Reflexions després de l’FSCat: i ara què?
Joel Sans i Laia Altarriba 
Dues de les persones que van participar en l’organització del Fòrum Social Català reflexionen després de la celebració de l’esdeveniment i especialment es pregunten com continuar treballant i creant sinergies entre els moviments i les organitzacions anticapitalistes que lluiten per transformar la realitat actual.
[Articles publicats a l’edició del mes de març de L’Heura, la revista d’En Lluita]
De l’èxit dels fòrums als reptes del moviment
El 26 de gener va ser una Jornada d’Acció Global amb activitats arreu del planeta. A l’Estat espanyol els múltiples fòrums que s’han realitzat suposen una revitalització del moviment a aprofitar.
JOEL SANS (militant d’En Lluita)
“La Jornada d’Acció Global ha estat un fet nou, així que no estic sorprès perquè les mobilitzacions no hagin estat tan grans. Tot i així és encara impressionant que s’hagi dut a terme en un munt de ciutats en un moment que no hi ha a l’agenda una emergència immediata, com respondre a una altra invasió.”
Així valorava Walden Bello, el destacat activista filipí de “Focus on The Global South” la jornada mundial del passat 26 de gener.
Si bé l’abast i articulació de les accions ha estat diferent a cada lloc, segons les forces que ha aglutinat, la data s’ha estès per tot el planeta, amb activitats a més de 80 països.
Continua destacant la vitalitat dels moviments a Amèrica Llatina, amb desenes de milers de persones sortint als carrers en diferents ciutats del Brasil o el Fòrum Social a Mèxic que agrupava a més de 600 organitzacions i deia No al Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord. Són el preludi del proper Fòrum Social de les Amèriques a l’octubre, a Guatemala.
Aquest ha estat el primer any en què no s’ha reunit el Fòrum Social Mundial des que va néixer a Porto Alegre el 2001. La convocatòria d’una Jornada d’Acció Global ha estat el substitut per tal d’espaiar els FSM cada 2 anys, alleugerint la feina organitzativa, i aprofitar, a més, per enfortir els moviments a nivell local en base a la mobilització. El pròxim FSM serà el gener del 2009, retornant al Brasil, aquest cop a la ciutat de Belén.
Revitalització
La Jornada d’Acció Global ha tingut un impacte desigual arreu de l’Estat espanyol, però amb el comú denominador d’experiències enormement positives. El Fòrum Social Català, amb 5.000 participants en més de 90 activitats, ha marcat un precedent per la seva amplitud i diversitat dels participants.
A Madrid el Fòrum Social Mundial va ser una alenada d’aire fresc a l’ajuntar 1.500 persones en un ambient d’unitat sense gaires antecedents pels moviments d’aquesta ciutat.
Un Encuentro de Movimentos Sociales a Sevilla va precedir la “Marcha Andaluza” a Córdova, on es van trobar 300 activistes. Des d’allà ja s’ha llançat la data de l’octubre per fer un Fòrum Social Andalús.
Els 200 participants en l’assemblea realitzada a Santiago de Compostela van sortir amb l’objectiu d’organitzar la primera edició del Fòrum Social de Galiza. A Bilbo 3.000 persones es manifestaven en una convocatòria unitària amb una forta presència sindical. I encara a moltes altres ciutats i pobles es van realitzar tot tipus d’activitats.
En definitiva, a cada lloc amb la seva especificitat, la Jornada d’Acció Global ha servit per reviure a petita escala l’ambient antiglobalització de fa cinc o sis anys. Si bé el moviment anticapitalista com a tal ha perdut l’empenta inicial, és obvi que l’energia que va desencadenar es manté de tota manera.
La lliçó clau darrera l’èxit de totes les diferents iniciatives és que, amb un treball unitari i anant de forma incisiva als problemes que patim, és possible reconstruir espais amplis de mobilització. Aquesta revitalització també es mostra en el fet que des de cada lloc s’ha apostat per la continuïtat, ja siguin amb nous fòrums o mobilitzacions.
Ha estat sobretot des de les assemblees de moviments socials que s’han bastit un calendari de protestes. Tant des de Barcelona, Sevilla i Madrid s’han recalcat les dates del 15 de març, jornada internacional contra l’ocupació de l’Iraq i Afganistan, i la de l’1 de maig alternatiu. Aquesta última té una gran importància per aconseguir aglutinar les diferents lluites socials.
Si des de Barcelona es posava a l’agenda dels moviments socials el 8 de març, per reivindicar un avortament lliure, a Andalusia s’impulsava una mobilització per l’abril contra la crisis ecològica en el desè aniversari del desastre d’Aznalcóllar.
A Madrid destaca una data que pot tenir importància arreu de la península i més enllà: les mobilitzacions contra el 75é Congrés Petroler Mundial, del 29 de juny al 3 de juliol. Apart de la seva significació simbòlica, aquesta convocatòria té el potencial d’unir les dimensions ecologista, antilobby i antiguerra.
Les lluites i l’anticapitalisme
L’efecte positiu dels diferents fòrums i actes durant el 26 de gener suposen un èxit que s’ha de saber gestionar i mantenir en el temps. I es tracta d’una tasca no absenta de dificultats ja que solen ser més fàcils els inicis, per la novetat que representen, que el treball continuat.
El Fòrum Social Català ha estat l’esdeveniment que més gent ha ajuntat i articulat. Si bé ja s’està pensant en una segona edició del FSCat, aquesta tindria lloc encara en un futur llunyà. Així doncs la qüestió, com en d’altres fòrums, és donar contingut i impuls a l’assemblea de moviments socials. La participació massiva del FSCat ha demostrat la necessitat que hi ha d’ajuntar-se des de diferents moviments, col·lectius i organitzacions. Però es tracta d’una necessitat encara més aguda pel que fa a les mobilitzacions. Les diferents campanyes es troben batallant contra problemes específics, però darrera de tots ells hi ha una mateixa lògica neoliberal.
Per tal que les assemblees de moviments socials agafin un contingut real no serà suficient la implicació de les diferents organitzacions, sindicats i col·lectius, ja de per si indispensable, sinó que s’han d’intentar articular com un espai de trobada entre les diferents lluites. Així s’obriria la possibilitat de donar-se suport mutu, generalitzar les bones experiències i avançar en fer les connexions. Qüestions íntimament connectades com la precarietat laboral o el problema de l’habitatge poc vincle tenen encara a nivell mobilitzador. Fins i tot en el camp de l’ensenyament hi ha una separació entre la primària i secundària i la universitat.
La confluència no només és una necessitat per la riquesa i aprenentatge que suposa, sinó que també dóna més força, un factor clau a l’hora d’aconseguir canvis reals.
Reforçar un pol anticapitalista dins el moviment és una tasca essencial per ajudar a aquestes qüestions. Però al mateix temps s’ha de veure que els diferents moviments tenen uns objectius relativament específics, per la qual cosa mouen a molta gent que no s’identifica des del principi amb la lluita contra el capitalisme en si mateixa. Per això és necessari agrupar l’acció en base a qüestions concretes que tinguin una màxima capacitat aglutinadora. En altres paraules: saber compaginar al mateix temps l’amplitud i la radicalitat.
El futur dels Fòrums
El gran seguiment de la Jornada d’Acció Global ha de servir per reforçar la propera edició del Fòrum Social Mundial, qüestió important si tenim en compte certes dificultats amb què aquest s’ha anat trobant. L’última edició del FSM a Nairobi es va trobar entravessada per un grup organitzador gens representatiu dels moviments del país i que va apostar per un model elitista, a esquenes de la població i arribant a acceptar patrocini d’empreses privades. Tot i que després d’aquesta experiència ja s’han posat esforços perquè no es pugui tornar a repetir, hi ha debats més amplis de l’orientació i estructura del Fòrum Social Mundial.
I és que vuit anys d’existència del FSM no poden ser indiferents a l’evolució de la conjuntura internacional.
En un primer moment el Fòrum va créixer de forma pràcticament lineal oxigenat pel naixement i ascens del moviment altermundista. Durant el 2003 i els següents mesos, el rebuig a la guerra d’Iraq va proveir d’un focus unificador universal. Però amb el descens del moviment antiguerra, ja a partir del 2004 -encara que mantenint-se a EEUU i GB principalment-, vàrem entrar en un moment de més fragmentació. La lluita contra el neoliberalisme, si bé és un eix compartit internacionalment, té com a escenari principal els diferents estats, des d’on s’implementen diferents atacs socials i en diferents tempos.
Aquesta translació de les lluites en el camp estatal, amb les grans demostracions franceses en la lluita contra el CPE i la constitució europea com a màxim exemple, ha tingut un efecte directe: el retorn de la qüestió política. I no és d’estranyar. Quan les mobilitzacions s’enfronten directament als atacs governamentals, la necessitat de tenir forces polítiques que donin suport als moviments es converteix en una qüestió no esquivable. Suposa confrontar la creença d’autosuficiència dels moviments socials.
Però la relació entre els Fòrums i l’arena política és una de les més difícils i complexes. Tot i que la carta de principis del FSM negui la participació dels partits polítics, aquesta relació ha estat una constant. Tant el Partit dels Treballadors al Brasil en el FSM com Rifondazione Comunista a nivell europeu, van jugar un paper impulsor positiu… fins que es van submergir de ple dins dels governs.
Per altra banda, com escriu Miguel Romero, membre de la revista Viento Sur, “apareix entre línies una concepció molt habitual de la política com ‘els poders establerts’, que exclou les polítiques i organitzacions antisistèmiques”. Això acaba, de retruc, col·locant el moviment en una posició de simple pressió respecte les institucions governamentals i els seus partits, sense capacitat de construir realment un altre món. Així doncs, davant una politització del fòrum des de dalt, vinculada a les institucions, més que esquivar els debats sobre la política s’hauria de contraposar una politització “des d’abaix”, és a dir, no impedint la participació d’aquelles organitzacions honestes amb el moviment i que practiquen un antineoliberalisme conseqüent.
Un altre dels reptes de futur és ser capaços de transcendir la camisa de força que suposa dividir la part de debat i la de convocatòries de mobilització, aquesta última exclosa del Fòrum i recollida per l’Assemblea de Moviments Socials que s’organitza apart.
La mateixa convocatòria del 26 de gener presenta una paradoxa: com és possible que el Fòrum Social Mundial, que és un simple espai de debat, hagi convocat una Jornada d’Acció Global? És una mostra que la diferenciació entre aquests dos marcs, el Fòrum Social Mundial i l’Assemblea de Moviments Socials, no deixa de ser artificial doncs, com comenta l’intel·lectual marxista anglès Alex Callinicos, “l’ànima de qualsevol moviment real és un entrecreuament entre discussió, decisió i mobilització”. La Carta de Principis del FSM, que estableix la separació, hauria de poder ser adaptada en funció de les necessitats. No és positiu per al moviment anticapitalista fer de determinats textos un tòtem a preservar.
Un últim aspecte és la necessitat estratègica del moviment centrant l’acció en determinats punts. La llàstima és que la Jornada d’Acció Global, tot i el revulsiu que ha suposat pel moviment a nivell local, no s’ha convocat intentant aglutinar forces en una direcció concreta. Però com diu Walden Bello: “És essencial prendre posició sobre qüestions clau com l’agressió d’Estats Units a l’Orient Mitjà […] i el paradigma neoliberal creador de pobresa, per a que el FSM pugui ser vibrant i rellevant”.
Aquest és un dels principals desafiaments: aconseguir que els fòrums, apart de l’espai d’intercanvi d’idees, tinguin capacitat de resposta davant les amenaces del sistema. L’empantanament de la principal potència mundial a l’Orient Mitjà i el fort descrèdit que pateix el neoliberalisme indiquen que el cicle obert amb Seattle de polarització cap a l’esquerra encara no s’ha tancat. Està a les nostres mans aprofitar-ho.
—————————————-
Construir la resistència anticapitalista
LAIA ALTARRIBA I PIGUILLEM (militant d’Endavant)
Les aproximadament 5.000 persones que van assistir els dies 4, 5 i 6 a les activitats convocades a Barcelona en el marc de l’FSCat han mostrat, sobretot, que la gent que participa en moviments socials, col·lectius de base i organitzacions anticapitalistes té ganes de trobar-se per debatre i reforçar el treball en comú. I sembla que s’han començat a bastir algunes bases perquè aquesta sinèrgia sigui possible.
Feia anys que no vèiem a Barcelona mostres de treball unitari amb tanta participació. Possiblement ens hauríem de remuntar a les dinàmiques prèvies a l’arribada, primer, del tripartit al govern principatí, i, després, a la victòria de Zapatero a les eleccions estatals. Aquell va ser un període d’auge del moviment antiglobalització, on van convergir persones i grups molt diversos amb el lema de “un altre món és possible”. Van comptar, s’ha de reconèixer, amb la complicitat d’uns mitjans de comunicació que van donar publicitat a tot aquest moviment per tal de debilitar el govern d’Aznar. Però al marge de les mobilitzacions que els grans mitjans van ajudar a convertir en multitudinàries, és cert que es van crear espais amplis de trobada de les lluites sectorials i d’una esquerra en major o menor grau anticapitalista.
Ara ens trobem en una etapa diferent. Amb la victòria del tripartit i del PSOE a nivell de l’Estat espanyol, els mitjans de comunicació dins de l’òrbita dels partits que ara estan al govern van desactivar els seus suports a les dinàmiques mobilitzadores dels moviments socials. Molts d’aquests moviments, a més, van canviar la seva actitud amb el nou govern, ja que n’esperaven transformacions reals en les polítiques socials, econòmiques, nacionals o ambientals.
I sí que hi ha hagut canvis, però s’han quedat sobretot en les formes, perquè ni el govern de la Generalitat ni el de Madrid han aturat les polítiques neoliberals, sinó que aquestes fins i tot s’han agreujat: amb la continuació del model econòmic basat en el ciment i l’especulació, amb una política fiscal on els rics cada cop paguen menys, amb una despesa pública de les més baixes de la UE i amb una pèrdua de poder adquisitiu de les classes populars, per citar alguns exemples. En altres terrenys, si bé és cert que Zapatero va retirar les forces de l’Iraq poc després d’assumir la presidència, la presència de tropes s’ha mantingut i augmentat al Líban i a l’Afganistan.
I pel que fa al respecte dels drets nacionals catalans, el procés de l’Estatut ha estat vergonyós, tant per la capacitat de Zapatero de mentir sense despentinar-se com per la manca de capacitat del govern català de plantar-li cara. A més, cal sumar-hi la incapacitat per impedir el tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià o per retornar tots els Papers de Salamanca. I en polítiques repressives, aquells que fa anys van criticar Julia García-Valdecasas han convertit els Mossos d’Esquadra en deixebles avantatjats de qui va ser delegada del govern d’Aznar a Catalunya.
Al meu entendre, després de la desorientació de part dels moviments socials els primers mesos (i anys) de les noves legislatures, el pati s’ha clarificat a poc a poc. A mesura que totes aquestes polítiques neoliberals han anat quedant desemmascarades, els sectors més combatius de l’esquerra catalana hem sabut connectar millor el nostre discurs crític contra les polítiques dels governs amb els moviments socials que d’entrada havien confiat en les promeses dels nous gestors. I és que són molts els que s’han adonat que aquelles promeses esdevenien paper mullat.
L’èxit del Fòrum celebrat els darrers dies, doncs, s’hauria d’interpretar com el punt de trobada de totes les resistències que s’oposen a les polítiques neoliberals de la Generalitat i la Moncloa, i que són conscients que cal articular espais de trobada de l’esquerra rupturista. Tot i que en realitat cal reconèixer que part dels organitzadors de l’FSCat no se circumscriuen dins de l’esquerra anticapitalista. L’espai al que em refereixo possiblement queda millor delimitat si ens fixem en les organitzacions i col·lectius que van participar en l’Assemblea de Moviments Socials. És a partir d’aquest i d’altres espais de confluència que ja existeixen (com la Trobada Alternativa i Social de Nou Barris o el Moviment Popular de Sabadell, en l’àmbit local, o la Xarxa contra els Tancaments d’Empreses, en l’àmbit laboral) que l’esquerra anticapitalista dels Països Catalans podrà començar a bastir una alternativa socialista des de la perifèria europea a la depredació i explotació que ofereix el capitalisme. La feina que tenim per davant és enorme i s’ha de fer a poc a poc i ben feta, però és l’única manera de construir un altre món, que no només és possible, sinó que és imprescindible.
