Reflexions sobre la immigració des de l´esquerra independentista
Jaume Soler (Endavant OSAN)
Algunes reflexions de caire estratègic sobre el fenomen migratori i el procés d´alliberament nacional català davant les imminents eleccions autonòmiques a la Comunitat Autònoma de Catalunya del proper 1 de novembre.
Ara que s’acosten eleccions autonòmiques al Principat (1 de novembre) és un bon moment per fer una sèrie de reflexions al voltant de la qüestió immigratòria, bo i intentant de fer unes aportacions al debat des de l’esquerra i amb perspectiva de Països Catalans. És un bon moment perquè el fenòmen migratori està molt present, directament i indirecta, en el debat preelectoral, a les planes de la premsa de gran difusió, webs i televisions. Directament per les notícies més crideneres i sensacionalistes que es centren en parlar de les morts en els trajectes en “cayucos”, de les polèmiques entre partits pels contingents que s’han de repartir a la península procedents de les Canàries, o de les hipotètiques necessitats de treballadors –es que determinats sectors econòmics tindrien. Indirectament pels càlculs freds i clientelistes que alguns partits fan si es concedeix el dret de vot a la part de la població immigrada que, sense la nacionalitat espanyola, es troba empadronada, o bé les contradiccions entre la necessitat de mà d’obra barata immigrada de certs sectors de la burgesia (sobretot construcció, agricultura i hosteleria), però alhora la necessitat també de conreuar l’odi per part d’aquesta burgesia envers els i les immigrades entre la població autòctona, evitant aíxí que es puguin donar processos d’unitat de classe al si de les classes populars, i aconseguint mà d’obra submisa, no sindicada i atemorida.
Evidentment, en cap d’aquests mitjans de gran difusió no hi ha cap veu que faci un mínim acostament des d’una òptica que es pugui qualificar d’esquerres i independentista. És per això que ens sembla oportú fer aquesta aportació al debat. En efecte, en allò que respecta a la identitat nacional catalana, quan es difon alguna notícia on s’alerta de la suposada “pèrdua d’identitat” o de “risc de debilitament cultural” per la vinguda d’aquesta població d’origen forà, mai no es denuncia que el que realment posa en risc la nostra i d’altres cultures minoritzades són el paper desnacionalitzador de les grans empreses i multinacionals catalanes, les nefastes polítiques culturals institucionals i les polítiques d’uniformització i imposició dels estats opressors. Sovint, però, la inversió de la realitat que realitza el discurs dominant, la ideologia burgesa, el que fa és culpar gent que arriba desamparada, sense cap mena de capacitat de decisió política o econòmica, i el que és més important, sense cap mena de lligam comunitari, prenent los com a caps de turc, ja que es tracta del sector més dèbil de la societat i és qui menys se’n pot defensar. Anant més enllà, encara més culpables per la situació en que ens trobem com a Poble són els sectors autòctons que deserten en la defensa de la pròpia cultura i nació que no pas cap dels i les immigrades que arriben i que no tenen cap prejudici contra el País que els acull, a excepció d’algun possible cas aillat. De fet, els i les qui arriben sovint desconeixen on es troben perquè ningú no els ho explica, començant per les persones que el primer que fan és adreçar-s’hi en castellà (o francès), privant-los de la possibilitat d’entrar en contacte i començar a conèixer la llengua catalana. Cal recordar, novament, el que moltes vegades s’ha dit i que és més cert que mai, que aquest Poble s’ha fet a base d’onades migratòries que han tingut lloc al llarg de la història (occitans, andalusos, aragonesos, amazighs, etc), per més que ara es vulgui fer creure que estem davant d’un fenòmen nou i de proporcions ‘extraordinàries’. I és en base i per voluntat exclusiva dels que en formem part que podrem (o no) sobreviure com a Poble (si els estats espanyol i francès hi volen posar traves ho dificultaran, sens dubte, però allò decisiu és la voluntat col.lectiva com a Poble de ser lliures).
És cert que els Països Catalans, amb una demografia relativament feble, enmig d’un precari procés de construcció nacional i mancats d’estructures d’estat, compta avui dia amb un sector gens menyspreable de població immigrada (entre un 10 i 12% de la població als Països Catalans, segons les estadístiques i territori). Tanmateix, si ens pregunten si els Països Catalans té capacitat per a integrar les actuals onades migratòries, la resposta ha de ser sens dubte positiva. I més positiva serà com més es defensin els drets d’aquestes persones i s’apliquin polítiques realment fermes d’integració social, cultural. Polítiques que cal que no defugin, sense obligar ni forçar ningú, la necessitat de creació d’una única societat i no tantes com grups o col.lectius per raó d’origen, llengua, religió o altre hi hagi, com preten el model multicultural. En aquest sentit, la lluita per tots els drets dels i les immigrades, i la consecució d’unes mínimes condicions de vida, és el primer pas en la integració al si de la societat catalana i ha de ser una prioritat per a l’Esquerra dels Països Catalans.
També, cal deixar-ho clar, permetria afrontar millor la tasca integradora si disposessim d’Estat. Més enllà de les necessàries discussions sobre el caràcter d’aquest i d’altres aspectes que envolten l’important debat sobre l’Estat, disposar d’estructures estatals pròpies ens permetria encarar la conjuntura des de millors posicions. Cal deixar també clar aquest punt, per més que actualment no en disposem, ja que és innegable des d’un punt de vista objectiu, i totalment irrenunciable per als Països Catalans, no només en el debat sobre el fenòmen migratori.
Així, la qüestió de la immigració i els canvis que comporta en la societat catalana constitueix un una realitat que cal estudiar en profunditat i parar-hi l’atenció necessària, fins al moment actual insuficient. No podem oblidar que ens trobem en un País ocupat que no gaudeix, per tant, de sobirania, i que no pot, per aquesta mateixa manca de sobirania, planificar la seva vida en àmbits tant importants com és precisament el de la recepció i acollida de població immigrada. És davant la manca d’instruments propis d’integració i davant la manca de polítiques nacionals, que contemplin la totalitat de la Nació, en la seva complexitat sociològica i econòmica, que els homes i dones de l’Esquerra Independentista hem d’oferir respostes polítiques que, d’altra banda, contribueixin a frenar el discurs xenòfob, davant la desorientació d’àdhuc importants sectors populars, que essent com són els més directament en contacte amb aquesta ‘nova realitat’, necessiten més que ningú referents per a encarar-la i entendre-la.
Immigració i autodeterminació
Als Països Catalans ens trobem en un procés de construcció nacional i, per tant, és necessari treballar també en el camp de la integració amb aquesta perspectiva. Això demana, doncs, partir d’una perspectiva territorial del conjunt de la Nació en enfocar la qüestió i d’una aproximació específica per a cada una de les diferents comunitats. Això vol dir, d’una banda, tenir en compte les diferències existents al respecte en tot el territori dels Països Catalans, com també tenir present la naturalesa de les diferents immigracions que rebem: no és el mateix la immigració que es rep al Pla de Ponent, com la que es rep a l’àrea productora de càlcer del sud valencià, o la de les zones turístiques com poden ser Mallorca, la costa valenciana en general o la Costa Brava o Vermella. Com tampoc no poden ser les mateixes les polítiques i el treball amb les comunitats si aquestes tenen l’origen en l’estat espanyol o francès, a la resta de la Unió europea, o si procedeixen del Nord d’Àfrica o Amèrica Llatina, o fins i tot caldria tenir en compte si procedeixen d’altres cultures o Pobles oprimits, com poden ser Galiza, el Kurdistan o Tamazigha.
Es tracta, també, d’un debat que s’insereix directament en la qüestió de l’exercici de la nostra sobirania com a Poble, ja que un dels pilars de tota comunitat nacional és i ha de ser el de definir la nacionalitat, és a dir, qui forma i qui no forma part de la comunitat nacional. Dit d’una altra forma, si l’exercici de la pròpia sobirania ha de ser un exercici democràtic, cal saber qui és el subjecte d’aquesta sobirania, però tenint en compte també que quan parlem de nacionalitat estem parlant del conjunt de drets de ciutadania (socials, civils, polítics i culturals) que tenen les persones que resideixen en un territori determinat, sense excepcions, gestionat per una comunitat política sobirana. Aquests drets corresponen a totes les persones que viuen i treballen als Països Catalans, independentment del seu origen, a excepció de les forces d’ocupació i de determinat funcionariat que treballa per l’ocupació, desnacionalització i colonització del nostre País. Una qüestió diferent és que hi hagi persones que en el futur no vulguin accedir a la nacionalitat catalana, o que no vulguin renunciar a la seva nacionalitat. Però el que no es pot negociar és el nostre dret a gestionar aquest dret. Aquest, evidentment, serà un debat que cobrarà més importància a mesura que el pocés d’alliberament nacional avanci.
No cal dir, però, que aquests són aspectes que no es tocaran en aquesta campanya electoral, i encara menys des d’aquesta o perspectives semblants. Ens trobem patint una democràcia burgesa de “sistema únic” en que els diferents partits burgesos gestionen la vida insitucional en aparent contradicció els uns amb els altres però, en realitat, en una harmonia d’objectius estratègics pràcticament absoluta. En l’actual conjuntura econòmica, la mà d’obra immigrada, la hiperexplotació d’aquesta, doncs, és fonamental per al guany capitalista, tal i com va ser fonamental el saqueig del ‘Tercer Món’ (abans que ho fos) per a edificar les actuals societats del ‘Primer Món’. Treballar amb i incorporar les noves onades d’immigració en el procés de construcció dels Països Catalans ha de ser, doncs, una prioritat tant moral com política per als i les qui lluitem per uns Països Catalans lliures i socialistes.
Com dèiem, la nostra nació ha estat construïda en base a aportacions de gent vinguda d’arreu al llarg de la Història. I continuarà essent així. Només es tracta que els que ja som aquí fem possible que els Països Catalans continuïn essent la nostra contribució única i específica a la Humanitat… enlloc de convertir-nos en Homo cocacolensis.
