Pròleg

JOSEP FONTANA

 

He llegit aquests textos amb interès, simpatia i amb algun desconcert. L’interès era prou lògic, ja que s’hi toquen problemes que m’afecten directament o que sento com a propis, com són els de l’educació, la sanitat o el dret a l’habitatge. També la simpatia és explicable, perquè no cal dir que comparteixo la visió crítica dels autors i els seus desitjos de millora i de reforma. El desconcert no és una falta que hagi d’atribuir als autors, sinó que és el reflex d’una situació que afecta avui tot el panorama del que podríem anomenar legítimament l’“esquerra” (cal anar amb compte amb l’ús dels mots, en un temps en què alguns d’antic prestigi, com el de socialisme, han estat prostituïts —però no hem de renunciar pas a recuperar-los—).

És el desconcert que causa adonar-se que el món en què vivim ha canviat tant que les velles fórmules en què confiàvem per transformar-lo no s’ajusten del tot als problemes actuals. És el que expressava Eric Hobsbawm poc abans de morir, ell que havia vist el fracàs anunciat del marxisme soviètic i havia pogut viure la corrupció final de la socialdemocràcia i que avisava que «els socialistes, marxistes o d’altra mena, s’han quedat sense la seva alternativa tradicional al capitalisme, tret que, o fins que, reflexionin sobre el que volien dir amb el terme socialisme i abandonin la presumpció que la classe obrera serà necessàriament el principal agent de la transformació social».[1]La qual cosa el portava, en el seu darrer llibre, a la trista afirmació que vivíem en«una era de la història que ha perdut les seves referències i que, en els primers anys d’aquest nou mil·lenni, mira cap endavant amb més perplexitat del que jo hagi vist mai en la meva llarga vida, sense guia ni rumb, cap a un futur incognoscible».

 

Ens cal reaccionar contra aquesta desesperança, començant pel punt de partida essencial, que és negar-nos a la resignació, lluitant puntualment per conservar tant com sigui possible els drets i llibertats que se’ns estan arrabassant cada dia.[2]Cap anàlisi que no es basi en un coneixement directe de la realitat i en una voluntat d’intervenir-hi no val per a res. Però limitar la lluita als problemes concrets, sense elaborar un programa global, minva l’abast del que podem fer.

 

Entre els textos que inclou aquest volum, n’hi ha un de Josep Garganté i Jordi Martí Font on es demana que reemplacem la doctrina tradicional de l’esquerra per una de nova que ajudi a una conscienciació global «d’amples capes de la població»,amb «uns discursos que siguin accessibles a la majoria»,dedicats, no solament a denunciar els culpables de la situació actual, sinó a plantejar «la creació d’alternatives que siguin reals ara i aquí». Que estem lluny d’aquesta conscienciació, malgrat l’abundància dels discursos que ha suscitat la crisi, ho revelen les expectatives de vot que anuncien les enquestes. I que les alternatives no són clares ho mostra l’esperança que els mateixos autors dipositen en «la creació de cooperatives de qualsevol mena, però sobretot de treball», en la línia del que defensen als Estats Units Gar Alperovitz i el professor Richard Wolff, que ens presenten el cas de Mondragón com «una alternativa al capitalisme».[3]De debò? ¿Què es pot fer des d’una cooperativa, ni que sigui tan potent com la Corporació Mondragón, per canviar l’entorn social, si la política econòmica, que condiciona l’abast de la seva actuació, la controlen des de Madrid els Montoro i companyia?

 

Per tal d’elaborar un discurs alternatiu ens cal buscar les arrels més globals dels problemes. I en el nostre cas això exigeix superar tres nivells diferents d’implicació. Perquè, per una part, ens trobem, com a catalans, patint les conseqüències d’una mala acomodació en el marc de l’Estat espanyol, que no és solament un problema històric, sinó que té conseqüències directes en el tracte discriminatori que el govern central dóna a les nostres necessitats en matèria de creixement econòmic i de serveis socials. És evident que cal revoltar-se i reclamar un tracte just, però el problema de fons, un problema que data de tres-cents anys enrere, és molt difícil que el puguem resoldre a curt ni a mitjà termini. En aquest terreny sóc molt més pessimista que el meu amic Manel López, perquè no puc evitar de prendre en compte els signes dels temps. ¿Com podem pensar que la societat catalana va cap a la independència a curt o mitjà termini, quan les nostres institucions financeres principals, com La Caixa i Banc Sabadell, que tenen una considerable capacitat d’influència i control sobre els nostres partits polítics, estan aprofitant la crisi financera espanyola per estendre’s per la resta de l’Estat? ¿Podem prendre’ns seriosament el muntatge polític que va encaminat a aconseguir —o a fer veure que es lluita per aconseguir— una consulta que se sap d’entrada que no tindria cap conseqüència en la pràctica?

 

El segon nivell que ens implica és el de trobar-nos en el marc d’una Unió Europea dominada per Alemanya, que ens ha imposat una versió abusiva de la política d’austeritat, amb la sola intenció de salvar els seus interessos —que els paguem els diners que ens van deixar en temps en què era rendible fer-nos préstecs— i evitar els riscos d’inflació. Que això s’esdevingui avui, havent-hi a Madrid un govern submís i incompetent, agreuja les coses, però no les resoldria canviar-lo per l’única alternativa viable —tornaré a aquest punt— que hi ha, que seria la d’un govern del PSOE, perquè estaria tan condicionat com l’actual, impotent per adoptar mesures tan fonamentals com la derogació de la reforma laboral o, fins i tot, per implantar-ne de més modestes com la dació en pagament, que ni el PP ni el PSOE no poden tirar endavant perquè s’hi oposen els bancs, que haurien de renunciar als guanys que poden obtenir esprement els seus deutors, i que tenen capacitat, ni que només sigui pels crèdits impagats que mantenen contra els partits, per prohibir-los que adoptin aquesta mesura.

 

Més enllà, però, del que podem atribuir al govern del PP i a les polítiques d’austeritat executades per la“troica”,però imposades per la intransigència d’Alemanya, hem de tenir en compte els canvis que s’estan produint al món. Altrament, cauríem en la trampa de pensar que aquesta política d’austeritat és una conseqüència de la crisi europea i que s’acabarà quan aquesta crisi s’acabi.

 

No és així. La crisi el que ha fet és accelerar la imposició entre nosaltres d’unes transformacions socials que són fruit de l’evolució actual del capitalisme descontrolat que governa el món. Per adonar-nos d’això ens cal observar què és el que està passant al món exterior que ja ha superat la crisi, i molt especialment als Estats Units, que proporcionen el model per a aquesta evolució global.

 

La primera cosa que podem advertir, en aquest panorama extern a la crisi, és un procés complet de domini del món empresarial, que ha aconseguit subordinar tota l’acció política als seus interessos. Ja fa anys que un gran historiador italià, Luciano Canfora, va discutir la validesa d’«anomenar democràciaun sistema polític en què el vot és una mercaderia en el mercat polític i l’entrada al Parlament comporta una considerable despesa electoral».[4]Es calcula que a les darreres eleccions presidencials nord-americanes hi va haver una despesa de 6.000 milions de dòlars, pagada amb donatius particulars, essencialment empresarials.

 

Als diners per finançar les campanyes cal sumar-hi la importància que té el suport que els partits dominants reben a través dels mitjans de comunicació més influents, tots controlats pel capital empresarial. Els de més pes en la creació de consciència, que són entre nosaltres les televisions privades, que ens proveeixen de notícies, interpretacions i entreteniment, poden permetre’s jugar avui amb la denúncia de la corrupció política per aconseguir bons resultats d’audiència, però, quan arribi el moment decisiu de jugar-se-la en unes eleccions, no pot haver-hi cap mena de dubte respecte dels partits a què poden donar suport les quatre cadenes més importants, que tenen com a propietaris Lara i Berlusconi. En aquestes condicions, les crides dels dirigents del Partit Popular a les organitzacions de masses, desafiant-les que es presentin a unes eleccions per tal de demostrar que representen efectivament la població en nom de la qual protesten, són una mostra desvergonyida de cinisme; només cal considerar el volum, avui ben conegut, del finançament irregular del Partit Popular.

 

El paper dels mitjans de comunicació —premsa, ràdio i televisió— va, però, molt més enllà de la propaganda que poden exercir en el moment de les eleccions. La seva funció principal és donar-nos una visió esbiaixada del món i de la societat, alimentar les nostres pors al canvi social sobtat i reforçar els prejudicis conservadors. Daniel Kahneman i George Lakof han mostrat la importància que té l’aspecte irracional en la nostra presa de decisions. «Les ciències cognitives i del cervell —diu Lakoff— mostren que bona part del nostre pensament —tant com un 98%— és inconscient. Hi ha una gran part del que passa al nostre cervell que escapa al nostre accés directe, i això que resta amagat és justament el que determina una gran part del que té sentit per a nosaltres i la forma en què raonem.»

 

Els polítics d’esquerres creuen que la gent pensa racionalment i que «si els proporcionem els fets, la majoria en traurà les conclusions correctes». En realitat, el votant s’alimenta de les notícies i les anàlisis que li proporcionen els mitjans de comunicació més propers a la seva manera de pensar i de sentir. Avalua els fets polítics emocionalment, d’acord amb un rerefons d’idees morals que estan fermament assentades al seu interior: en la idea instintiva que tots tenim respecte del que és bo i el que és dolent. En aquesta línia, és molt més fàcil alimentar les nostres creences, prejudicis i pors interiors, com fan els mitjans conservadors, que enfrontar-nos a raonaments nous que canviïn la nostra visió de la societat.[5]

 

Sobre la base d’aquest control directe i indirecte de la política, els interessos empresarials han imposat arreu polítiques d’austeritat que tenen la virtut d’augmentar els seus guanys, estalviant-los de pagar una fiscalitat que es preocupen de fer minvar, limitant o suprimint els serveis socials que l’“estat del benestar”proporcionava al conjunt dels ciutadans. Així s’explica que el procés d’augment de la desigualtat, que acumula la riquesa en mans de l’1% dels més rics i empobreix el 99% de la resta, prossegueixi als Estats Units un cop s’ha arribat a la recuperació. Segons un estudi del Pew Research Center, «en els dos darrers anys de recuperació econòmica de la nació, el valor net mitjà de les famílies que integren el 7% de les de més riquesa ha augmentat en un 26%, mentre que el valor net mitjà del 93% de les restants ha disminuït en un 4%».[6]

 

Els objectius finals d’aquesta política de rebaixar costos de treball i augmentar els beneficis els ha posat en evidència la recent catàstrofe d’un complex industrial a Bangla Desh. No s’hi val a considerar que aquest ha estat un accident propi d’un país subdesenvolupat, perquè si alguna cosa està demostrada és que aquestes entitats d’explotació del treball a baix cost, i d’altres, funcionen a tot el món amb la finalitat de proveir les grans marques de roba i d’articles esportius dels països avançats. L’enfonsament ha estat una errada tècnica d’uns constructors que han volgut estalviar massa en els materials, però l’explotació dels treballadors que hi han perdut la vida forma part del quadre acceptat de funcionament del capitalisme actual, l’objectiu del qual és acabar convertint en altres Bangla Desh el teixit industrial mundial, incloent-hi el dels països desenvolupats.[7]

 

Que les polítiques d’austeritat no serveixen per millorar la situació global de l’economia, sinó que han contribuït a agreujar-la, ho afirmen cada dia economistes de prestigi, com els premis Nobel Paul Krugman i Joseph Stiglitz, però ni aquestes opinions, ni la mateixa evidència del que està passant, han servit per modificar les coses. «En part —diu Paul Krugman— això reflecteix els interessos establerts, ja que les polítiques d’austeritat serveixen als interessos dels creditors rics.»[8]

 

En realitat, les grans empreses han aconseguit una posició que no solament els permet manipular la política econòmica dels estats, sinó que les situa per damunt dels estats mateixos i els permet configurar els seus pressupostos a escala internacional per tal de reduir el que paguen. En la darrera setmana d’abril d’enguany, Apple va muntar una operació que li ha permès estalviar-se 9.200 milions de dòlars d’impostos que hauria d’haver pagat als Estats Units: una quantitat que hauria bastat per evitar una part considerable de les retallades que el govern d’Obama ha imposat en els serveis socials.[9]De manera semblant, a Espanya la majoria de les grans empreses que cotitzen a la borsa evadeixen els impostos exportant la declaració dels guanys a les filials que tenen en paradisos fiscals.

 

L’empobriment ha dut a un augment del malestar social que, als Estats Units, ha comportat l’auge d’una repressió que ha arribat a unes xifres d’empresonats que són, proporcionalment, les més altes del món, i les més grans de la història. Presons per als pobres, que s’han convertit en un negoci en mans de les empreses privades que les gestionen i lloguen a fàbriques i plantacions el treball semiesclau dels reclusos. Aquests mateixos dies, quan l’empresa privada més important de totes les que exploten el negoci de les presons, Correction’s Corporation of America, es disposa a celebrar que fa trenta anys que participa en aquest negoci tan rendible, una sèrie d’organitzacions han protestat per aquesta commemoració de «trenta anys de treure beneficis del dolor».[10]

 

Shimshon Bichler i Jonathan Nitzan, que pensen que en l’actualitat«el capitalisme no és un mode de producció, sinó un mode de poder», sostenen que els capitalistes s’adonen avui que no poden augmentar la seva posició de privilegi en el repartiment de la riquesa sense una dosi més gran de violència. I que, «atès l’elevat nivell de violència que han estat exercint»,i la perspectiva que una aplicació més gran podria provocar una resistència creixent, estan cada vegada més atemorits per l’esclat de violència social que podria originar-se.[11]Ara com ara, però, el sistema repressiu està aconseguint mantenir impunement aquests nivells de violència, malgrat la continuïtat de l’empobriment.

 

Entre nosaltres els nivells de repressió encara no han arribat a aquests extrems, però la tendència apunta cap a un increment destinat a frenar la protesta social. Entre els treballs inclosos en aquest volum n’hi ha un sobre l’augment de la«repressió de baixa intensitat»i «les tendències repressives del populisme punitiu»que apunta en aquesta direcció.[12]  Però si la repressió no sembla ser encara el factor que pot comportar la crisi del capitalisme actual, hi ha un altre problema que es presenta com una amenaça que el sistema no sembla capaç de frenar. Em refereixo al problema de l’aparició d’un atur estructural que no té res a veure amb les crisis. La persistència de l’atur està creant el que Krugman anomena “la trampa de l’atur”. Dels 12 milions d’aturats que hi ha als Estats Units, ens diu, 4,6 milions fa més de sis mesos que estan sense feina, i 3 milions ja fa un any o més que no en tenen, sense comptar els que han deixat de buscar una ocupació inabastable, que queden fora de les estadístiques oficials. El més dramàtic és que, quan apareixen nous llocs de treball, es tendeix a marginar els que han estat molt temps a l’atur, perquè els que ofereixen feina sospiten que alguna cosa deuen tenir de dolent, quan fa tant de temps que no tenen ocupació. D’aquesta manera, «s’està creant una classe d’aturats permanents».[13]

 

Al problema que representa aquesta massa de treballadors que han perdut l’esperança d’obtenir una ocupació estable, i malviuen de feines temporals, generalment en l’economia submergida, i de subsidis i d’ajudes diverses, s’hi afegeix el dels joves, que no tenen feina i poden passar anys sense trobar-ne. Un informe recent de l’Organització Internacional del Treball[14]ens diu que actualment hi ha al món uns 197 milions d’aturats, amb una especial incidència als països desenvolupats. D’aquests, uns 73,8 milions són joves, un 35% dels quals fa almenys sis mesos que no tenen ocupació. A Europa hi ha un 12,7% de joves que ni treballen, ni estudien, ni es preparen, la qual cosa augmenta la probabilitat que quedin definitivament desplaçats del mercat laboral, ja que estaran cada vegada més al marge de les demandes dels que ofereixen ocupació.

 

Aquestes xifres, a més, estan calculades d’acord amb el que s’anomena la taxa U3, que només compta com a aturats els que no tenen feina però busquen activament una feina fixa. No hi figuren, en canvi, els que s’han desanimat de buscar una ocupació, o els que fan una feina ocasional o a temps parcial (U6). Pel que fa als joves, els càlculs d’uns 75 milions d’aturats que ens dóna l’Organització Internacional del Treball es transformen, d’acord amb The Economist,en 290 milions de joves que «ni treballen ni estudien: gairebé una quarta part dels joves del planeta».Dels que tenen feina, a més, molts fan feines temporals intermitents, que no permeten adquirir l’experiència d’un ofici. Als països rics, un terç dels que tenen feina depenen de contractes temporals; als països pobres, una cinquena part, o bé fan un treball no pagat en l’àmbit familiar o treballen al sector informal. «En total», conclou The Economist,«prop de la meitat dels joves del món estan al marge de l’economia formal o hi contribueixen amb una productivitat menor de la que podrien donar.»I afegeix encara que els joves que comencen d’aquesta manera restaran tota la seva vida en ocupacions amb sous molt baixos. I que és probable que aquesta maledicció s’estengui a la generació següent.[15]

 

L’amenaça d’haver de fer front a un món amb bosses multimilionàries d’aturats irrecuperables i de joves sense cap esperança d’encaixar en el mercat de treball em sembla que pot ser el risc més gran a què s’hagi d’enfrontar el model de capitalisme salvatge que domina el nostre temps. El problema de la repressió ha demostrat fins ara que té capacitat per resoldre’l, jugant a la vegada amb l’eficàcia de les formes de violència de baixa intensitat i amb la por al canvi social d’unes majories que continuen encara votant les forces de dreta.

 

Apliquem aquestes consideracions, si us sembla, al cas espanyol, on les taxes d’atur U3 són d’un 27,16% i d’un 57,2% la dels joves. I on el govern del Partit Popular acaba de reconèixer que aquestes taxes no minvaran substancialment abans del 2016. ¿Com sobreviuran en aquests anys els 6 milions d’aturats i les seves famílies, un cop vagin perdent les ajudes oficials? ¿Com trobaran una nova feina el 2016 els joves que estaran cada vegada més allunyats de les demandes del mercat?

 

Si alguna cosa és clara és que aquest no és un problema que es resolgui amb la fi de la crisi, en què la baixada del dèficit i de la prima del risc difícilment podran influir. La crisi l’ha precipitat; però les causes es troben en un altre nivell més general: el fracàs del capitalisme actual per garantir una feina al conjunt dels ciutadans, tal com es manifesta en aquella part del món que ja s’ha recuperat dels efectes de la fallida de 2007-2008.

 

Penso que ens cal, com els autors d’aquests treballs proposen, lluitar contra els abusos que patim en qualsevol dels nivells que se’ns presenten. Contra l’opressió nacional de l’Estat espanyol; contra les retallades dels serveis socials i contra una política destinada a afavorir les institucions financeres privades en perjudici dels ciutadans; contra la corrupció que domina en tots els nivells de la política espanyola, i catalana; contra els excessos de les exigències d’austeritat imposades al govern de Madrid, i executades per aquest govern sense cap escrúpol…

 

Però, si hem de superar la situació global en què vivim, necessitem proposar una alternativa al capitalisme salvatge actual. I aquesta alternativa haurem d’inventar-la entre tots, sobre la base de la situació real del nostre temps, que no és la del 1848, ni de la del 1917. Els vells combats ens han de servir d’estímul. Com va dir William Morris fa uns 125 anys, justificant per què celebrava l’aniversari de la Comuna de París: «La Comuna de París no és més que una baula en la lluita que s’ha anat desenvolupant al llarg de la història dels oprimits contra els opressors, però sense totes les derrotes dels temps passats no tindríem cap esperança d’una victòria final.»[16]

 

Cal aprendre de totes les velles victòries i honorar les velles derrotes, però necessitem, sobretot, preparar-nos de cara al futur per tal de fer front a un enemic que ha canviat de mètodes i s’ha reforçat considerablement. I em temo que encara no estem a punt per fer-ho. Hauran de ser les joves veus que sorgeixen de l’experiència dels combats d’avui, com moltes de les que s’han aplegat en aquestes pàgines, les que hauran d’elaborar la resposta que ens cal.

Josep Fontana

Maig del 2013

 


[1]         Hobsbawm, E. (2011) Cómo cambiar el mundo,Barcelona: Crítica, p. 424.

[2]         La cosa ha arribat a l’extrem que el Partit Republicà dels Estats Units està intentant acabar amb la jornada de vuit hores, una de les més velles reivindicacions del moviment obrer, per la qual els treballadors catalans lluitaven fa 123 anys, en eliminar el pagament per les hores extres. Johnson, D. (2013) “Now they want to take away the 8-hour day and 40-hour week”, a Truthout, 7 de maig.

[3]         Sobre això, vegeu Alperovitz, G. (2013) What then must we do?.White River Junction : Chelsea Green Publishing. Wolff, R. (2012) Democracy at work. A cure for capitalism.Chicago: Haymarket Books.

[4]         Canfora, L. (2012) Crítica de la retórica democrática,Barcelona: Crítica.

[5]         Kahneman, D. (2012) “The marvels and the flaws of intuitive thinking”, a Edge, 7 de setembre; Lakoff, G. i Elisabeth, W. (2012) The little blue book. The essential guide to thinking and talking Democratic,New York: Free Press; Karlin, M. (2012) Lakoff, G.: “Progressives need to use language that reflects moral values”, a Truthout, 30 d’octubre.

[6]         Pew Research Center, An uneven recovery, 2009-2011,Washington, 23 d’abril del 2013.

[7]         Quealluy, J. (2013) “700 deaths and workers rising: Is Rana disaster Bangladesh’s triangle fire?”, a Common Dreams,7 de maig; Bacon, D. (2013) “Laundering the public image
of worker-killing sweatshops”, a Truthout, 7 de maig.

[8]         Krugman, P. (2013) “The chutzpah caucus”, a The New York Times,5 de maig.

[9]         Poole, I. J. (2013) “The bite of Apple: Firm dodges enough taxes to cover much of Sequester”, a Campaign for America’s Future, 3 de maig.

[10]        Berkowitz, B. (2013) “Cruel country: Debtors prisons are punishing the poor across America”, a AlterNet, 1 de maig; American Civil Liberties Union of Ohio, The outskirts of hope. How Ohio’s debtors’ prisons are ruining lives and costing communities, Cleveland, ACLU of Ohio, abril del 2013; McCauley, L. (2013) “Rallies slam private prisons for 30 years of ‘Profiting from pain’”, a Common Dreams, 7 de maig.

[11]        Bichler, S. i Nitzan, J. (2012) “The asymptotes of power”, a Real-world economics review,n. 60, 20 de juny, p. 18-53; Capital is Power. A Study of Order and Creorder, Londres: Routledge, 2009 i “Capital as power: Towards a new cosmology of capitalism”, a Real-world Economics Review,n. 61, 26 de setembre del 2012, p. 65-84.

[12]        Vegeu també Casals, X. (2013) “¿A las puertas del populismo punitivo?”, a El pueblo contra el Parlamento. El nuevo populismo en España, 1989-2013, Barcelona: Pasado & Presente, p. 95-99.

[13]        Krugman, P. (2013) “The jobless trap”, a The New York Times,21 d’abril.

[14]        International Labour Organization, Global Employment Trends, 2013, executive summary.

[15]        Generation Jobless, a The Economist,27 d’abril de 2013, en un número que adopta el títol general de “Generation jobless”, p. 49-52. Waldron, T. (2012) “Study: Majority of jobs added since end of recession pay low wages”, a Think Progress,31 d’agost; Orhangazi, O. (2013), “The global unemploymeny crisis”, a Truthout,30 de març; Bernstein, J. (2013) “Where are all the jobs gone?”, a TheNew York Times,3 de maig; World Bank, Jobs. World Development Report 2013, Washington, The World Bank, 2012.

[16]        Morris, W. (1994) “Why we celebrate the Commune of París”, a Political writings,Bristol: Thoemmes Press, p. 232-235.

You may also like...