Pròleg

Miren Etxezarreta

Ens trobem de nou amb un volum del Perspectives,una obra que apareix en un moment molt adequat, just quan, tornant de l’aturada estival, ens preparem per recomençar –amb noves energies?– les activitats de participació social. El Perspectives2014 ens pot ajudar a reforçar els objectius que tenim i, especialment, a percebre que aquests objectius i la nostra feina formen part d’un esforç col·lectiu molt més ampli que aquell a què ens dediquem particularment. Els dotze articles que es recullen en aquest volum constitueixen una bona mostra del gran nombre d’esforços col·lectius que estan tenint lloc, en espais molt diversos, amb la voluntat de construir una societat molt més adequada a les necessitats i desitjos de l’ésser humà. La majoria dels articles fan referència a la lluita que duen a terme grups cada vegada més significatius de les poblacions per enfrontar-se als potents atacs de les classes dominants als drets de ciutadania; algun altre ens il·lustra en la història passada, i hi ha qui s’endinsa a explorar nous instruments que facilitin l’avançament cap a la societat desitjada. Tots aquests articles constitueixen relats d’esforços d’interès per avançar cap a una societat alternativa. Es tracta d’una síntesi –limitada en nombre i abast, és clar– de moltes de les accions que s’estan duent a terme per transformar aquesta societat, un bon testimoni que hi ha molts grups, per petits que siguin, que no estan d’acord amb la injustícia que suposa aquesta i desitgen transformar-la. Aquest llibre dóna peu a un moderat optimisme.

Tant el Perspectives 2013 com l’actual mostren amb claredat que cada vegada hi ha més persones i grups que perceben el fracàs profund del capitalisme. És un fracàs social –el capitalisme no proporciona els mitjans adequats per a una vida digna a la immensa majoria de la població mundial, ni tan sols a gran part de població als països que es consideren rics o “desenvolupats”–; és un fracàs ecològic –aquest sistema de producció està destruint el planeta–; i és un fracàs democràtic –perquè no és la ciutadania la qui pren les decisions que l’afecten, sinó els grans capitals que, eufemísticament, es denominen «mercats». El fracàs és obvi per a qui el vulgui veure. El sistema capitalista és injust, insostenible i inviable per tal que la humanitat i els éssers que la componen puguin desenvolupar-se materialment i intel·lectualment.

Malgrat això, la majoria de la població creu i espera que el capitalisme la conduirà al benestar, entre altres coses, perquè no es pot imaginar de sortir-ne. També pel gran poder dels moderns mitjans de comunicació per induir una determinada manera de pensar, que ha aconseguit modelar les ments de les poblacions. A més, s’ha de tenir en compte el fracàs de la Unió Soviètica, que havia constituït l’exemple més important d’una forma alternativa d’organitzar la societat en èpoques recents. A la majoria de la població no li sembla possible que el capitalisme desaparegui, i per això molt sovint planteja els canvis com a modificacions limitades que millorin els elements més cruels del sistema.

No obstant, cada vegada una part més gran de les ciutadanies del món –tot i que encara molt minoritàries– és conscient que no pot existir un “capitalisme amb rostre humà”. Un sistema basat en el benefici per a pocs i que té els seus propis problemes no es pot permetre de disminuir l’explotació que és a la seva base. Només quan no pugui evitar-ho cedirà en alguns aspectes, però aviat prendrà altres mesures que evitin la disminució dels seus beneficis. Això es percep amb claredat si s’observa el que va succeir durant el segle XX, quan a “la humanització” del capitalisme de després de la II Guerra Mundial (1945-1975)ⁱ l’ha succeït ràpidament un període de crisis successives i la intensificació de la duresa d’aquest (etapa neoliberal des de mitjan anys 70 fins ara). Els capitalistes ni volen ni poden tenir cap altre enfocament. Un capitalisme amb rostre humà no és viable.

És per això que els qui volem fer alguna cosa per enfrontar-se a aquest sistema i treballar per un altre de radicalment diferent, basat en el benestar de la humanitat i el ple desenvolupament de les persones, hem de treballar per unaalternativa radical a aquest sistema.Una alternativa a aquesta societat no consisteix en una millora d’algunes condicions d’aquesta, sinó que és una altra cosa: significa canviar, alterar, substituir uns interessos minoritaris en la societat pels de la majoria de la població. I això suposa una tasca de transformació enorme, la construcció d’un altre sistema radicalment diferent a l’actual, un de socialment just, ecològicament sustentable i políticament democràtic.

La percepció del desastre que suposa el capitalisme, la convicció que en el capitalisme és impossible una societat justa i harmònica, la consciència que es vol treballar per un canvi complet i no per suavitzar el sistema, són aspectes imprescindibles i essencials per evolucionar dins d’una línia transformadora cap a una societat alternativa.

És per això que dedicaré aquestes línies breus a reflexionar al voltant d’alguns aspectes que concerneixen al pensament i al treball sobre com avançar cap a una societat alternativa.ⁱⁱ

Quan es fa referència a la construcció d’una nova societat, gairebé sempre s’exigeix conèixer immediatament el model alternatiu que es proposa. Però no cal disposar d’una alternativa prèvia per treballar per una altra societat. Des de fa segles –des de Plató i Tomás More fins a abundants autors contemporanis–, autors ben diversos han anat dissenyant com haurien de ser les societats alternatives. No hi ha carència de models teòrics, i existeixen multitud de dissenys d’alternatives. Però si mirem la història, veurem que cap societat s’ha construït sobre plans elaborats prèviament, sinó que aquesta és la combinació d’unes quantes idees prèvies i la dinàmica social del moment. Del que es tracta ara és d’avançar en aquesta dinàmica social alternativa. Quan tinguem molta força social, ja debatrem sobre el model social més adequat. El que necessitem urgentment ara és potenciar la nostra força a la base de la societat.

El capitalisme és un sistema molt dinàmic que, malgrat que es manté sempre en els seus elements essencials –l’explotació de les poblacions i l’apropiació de la natura–, canvia, no obstant, ràpidament i àmpliament. Per això és difícil que una alternativa dissenyada en un moment del temps serveixi per a altres contextos. I en l’actualitat, les ràpides variacions que es produeixen en les societats capitalistes obliguen al canvi en les formes d’expressió, d’organització i d’acció social.

En les condicions actuals, no ens hem d’aferrar a formes antigues d’actuació política i social. Formes organitzatives i institucions que van ser importants i útils en altres períodes (partits, sindicats) van perdent validesa en les condicions actuals. Així mateix, les institucions polítiques semblen cada vegada més incapaces de respondre a les inquietuds i preocupacions dels ciutadans. S’observa l’allunyament de l’esfera de la vida quotidiana de l’àmbit de la vida política.

La ciutadania ha reaccionat expressant malestar –tant pel deteriorament de les condicions de vida com per l’allunyament de l’àmbit polític– per mitjà de la cerca de noves formes d’expressió i d’actuació social. Ha sorgit una potent expressió crítica, tant de la societat actual com de la forma de l’expressió política d’aquesta. Hereus –sense que molts d’ells en fossin conscients– del maig del 68, des del 2011 aquesta expressió crítica s’ha manifestat de formes molt poc convencionals a les places i carrers de molts països, i especialment a l’Estat espanyol, que és on es va iniciar aquesta etapa. Això mostra que les noves condicions exigeixen noves vies i maneres de fer.

Aquests canvis s’expressen majoritàriament fora dels àmbits polítics tradicionals, i han estat definits com a moviments socials. Suposen l’aparició creixent i l’existència d’espais d’autonomia i de xarxes de relacions noves, que condueixen a formes específiques de ciutadania social, ciutadania que troba els seus propis valors en l’ordidura associativa i cívica que es va teixint. Constitueixen agents que, d’una banda, desafien el discurs dominant que tendeix a considerar com impossible de modificar la realitat circumdant, i que, de l’altra, pretenen mobilitzar determinats sectors de la societat per aconseguir-ho, amb una renovada creativitat. No els preocupa tant conquerir parcel·les de poder com manifestar i canalitzar la resistència al control social, la resistència a visions hegemòniques de formes de vida convencionals. Mostren un caràcter fragmentari, però ple de potencialitats i possibilitats. A Europa, i en molts altres països de fora d’aquest continent, hi creix sense aturar-se l’entramat cívic i associatiu.

Estan sorgint nous grups que intenten establir-se i actuar sobre noves bases que responguin a les inquietuds de la població. Ens trobem en ple període de transició entre les formes tradicionals de fer política, que decauen ràpidament, i la proliferació de grups que busquen noves formes d’expressar-se i d’actuar políticament, i que no tenen –ni volen tenir– un projecte anàleg en el passat, sinó que busquen amb gran afany formes noves d’expressió.

«En els últims vint o trenta anys, trobem moltíssims moviments que afirmen la possibilitat d’emancipar l’activitat humana i obren esquerdes on poder ferd’una altra manera, fer alguna cosa que ens sembli útil, necessària i que valgui la pena, una activitat no subordinada a la lògica del benefici. Aquestes esquerdes poden ser espacials(llocs on es generen altres relacions socials),temporals(en alguns espais específics, mentre estem junts, farem les coses d’una altra manera, obrirem finestres cap a un altre món), o relacionades amb activitats o recursos particulars (cooperatives, per exemple, o activitats que segueixen una lògica no mercantil respecte a l’aigua, al sofware, a l’educació, etc.). El món, i cadascun de nosaltres, és ple d’aquestes esquerdes.»ⁱⁱⁱ

Si observem l’Estat espanyol veurem que alguns d’aquests grups s’han plasmat en organitzacions polítiques –uns en forma de partits (Bildu, CUP, Podemos), d’altres en forma de plataformes (Poder Constituent, Parlamento ciudadano, agrupacions municipals) i alguns híbrids entre aquestes dues formes (Guanyarem). Molts d’altres continuen actuant en nivells menys globals d’activitat –col·lectius de barris, assemblees per temes específics, ‘marees’–, però estan molt actius en multitud de modestes experiències d’actuació política sense una expressió institucionalitzada i altament eficient que està transformant l’actuació política i el poder des de les bases de la ciutadania inquieta. Estem assistint a una àmplia transformació de la forma d’incidir en la vida de la ciutadania i la forma de fer política, tot i que, sovint, no es percep com a tal. Com sempre en la història, es fa segons la correlació de forces socials, buscant les formes que es consideren més adequades en cada moment, amb els avantatges i els inconvenients que això suposa. I es perfilen, alhora, les orientacions de les formes de fer política en el futur. Mentrestant, les velles formes de fer política, lluny ja del que les va impulsar en els períodes d’apogeu, es veuen afectades pel desconcert, per la decadència, pel parasitisme i, en alguns casos, fins i tot per la corrupció; decauen ostensiblement i es desesperen, com no pot ser d’altra manera, perquè la política correspon sempre a la naturalesa de la societat en què s’exerceix. Parafrasejant Bertold Brecht i A. Gramsci:^iv «El nou no acaba de néixer i el vell no acaba de morir».

Els nous moviments han sorprès i confós l’organització del polític institucional en totes les seves expressions. No s’ho esperaven. I estan reaccionant de formes diferents: En el cas de l’Estat espanyol, en general, la dreta (PP, CiU, PNV, UpyD…) interpreta que tot consisteix en una incomprensió temporal causada per la crisi que s’ha que reconduir a la cleda (tot i que en el cas dels partits nacionalistes es veu també una línia d’actuació que recorre a l’independentisme). Però els que han estat històricament més progressistes o es consideren a si mateixos d’esquerres estan més inquiets i preocupats, perquè perceben que estan perdent, o ja han perdut, gran part de l’atenció de la ciutadania –molt especialment entre la joventut–, i busquen què haurien de fer per recuperar el lideratge (IU, Iniciativa…).^v La majoria d’aquests grups han recorregut a dir que «s’ha de canviar la forma de fer política» i intenten aproximar-se als grups d’indignats, però gairebé sempre per convèncer-los, amb una retòrica de cooperació, que tornin a afavorir-los amb la seva adscripció i, sobretot, amb el seu vot.

La majoria dels articles que es recullen en aquest volum mostren, precisament, exemples dels nous enfocaments de fer política, com es pot resistir i reivindicar contra la societat capitalista de moltes maneres. Hi trobem varietat i diversitat d’objectius, d’orientacions i d’interpretació, de formes d’actuació, d’organitzar-se. Cap no ha necessitat una alternativa prèviament dissenyada per avançar en l’intent de millorar i canviar la societat. Per això són articles interessants. Més enllà del que descriu específicament cadascun, són interessants pel que assenyalen de possibilitats d’actuació, de treball transformador, de lluita per una altra societat.

El mateix procés de treballar per un móndiferent constitueix ja l’inici d’una alternativa. La transformació social no consisteix en la implementació d’un pla elaborat prèviament, des de fora, sinó que ha de consistir en un llarg procés de canvi permanent, de baix cap a dalt, en què es vagin integrant les persones i col·lectius que realment desitgin una societat no capitalista. La societat que s’anhela, que constitueix ja un inici de l’alternativa, s’anirà construint en la vida quotidiana, en la lluita diària per una societat diferent, en les diferents formes i modalitats en què la desitgem i sigui possible.

En les condiciones actuals de la societat, amb l’enorme domini existent de les forces econòmiques i polítiques globals, no és possible –ni tan sols creiem que sigui eficient– pretendre una unitat d’idees i d’accions abans d’iniciar processos que en un moment determinat podien donar lloc a explosions revolucionàries, com va succeir en el passat. La transformació revolucionària de les societats continua sent imprescindible, però el concepte de revolució també canvia. La gent que desitgem una altra societat no tenim, ara –ni probablement la tindrem en el futur pròxim–, la força social necessària per imposar d’aquesta forma una societat alternativa.^vi Una de les necessitats més urgents per avançar cap a l’alternativa, tenint en compte l’evolució de la societat, és aconseguir que siguin les poblacions des de baix, la majoria de la ciutadania, qui desitgi i treballi per la transformació. De moment, el que es necessita és intentar realitzar des de baix el tipus de societat que volem. Si algun dia s’arriba a tenir prou força perquè aquesta s’estableixi, en ser aquesta força el resultat de la voluntat de la majoria de les societats, la nova societat serà estable i harmònica. No necessitem un disseny previ de l’alternativa, ni podem esperar un acord general de la societat per començar a treballar per una d’alternativa.

En aquest procés, les institucions polítiques no tenen perquè ocupar el centre o el vèrtex d’una ordidura cívica, sinó que aquesta es basa en aspectes autònoms i de relació que caracteritzen el nou teixit social. Comença a plantejar-se una idea del comú que vol distingir-se clarament del mercantil, però també de l’estatal, i fins i tot es planteja superar els límits de l’estat nació per dalt i per baix. Necessitem pensar no tan sols en formes de regenerar la representativitat dels polítics, sinó en dimensions que facin l’acció política més complexa, més capaç de recollir l’autonomia, la diversitat, l’exigència d’equitat de les societats contemporànies. Van apareixent noves formes de viure, de com fer política i de com prendre decisions socials.^vii

Per avançar cap a l’alternativa, en les condicions actuals, el que es necessita és que cada col·lectiu que desitja una altra societat treballi “a peu d’obra”per aconseguir els propis objectius i ampliar al màxim l’actuació. L’alternativa es construeix amb molt poques idees prèvies, i després cada col·lectiu haurà de seguir els objectius que té, en el marc d’un projecte de transformació. Es tracta de conjuminar projectes diferents mitjançant la cooperació i la coordinació entre els diversos col·lectius i el treball en xarxa. Cada col·lectiu, amb el seu projecte transformador particular, hauria d’anar actuant segons la seva anàlisi, el seu disseny i mètode particulars, treballant segons tal projecte, avançant cap a la societat alternativa, coordinant-se amb altres grups en els objectius essencials però en la diversitat d’orientacions.

Els col·lectius que desitgen la transformació han de ser prou ferms com per resistir als qui s’oposin al seu desenvolupament, però alhora han de ser prou flexibles com per canviar d’acord amb les circumstàncies i nodrir-se de l’energia de les seves bases. Progressarien així mitjançant un ampli procés plural i alhora comú de transformació social, que seria el resultat d’un procés conjunt de canvi social permanent que integraria els desitjos de molts col·lectius fins a representar la majoria de la societat.

A més, actualment, els qui volem treballar per una societat alternativa hem d’acomplir una doble tasca, tenim un objectiu doble.^viii La resistència: L’atac del capitalisme senil –però cada vegada més poderós enfront de les poblacions– és d’una duresa tal que és absolutament imprescindible participar en la lluita de les poblacions per tal d’enfrontar-s’hi. No es pot romandre passiu davant de les retallades, davant dels drets que, conquerits després d’anys de lluita de generacions, s’estan eliminant sense contemplacions –drets laborals, socials, de ciutadania, de gènere. Cal ser a primera línia en aquestes lluites. Però, al mateix temps, és molt important no aturar-nos-hi. Amb això –per difícil que estigui resultant– no n’hi ha prou. La transformació: Cal enfocar les lluites de manera que tinguin com a objectiu transformar aquesta societat capitalista en una altra de radicalment diferent, perquè d’una altra manera es continuarà vivint en una societat injusta basada en l’explotació. En una societat capitalista, encara que hi hagi moments en què sembli que es van guanyant drets, aquests mai no es consolidaran.^ix En el millor dels casos, seran “concedits”. L’única forma que els drets de la població –i no tan sols els que han existit fins ara, sinó molts d’altres necessaris per a una societat més igualitària i justa– es realitzin veritablement, resideix en societats basades en el bé comú i no en el benefici de pocs.

És per això que, els qui volem una societat alternativa, tenim una doble tasca: lluitar per enfrontar-nos a les injustícies que estan tenint lloc –sí, i amb força–, però cal transcendir aquesta lluita i convertir-la en la lluita per una societat alternativa. No n’hi ha prou, de respondre als atacs, sinó que hem d’arribar més lluny: s’ha de transformar el sistema. «Lluitar per les reformes no pot ser la solució a les contradiccions del capitalisme; han de ser “preparatius” i punts de recolzament per a conquestes més audaces, gèrmens d’una societat comunal sembrats en terra capitalista. Si és necessari defensar les reivindicacions immediates dels treballadors i la ciutadania, igualment s’han de fer avançar des d’ara mateix les reformes destinades a fer esclatar els marcs del capitalisme.»^x Per tenir sentit ple, la lluita del dia a dia necessita aquest objectiu transformador: la lluita per mantenir els drets actuals no ens pot impedir veure la necessitat de destruir el capitalisme, sinó al contrari; hem de convertir la lluita pels drets en un dels instruments prioritaris per arruïnar-lo i derrocar-lo.

En la lluita per una societat alternativa no s’ha de mirar només cap als governs. Molt sovint, la lluita social hi enfoca exclusivament la crítica i les reivindicacions. És necessari i vàlid fer-ho –són uns dels agents més poderosos en la vida social–, però no es pot oblidar que els governs són els transmissors dels interessos dels grans capitals. Amb freqüència, s’intenta lluitar contra els governs –s’ha d’insistir: molt legítimament–, però s’ignora que són les estratègies dels capitals les que guien les mesures d’aquests, encara que, discretament, aquests capitals se situen al darrere de la tanca, cosa que els permet ser ignorats. Així que, no hem de mirar només cap als governs; el sistema econòmic capitalista, el capital i l’objectiu que té d’obtenir cada vegada beneficis més grans, és el que hi ha a la base del sistema i dels atacs a la població.

En aquest procés de projectes diversos per aproximar-se cap a un objectiu comú –la societat alternativa–, són necessàries, sens dubte, algunes pautes, alguns plantejaments comuns, a manera de brúixola per saber cap a on caminar i fer-ho en la mateixa direcció, l’esbós del tipus de societat cap a què es vol evolucionar. Però aquestes visions comunes seran molt poques, i en cap cas incidiran en divergències significatives entre els col·lectius, sinó que, ben al contrari, reforçaran els seus objectius i esforços específics. I aquests plantejaments comuns hauran de ser fixats pels col·lectius que es coordinin, han de ser fruit de la seva voluntat. A tall d’exemple, presento tot seguit alguns dels aspectes bàsics que haurien de constituir l’eix del treball per una societat alternativa, però insistint molt en el fet que aquests han de dependre de la voluntat dels col·lectius.

1. El primer que s’ha de tenir en compte és que la societat no es pot regir per la recerca del benefici privat. És la recerca del benefici privat per a pocs el que porta a aquesta situació tan injusta. Per tant, l’objectiu ha de ser el benestar de la societat. La justícia és més important que el creixement, l’eficàcia i l’eficiència. I per arribar-hi, cal un règim de producció comunitari, que no exploti les persones ni malbarati recursos, que desmercantilitzi la naturalesa i potenciï el valor d’ús.

2. Això és impossible d’aconseguir amb la propietat privada dels mitjans de producció. La propietat dels recursos productius ha de ser col·lectiva, no privada, amb un control social dels recursos i infraestructures per a la reproducció de la societat. Aquesta propietat col·lectiva pot adoptar diverses formes: estatal, municipal, cooperativa, comunal, etc.

3. S’ha de generar un sistema de distribució equitatiu,que asseguri l’accés a totes les persones dels béns que satisfan les necessitats bàsiques. La pobresa és intolerable i no es pot permetre que existeixi a cap nivell.

4. Les estratègies de canvi s’han de construir de forma participativa, democràtica, oberta i plural. La gestió dels assumptes comuns ha de ser horitzontal, igualitària i no jeràrquica. Totes les persones tenen els mateixos drets i obligacions. Cap responsable “tècnic” ha de substituir la ciutadania en l’exercici del seu poder de decisió.

5. Tot plegat requereix que el sistema de valors i afectes vagi dirigit a proposar i potenciar el bé comú, que el benestar social i col·lectiu sigui prioritari sobre el benestar individual,encara que aquest també és important. Del que es tracta és de la creació d’un home i una dona nous, d’una cultura en una nova societat sense explotació ni opressió, on prevalgui la solidaritat, s’acabi la separació entre governants i governats i es generi la reconciliació de les persones amb la naturalesa.

Per desenvolupar l’actuació social amb aquests propòsits, en primer lloc s’han d’anar establint fulls de ruta aliens als valors i pràctiques del capitalisme. Sense esperar acords generals de tota la societat, cada col·lectiu hauria de generar àmbits d’autonomia–és a dir, espais específics–, que poden ser modestos i limitats, però on es pensi, s’actuï i es visqui de forma diferent al capitalisme actual. Podem unir-nos a col·lectius amb què creiem tenir certa afinitat i que vagin en la direcció de la transformació de la societat. Es tracta d’avançar en aquests àmbits d’autonomia, per posteriorment posar-se d’acord amb altres àmbits i amb altra gent que vol el mateix, treballant en xarxa. No serà un acord dictat des de dalt el que potenciï la transformació, sinó els àmbits d’autonomia generats i coordinats des de baix. La multiplicitat, l’expansió d’aquests àmbits d’autonomia i el treball en xarxa, anirà generant llocs transformats cada vegada més amplis, l’articulació d’iniciatives i actuacions diferents, que gradualment anirà transformant la societat fins a facilitar una transformació general, des de baix cap a dalt.

Això permet que s’hi incorpori l’ingent nombre de grups i persones que ja estan treballant i lluitant per una altra societat. Ningú no ha d’imposar res a ningú. Hi ha multitud d’iniciatives en què es pot treballar, independentment de la transformació que vulguem. Tot i que no tots els processos són igualment transformadors, la majoria de plantejaments ho podenser si se situen en una voluntat transformadora. Tots són moviments vàlids, l’important és lluitar en la mateixa direcció, participar en un procés de canvi, plantejar-se què podem fer aquí i ara. D’aquesta manera, anirà emanant des de la base de la societat, sense imposicions des d’altres àmbits, el disseny i l’actuació d’una societat alternativa. Un camí plural en la diversitat.

Així es fa possible la cooperació entre els diferents col·lectius, amb objectius i formes de treballar diferents. Fins i tot és factible que, per a períodes i temes específics, puguin treballar junts tant els col·lectius que pretenen una societat alternativa, com aquells que aspiren només a millorar la societat capitalista actual. Per exemple, en el tema dels desnonaments o la defensa dels drets de la ciutadania i molts altres temes, es poden establir campanyes comunes per part de grups molt diversos, tant els que lluiten per un dret concret, com els que aspiren que aquesta lluita sigui un instrument per transformar la societat. Es pot treballar conjuntament durant un període llarg fins que, si arriba el moment, els qui desitgen una altra societat hagin de divergir dels qui només busquen la millora de l’actual. Però fins que no s’arriba a aquest punt, hi ha un ampli camp per a la cooperació.

D’aquesta manera, generarem un procés útil i vàlid per iniciar o continuar la construcció de la societat alternativa que anhelem. No necessitem esperar a tenir-ne un disseny previ. El treball quotidià per a la consecució d’aquesta ja és l’alternativa.

Resumint.Una nova societat serà possible:

1. Si es treballa des d’ara per construir una societat diferent, justa, socialment i ecològicament sostenible. Això no és possible en el capitalisme, cosa que fa que desitjar una societat alternativa suposi l’anticapitalisme.

2. Si es tenen clars els criteris fonamentals del que ha de constituir aquesta societat.

3. Si cada col·lectiu treballa en aquells àmbits que li semblen d’interès, partint d’àmbits d’autonomia particulars. Amb la voluntat de confluir en una direcció comuna, però assumint l’existència de diverses vies i interessos. Expandint els àmbits d’autonomia i treballant en xarxa. Tot això constitueix ja part de l’alternativa. «Caminante no hay camino, se hace camino al andar».

4. Si es produeix un procés d’autocrítica continu i posicions obertes respecte a allò que ens pugui plantejar el futur.

En definitiva, és possible visualitzar el futur com l’intent de convergència de tota la gent que lluita de forma diversa per la transformació, per construir una gran marea que generi la societat alternativa que tots anhelem.

El procés serà llarg. No és una tasca anodina. Els qui ens diuen «fa dos anys del 15-M i no ha canviat res» mostren que no entenen un borrall del que suposa un procés històric de transformació social. Es tracta d’una tasca de segles. La transformació del feudalisme en capitalisme va costar diversos segles. Si fa segles que tenim el capitalisme, no ho canviarem en dos mesos ni en dos anys, ni tan sols en dues dècades. Ens correspon a nosaltres ara mantenir i avançar en el procés de transformació pel qual ja fa molts anys que s’actua. El cruel capitalisme actual ho requereix, i també tenim una herència històrica a la qual hem de respondre. Ens han precedit ja moltes generacions en aquesta lluita, i no podem oblidar ni abandonar aquesta herència. Tenim la responsabilitat de mantenir la lluita. Els qui vivim actualment –especialment els joves, però també les generacions d’edat madura i els ancians– som responsables de mantenir aquest ideal i aquesta lluita. Pot ser molt estimulant pensar que és necessari inventar noves formes d’incidir en la societat, de buscar nous camins per transformar-la, una gran tasca al davant molt suggeridora que pot inspirar tota una actitud davant la vida.

Perquè, a més, també cal assenyalar –sobretot als joves– que la vida personal en el marc de l’actuació pel canvi de societat és més rica i plena que la vida convencional de preocupar-se només per l’interès propi. Sens dubte, treballar pel benestar comú suposa feina, dedicació, sovint disgustos, moltes frustracions, problemes abundants. Malgrat tot, una vida amb un interès –fins i tot amb una il·lusió– per la justícia, la fraternitat, la igualtat, el bé comú, en una paraula, és incommensurablement més rica, i la persona que la viu, molt més feliç –que, al cap i a la fi, és el que ens importa. Buscant la felicitat de tots, l’ésser humà, malgrat tots els problemes (no es tracta de negar-los), troba la seva pròpia felicitat; molt més que els qui només pensen en el seu propi confort o èxit personal.

Afortunadament, és possible mirar el futur amb prou optimisme. Malgrat que aquesta tendència encara és molt minoritària, ja hem assenyalat al començament que cada vegada sorgeixen, arreu del món, més grups que estan determinats a lluitar contra les múltiples expressions de la injustícia del capitalisme. El món global on vivim està cobert de petits grups que ja s’estan coordinant i que estan aprenent a viure d’una altra manera.

Aquest llibre recull diverses facetes d’aquesta lluita, i expressa problemes i limitacions que suposa, però també l’esperança que l’ésser humà pot canviar les coses. Aquest petit llibre és un modest però valent –i per això, bonic– testimoni de com es pot avançar i s’està avançant en la diversitat d’objectius, d’enfocaments, de tasques. Espero que serveixi també per animar-nos a esperar cada vegada més que una altra societat és possible, i a treballar-hi sense descans. És qüestió de mantenir, ampliar, potenciar la nostra dedicació a una societat més justa.

Si ampliem aquest moviment, si aconseguim unir forces transformadores en la diversitat d’enfocaments, estarem avançant cap a la societat alternativa que anhelem: una societat justa i igualitària que permeti el bé comú, la bona vida i, sobretot, el desenvolupament de totes i cadascuna de les persones que constituïm la humanitat. És aquí on pot residir la nostra profunda esperança.