Reflexions sobre ‘El Capital’ de Piketty
Thomas Piketty ha escrit un llibre anomenat El Capital al Segle XXI que ha causat un cert enrenou. Defensa els impostos progressius i un impost global sobre la riquesa com l’única forma de contrarestar les tendències cap a la creació d’una forma de capitalisme “patrimonial” marcada pel que qualifica com desigualtats de riquesa i renda ” aterridores”. Al seu torn, documenta d’una forma minuciosa i difícil de refutar, com la desigualtat social tant en riquesa com en renda ha evolucionat al llarg de dos segles, amb un èmfasi particular en el paper de la riquesa. Destrueix la idea àmpliament estesa que el capitalisme de lliure mercat estén la riquesa i que el major bastió en la defensa de llibertats individuals . El capitalisme de lliure mercat , quan s’hagin absents les intervencions redistributives de l’Estat produeix olgarquíes antidemocràtiques, tal com demostra Piketty. Aquesta demostració ha donat ales a la indignació liberal i ha enfurismat al Wall Street Journal.
El llibre s’ha presentat de vegades com el substitut del segle XXI a l’obra del XIX de mateix títol de Karl Marx. Piketty ha negat que aquesta sigui la seva intenció, la qual cosa sembla just atès que el seu llibre no tracta en absolut del capital. No ens explica per què es va produir el crac de 2008, ni per què està li està costant tant de temps sortir a la gent del mateix sota la càrrega doble de la desocupació perllongada i els milions de desnonaments. No ens ajuda a entendre per què el creixement es troba ara mateix alentit en els EUA en comparació amb la Xina, ni per què Europa es troba atrapada entre les polítiques d’austeritat i l’estancament econòmic. El que Piketty ens mostra mitjançant estadístiques (i certament estem en deute amb ell i els seus col·legues per això) és que el capital ha tendit a crear, al llarg de la seva història, nivells cada vegada majors de desigualtat. Això, per molt de nosaltres, no és cap notícia. Era exactament la conclusió teòrica de Marx en el volum primer de la seva versió del Capital. Piketty no ressalta això, la qual cosa no és cap sorpresa, ja que per defensar-se de diverses acusacions de la premsa de dretes que es tracta d’un criptomarxista, ja ha assenyalat en diverses entrevistes que no ha llegit el Capital de Marx .
Piketty recull moltes dades per recolzar els seus arguments. La seva explicació de les diferències entre renda i riquesa és útil i convincent. I desenvolupa una defensa raonable dels impostos sobre successions, la tributació progressiva i un impost global a la riquesa com un possible antídot (encara que amb tota seguretat , inviable políticament) a la creixent concentració de riquesa i poder.
Però per què es produeix aquesta tendència a una major desigualtat a mesura que passa el temps? A partir de les seves dades (condimentats amb algunes interessants al·lusions literàries a Jane Austen i Balzac ) deriva una llei matemàtica per explicar el que passa: la incessant acumulació de riquesa per part del famós u per cent (un terme popularitzat gràcies al moviment “Occupy”) és a causa del simple fet que la taxa de retorns del capital (r) sempre supera la taxa de creixement de renda (g). Piketty diu que aquesta és i ha estat sempre la “contradicció central” del capital .
Però una periodicitat estadística d’aquest tipus difícilment pot constituir una explicació adequada, i molt menys una llei. Així que què forces produeixen i mantenen aquesta contradicció? Piketty no ens ho diu. La llei és la llei i punt. Marx òbviament hauria atribuït l’existència d’aquesta llei al desequilibri de poder entre capital i treball. I aquesta explicació encara se sosté. El declivi constant en la participació del treball en la renda nacional des dels anys 70 es deriva del poder polític i econòmic en decadència de la feina mentre que el capital mobilitzava tecnologia, atur, deslocalitzacions i polítiques anti-treball (com les de Margaret Thatcher i Ronald Reagan) per aixafar la seva oposició. Com Alan Budd, un assessor de Margaret Thatcher, va confessar en un descuit, les polítiques contra la inflació dels anys 80 van resultar ser una “molt bona forma d’augmentar la desocupació, i augmentar la desocupació va ser una forma extremadament atractiva de reduir la força de la classe treballadora … el que es va dissenyar allí va ser, en termes marxistes, una crisi del capitalisme que recreava un exèrcit de reserva del treball i que ha permès als capitalistes generar grans beneficis des de llavors” . La diferència en remuneració entre un treballador mitjana i un alt directiu estava al voltant de 30:1 el 1970 . Avui en dia es troba fàcilment sobre els 300:1 i en el cas de McDonald ‘s, sobre els 1.200:1.
Però en el Volum segon del Capital (el qual Piketty no ha llegit, tot i que alegrement el rebutgi) Marx va assenyalar que la tendència del capital a la depressió salarial en algun moment arriba a restringir la capacitat del mercat d’absorbir el producte del propi capital. Henry Ford va reconèixer aquest dilema fa temps, quan va constituir els 5 dòlars per dia per als seus treballadors per, segons deia, augmentar la demanda dels consumidors. Molts van pensar que la manca de demanda efectiva era el que es trobava després de la Gran Depressió dels anys 30. Això és el que va inspirar les polítiques expansives keynesianes després de la Segona Guerra Mundial i va produir com a resultat certa reducció en les desigualtats de renda (encara que no tant en les de riquesa) al costat d’un creixement estimulat per una intensa demanda. Però aquesta solució descansava en l’apoderament relatiu del treball i la construcció d’un “estat social” (segons el terme que fa servir Piketty ) finançat per una tributació progressiva. “I així” escriu “durant el període 1932-1980, gairebé mig segle, el major impost federal sobre la renda als Estats Units era com a mitjana del 81%” . I això no limitava de cap manera el creixement (una altra de les proves que Piketty aporta per refutar idees de la dreta).
Cap al final dels anys 60, era clar per a molts capitalistes que necessitaven fer alguna cosa sobre el poder excessiu del treball. I així emrpengué la retirada de Keynes del panteó d’economistes respectables, la transició al pensament de Milton Friedman, la croada per estabilitzar quan no reduir els impostos, per desmuntar l’estat social i per castigar les forces del treball. Després de 1980, els tipus impositius màxims baixar i els guanys de capital -una de les majors fonts de renda dels ultra-rics- tributaven a un índex molt inferior en els Estats Units, canalitzant del flux de riquesa de manera intensa cap al un per cent . Però l’impacte en el creixement, segons mostra Piketty, va ser negligibl . Així que el “degoteig” trickle down dels beneficis des dels rics a la resta (una altra de les creences favorites de la dreta) no funciona. Res d’això era el resultat d’una llei matemàtica. Tot era política.
Però llavors, la ruleta va donar una volta sencera i la pregunta es va convertir en: on és la demanda? Piketty ignora de forma sistemàtica aquesta pregunta. En els anys 90, la resposta va ser escamotejada gràcies a una enorme expansió del crèdit, incloent l’extensió de les finances hipotecàries als mercats subprime. Però la bombolla resultant estava condemnada a esclatar, tal com va fer entre el 2007-2008, escombrant amb ella a Lehman Brothers i al sistema de crèdit. No obstant això, els índexs de beneficis i la concentració encara més gran de riquesa privada es van recuperar molt ràpidament després de 2009, mentre la resta del món encara ho seguia passant malament. Els índexs de beneficis empresarials estan ara tan alts com sempre als Estats Units. Les empreses estan assegudes sobre munts de bitllets, i es neguen a gastar perquè les condicions del mercat no són sòlides.
La formulació que fa Piketty de la llei matemàtica amaga més del que revela sobre les polítiques de classe que estan en joc. Tal com Warren Buffet va assenyalar: “i tant que hi ha una lluita de classes, i és la meva classe, la dels rics, els que l’estan lliurant, i anem guanyant”. Una de les formes clau de mesurar aquesta victòria són les desigualtats de riquesa i renda creixents de l’u per cent respecte a la resta del món.
Hi ha, amb això, un problema central en l’argument Piketty. I aquest descansa en la definició errònia que fa del capital. El capital és un procés, no una cosa. És un procés de circulació en el qual els diners s’utilitzen per crear més diners sovint, però no exclusivament, a través de l’explotació de la força de treball. Piketty defineix el capital com l’estoc de tots els valors que són propietat privada dels individus, corporacions i governs, i que poden servir per al comerç en el mercat, independentment de si aquests valors estan sent utilitzats o no. Això inclou els terrenys, la propietat immobiliària i els drets de propietat intel·lectual, així com també una col·lecció d’obres d’art i joieria. El com determinar el valor de totes aquestes coses és un problema tècnic difícil al qual encara no s’ha donat una solució satisfactòria. Per tal de calcular una taxa de retorn, r, hem de disposar primer d’una forma d’atorgar valor al capital inicial. Per desgràcia, no hi ha manera de valorar independentment del valor dels béns i serveis que s’usa per produir, o de per quant es pot vendre al mercat. El conjunt de l’escola neoclàssica d’economia (que és la base de les idees de Piketty) està basat en una tautologia. La taxa de retorn del capital depèn de forma crucial en l’índex de creixement perquè el capital es valora en base al que produeix i no segons el que s’ha utilitzat per a la producció. El seu valor està altament influenciat per les condicions especulatives i es pot veure distorsionat per la famosa “exuberància irracional” que Greenspan va saber detectar com a característica dels mercats d’accions i habitatge. Si traiem les cases i la propietat immobiliària -i això sense parlar del valor de les col·leccions d’art dels hedge funders- de la definició de capital ( i la raó per incloure-les és força fluixa ) llavors l’explicació de Piketty per les desigualtats creixents en riquesa i renda s’ensorra, fins i tot encara que la seva descripció de l’estat de les desigualtats en el passat i el present encara quedi dempeus.
Els diners, els terrenys, la propietat immobiliària, les fàbriques i les màquines que no s’utilitzen de forma productiva no són capital. Si la taxa de retorn del capital que s’utilitza és alta, és perquè una part del capital es retira de la circulació i a efectes pràctics, està de vaga. Restringir el subministrament de capital a les inversions noves (un fenomen que podem observar que passa ara mateix) garanteix una alta taxa de retorn al capital que sí que està en circulació. La creació d’aquesta escassetat artificial no és una cosa que només facin les companyies petrolieres per garantir les seves altes taxes de retorn: és el que fa tot capital quan té l’oportunitat de fer-ho. Això és el que es troba rere la tendència perquè la taxa de retorn del capital (no importa com es defineixi o mesuri) sempre superi la taxa de creixement de renda. És així com el capital garanteix la seva pròpia reproducció, sense que li importin les desafortunades conseqüències que pugui tenir per a la resta de nosaltres. I és així com viu la classe capitalista.
Hi ha moltes coses valuoses en les dades ofertes per Piketty. Però la seva explicació del per què les desigualtats i les tendències oligàrquiques augmenten incorre en un gran error. Les seves propostes per posar remei aquestes desigualtats són innocents, si no utòpiques. I certament, no ha ideat un model que expliqui el capital del segle XXI. Per a això, encara necessitem un Marx , o al seu equivalent actual.
Text publicat a Davidharvey.org el 17 de maig de 2014.
