Quan t’entrebanques amb els teus peus

La proposta independentista que contempla l’alliberament dels Països Catalans ensopega amb reticències i és combatuda amb arguments que, a voltes i segons qui se’n serveix, ens mostren com hi ha gent que, sense adonar-se’n, s’entrebanquen amb els propis peus. Així, he vist com alguns comunistes catalans, militants del partit (però ja no sé de quina branca), són contraris a la independència de la nostra terra perquè, diuen, aquest projecte és utòpic i, d’altra banda, no és acceptat per la majoria del poble català. Se’n desprèn que, al seu entendre, la lluita ha d’ésser sempre per coses fàcilment a l’abast i que per dur-la a terme cal, encara, esperar que ja estigui guanyada.

I tanmateix, el partit comunista català existeix, actua, lluita, en una societat on els comunistes (i ja no cal dir els militants) són una minoria. I és prou enraonat que ho faci així. Unes conviccions són adoptades, sovint, en un ambient d’inquietud social que els aplana el camí, i els homes que les tenen s’ajunten, s’organitzen per tal de fer-les conèixer, de captar l’ànim dels seus conciutadans, d’aconseguir-ne l’assentiment. No és fàcil de trobar un partit que ajorni de construir-se fins que ja la majoria de la població pensi d’acord amb aquella ideologia que propugnarà un cop tingui existència! El partit, qualsevol partit, en els seus inicis sempre està format per una minoria, es constitueix sempre per tal de sortir a buscar el nombre d’adherents necessari per a la instauració d’una altra mena de societat, en aquest cas la societat comunista que hom contempla com a terme d’una llarga evolució.

Si les coses funcionen així, hom no acaba de veure per quin motiu ha de fer excepció l’independentisme que, ben conscient de com la nostra societat no combrega ni pot combregar encara amb les seves propostes pel ròssec feixuc de por i dessensibilització que deixà el franquisme, les proclama amb la intenció que siguin conegudes i eventualment acceptades. El moviment independentista no pot pas confiar que, per una misteriosa inspiració, el poble reclamarà espontàniament la independència i que amb això l’autoritzarà a existir. ¿On seria el mateix partit comunista català (i els d’altres llocs) si hagués esperat, abans de formar-se, el consens popular?

Quant a la utopia, bo seria reflexionar que també n’és una l’establiment d’una societat comunista, fins ara mai no realitzada (i prou que ens pesa) enlloc. I no sembla pas que aquestes bufetades que ens dóna la realitat descoratgin els marxistes sincers (tampoc els altres, però aquests són figues d’un altre paner), no sembla pas que les dificultats cada dia més visibles, més clares, amb què topa una autèntica transformació de la realitat els aconselli de quedar-se al marge o d’integrar-se, ni que sigui passivament, a les forces que, amb una actitud més o menys utòpica, persegueixen objectius més “raonables”. De fet, avui, als seixanta llargs de la revolució d’octubre i quan ja en fa més de trenta que un grapat de democràcies populars no han pogut ni tan sols arribar a l’etapa del socialisme, és més utòpic creure que un dia hi haurà una societat sense classes, imaginar que assistirem a la destrucció de l’estat, sense la qual no hi ha comunisme possible, pensar que en una societat futura ja no es governaran homes, sinó que s’administraran coses. La realitat perseguida s’ha allunyat més que no s’ha atansat, puix que un seguit d’experiències fins ara fracassades confirmen que contemplàvem una utopia.

Però continuarem contemplant-la, perquè la realitat, per als qui volen transformar-la, és també aquesta voluntat de canvi, l’acció que hi treballa, l’actitud que la potencia i que mentre sigui sempre té una probabilitat de fer-la esclatar. Això ho saben bé els comunistes, i resulta doncs extraordinàriament curiós, i potser suspecte i tot, que alguns d’ells neguin la possibilitat d’una lluita que no necessita demostració, puix que la presenciem, quan argumenten amb tanta incoherència contra el combat que uns homes i unes dones menen per l’alliberament nacional, una actitud que els desqualifica no tan sols per allò que ja s’ha dit tantes vegades, o sia que qui no és partidari de l’alliberament nacional ho és per força de la subjecció, sinó també, com aquest escrit voldria mostrar ben simplement, perquè pel cap baix hi ha desorientació quan hom vol menystenir i desacreditar un moviment, ara l’independentisme, pel fet de trobar-se en aquella situació (persecució de finalitats avui utòpiques i falta de majoria) que caracteritza el moviment al qual pertanyen els argumentadors.