ja esmentats es va fer sentir un element que ja hem avançat: portada pel seu desig de mantenir‑se en el poder, l’elite govenant d’una de les repúbliques, Sèrbia, va decidir emprendre, encapçalada per Milosevic, un gir radical en el seu missatge polític en benefici d’un nacionalisme de perfils cada vegada més agressius. Milosevic es va encarregar de cridar l’atenció sobre la presumpta discriminació que patien els serbis fora de la seva república. El nacionalisme que prenia forma s’assentava, a més, en la idea que el passat enfortiment de l’Estat federal havia operat sempre en detriment de l’enfortiment de Sèrbia (“una Iugoslàvia forta implica una Sèrbia dèbil”), com ho testimoniaven la creació de repúbliques artificials –Bòsnia, Montenegro, Macedònia–, la usurpació de territoris serbis a la Krajina i a Eslavònia, i la mateixa configuració, com a regiones autònomes, de Kosovo i la Vojvodina.

Entre 1986 i 1991 les autoritats sèrbies van cometre diverses ruptures en les regles del joc de l’Estat federal:

— Aboliren els estatuts que conferien a Kosovo i a la Vojvodina la condició de regions autònomes;

— Desplegaren un discurs de clara, i eventualment violenta, defensa dels “interessos” dels serbis residents a les restants repúbliques;

— Postularen una oberta recentralització de les relacions internes a l’Estat federal en detriment dels poders republicans;

— Establiren significatives obstruccions a la successió, rotatòria, de la presidència de l’Estat, i refusaren qualsevol projecte polític que posés en qüestió el dret de tots els serbis a viure en un sol Estat.

— En el seu moment no dubtaren de donar suport, en fi, a la configuració a Croàcia i Bòsnia de “regions autònomes” que de fets eren petits estats amb pretensió d’independència.

QUI SÓN ELS QUE VAN REBUTJAR LA CONVERSIÓ DE L’ESTAT FEDERAL EN UNA CONFEDERACIÓ?

El 1990 i 1991, i sobretot per l’oposició de les autoritats sèrbies, es va barrar el camí a qualsevol opció federal. Quan la crisi va començar a adquirir perfils perillosos, quatre de les sis repúbliques iugoslaves –Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Macedònia– reclamaren la conversió de l’Estat federal en una confederació d’estats lliures i independents. A la llum del que ha esdevingut després, aquest projecte confederal sembla que hauria estat més civilitzat i raonable que el que al capdavall va guanyar terreny: hauria preservat l’existència de polítiques comunes entre les repúbliques, en l’àmbit, per exemple, de la conservació d’espais econòmics conjunts o de la determinació d’una política exterior col lectiva. Hauria permès, en fi, deixar de banda un escenari on s’apreciaven per tots cantons els efectes de la ruptura de les regles del joc de l’Estat federal empresa per les autoritats sèrbies. Cal no oblidar que en aquest moment tant els EUA com la CE –que rebutjaven qualsevol perspectiva d’aparició de nous estats– donaren suport a la posició del govern serbi.

L’opció desestimada –una confederació de repúbliques independents– hauria obert algun camí d’esperança, atès que hauria contribuït a crear un entorn apropiat perquè les eventuals revisions de fronteres s’encaressin d’una manera pausada i consensuada. La preservació de dosis significatives de descentralització, la certificació de la venturosa realitat multiètnica dels diversos països i el reconeixement de la possibilitat d’una nacionalitat múltiple per a tots els ciutadans hauria limitat, en particular, moltes asprors.

COM RESPONGUEREN ESLOVÈNIA I CROÀCIA A LA RUPTURA DE LES REGLES DEL JOC A L’ESTAT FEDERAL?

L’augment del nacionalisme serbi va imprimir un auge renovat a les tensions secessionistes a la majoria de les repúbliques restants. Forces polítiques que a primera vista semblaven apostar pel manteniment de l’Estat federal van acabar inclinant‑se per l’opció independentista. Això succeí, en particular, a Eslovènia i Croàcia, els parlaments de les quals declararen les independències respectives el juny de 1991.

A Eslovènia la decisió es va saldar amb un efímer enfrontament entre les unitats de defensa republicanes i l’exèrcit federal, i amb un reconeixement de fet de la independència de la república; al territori eslovè els serbis eren, no ho oblidem, una minoria exigua. A Croàcia, en canvi, durant la segona meitat de 1991 va començar una guerra oberta iniciada per les milícies sèrbies, amb el suport de l’exèrcit federal. En el rerefons del conflicte hi havia el problema dels drets dels serbis presents a Eslavònia i la Krajina, dues regions que foren objecte d’una activa “neteja ètnica” per les milícies sèrbies. La guerra es perllongà fins als primers dies de 1992, quan la CE, encapçalada per Alemanya, va reconèixer Eslovènia i Croàcia.

Cal recordar, de tota manera, que abans de la guerra les autoritats croates es van negar a reconèixer cap tipus d’autogovern en els casos d’Eslavònia i la Krajina. En actuar d’aquesta manera, i mostrar simpaties subterrànies pel règim feixista imperant a Croàcia durant la segona guerra mundial, van tirar llenya a un foc que ja era de per si molt viu. Aquesta circumstància dibuixa, al capdavall, una responsabilitat principal, la de les autoritats sèrbies, i una responsabilitat subsidiària, però ben real: la dels governants croats.

Respecte a la guerra serbo‑croata de la segona meitat de 1991 s’ha parlat molt, també, del paper exercit per Alemanya en el reconeixement d’Eslovènia i, en particular, de Croàcia.

És innegable, ara com ara, que els moviments alemanys es van veure marcats pel propòsit de consolidar una clara esfera d’influència al nord de l’antic Estat federal iugoslau. A la pràctica, Alemanya va ésser el principal valedor de la independència de les repúbliques septentrionals, sense que això obligui a acceptar, tanmateix, moltes satanitzacions de la política germànica que s’assenten en arguments dèbils: no van ser els alemanys, sinó més aviat les condicions de la política sèrbia, les que impulsaren les declaracions d’independència d’Eslovènia i Croàcia, i encara menys se’ls pot acusar d’estimular els enfrontaments bèl lics, atès que el reconeixement d’aquestes repúbliques es va produir al cap de mig any d’agressió militar sèrbia. La satanització de la política alemanya més aviat sembla un subterfugi per amagar, en els que la cometen, una aposta decidida, i gens mesurada, pel manteniment dels estats realment existents, i un oblit de les responsabilitats que corresponen a l’expansionisme nacionalista imperant a Sèrbia entre 1986 i 1991. Alemanya va defensar, innegablement, interessos mesquins, però no va ser la principal responsable de la ruptura de l’Estat federal iugoslau.

HI HA ALGUNA RAÓ DE PES EN LES TESIS ESGRIMIDES PER LES AUTORITATS SÈRBIES?

Quan les autoritats sèrbies donen alguna explicació sobre el seu comportament, l’argument central sempre és el mateix: l’abandó unilateral, que Eslovènia i Croàcia protagonitzaren, de l’Estat federal va crear problemes molt greus als serbis presents en altres repúbliques, els drets dels quals foren violentats. En conseqüència, la desaparició de la federació va eximir Sèrbia de qualsevol obligació de respecte de les fronteres interrepublicanes existents amb anterioritat a la primavera de 1991.

Aquesta tesi –que, com totes, té alguna cosa de veritat– es fonamenta en un voluntari oblit de la naturalesa de la política desplegada pel govern serbi posteriorment al 1986. Les autoritats sèrbies protesten per una cosa que no va ser sinó una conseqüència del seu mateix comportament: si no haguessin trencat les regles del joc a l’Estat federal, probablement la secessió d’Eslovènia i de Croàcia no s’hauria produït ‑les responsabilitats corresponents haguessin estat, doncs, unes altres‑, i no haurien estat violentats els drets dels serbis presents en aquestes repúbliques.

A part d’això, la constant acusació d’inconstitucionalitat que van rebre del cantó serbi, els referèndums d’autodeterminació celebrats a Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Macedònia i Kosovo no va impedir que les minories sèrbies de la Krajina recorreguessin al mateix procediment i que els responsables governamentals de Belgrad vegessin amb bons ulls un altre referèndum, el de Montenegro, que era visiblement favorable als seus interessos. Aquest és un exemple més de com la política de les autoritats sèrbies va mostrar, a la pràctica, un escàs respecte per les normes i els principis.

En fi, els arguments del govern serbi no aconsegueixen explicar quina justificació pot haver‑hi per al salvatge mètode emprat: el que s’ha anomenat “neteja ètnica”. Hi ha una dramàtica desproporció entre la naturalesa de l’ofensa –la conculcació dels drets dels serbis a diverses regions‑ i la naturalesa de la resposta –l’ús de la força, en primer lloc, i el desplegament d’operacions de “neteja ètnica”, més endavant.

COM ES VA ESTENDRE LA GUERRA A BÒSNIA?

Als conflictes a Eslovènia i a Croàcia va seguir, l’abril de 1992, una extensió de la guerra a Bòsnia, on també hi havia significatives bosses de població sèrbia. L’esquema de “culpes compartides” que hem traçat per explicar la crisi croata no serveix per explicar els esdeveniments bosnians, en què és fàcil identificar una víctima clara: el gros de la població musulmana i aqueslls croats i serbis que es van posar a costat seu.

El referèndum d’autodeterminació celebrat al principi de 1992 a Bòsnia es va traduir en un suport majoritari al projecte d’una república independent i multiètnica que reproduïa ben clarament el temor de molts bosnians a allò que començava a ser una realitat preocupant: una “Iugoslàvia” en la qual –a la llum del que havia succeït a Croàcia i de la independència d’aquesta última i d’Eslovènia– la dominació sèrbia era un problema claríssim. El govern bosnià, d’altra banda, havia sentat les bases d’un equilibri entre les tres principals comunitats residents a la república: musulmans, serbis i croats. Havia garantit, així, un grau notabilíssim de descentralització en la presa de decisions, havia repartit el poder entre les tres ètnies i, sobretot, havia decidit prescindir de les unitats de defensa territorial que corresponien a la república.

La resposta de les autoritats sèrbies, amb el suport novament de l’exèrcit federal, va ser la mateixa que a Croàcia. La “neteja ètnica” es va obrir pas a regions molt extenses de Bòsnia, mentre que la capital de la república, Sarajevo, era objecte d’un setge militar constant. Un percentatge elevadíssim de la població, i fonamentalment de la població musulmana, es va veure obligat a abandonar les seves cases i a buscar refugi en altres àrees de la república, a Croàcia o a d’altres països. Amb el temps, les mateixes milícies croates –presents en bona part del territori de Bòsnia– desenvoluparen, també, operacions de “neteja ètnica”, essent la víctima principal, altre cop, la població musulmana.

QUÈ VA SER EL PLAN VANCE‑OWEN? QUÈ SIGNIFICA LA PARTICIÓ DE BÒSNIA?

Durant bastants mesos la principal concreció de les pressions internacionals per a la resolució del conflicte de Bòsnia va ser l’anomenat pla Vance‑Owen. En essència, el pla pretenia garantir, si més no formalment, la integritat territorial i la soberania de Bòsnia. Determinava, també, una desena de cantons la direcció política dels quals es fixava d’acord a criteris ètnics: en un d’ells el govern estaria encapçalat per musulmans, en altres per serbis i en d’altres, per croats.

Amb el pas del temps, ha perdut importància que el pla que ens ocupa conferís un caràcter legal a una divisió en cantons assentada en visibles i aberrants criteris ètnics. També l’ha perduda el fet que la comunitat internacional confiés que criminals de guerra com Radovan Karadzic –el principal dirigent de les milícies sèrbies de Bòsnia– i Mate Boban –el seu homòleg croat–, no precisament caracteritzats pel seu respecte als drets de les minories, es disposessin a encapçalar el govern d’algun d’aquests cantons. Els qui pensaven que el pla Vance‑Owen institucionalitzava els resultats de llargs mesos de sistemàtica “neteja ètnica” podien acontentar‑se amb la idea que garantia la preservació de Bòsnia com a estat independent i sobirà.

Però ni tan sols el pla Vance‑Owen aconseguí tirar endavant, atès que, a mitjan 1993, la comunitat internacional va acabar donant el vist‑i‑plau a la proposta serbo‑croata de partició de Bòsnia en tres estats ètnicament homogenis. Les protestes del govern legítim de la república, que continuava entossudit a defensar una Bòsnia interètnica i intercultural –com la que es manifestava en la seva mateixa configuració, atès que hi participaven musulmans, serbis i croats: no es tractava, per tant, d’un govern “musulmà”–, amb prou feines van servir de res: la comunitat internacional, desitjosa de treure’s de sobre un problema enutjós, va preferir donar suport una vegada més als forts i tancar els ulls davant les conseqüències, en aquest cas evidents, del seu comportament. El pla de partició pràcticament posava fi a tota ficció d’Estat comú, i en la línia traçada pel pla Vance‑Owen, el seu antecessor en tots sentits, donava suport, a la pràctica, als resultats de la conquesta de territoris per la força.

És significatiu que els dos governs “autoritaris” de la zona, el croat i el serbi, es posessin d’acord per repartir‑se un territori, el de Bòsnia, en perjudici evident dels qui hi eren en majoria: els bosnians musulmans. A l’empara del que la comunitat internacional ha decidit premiar, el nou Estat “musulmà” no tindrà gaires motius per preservar la seva voluntat de reafirmació multiètnica, a part de veure’s en l’obligació d’afrontar ingents problemes de supervivència. Mentre que és probable que les repúbliques sèrbia i croata de Bòsnia acabin sumant‑se als seus estats matrius respectius, una situació semblant a la de Palestina el 1947‑1948 ha pres forma, en fi, en un escenari des del qual, a hores d’ara, es transmet un inquietant missatge a la resta del continent europeu : els senyors de la guerra s’han sortit amb la seva, han aconseguit moure a profit seu les fronteres, han consolidat formacions político‑territorials assentades en la puresa ètnica i ho han fet, a més, amb el beneplàcit de la comunitat internacional.

(…)

 

PER QUÈ ELS MOVIMENTS PER LA PAU, I L’ESQUERRA EN GENERAL, HAN TRIGAT TANT A REACCIONAR DAVANT LA DERIVA DELS CONFLICTES IUGOSLAUS?

En el cas dels moviments per la pau s’han donat, si més no, dues circumstàncies. La primera no és altra que la crisi que aquests moviments travessaven des d’abans de l’esclat dels conflictes iugoslaus: la desmobilització era una dada innegable des que, al final dels vuitanta, les negociacions de control d’armaments experimentaren un gir significatiu. A part d’això, la naturalesa dels conflictes iugoslaus, i en particular la impossibilitat d’encasellar‑los en l’esquema clàssic de la “guerra freda” i de l’enfrontament entre blocs, va fer que els moviments per la pau s’enfrontessin a tasques “teòriques” molt àrdues. Van trigar a prendre consciència, a més, d’alguna cosa que a hores d’ara sembla evident: el fet que els EUA no siguin una part central en un conflicte no justifica de cap manera la inacció d’uns moviments, els pacifistes, la presència i les propostes dels quals són particularment necessàries en crisis com les que s’han desenvolupat a l’antiga Iugoslàvia.

En el cas de l'”esquerra” entesa en un sentit més general, cal recordar qua ha trobat grans dificultats per encarar els esdeveniments registrats a l’Europa central i oriental. En molts casos els seus representants han reflectit, a part d’això, una adhesió inequívoca al manteniment dels estats realment existents; a la pràctica, aquesta circumstància ha propiciat que donessin suport, tot i sense voler‑ho, a la política de les autoritats sèrbies, i que rebutgessin el que hi havia de racional en la reacció de les repúbliques secessionistes. Tampoc no han faltat a l’esquerra forces polítiques que han assumit, d’una manera acrítica, una visió manifestament desencaminada: la que invitava a concloure que en els conflictes iugoslaus hi havia un enfrontament entre una república compromesa amb un projecte col lectiu de justícia i de solidaritat –Sèrbia– i un conjunt d’estats separatistes capriciosos que reflectien l’augment del capitalisme més dur i de les fórmules més severes d’autoritarisme.

La certificació que és precisament a Sèrbia –i també a Croàcia, és clar– on ha pres forma un sistema polític molt proper al feixisme ha trigat a obrir‑se pas en una part de l’esquerra, que s’ha deixat portar, a més, per una lamentable manera d’analitzar les coses: la que condueix a adoptar, per sistema, la posició contrària a la comunament defensada en els mitjans de comunicació. Més enllà de tots els factors esmentats, sembla que el gros de l’esquerra ha tingut greus problemes per ordenar les dades que arribaven de Iugoslàvia i que, en particular, s’ha pres el seu temps per establir una relació entre el que ha succeït a Sèrbia entre 1986 i 1991 i els esdeveniments que prengueren forma a partir d’aquest últim any. Una bona part de l’esquerra sembla que continua ignorant, en fi, que a Bòsnia‑Herzegovina està en joc el projecte de mestissatge de tot el continent europeu: si legitimem a Bòsnia l’aparició d’estats ètnicament homogenis, haurem de fer el mateix en altres escenaris. Més enllà d’això, no cal afegir que el concepte d'”Estat ètnicament homogeni” no té res a veure amb una concepció emancipadora.

BIBLIOGRAFIA

R. Ali i altres Why Bosnia? (Pamphleteer’s, Londres, 1993).

“Un approccio non violento alla crisi nella ex Jugoslavia” (mimeo, Verona, 1992).

“Arms into ex‑Yugoslavia” (mimeo, Amberes, 1993).

“Balkans et balkanisation”, monogràfic d’ Hérodote (núm 63, 1991).

I.Banac, The National Question in Yugoslavia (Cornell University, Ithaca‑Londres, 1993). 

J.Banyeres, “Bòsnia i Hercegovina”, monogràfic d’ Altres nacions (núm. 4, 1985).

L.J.Cohen, Broken bonds. The disintegration of Yugoslavia (Westview, Londres, 1993).

H.B.Darby i altres, Breve historia de Yugoslavia (Espasa Calpe, Madrid, 1992).

E. de Diego, La desintegración de Yugoslavia (Actas, Madrid, 1993).

S.Drakulic, Balkan Express (Hutchinson, Londres, 1993).

B.Féron, Yougoslavie (Le Monde‑Marabout, París, 1993).

P.Garde, Vie et mort de la Yougoslavie (Fayard, París, 1992).

L.F.Garrido, Diario de Yugoslavia (VOSA, Madrid, 1992).

J.Gil Pecharromán, “Los Balcanes contemporáneos”, a Cuadernos de Historia 16 (núms. 236 i 237, 1989).

M.Glenny, The Fall of Yugoslavia (Penguin, Londres, 1992).

J.Goytisolo, Cuaderno de Sarajevo (El País‑Aguilar, Madrid, 1993).

The Guardian, Bloody Bosnia (The Guardian, Londres, 1993).

B.Jelavich, History of the Balkans (Cambridge University, Cambridge, 1984).

J.Krulic, Histoire de la Yougoslavie. De 1945 à nos jours (Complexe, Bruselas, 1993).

J.C.Lechado i altres, Los conflictos yugoslavos. Una introducción (Fundamentos, Madrid, 1994).

M.Leguineche, Yugoslavia kaputt (B, Barcelona, 1992).

B.Magas, The destruction of Yugoslavia (Verso, Londres, 1993).

B.McFarlane, Yugoslavia (Pinter, Londres, 1988).

“Nationalismes. La tragédie yougoslave”, monogràfic de Le Monde Diplomatique (núm.17, 1993).

H.Poulton, Balkans (Minority Rights, Londres, 1991).

S.P.Ramet, Nationalism and federalism in Yugoslavia, 1962‑1991 (Indiana University, Bloomington‑Indianapolis, 1992).

A.Rojo, Yugoslavia. Holocausto en los Balcanes (Planeta, Barcelona, 1992).

J.Rupnik (dir.), De Sarajevo à Sarajevo (Complexe, Bruselas, 1992).

C.Samary, La fragmentación de Yugoslavia (Talasa, Madrid, 1993).

F.Singleton, A short history of the Yugoslav peoples (Cambridge University, Cambridge, 1993).

H.Tertsch, La venganza de la historia (El País‑Aguilar, Madrid, 1993).

M.Thompson, The Ending of Yugoslavia (Vintage, Londres, 1992).

F.Veiga, Els Balcans. La desfeta d’un somni (Eumo, Vic, 1993).

“Yugoslavia rota”, monogràfic de Cuadernos del Este (núm. 5, 1992).